Lo dolmen de Sant Jordi

Lo dolmen de Sant Jordi

I

La vall hermosa de Vic
planera n'és i rodona,
planera com un diner,
rodona com una mola,
sobretot per qui la veu
des del cim de Puig-ses-Lloses,
que d'eixa plana és lo cor,
lo botó d'aqueixa roda.
Les Lloses que li han dat nom
semblen, talment, de ciclòpiques,
los palets amb què Roland¹,
jugava a l'estre² alguna hora.
Mes no les pujà Roland,
ni tampoc lo Gira-roques,
ni el gegantàs del Farell³
sinó una santa pastora,
la pastoreta del Puig,
d'aqueixos marges viola.

II

D'una a una les dugué
des dels munts de Folgueroles,
la rocassa sobre el cap
com si fos una corona,
una corona de flors
de gessamí i de lliroia,
lo fus ballant en sos dits
i al seu costat la filosa.
Al ser al cim del turó,
d'un cap en terra les colga,
del gentil sant Jordi als peus
fent una pleta de roques.
Sos anyells tanca allà dins
quan vol resar una estona
de Catalunya al patró,
qui, encastellat en sa torre,
defensa als pobles veïns
com sa pollada una lloca.

III

Entre eix dolmen i eix altar
amb què ma terra es corona,
lo dia del Sant Roser
amb sa cadena de roses
comptarà vint-i-cinc anys
que allà cantí missa nova.
¿Per què a la plana baixí
després de dir Sursum corda
amb Jesucrist a les mans,
l'amor que mon pit enyora?
¿Per què a eix món de fang torní
després d'estar en la Glòria?

Records de ma missa nova (fragment)

Records de ma missa nova (fragment)

La capella de Sant Jordi és la gentil corona d'un turonet que, rodó com fet amb un torn, s'aixeca enmig de la Plana de Vic. Quan en temps primitius aqueixa era un estany, com diuen els geòlegs, lo turó de Sant Jordi devia ser una illa, mirador des d'on es veuria blavejar, d'un cap a l'altre, com una petita mar interior que tindrien per mirall digne d'elles les muntanyes més altes de Catalunya. ¿Quina raça fou la que corona sa esmotxada punta amb un magnífic dolmen? ¿Amb quines eines arrencà aqueixes enormes lloses que semblen vingudes dels cims de l'allunyada Savassona? ¿Per quins camins atravessaren los boscos seculars? ¿Per quins ponts passaren los dos o tres torrents que s'hi entreposen? ¿Aqueix dolmen era un altar, era la casa d'un rei o la tomba d'un patriarca? Lo poble senzill, que fa bé de no voler-se trencar lo cap en qüestions a què els savis no donen resposta, mira aquelles estranyes lloses i se n'entra a pregar en l'oratori. Aneu-los-ho a dir a mos devots compatricis que quan se posaren los fonaments de la capella de nostre estimadíssim Patró, ja tres o quatre mil anys havia que aquelles enormes pedres dominaven lo país! Prou feren nostres avis de respectar-les en aquells temps en què eren totalment desconeguts aqueixos monuments. Sols la pedra més acostada al temple està mig ajaguda, com si el Sant, recordant-se que era guerrer, amb una empenta s'hagués volgut traure de prop aquell pedró del gentilisme, que, no obstant, deixà gairebé intacte.

Lo poble lliga amb lo fil meravellós de la llegenda eixos dos elements tan llunyans i contradictoris, lo primitiu i lo modern, lo celta i lo cristià.

Diu que una pastora santa de Puig-ses-Lloses guardava les ovelles en aquells endrets, i desitjant resar lo rosari dintre la capella, determina fer-hi al costat un cortiol, on pogués tancar alguna estona sa ramada. D'una a una anà a cercar aquelles lloses, que duia planes damunt del cap, tot filant per no perdre feina, i a l'arribar al cim del turó les clavava a terra totes dretes, formant un clos quadrat que podia tancar fàcilment amb una barra travessera o amb una branca. Des de llavors, sempre que volia encomanar-se a Déu, tancava allí son escamot d'ovelles, i se n'entrava a la capella a esplaiar la seva ànima en l'oració. Aixís pogué resar amb més tranquil·litat i fer-se més santa encara.

Ma estimada mare m'ho havia contat aixís moltes vegades, i ella, que m'omplí lo cap de tradicions cristianes i el cor de sentiments, fou la primera d'arribar a Sant Jordi aquell dia ditxós per ella i per mi i la darrera de sortir-ne. Pobra mare!

Discurs de la Font del Desmai (fragment)

Discurs de la font  del Desmai (fragment)

Amics meus,

Hermosa per demés m'ha semblat la ideia d'aplegar-nos sovintet, ara que som en temps de vacança, los afectats al bon nom de nostra terra, per a parlar una estona de ses cançons, de sos hèroes, de son passat i de son esdevenidor, i amb sa escalfor fer reviure los assaigs poètics que en no pas tan llunyanes estiuades celebràrem.

Mes la idea de venir-hi a l'ombra d'un desmai la'n trobo tant, d'hermosa, que em sembla davallada del cel pel camí dels somnis falaguers. [...]

Aixecau més los ulls, i veureu un cèrcol de monts que, estufant ses llargues vestes de verdor, se donen les mans, i com un doble rengle de gegants de conegudes fesomies enrotllen i vetllen esbalaidors nostra plana, lo cistell de flors, lo bressolet d'or penjat entre cel i terra, en què plagué a Déu posar-nos a tots per ésser-hi bressats per mans d'àngels, que tals són encara, gràcies a Déu, i això ho podem dir ben alt en nostre segle, tals són encara les mares de muntanya; lo que fa que les filles ho siguen també d'ànima, com ja en són de cos; per veure i parlar amb aqueixes tots los dies, somniar-hi totes les nits, i algun, ditxós d'ell!, per morir entre sos braços tal vegada. Veureu lo vell Montseny, que, mig amagant sa blanca testa entre les bromes, com lo gegant de la faula, apar que serva el cel damunt de ses amples espatlles. Veureu l'aspre Puigmal encara més acimat, los turons de Bellmunt, de Gurb i els de Cabrera. I no seran pas tots tristos los records que us faran venir. No, no! que us diran que, aprés que cent generacions d'hèroes catalans que es bellugaren i moriren amb glòria a sos peus, de molts segles abans que el gran Otger fes sentir en ses sotalades los crits de llibertat als nou Barons de la Fama, afins [fins] que l'hèroe muntanyès de l'any vuit l'hi tornà a fer sentir, encara no s'ha refredat gens, encara bull com mai la sang catalana en parlant de llibertat i pàtria.

La casa de can Tona, que haurà sentit anomenar...

La casa de can Tona, que haurà sentit anomenar vostè tal vegada, està a la part de sol ixent de la ciutat, a mig camí a Folgueroles, que és lo poble d'on só fill, situat més al peu de la muntanya. No li renten los peus rietets [riuets] d'escuma, ni l'enrotllen jardins de flors, ni canten calàndries i merlots entre els arbres que l'ombregen. Res d'això: lo riu o rieró corre a cosa de sis-centes passes de la casa, de modo que no ens fa nosa ni servei, ni a nosaltres ni als camps, que, per ser alterosos, no poden rebre d'ell cap regada, amb prou que se'ls posaria bé sis o set vegades l'any. Lo demés, mica avant mica enrere és com qualsevol casa de pagès de les que vostè haja vist: un parell de bous, dos o tres de bestiar de peu rodó, ovelles que belen, gallines que escatainen, seria lo que vostè veuria per aqueixos camps i margenades.

Aquesta és la casa a on m'estic, i per mestre, que ací és dir-ho tot. Perquè no es pensi vostè que són tot flors i violes. Poques hores bones he tingut en ella d'ençà que hi só (que aviat deurà fer quatre anys), però sí que n'he passades de bones, i de molt bones, per aquells camps i torrenteres. Cada dematí, entre vuit i nou hores, ja m'hi veuria vostè passejar amunt i avall amb l'Eneida o La Jerusalem [alliberada], que són les obres que mai me cansi de llegir ni penso traure'm dels dits, i que han de ser la mort de la meva musa, pus [ja que] veu quan esgarrifosos són, al costat dels seus, sos dibuixos [les provatures].

[...] Lo dia que no vaig a la torrentera, vaig a una font que és un xic més enllanet, a la que hi torno també a la tarda, acompanyat sinó de mos pensaments, i, bo i assegut allà sobre l'herba, solo esperar que toquin l'oració de les ànimes o que els mossos de can Tona em cridin tornant de la treballada.

A la mort de la meva mare

A la mort de la meva mare

Tristicia implet cor vestrum, sed
tristicia vestra vertetur in gaudium

Joan, 16, 6-20

Lo rossinyol entre els arbres
ha cantat tota la nit,
del presseguer a l'heurera,
de l'heurera al romaní.
Quines passades tan fines!
Quin refilar tan bonic!

Mes, ai!, ma estimada mare
està expirant en son llit,
i més que el cant d'alegria
jo escolto los seus sospirs.
Mon pare al peu de l'espona
va plorant de fil a fil,
al veure apagar la flama
que ell no trigarà a seguir:
plora el germà i la germana,
ploren parents i veïns,
i fins los sants en sos quadros
que foren, ai!, sos amics.

Dintre la casa tot plora,
tan sols ma neboda hi riu,
ma neboda de pocs mesos,
aucell nial d'un matí
que arribat ahir a la vida
no sap que s'ha de morir.
Saltirona, riu i canta,
i ses rialles i crits
bescanvia amb refilades
lo rossinyol del jardí.
¿Per què els aucellets refilen
quan lo cor està tan trist?
Mes, consol d'aquest desterro,
cantau, rossinyols i nins:
en aquesta vall de llàgrimes
recordau-me el paradís,
lo paradís que és per viure
com la terra per morir.

Cor hermós, obert de nit i de dia...

Cor hermós, obert de nit i de dia a mes sedentes mirades, ja no tornaré a llegir en tu. Cor melancòlic i trist, ja mos pobres versos no poran alegrar-te més, ja mes oracions no trobaran les teves ales per a volar al cel.

Ja no tinc mare! Que trista és aqueixa paraula que mai m'havia dit i que ara em martelleja el cor cada punt i hora!

No sé si desagraden al Criador les llàgrimes plorades per una persona que ell nos ha arrencat dels braços, mes no ens deu haver prohibit lo plorar, a sa cativa fillada, lo bon Jesús, ell que ho feia tant i tant, com diuen los evangelistes. Davant del sepulcre de Llàtzer plorà també la mort, i no era pas la mort d'una mare, com és la que jo ploro; i després, que no són pas llàgrimes de recança, que són sols d'enyorament. [...]

Quan coneguérem que se'ns havia de morir i fora, li administràrem los Sants Sagraments, posàrem a la paret del seu davant una imatge de la Mare de Déu dels Dolors que havia escoltades la meitat de les seves oracions i de les del meu pare, i en ses tremoloses mans un santcristo, que estrengué i besà amorosament com a espòs de què no havia d'apartar-se més. Ara, aquest santcristo, que, rosat amb sos petons, rebí de ses mans amoroses, amb l'intent de no despenjar-me'l mai un punt, lo porto sobre mon pit perquè li placi inspirar-me en ma darrera hora lo que ella li deia tan de cor, per a què, dient-li jo també, mori d'amor de Déu, si pot ser entre sos braços.

A falla d'altre capellà, per ser al cor de la nit, i fent al mateix temps, amb prou neguit meu, sa voluntat darrera, de la millor manera que sabia aní preparant la seva ànima pel terrible trànsit de l'eternitat. I com dóna forces Nostre Senyor si les hi demanam de cor, ni a ma llengua tosca i mal enraonada li faltaren paraules d'amor i resignació per a anar-li dient —bé que no eren necessàries, puix ella me n'ensenyava a mi de més enceses—, ni fins a l'extrem de l'agonia les llàgrimes que procurava ofegar m'aturaren de fer res de lo que hauria fet estant amb tota la serenitat i força d'enteniment.[...]

L'endemà i l'endemà passat de morir li férem los funerals i cap d'any, amb gran assistiment d'amics i parents, i l'enterraren entremig del xifrer del cementiri i la iglésia, quatre passes endavant del gòtic sepulcre del llessamí, a on no em desagradaria fer-li companyia quan s'acluquen mos ulls al darrer son. Apar que el fosser s'haja inspirat.

M'he estat uns quants dies a casa per a aconsolar al pare i germans. Però quan penso, com vostè, «ja no tinc mare», que no sentiré mai més la veu aimada que m'adormia al bressol —que si bé no cantava ja gaire, però tot m'omplia encara, i em semblava talment sentir un ressò dels càntics de l'àngel de la ignocència que, molts anys ha, no em deu abrigar ja sota ses ales—, quan penso que no em contarà ja més rondalles de reis i comtes, ni em parlarà de cançons i divins —que era el genre de poesia popular que més estimava—, quan penso que no porà endreçar més mos passos i volades la dona que amb la llet me féu mamar la poesia, que no regarà l'herbeta de l'amor de Déu la que me l'ha plantada en la mala terra de mon cor, en lloc d'aconsolar-los, encara necessito de consolació.

De vegades, estant distret, m'afigurava sentir lo torn que ella solia fer rodar, però m'adonava tot seguit que era el d'alguna veïna amiga seva; me feia la il·lusió de veure-la en un racó de cambra o a rans de foc atiant la llenya, o amb lo llibret als dits. Però ni mos ulls la veien ni mes orelles la sentien; sols mon cor la sent com me diu des del cel que no l'enyore, puix està més bé que jo en lo paradís de Déu.

L'arpa

L'arpa

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d'una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d'una Verge
d'aquella rodalia sobirana.
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i més humil vassalla,
i sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda.
Un cap-al-tard, tindria alguna pena
puix ella féu l'oració més llarga
i esgranà lo rosari més calmosa
barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
i lo tornà a resar; li recaria
sola deixar l'amor de la seva ànima.
A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa
i passa els dits per los bordons de l'arpa,
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliment d'amor i crits d'hosanna.
Lo temple escolta i, amb la boca oberta,
apar que a la boscúria li demana
si són los passerells que a voladúries
hi solen refilar al trenc de l'alba,
amb aleteigs i música divina
desvetllant la natura endormiscada.
La mare seia al marxapeu del temple,
i jo, mig recolzat sobre sa falda,
i a tres dits de mos ulls l'instrument músic
omplia la rodona portalada.
Jo mentres l'ona cèlica bevia,
primerenca regor de la meva ànima,
a través de les cordes, fonts perennes
per on lo paradís se m'hi vessava,
a aquell bocí de món que coneixia,
a la terra i al cel doní una ullada.
Que hermosos los trobí!
¡Per la finestra de reixa d'or
si jo els vegés encara!
Vegí el Montseny engarlandat de boscos,
vegí el Puigmal de cabellera blanca
damunt la serra del Pirene altívol
com un gegant al cim d'una muralla,
i entre ells, estesa en son conreu, Ausona
a prop del Gurri de lluentes aigües,
com gentil segadora muntanyesa
que dorm al peu de son falçó de plata.
Més humil i més pròxima, l'església
vegí de mon poblet, ramat de cases
que com pollets esveradissos viuen
a l'aixopluc de les maternes ales.
Entre elles una n'obirí més xica
que les seves veïnes i més blanca;
lo fum sortia de la llar formosa
plena per mi de resplendors de l'alba.
Mos companyons i companyones tendres
feien a dalt del porxe la sardana
i baixaven a l'hort, a rua feta,
papallons joguinosos d'hora baixa;
elles envers les roses que florien,
ells vers on lo cirer vermellejava,
no tant com les enceses barretines
que s'hi veien pujar com una parra.
Feien jocs d'innocència i de platxeri
i corrien i reien i cantaven,
i sa dolça cridòria me venia
amb lo melós arpegi barrejada.
Vegí el camp de mon pare, ros de xeixa, 
crescuda amb sa suor. Vegí l'obaga,
los boscos i soleis, nius de mos somnis
d'on lo més primerenc prengué volada.
I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
I al pondre's damunt seu l'astre del dia,
corona d'or irradiant de flama,
engolir-se'l vegí l'alt Pedraforca
fet un Vesuvi atapeït de lava,
i entre el floreig d'estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia
vegí en lo cel la Musa Catalana.