Mirau-la aquí-los diu; i la Portada

—Mirau-la aquí-los diu; i la Portada

contemplen per son geni dibuixada,

la història de la santa religió,

en pedra escrita per la mà de Roma,

una crossa de bisbe n'és la ploma,

n'és lo paper un flanc de Canigó.

Set cants misteriosos té el poema,

set florons que durà en sa diadema

Santa Maria de Ripoll al front;

set cels de pura i divinal bellesa,

la Bíblia al cor de Catalunya impresa,

present, passat i esdevenir del món.

D'aquesta creació dedicatòria,

és sa primera pàgina la Glòria;

en son trono estrellat l'Anyell diví

ensenya obert lo llibre de la vida,

dient a la nissaga redimida:

«Homes ingrats, mirau si us estimí!»

I el llibre els quatre evangelistes miren,

misteriosos animals que es giren

tot estenent ses ales com aucells,

i vint-i-quatre ancians de cap blanquíssim

vora seu van cantant: «Digne es l'Altíssim

d'obrir lo llibre d'or dels set segells».

Segueix de tota gent, tribu i llenguatge

la immensa processó fent-li homenatge,

patriarques, apòstols, confessors;

la verge mostra de puresa el lliri,

lo màrtir la palmissa del martiri

i sota el braç son llibre los doctors.

En son carro de foc se veu Elias

i en històries aprés i profecies,

Moisès, Jonàs, David i Salomó,

atravessa el mar Roig l'israelita,

lluita amb ell lo cruel amalecita

i l'arca volta el mur de Jericó.

De Jesucrist celebren la victòria

la cítara i psalteri de la Glòria

la flauta dolça, el tendre violí;

i el rei profeta, entre vassalls i nobles,

sembla dir-li: «Alabau-lo tots los pobles,

cel, mars i terres, alabau-lo amb mi».

Oliba los esbrina, fil per randa,

de la fe aqueixa mística garlanda,

los mostra aquí sant Pere, allí sant Pau

com de l'Església sòlides pilastres,

sostenint aqueix cel amb tots sos astres;

l'espasa empunya l'un, l'altre la clau.

En la faixa de l'arc que els dos sostenen

en dotze retaulons ses vides tenen

unint-se dalt, als peus del sant Anyell;

quan vius encara anaven per la terra

als vicis i a l'error fent crua guerra,

ja s'unien ses ànimes a Ell.

Jau a sos peus, rebuig del negre abisme,

ferotge drac, lo drac del gentilisme;

a ofegar de ses ires los rebulls

dues àligues baixen a la terra,

i mentre una amb sos unglots l'aferra,

a colps de bec l'altra li lleva els ulls.

Ací els ensenya dos lleons que es baten,

i fers l'un sobre l'altre se rebaten;

un centaure, fugint, los tira un dard,

mes l'home, a qui de monstre la figura

donaren les passions, de tan impura

cadena sempre se deslliga tard.

Domant ja son cavall lo genet destre,

més enllà es veu de ses passions ja mestre;

vestit de cavaller amb los arreus,

a les feres indòmites s'atansa,

i a l'apuntar-los la punyenta llança,

amansides se postren a sos peus.

Davall de tot a Llucifer  veu caure

del cel, a Adam del paradís, i ajaure

lo condemnat en llit de foc etern,

nou Laocoont a qui genolls i braços

entortelliga amb sos foréstecs llaços

l'apocalíptic monstre de l'infern.

La paraula de foc de l'arquitecte

fa alçar de terra el colossal projecte,

monstres i sants, cantors i combatents;

los ulls de pedra i llavis se desclouen

aquells arquets de violí se mouen,

i s'adolla la música a torrents.

Té son arc de triomf lo Cristianisme;

al rompre el jou feixuc del mahometisme,

Catalunya l'aixeca a Jesucrist.

Qui passarà per sota aqueixa arcada

bé podrà dir que, en síntesi sagrada,

lo món, lo temps i eternitat ha vist.

Pugem a veure a En Pellicer...

Pugem a veure a En Pellicer, nostre distingit consoci, autor de la monografia del monestir, qui té l'envejable joia de viure dins d'aquests mateixos claustres i que hi viu verament de cor, cuidant i venerant aquest santuari amb l'amor que un pare té per als seus fills. Ens rep amb l'amabilitat i cortesia que tant el caracteritzen, oferint-se galantment per acompanyar-nos.

Sortim, doncs, joiosos d'anar tan ben guiats. Passem al segon pis del claustre i entrem en un vertader planter de columnes d'un cisellat delicadíssim. Baixem, creuem vers l'esquerra i ens trobem sota els arcs de la portada i davant de les runes del temple. Des d'aquí se'ns presenta una perspectiva esglaiadora; a primer terme la sumptuosa portada i al fons un desert de pedres, una solitud espantosa, un camp de destrucció. Parets altíssimes, murs gegantins, voltes trencades, finestrals mig caiguts, munts de runes com arrasades pel canó i engolides per les flames. És un espectacle que remou mil idees dins el cervell i que desperta mil sentiments incògnits, deixant-nos immòbils i sense paraula per expressar la nostra emoció.

Però deixi'm, deixi'm que li parli de Ripoll.

Però deixi'm, deixi'm que li parli de Ripoll. Si el destorbo, no m'escolti. Però les tinc tant al cap, aquells monstres i aquelles figures. Se'n recorda d'aquells cinc que fan l'orquestra? Aquell jove flautista de cabellera filada, inclinat per l'emoció, amb els seus ullets romànics fixats en Oliba, el pedagog amb el llibre a la mà i la batuta que comunica l'esperit i regeix la disciplina. Ah, aquell Oliba, com sant Benet, algun cop de verga, però inflamarà les ànimes d'espiritual ardència! Oh, com els recordo! Me'ls vaig estar mirant tota una matinada i crec que s'ho mereixen. Amb el temps el jove flautista de Ripoll i el citarista i el que toca el violí, corda nervorum, com diu Oliba, i el de la tuba seran tan famosos com els relleus d'Eleusis o de les Panateneas, o el Crist blanc d'Amiens. Aquelles figures dels músics són d'una bellesa i d'un poder de comunicació psicològica extraordinària. Són, ademés, creacions completament noves, a diferència d'altres figures de la portada. Perquè la portada és obra d'Oliba, d'ell mateix o un igual que ell. No és un arquitecte, perquè no sap fer córrer les motllures ni combinar els requadres, és un home lletrat, un gran pedagog amb la ciència mateixa que tindria Oliba. La portada de Ripoll és una Bíblia miniada en la pedra: millor dit, un Apocalipsi tret dels llibres que tindria a la mà el gran artista. Ho copia tot de llibres ben coneguts (exceptuant les figures dels músics), però ho infon del seu esperit poderós amb desitjos continguts, amb incertes esperances. Jo ja hi ha hores que em sento penetrat d'aquesta força romànica. No sé lo que vull, però tot ho desitjo. Em moro de simpatia per aquella gent a cavall de dos edats, revestint-se d'entrellaçades túniques, vivint en un món abstracte, tan carregat d'anhels... com el flautista de Ripoll, tan ocupats en un pervindre com Oliba, ordenant i disciplinant-ho tot...

La portada és un dels arcs de triomf...

La portada és un dels arcs de triomf més extraordinaris que podem admirar. Amb els seus dos flancs enormes, és tota coberta de relleus esculpits en pedra, d'una qualitat insuperable, reproducció de les miniatures d'una Bíblia que havia estat del monestir, segons un catàleg del segle XI. Aquests relleus, disposats en set faixes horitzontals i paral·leles, representen: els de baix, l'Església militant; els de dalt, la triomfant. Presideix el conjunt la figura de l'Omnipotent. Davant aquesta obra monumental, Verdaguer pogué dir que era

la Biblia al cor de Catalunya impresa,

cosa que és exacta. Aquesta obra—que justifica per ella sola tants viatges a Ripoll com siguin necessaris per admirar-ne les belleses— és l'exemplar d'escultura romànica més bell i sumptuós que a Catalunya es conserva i un dels més grans d'Europa, segons la unanimitat de la crítica.

Viatge a Ripoll. Avui, a plena llum...

20-III-1993

Viatge a Ripoll. Avui, a plena llum, el pòrtic esculpit del famós monestir no em colpeix com la primera volta. Molt deteriorat, de veres. Contemple les escenes amb afecte. Una imatge del món, amb l'estranya humilitat superba del romànic: símbols que són ordres i precs alhora. El claustre és reposat, cenyit i amable. I la restauració dinovesca, excessiva com és, dóna a l'església una solemnitat elegant que no desplau. Mirem la llosa de Wifredus. M'hauria agradat que es conservara, restaurat o inventat, o com fóra, l'escriptori monàstic, i que deixaren visitar-lo. No m'importunaria, fins i tot, que hi posaren una mica de kitsch gregorià, per a enllaminir els visitants. Veure el territori on aquells col­·legues passaven fred i son entre els pergamins, traduint, copiant, glossant a la glòria de Deo, Optimo, Máximo. És una de les estam­pes més estimables de Catalunya. El llatí lapidari dels poemes, les crestomaties, les cartes demanant llibres, el quadrivium. Un llum petit i apartat en el bosc pirinenc.

Fora, l'estrèpit de la plaça ho ompli tot. Fan obres que probablement facilitaran ben prompte la descàrrega de les cobejades masses de turistes.

Portalada

Portalada

Pelegrí de vells records

i de gestes oblidades:

abans de passar aquest full

ja et pots treure les sandàlies.

Els teus ulls s'omplin de blau

i el cor d'emoció blanca;

travessa amb santa tremor

l'arc de pedres rosegades

que aguanten amb el seu pes

el pes de la història pàtria,

pelegrí de vells records

i de gestes oblidades...!

...Que te n'entres a Ripoll

entremig de dues aigües!

Portalada del monestir de Ripoll

Portalada del monestir de Ripoll

A Florenci Crivillé
1
Porta de la fi dels temps

El primer capítol del Gènesi és la gran portalada de mots de la Torà,
el llibre de l'Apocalipsi corona la portalada de pedra de Ripoll:
paraules per entrar en el temps, figures per sortir del temps,
pedra que es va degradant,
mots que perden l'autoritat de la certesa,
i tot es difumina en una aura de poesia:
els animals feréstecs ja no fan por,
els dimonis i els àngels ja no estan a prop nostre,
el forn de Daniel ja no crema,
la balena de Jonàs no se'ns empassa,
Sant Pere i Sant Pau estan decapitats.

Però hi ha un triomf que no es rendeix
i una força que no cessa:
quina altra cosa has vist que duri tant,
tret de les muntanyes que t'envolten?
Però no és tan sols durar, sinó brillar,
seguir parlant d'un altre món,
de la lluminositat densa del misteri.
Ara que el foc de l'infern ja no crepita,
ara que el cel és molt més lluny que cap estrella,
ara que ets pots sentir tan lliure, què faràs?
què triaràs? ¿La indiferència,
o seguir fent teves aquestes veus inquietants?
¿Passar amb indolència sota un arc decorat,
o sentir-te cridat a transformar-te cada cop que travesses
aquest espai de veu feta pedra?

2
Joia de geometries

Qui passarà per sota aqueixa arcada
bé podrà dir que, en síntesi sagrada,
lo món, lo temps, l'eternitat ha vist
Mn. Jacint Verdaguer

Com a ordre i marc i fonament d'aquest petit univers,
una subtil esplendor geomètrica:
el rectangle i el semicercle ja els veus,
però probablement no hauries vist mai,
si no t'ho haguessin dit,
que les diagonals del rectangle es tallen just al centre de l'arcada,
que les tangents a l'arcada des dels vèrtexs de la base del rectangle
es tallen al cap del Pantocràtor,
i, com aquestes, moltes altres proporcions profundes i admirables.
Aquella gent sabia
que el món és matemàtic, però no tan sols matemàtic,
que el món és material, però no tan sols material,
que el món és simbòlic, però no tan sols simbòlic,
que el món és una tempesta de nombres i de molècules
i de cossos i de ments i de paraules,
una realitat immensa que s'arrela i es desborda
en el científic i el sagrat.
I, en mig d'ells, els treballs dels mesos,
la delícia i la duresa de la vida,
el cant i la fúria, el renec i la pregària,
ascendint fins on totes les formes conflueixen,
el triangle, l'arc, el rectangle,
el cel i la terra,
Déu, el món, el temps, l'eternitat.

3
Cançó de bressol per a un país que naixia

Cançó de bressol en pedra per a un país que naixia:
quina herència d'un origen d'esplendor!
Aquí el nombre zero
començà el seu camí cap a Europa.
Aquí s'instaurà la pau i treva en temps convulsos.
Aquí la Bíblia va florir tres vegades,
acompanyada del luxe de figures i colors,
aquell blau, aquell verd, aquell vermell, aquell groc,
–avui tan lluny de casa! –
com una ventada poderosa que aixecava els personatges
a cims tan expressivament simbòlics.
Aquí el foc destruí la memòria dels segles
i les piquetes s'obstinaren a enderrocar absis i capelles:
la follia d'aquest país sempre dividit,
destruint la seva gent i els seus tresors amb tanta ràbia.
Aquí es va reconstruir una ombra de la glòria passada.
I de vegades vinc aquí, i davant d'aquesta portalada
m'aturo, callo, contemplo, escolto
fins a sentir en la pedra el ressò fatigat i afònic
d'aquella antiga cançó de bressol
per a un país que va prometre tant i que encara està a mig fer,
però que estimo amb un amor perplexament salvatge,
amb l'única cosa que sé donar: un silenci que de vegades s'omple
d'uns quants mots habitats per presències més altes,
i una súplica que en la nova cançó Caïm no mati Abel
i junts l'un i l'altre sàpiguen guanyar
l'esplendor de l'harmonia i la força de la pau.

Però, encara que tot això sigui important...

Però, encara que tot això sigui important, hi ha una cosa en el Ripollès que ho supera tot: és la significació que té la comarca en la memòria històrica del grup humà de què formem part. El monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll ens és terra sagrada, una de les claus de la nostra personalitat col·lectiva. És la casa pairal, la llar primitiva de la família catalana. Dins els seus murs mil·lenaris, s'hi forjaren la nostra primigènia manera d'ésser, el nostre caràcter, els nostres vicis i les nostres virtuts, la nostra manera d'enraonar. Ripoll fou durant segles el focus potent de la nostra civilització pirinenca, alma mater d'una col·lectivitat que ha perdurat, d'una comunitat històrica arrelada. El monestir fou fundat pel primer comte sobirà de Catalunya, Guifré I, i consagrat el dia 20 d'abril de 888; restaurat i engrandit successivament, fou elevat a basílica l'any 1032 per l'abat Oliba, bisbe de Vic. Des d'aquest temps tan recular fins al 1835, que fou bàrbarament incendiat i saquejat, transcorregueren sobre Santa Maria de Ripoll nou segles de santa continuïtat i de fidelitat a la terra que constituí la seva primitiva base. Davant un fenomen semblant, és natural que Ripoll tingui, en la cultura general europea, una consideració capital. [...]

Dèiem que l'any 1835 el vandalisme polític i el ferment permanent de la guerra civil destruïren Ripoll, com destruïren Poblet i Santes Creus — només per citar les meravelles que aquí foren devastades i que haurien constituït el timbre de glòria més gran de tot poble civilitzat. El monestir estigué durant molts anys en un estat d'abandonament complet i lamentable. Però, gràcies al zel i a la munificència de l'inoblidable bisbe Morgades — un dels homes d'acció més grans que ha tingut Catalunya en l'època contemporània — el monestir fou restaurat. El bisbe consagrà el temple actual el dia 1 de juliol de 1893. Però mig segle no s'havia escolat en va. El senyor Elies Rogent, gran enamorat de l'arquitectura romànica, salvà tot el que pogué. Però moltes i valuoses coses havien definitivament naufragat.

Desaparegué la imatge de Santa Maria i el sepulcre de Ramon Berenguer IV, fundador de la Confederació catalano-aragonesa; la famosa biblioteca, el valuosíssim arxiu — considerat un dels més grans d'Europa —, la sala capitular, el palau de l'abat, l'hostatgeria i tots els objectes, pintures i obres d'art que el monestir contenia. ¿Què en queda, realment, del monestir antic? En queden sobretot la porta monu­mental d'entrada i el claustre.

Després de la seva depredació...

Després de la seva depredació i la seva destrucció el monestir pogué ser restaurat gràcies als treballs d'un gran home d'acció, un dels més vitals i infatiga­bles del seu temps, el bisbe Morgades, que primer fou bisbe de Vic i després de Barcelona, amb la col·laboració del poble i del moviment polític i intel·lectual del país. Es pogueren salvar algunes peces importantíssimes del gran document com el gran retaule esculpit de la porta principal que és la meravella de les meravelles de l'art romànic d'aquest país i una de les peces més sensacionals d'aquest art en l'àrea del romànic. Tot el que se'n podria dir és pàl·lid davant de la realitat: és la mateixa vida convertida en art i bellesa i un prodigi d'intel·ligència i d'ofici. Els homes que ordenaren de fer-lo i els que el feren de­mostraren una excelsa superioritat.

La meva família vivia en una casa...

La meva família vivia en una casa a la plaça de l'Ajuntament, del Corral, com ha estat denominada sempre per la gent del poble prescindint dels noms amb què cada règim l'ha batejada. Aquella tarda d'estiu, amb la colla de nanos del barri, jugàvem, com de costum, corrent per les places i carrers d'aquells verals veïns del Monestir. Algú va dir que a l'església passava quelcom fora del normal i ens va faltar temps per anar corrent a ésser espectadors privilegiats. Efectivament: una colla d'homes, alguns d'ells coneguts i molts d'altres que semblaven forasters feien "neteja" al Monestir. Sense gaires miraments, uns es dedicaven a tombar per terra les imatges dels altars mentre uns altres repicaven amb entusiasme el marbre de les làpides del viacrucis fixades en les columnes de les naus laterals. Una altra colla fins i tot ens va deixar participar en la festa: estaven desmuntant l'orgue que hi havia en l'altell del damunt de l'entrada principal i ens donaven els tubs: "Teniu, nois. Trompetes!" I, sí bufàvem i sonaven. Era molt díver que dirien els meus néts. Mentrestant, un altre grup d'aquells homes estava enfeinadíssim intentant aixecar la llosa que, a l'entrada de la nau central, cobria la tomba del bisbe Morgades.

Aquests van ser els primers de reeixir en la seva tasca esforçada i van organitzar un animat partit de futbol amb la calavera del pobre bisbe. A la dotzena llarga de marrecs de la colla, tots alumnes del col·legi de la Mútua Sant Hou, on els professors eren capellans, tot allò, d'entrada, ens devia semblar uns pecats tan grossos que segurament esperàvem que d'un moment a l'altre caigués sobre aquella gent algun càstig diví. potser vàrem associar això amb uns sorolls atordidors que van ressonar amb efecte multiplicador en les altres voltes del Monestir. Eren trets. Els primers trets que sentíem (en poc temps en sentiríem molts més, i també explosions de bombes, però això ja és una altra història). Abans de sortir corrent, espantats, vam veure que alguns d'aquells homes disparaven contra la corda que sostenia l'estendard. No acabava mai de caure -per manca de punteria o per la gruixudària del suport- i van deixar de disparar. Ràpidament vam entrar de nou a l'església. Aquell espectacle no es veia cada dia. Burxant amb perxes, estirant amb cordes o enfilant-se on podien, aquells homes van acabar per aconseguir que l'estendard caigués, i ben aviat va anar a engrossir la pila d'imatges i objectes de culte que s'amuntegaven junt a la porta principal. Aquest és el record que tinc de la "despenjada".

Campanes de Sant Eudald

Campanes de Sant Eudald

Campanes de color d'or

que per batalls teniu ales

—campanes de sant Eudald! —

amb dring de gotetes d'aigua,

amb sentors de grans de blat

i farigola aromada...

Campanes que ens recordeu

—vaporoses i galanes—

que el Màrtir és triomfant,

que la llavor és viva encara,

que la ferida és de llum

i l'olor rosa esclatada.

No falteu cap any pel maig,

ompleneu carrers i places

de cantarelles gentils

que entonen veuetes d'àngels,

campanes de sant Eudald,

campanes, dolces campanes!

Ripoll

Ripoll

Orgulloses nissagues forasteres,

davallant jorns i nits mateix que pluja,

quaranta colzes del Montgrony per sobre

la nostra terra en mar de sang sepulten.

Mes damunt d'aqueix mar, com arca santa,

surava l'esperit de Catalunya.

La mar va fondre's, revenint la terra;

i Wifred, davallant de les altures,

fent d'arada l'espasa, en ella enfonsa

les mateixes llavors d'altres centúries.

I allà Ripoll, per a salvar-nos sempre,

l'arca s'hi va quedar de Catalunya.

Himne patriòtic per la restauració de Ripoll (fragment)

Himne patriòtic per la restauració de Ripoll (fragment)

Chor

Sobre l'ara de nou consagrada

i davant la tomba comtal,

catalans, jurem tots la creuada

per salvar la nostra casa pairal.

I

Des del cim del altívol Pirene

de la pàtria granític bressol,

deu centúries avui nos contemplen,

deu centúries de glòria i de dol.

I del torb amb la veu espantosa

nos pregunten cent hèroes sagnants:

"de la Pàtria que us dàrem gloriosa

què n'he fet, què n'heu fet, catalans?"

IV

Llengua santa que d'independència

n'és penyora que mai pot fallar,

florirà en nostre llavi a tothora

en lo temple com dintre la llar.

I pel Dret que és la vida del poble,

que és sagrat com la sang que portem,

per eix Dret que és l'herència més noble

si morir fos precís, morirem.

V

Arborem lo penó de les Barres,

eix blasó que la mar coneix prou;

no vulguem ser els remences d'Espanya

no s'ha fet nostre cap per al jou...

amb la fe que a Ripoll hem jurada

tindrem pàtria i tindrem llibertat,

i serà nostra empresa guiada

per l'Estel que duu al front Montserrat.

Santa Maria de Ripoll

Santa Maria de Ripoll

...en illa gerda eix monestir bastia,

de Catalunya baluard primer.

Verdaguer

Del jorn que Catalunya naixia sobirana

i amb flors de sang brodava les altes neus d'argent,

si en l'horitzó dels segles es perd la clariana,

soberg entre muntanyes ens resta un monument.

Hi resta com l'alzina que es dreça amb bella ufana

malgrat que hi destralegin el llamp, el torb i el vent;

la mística grandesa que els cors ens agermana

pels fills d'aquesta terra ens és un manament.

Encara un vent d'història dels cims nevats arriba:

l'amor que hi escampava el gran abat Oliba,

ressol d'aquelles gestes, les pedres ha daurat.

Dos rius sempre l'alegren teixint randes d'escuma

i al peu d'una Madona l'oració perfuma

les cendres glorioses de llum d'eternitat.

Entro al claustre, el volto de pressa...

Entro al claustre, el volto de pressa, penetro en l'iglésia, corro cap a la portada, i... pertot arreu ruïnes!!...

No sé quant de temps he passat amb la vista clavada en aquests claustres; solament recordo que, apoderant-se de mi com un deliri, he vist les ruïnes del reial santuari aixecar-se, les parets caigudes per terra col·locar-se insensiblement en el lloc que ocuparen un dia i el claustre sencer reconstruir-se: he vist les coronises arrenglerades sobre els capitells, els capitells sobre les fustes i l'escut de Catalunya campejar pertot arreu. [...]

En l'accés del meu desvari, he cregut veure els aparellats pilars del claustre transformar-se en fantasmes vaporoses, i que en cada una d'elles s'amagava un personatge de nostra història. Els he vist caminar de dos en dos, voltant el claustre, formant llarga renglera, el pas acompassat, les mans amagades dintre amples mànegues, i mirant sempre les inscripcions gravades en la pedra. A1 passar-me pel costat em dirigien una mirada tal que em glaçava la sang dintre les venes i seguien llur camí com murmurant pietosa oració. En el més vell; que anava davant, he cregut reconèixer el gran Wifred, per sa mirada serena i bondadosa i per la corona comtal que relluïa sota son caputx; en una figura delicada de formes com els brots del llimoner que creix en e1 pati d'aquest claustre, a Winidilda, i en dos abats de tranquil·la i venerable mirada, al noble Arnulf i al savi Oliba. He vist passar bisbes i abats, Oliba Cabreta, Miró, Arnau amb un rotllat pergamí a la mà, guerrers i monjos, comtes i senyors, i per fi, entre les mil fantasmes, n'he vist una que sota son hàbit lluïa fèrria armadura. Em detinc a mirar-la i ja no em queda dubte: era ell, ell, el gran Bernat, el comte religiós, l'espant dels alarbs, el llamp del Besalú, ell, Tallaferro... Passen tots, s'allunyen els fantasmes, aixequen la llosa de llurs sepulcres, entren dins, passa la visió i em veig voltat dels meus bons amics que m'allarguen la mà. Jo els estrenyo. Silenciosos també, pensen sens dubte en el passat, en el present i en l'esdevenidor d'aquesta joia d'art.

El campanar de Ripoll (fragment)

El campanar de Ripoll (fragment)

Però aquell matí d'hivern, llunyaníssim, al fons del glaç del record adolescent, jo tenia potser quinze anys. Ara ho recordo com quan, en despertar-nos recordem un somni, amb precisió i al mateix temps sabent que ja no hi podem tornar, que només existeix com a record.

Un record exacte i diàfan del fred d'aquell matí, en una excursió escolar, quan arribàvem: el fred, com agulles petites fiblonejant les puntes dels dits, el palmell de la mà, esmolant la nuesa antiga del paisatge, davant la portalada romànica de Ripoll. Tot un món, un univers mínim i alhora grandiós de pedra remota, però sense aquella mena de grandària excessiva, sense aquell esclat del gòtic. No: a Ripoll, tot és més íntim, més quiet i reclòs, com el murmuri d'uns mots llegits, en veu molt baixa, en un breviari antic —dauradíssim de lletres miniades— mentre la verdor humida i fosquejant de l'herba sembla que ens prometi la pau d'un son quan la nostra mort —la nostra?— serà ja només un record que no fa mal.

I, mira: ara m'enfilo, ens enfilem, per unes escales que semblen molt altes, altíssimes —i com poden ser tan altes, en una església de mida tan humana?—, unes escales rústiques, que, com que han passat vint anys, recordo fent giragonses. El record és també una espiral, té la forma d'una escala de cargol; hi pugem, panteixants, ansiosos, giravoltant entorn de l'eix secret i invisible de pedra d'aquesta escala fosca que, de tant en tant —només se sent, ràpida i lleu com un murmuri, la fressa dels nostres passos—, rep un cop de tralla de llum del sol d'hivern i de blavor del cel. I potser només m'ho sembla, però tinc, no sé per què, la visió d'un últim tram d'escala que era de fusta. I, quan arribàvem al cim d'aquells graons de fusta, ja érem a tocar de la campana, i hi havia una obertura petita a dalt de tot. I aleshores ens incorporàvem una mica més, potser ens posàvem de puntetes, i trèiem el cap per l'obertura. I no diré que ens rodava el cap; però, de cop i volta, tot era com una pintura d'algun mestre holandès, o potser més aviat com el fons d'alguns frescs de Giotto: vist des de molt amunt, el camp semblava una idea d'ordre feta paisatge. Tot hi era al seu lloc: les terres de conreu, les prades, l'arbrat, els masos, i —molt amunt— aquella torre de pedra i aquella campana i aquell noi que era jo i que ho mirava tot.