Institut d’Estudis Tarraconenses (Tarragona), 1984
Aquesta visita (la del 1956), sentimental d'antuvi, em va produir emocions amb les quals no comptava, emocions inefables, per tot dir. ¿Com explicar, en efecte, la impressió que em va fer la Verge jovenívola plantada, amb l'Infant al braç, sobre el fust que separa les dues portes de la portalada principal? I es que havia vist noies pels carrers amb la mateixa cara i el mateix posat. ¿Hi hauria, doncs, un tipus típic de tarragonina, no gaire alta, però espigada i flexible, falsa prima i amb careta de mare de Déu? Jo diria que sí.
Abans de la visita al temple imponent, pujant per la rampa que mena al carrer Major, em vaig deturar un moment, pensarós, a la vora d'aquell replà, a l'esquerra, on hi havia, abans de la guerra, el taller i la sastreria de l'amic Segalà, actualment refugiat —si no hi ha mort— a Montpeller. En aquell taller vam tenir llargues converses. Segalà era company dels companys. I no s'enfadava si un d'ells tardava una mica a pagar-li un vestit.
Diumenge, 22 de setembre
Vespre de santa Tecla. Dia fort, de ple estiu, d'una lluminositat escandalosa. L'Artur, l'Elba i les nenes van a l'Arrabassada. Tornen a hora de dinar. Tots quatre s'han banyat.
El termòmetre, al menjador, marca 28. Al sol, deu arribar als 45.
Bon arròs de peix, seguit d'un gran ensopiment. Vers les 6, anem tots a la Plaça de la Font on celebren un concurs regional de sardanes. Hi prenen part 39 colles vingudes d'arreu de Catalunya. Guanya una colla de Barcelona. El premi de la Revessa també se l'enduen els barcelonins.
Havent sopat, a la mateixa plaça, escoltem un concert de cors de Clavé. Hi prenen part «La Lira» de Viladecans, «Cantaires de l'Ebre» de Tortosa, «El Raïm» de Llorenç del Penedès, «El Penedès» de Vilafranca i «L'Ancora» de Tarragona. Aquest estrenava estendard.
Els tortosins —amb llur accent peculiar i llur entusiasme— foren dels mes aplaudits.
Dissabte, 23, Sant Jordi, Dia del Llibre
Dia lluminós d'acord amb la diada. Les dues llibreries que hi ha a la Rambla tenen sengles parades a la vorera. Trobo l'amic Guàrdias, prop de la seva, traginant uns tests amb plantes, que s'adiuen amb els llibres exposats. Em felicita per la Contribució a la biografia de Mestre Fabra i jo a ell per la seva Nova Oda a Tarragona, (Pot dir-se que hem anat a tornajornals.) I es commou quan faig l'elogi del poema en què evoca el seu pare (que era descarregador al moll) i li dic uns versos que la meva memòria ha retingut:
«Voldria dir-vos, pare,
que els plàtans ja no hi son, que dels pedrissos
no n'ha quedat figura..,
Però els migdies tenen
encara el mateix sol, iguals celatges».
A la seva parada hi ha totes les novetats en català. Li compro Notícia de Catalunya del malaurat Vicens i Vives, i Tres diguem-ne desarrelats, d'Enric Jardí. Començo a llegir la primera assegut en un banc del passeig —un temps de Pi i Margall—, sota un arbre que no sé com es diu, de cara a la blavor exultant de la mar. És un blau de propaganda turística, amb barques, gavines i vaixells, perquè no hi manqui res. A la platja del Miracle hi ha turistes que es torren a fons, mentre tres o quatre d'altres entren a l'aigua, xipollegen i neden. No gaire estona, però. A la Rambla també se'n veuen, d'aspecte nòrdic, amb shorts, «degingandés». La majoria ja no són joves. Alguns van al mercat, amb grans senalles, comprades ací mateix, «typical» —deuen creure.
Dilluns, 10 de març
Organitzada per l'Associació del Personal de la Caixa Pensions ha tingut lloc –de l'1 al 8 del corrent- una anomenada "Setmana Cultural Tarragonina», consistent en una exposició de «Plàstica Catalana Contemporània», una conferència de Vidal Alcover a la Llibreria de la Rambla, una actuació de «Putxinel·lis Claca», una taula rodona, sobre el transvasament de l'Ebre, a la biblioteca de la Caixa de Pensions, un concert del quartet «Ars Nova» i, en fi, una representació de «Varietat de varietats» (obra de Maria-Aurèlia Capmany i Vidal Alcover) per la companyia «Ca-Barret» a l'auditori de Radio Tarragona.
Hem assistit, la dona i jo, a tots els actes. I que se'm perdoni la immodèstia d'anotar que a mi em va venir bé, en tant que fill de les terres de l'Ebre, de participar en el col·loqui sobre el transvasament durant el qual em vaig permetre la ironia de dir que si l'aigua arriba a Barcelona potser s'hauria d'impedir que se n'aprofitessin els regidors que no fa gaires dies van votar en contra del projecte de subvencionar l'ensenyament de la nostra llengua perquè van demostrar que de catalans no en tenien res i que per tant...
I ja no vaig poder continuar. Un esclat d'aplaudiments dels auditors (dempeus, alguns, fins i tot) va tallar-me la paraula. I tothom va poder acabar al seu gust la frase interrompuda (amb gran satisfacció de la meva parí, tot s'ha de dir).
Escric en un quart pis de la casa número 9 de la plaça de Prim, un pis d'on puc veure, d'una banda, una llenca del port i el cap de Salou endinsat en la mar de Migjorn; i d'una altra banda, veig la mar de Llevant. Un home com jo que estima els amples espais i que havia somiat tant i tant en reveure la gran blavor que alegrà la meva jovenesa, no pot demanar més. Molts dies, mentre estic dinant, veig passar barques i vaixells que van al port —o que en surten, proa a Barcelona. De vegades, un vaixell sembla sirgar sobre la mateixa ratlla de l'horitzó, com si passés la maroma. Si treu fum, conec d'on bufa el vent en alta mar.
Algun cop, si dic que visco a la placa de Prim, em pregunten: de Reus? Em cal aclarir que es tracta de la «Mitja Lluna», nom popular d'aquest lloc que també es podria dir Plaça de Sant Joan, ja que el presideix aquesta església parroquial (potser la parròquia mes important de Tarragona).
El toc de les campanes d'aqueixa església que tinc tan propera, algun dia fa de despertador (amb gran indignació de la meva dona). El rector, mossèn Rubinat, vell i bonhomiós, es veí nostre. No ho dic per al·lusió a la proximitat de l'església, sinó perquè viu a la mateixa casa, al cinquè pis, o sigui a l'altre replà. Parla amb accent de Lleida. —No toqui tan fort, de bon matí, mossèn Rubinat, que em desperta —li va dir un dia la meva dona. —Déu ajuda els qui matinen —va respondre el reverend, sense enfadar-se.
Les campanes sonen també amb motiu d'un bateig, d'un casament o dels viatges sense retorn. M'arriba sovint —a la cambra on escric, que dóna a la plaça— la remor de la gent que s'hi congrega.
Tarragona, amb sol d' abril ja decantat al maig, té una llum de plata. Aquest matí era un goig de passejar per la Rambla. Tarragona és una ciutat matinal. Des del Balcó amb els ulls plens de blau i d'infinit, tot sembla bell i joiós. Cal dir-ho així perquè la bellesa no sempre és joiosa. A mi almenys, de vegades, em decanta a la tristesa, perquè penso que un dia seré mort i els meus ulls plens de terra, mentre la mar i el sol, els carrers, les flors i les noies... Però aquest sentiment no el sento a Tarragona —durant els matins de sol— en raó d'un cert embadaliment que no deixa pensar... (Perquè si penso, adéu joia!). I em sembla que a molts turistes els passa això mateix que em passa a mi. Fan cara de felicitat. N'he vist un assegut en un banc de la Rambla, prenent el sol, com extasiat. L'home, però, ja més de mitja edat, devia ser prudent perquè s'ha lligat, amb quatre nusos, un mocador a l'entorn del cap. Al seu costat, la dona, eixarrancada (duia pantaló, però això no vol dir res) llegia un diari alemany... Ah, si la vida només fos això: prendre el sol, passejar, llegir el diari...!
A Tarragona, en aquest temps, no hi ha manera d'escriure... (Jo ho faig gairebé per delicadesa. N'hi ha hagut que per això han perdut la vida). Trobo més profitós —i aprofitat— veure com un colom corona el cap de Roger de Llúria, o com passa un núvol pel cel i un vaixell per la ratlla de l'horitzó.
Al Serrallo, no gaire lluny de l'església (una església eixeridíssima, construïda amb pedres que tenen color de molls a la brasa), Salvador Maset em va presentar el seu amic C..., vell pescador que ja no pesca. Ara compra el peix i el revèn, negoci segur. Té fills grans (i un d'ells a Mèxic, encara) i nores i néts.
Vam seure una estona a la porta d'una caseta marinera mentre el sol tombava de gairell. Així vam veure arribar les barques airosos, femenines (n'hi ha de ben grosses), totes amb el peix al cove. Vull dir que el duien triat en cistelles. Ja descarregat, era encisador de veure passar les vives teories -—home-cistella-dona-cistella-noi-cistella— contra un fons de pals i cordes i la blavor de la mar. Anaven a la Cooperativa, on fan la subhasta. Era a planta baixa i el terra, mullat, s'omplí de gent i de cistelles. Sobre aquestes, els molls alçaven la cua tensa de la darrera cuada. Tots en cercle, iguals que els congres, i les palaies i els escamarlans. En cercle, sota la presidència de les llagostes armades (aquests samurais), o dels pops, jutges de cares fosques.
El dia que vam anar al Mèdol feia un sol de foc, però donava gust de caminar sota els pins, l'ombra dels quals és una delícia. I l'olor. El Mèdol és la matriu d'on sortí Tarragona fa més de vint segles. Al fons i al mig de la magna pedrera, entre pins i els llentiscles, hi ha l'agulla de pedra, la fita alta i enorme, que els constructors imperials van deixar-hi, a tall de signatura vertical inesborrable —almenys fins ara—.Vam tocar, ritualment, amb la punta dels dits, la base de l'estela i vam sortir embaumats d'espetuc i fullaraca.
Impressionant va ser també, més endavant, la visita al Pont del Diable, acompanyat igualment de l'esmentat parent i, aquest, cop, amb la dona. Aquella tarda havia fet un ruixim i el cel era d'un gris delicat amb clivelles blaves. Vam passar entre marges brodats de timó i espígol. L'aqüeducte, entrant pel camí que surt de la carretera, es presenta de sobte davant els ulls. I hom el veu saltar, talment d'una gambada, de muntanya a muntanya. Fa tant cop que no hi ha manera de dir res: «Aquest pont...». Hom comprèn que qualsevol cosa que es digui serà una niciesa. A vegades s'imposa el silenci, tresor dels pobres.