Editorial Moll (Palma), 1993
Aquí, es té a prop "Sa Boca des Port", dominada pel castell que venint de Mallorca sorprèn com a part del rocam del qual irromp. I ja dins la badia, supedita la vista i atreu la mirada des de qualsevol punt. Aquesta entrada no és visible estant a l'àrea de les cases i moll principal. Així no és rar que qualque soldat de terra endins, que havia arribat marejat, es miràs perplex aquell gran llac d'aigua blava.
Els dimarts i divendres, com a figures automàtiques, tothom cobrava activitat, moviment, i als meus ulls infantils quasi frenesí. El reduït espai del moll, la cantina, la coberta del vapor... estaven plens de gent atrafegada: recollien paquets, escrivien amb fúria els darrers mots a una carta, despatxaven el peix cap a Palma, bevien unes copes amb la gent del "Ciudad de Alcúdia", discutien les notícies polítiques, feien les comandes cada qual al "seu" mariner... Els soldats anaven i venien descarregant queviures, cercant coses perdudes... mentre la seva estafeta, en carrera frenètica contra la pitada del barco, cercava els destinataris de tota casta de missatges. Cada mes es rellevava el destacament i llavors es convertia tota la cosa en un embolic caòtic. Els infants érem sempentejats, arruixats o, en el millor dels casos, ignorats. A mi no m'agradaven gens els dies de correu!
En dies i hores normals, l'ambient del Port fou sempre relaxat, vagarós, distes... Els pescadors adobaven les xarxes enrevoltats de badocs que els donaven conversa, els pollencins feien nanses per atrapar les llagostes... Els soldats es movien sense cap propòsit concret, passaven hores amb una canya de pescar a la mà, saltaven dins i fora dels llaüts, recollien i amollaven cordes a l'arribada i sortida de les barques, s'asseien als pilons de pedra (que servien per amarrar embarcacions) contemplant la mar, miraven com els d'intendència pastaven i treien el pa cuit... Seguien el vol de les gavines i les seves ràpides immersions en plombat, entrellucaven els peixos que formiguejaven al voltant d'un tros de pa, provaven d'endevinar a on trauria el cap l'eixerit corb marí que es destriava ja ben enfora... també es jugava a cartes, es contaven acudits, es bevia amb parsimònia, es pegaven coces a pilotes imaginàries, es congriaven bromes elaboradíssimes.
Un camí, vorejant un quilòmetre de costa, du fins a l'església, campament militar i casa de pagès, la més antiga i interessant. Davant hi ha un mollet i un poc més enllà, "la" platja, lloc obligat pels banys d'estiu del personal cabrerenc, que també inclou el bestiar porquí, que escollia l'arena pel seu refrescament, recreant-se per hores d'una manera envejable.
Abans de la Guerra hi havia assignat a Cabrera un capellà, don Pedro, que era el vicari de la Colònia de Sant Jordi. Venia clares vegades. El record quasi vell. Devia tenir problemes reumàtics perquè parlava de cures d'aigües als Banys de Campos. Mon pare era l'encarregat d'anar a cercar-lo de bon matí i retornar-lo a Mallorca al final del dia.
Contava en Joan, el meu germà, que un dia el motor s'aturà al mig del Freu com feien amb freqüència tots els motors.
Mostrant la caparrudesa pròpia de molts d'ells no hi havia manera d'arrencar, per molt que en Joan, suat i panteixant, li donava a la maneta amb tota la força del seu cos vigorós.
A la fi mirà el capellà i li digué:
— Vostè sap que sa culpa és seva. A la mar ses faldes duen mala sort. O me permet dir un parell de paraulotes o avui no dirà missa.
— Digues ses que vulguis -li contestà don Pedro, que sabia seguir una broma.
Segons el narrador, després d'uns quants mots gruixats i més voltes donades amb fúria, el motor partí com una seda.
Don Pedro escoltava contar el fet sense afegir una paraula.
L' arribada del capellà donava aire de festa al Port.
Ma mare m'aficava dins un ribell d'aigua sabonosa i m'escatava fins a llevar-me la pell. Em posava un vestit net i qualque vegada fins i tot calcetins i sabates. Això no m'agradava gens. Estava aviciada a anar sense noses pels peus, just amb espardenyes catalanes tant d'estiu com d'hivern.
A poc a poc, acudia la gent a la terrassa de la Capella. Pescadors no n'hi vaig veure cap mai. Ma mare i na Margalida eren les úniques persones que combregaven, abans que jo tengués edat per fer-ho. Però a mi, cosa rara, m'obligaven a confessar des que tenia quatre anys. Posava els braços damunt els genolls de don Pedro i contestava les preguntes que m'anava formulant, sense que mai no em xocassin ni les trobás diferents de les que m'hauria pogut fer a ca nostra. Quina diferència amb les meves confessions posteriors!
Missa acabada, a fora de nou, don Pedro oferia una copeta d'anís i passava una capsa de galletons. La golafreria em feia passar un mal moment: veia ben clar que, quan m'arribás, ja s'haurien acabat les galletes cobertes amb paper de plata. I així succeïa quasi sempre.
Més tard don Pedro dinava amb nosaltres. Ma mare feia qualque cosa especial.
A l'hora del cafè se solia jugar a truc.
Després, mon pare el tornava a les seves ovelles mallorquines. No record que mai passàs una nit a l'illa.
Les torrentades havien arrossegat tanta terra cap a la mar, que la badia es veia com un gran bassiot de fang. Al Comellar de les Figueres, la "vall de la mort" dels presoners francesos, aparegueren molts d'ossos, que foren identificats com a humans. Mon pare organitzà amb ajuda de soldats una replega total i el trasllat al Panteó.
Allà descansaven baix de l'obelisc, que el príncep de Joinville féu construir l'any 1847.
La imaginació em volava llegint la senzilla inscripció: "A la mémoire des Français morts á Cabrera"; o quan les mans adolescents cercaven botí d'assignatura de batxiller a través de la regata inferior del monument; o mirant la llavorada paret del castell... "Fleury, prisonnier français, 1809..."
M'hauria agradat poder contemplar la vida d'aquells soldats de Napoleó, que passaren uns cinc anys a l'illa. Cinc anys d'infern. De 1809 a 1814.
N'havien arribat set mil, procedents de la derrota de Bailén (no puc visualitzar aquesta gentada). Al llarg d'un lustre n'anaren confinant cinc mil més.
El setze de maig de 1814 entrà a la badia una goleta francesa, que lluïa pavelló blanc amb daurades flors de lis.
Els crits resplendiren amb força:
— Llibertat! Llibertat pels presoners! Francesos: sou lliures!
Quedaven 3.389 supervivents (censats al llatzaret de Marsella)!
Més o manco tres de cada quatre presoners desaparegueren víctimes de la fam, la set, l'escorbut, les malalties venèries... la debilitat, i el fàstic. Hi hagué duels, ajusticiaments, assassinats, canibalisme... uns 500 aconseguiren fugir, altres s'enrolaren a l'exèrcit espanyol, més de 450 oficials visqueren la major part del temps a Palma... Els desgraciats de sempre, els desheretats, els comportívols... cridaven:
— Visca l'Emperador!
Sense reparar en les daurades borbòniques flors de lis damunt la blanca divisa.
Seguint la línia del litoral, es troba s'Espalmador (platja de macs i alga), des d'on s'endinsa un camí cap al far de N'Ensiola i una carretera no acabada (projecte d'un tinent d'enginyers, que volia tenir ocupats els seus soldats i lluir-se com a dissenyador de pistes), que puja amunt de Na Picamosques (172 m.) màxima altitud de Cabrera.
Quan mon pare arribà a Cabrera hi havia més o manco els següents habitants: tres torrers, un telegrafista, una petita guarnició militar i una població pesquera, que, encara que no era fixa, sí era bastant regular.
Aquest esquema va sofrir lleugers canvis al llarg dels anys. Els torrers es reduïren a dos. El telegrafista de carrera es va suprimir. Els militars foren sempre una variable. El més exigu destacament va ser de set soldats i un caporal. Curiosament la República assignà una guarnició parescuda a la present: una vintena de soldats a les ordres d'un tinent i dos sergents.
La població pesquera va anar minvant i desaparegueren les barques que "vivien" llargues temporades al Port.
La majoria venien ara, de les properes costes de Mallorca i retornaven a ca seva acabada la jornada de feina.
Els torrers vivien al far, a cinc quilòmetres del Port. Tenien cases que a mi em pareixien molt sofisticades, amb lluentes rajoles negres i blanques. Una cisterna molt fonda es troba al mig de la terrassa davantera que domina la vista del Coll Roig. Aquesta badia molt oberta té un estret varador per on els torrers entraven i treien un botet de rems, emprat sobretot per pescar. Al mig es veu l'illa de ses Rates, illot que té un arc natural que cau graciosament dins la mar, fent un pont, per davall del qual ve ben just passar-hi remant
El quadrat bloc de cases, al mig del qual s'aixeca la torre, està situat dalt d'un promontori que, com la proa d'un vaixell, avança damunt la mar. De qualsevol punt dels seus voltants es contempla la immensitat d'aigua d'un blau obscur, on es diu que existeixen les majors fondàries de la Mediterránia.
Des de la part de darrera es veuen els Estells, illots disseminats amb tanta gràcia que dins el meu cap els anomenava Estels, potser perquè em sonava més apropiat.
Quantes vegades he pujat els noranta escalons de la torre, aturant-me a les dues balconades circulars per disfrutar de la vista cada pic des de més amunt!
Quan la fosca de la nit era trencada pels llampecs del far (raig, raig, raig, pausa) i centellejaven damunt el meu llit, els rebia com a vells amics dels quals coneixia els secrets de les seves interioritats.
De nina, quan passava temporades amb les famílies dels torrers que tenien filles de la meva edat, m'agradava pujar a la torre, seduïda pels miralls parabòlics, plens de profunds relleus que em tornaven la imatge còmicament deformada (mirall, mirall, mirall, llarg espai de metall negre).
Ara mateix si m'encarregassin de dibuixar una illa a mida de la infància, perfilaria Cabrera. El llapis aniria traçant una forma de dragonet conformat per les cinc grans entrades de la mar: el Port, Cala Ganduf, l'Olla, el Codolar de l'Imperial i el Coll Roig. Després travessaria el cos de l'animaló de caminois coberts de garriga que esgarrinxa les cames al passar. A poc a poc apareixerien turons pertot arreu, coves, un castell de moros de veres, dominant el Port i la seva entrada, dos fars, illots... sargantanes que van del negre brillant a Foradada al verd terrós a Cabrera... I com a coronació de l'obra col·locaria la Cova Blava just allà on es troba. La Cova Blava... alimentadora de mites i somnis. Quantes vegades he sentit els ohoooos i ahaaaas dels convidats de torn. Se'ls feia mirar els racons més blaus, els rems blaus, la sabonera blava, les mans blaves davall l'aigua... Més tard, a partir dels dotze anys, remava una hora d'anada i una de tornada, per somniar amb el príncep blau de rondalla dins aquella orgia de blaus...
La comparació de la cova cabrerenca amb la de Capri es feia obligada per a aquells estrangers que les coneixien totes dues, i fins i tot per a nosaltres, que mai no havíem posat un peu a Itàlia, però escoltàvem els comentaris.
Així que vaig aprofitar el meu primer viatge a l'estranger per visitar-la. Ho feia carregada de prejudicis. Pagar un tiquet i entrar enrevoltada de gent, turistes com jo, no m'ajudà a fer justícia. La de Capri és més blava i més domesticada. La de Cabrera és més grandiosa i dramàtica.
Hagueren de passar molts d'anys fins que vaig gosar nedar dins la cova i delectar-me de mirar el meu cos blau davall la mar.
Mon pare ho tenia emfàticament prohibit a propis i estranys. A més, la majoria de gent, una vegada dins la cova, es mostrava entre respectuosa i espantada. Aquesta impressió m'inhibí durant molt de temps.
Les raons de mon pare eren ben concretes: existia la creença que les aigües de Cabrera estaven superpoblades de tintoreres, que se suposava que eren les femelles dels taurons.
Hi havia palmesans que visitaven l'illa per unes hores i no s'atrevien a aficar un dit dins l'aigua per por que una tintorera els l'arrabassàs.
En més de quaranta anys he vist una tintorera, en singular, només en dues ocasions. La primera des d'un llaüt. Vaig assenyalar al patró una aleta que es movia horitzontalment damunt la superfície de la mar:
— Mirau, un delfí.
No era un delfí. Les aletes dels delfins pugen i baixen. Es tractava d'una tintorera.
La segona, guaitant des de damunt na Foradada, l'illot més llunyà, un dia de calma, en vaig veure una, movent-se entre dues aigües, i li vaig distingir clarament la boca atauronada.