Recordo que en la meva primera excursió a Mallorca –d'això fa una pila d'anys- ja va impressionar-me delitosament el panorama de Campanet vist de baix la carretera d'Alcúdia estant. Era un matí abrilenc i amb la colla dels meus companys de viatge havia sortit d'Inca desafiant el ramet de pluja que anava caient d'ençà d'anit passada. Tots caminàvem mústics i malmirrosos, i l'aigua ens xopava l'esquena i ens regalava cara avall. Tot d'una les bromes es congriaren com un manyoc de gleves esfilatxades i en la llisor grisa del cel s'obrí un trau blavíssim per l'ull del qual va colar-se un feix de raigs de sol que es projectà, com el focus d'un reflector, damunt d'un pegadet de cases blanques agrumollades a la soca d'un cloquer agut que emergia alegrement a la carena del pujol.

Ens aturàrem. La pluja començava a cedir i el retaule dels camps tendres i empal·lidits sota la claror somorta del matí emboirat feia un contrast indescriptible amb aquell poble esclatant de llum i joia.

Abans de vuit hores del matí ja érem a Manacor. El meu company ha estat molt amable, amb mi. Després de deixar la bicicleta a l'entrada de ca la Vila, ha volgut acompanyar-me a visitar els vestigis del palau de Jaume II, fundador de la ciutat, el pati dels dominics i les torres dels Anagistes i de les Puntes. Però tot això m'interessa molt poc, val a dir-ho. L'interessant per a mi són aquests carrers de Manacor, aquestes placetes clares i solitàries que fan una olor tan bona de clavells i llessamins, i aquests racons romàntics que de lla en lla trobeu enmig del garbuix de la ciutat, com uns oasis de silenci i de frescor.

Manacor té un cert secret que no sabeu descobrir, però que us entra al cor amb una fiblada molt dolça. Així com Palma és una ciutat riberenca i Inca una ciutat interior, Manacor participa d'una faisó molt curiosa d'aqueixes dues modalitats. És el mateix fenomen que ja vaig notar a Felanitx; una estranya barreja de centre agrícola i de port de mar, baldament aquesta estigui tan separada d'ambdós llocs. Altrament, el turisme tantost hi fa passada, per Manacor. Els viatgers gairebé no entren mai dins el clos d'aquesta ciutat tan interessant. Van de pressa, no volen perdre temps, puix que les Coves, que és l'únic que els recaria de no veure, estan a dotze o tretze quilòmetres més enllà de Manacor, a les engires de Porto-Cristo.

Tanmateix, no saben pas el que es perden. Que és bonic, Manacor! ¡Quin caràcter, quin glatiment més cordial tenen aquests carrers florits i esclatants de claredat! Això recorda molt certs barris de Sevilla i de Còrdova, ¿no és cert? Aquesta terra de Manacor i de Felanitx és l'Andalusia de Mallorca.

Hem donat un tomb per la vila, hem entrat a Santa Maria la Major, hem volgut pujar al seu alt cloquer separat del clos de l'edifici de l'església a l'estil dels «campaniles» italians, hem vist de lluny la plaça de braus i de molt a prop l'interessant claustre de Sant Domènec i, finalment, l'amic que ens acompanya i ens fa els honors de la ciutat, ens ha dut a un celler del carrer Major.

Els cellers d'Inca gaudeixen d'un brau renom en tota l'illa, tant pel bon vi que hom hi beu com pels gustosos requisits que s'hi mengen. Aquests admirables cellers inqueros són uns locals amples, alts de sostre, molt ben moblats i agençats a la llei de la terra, bastits a uns quatre o cinc metres sota el nivell del sòl del carrer i amarats d'una grata penombra que convida amablement a menjar, a beure i a passar-hi l'estona sense penes ni cabòries. El més notable d'ells, a part de llur netedat i bon gust, són les monumentals botes mallorquines arrenglerades a banda i banda, al peu de les quals un home, per bon bevedor que sigui, no fa pas més corpenta que un granet de matafaluga. Quines botes més feixugues, més massisses i més extraordinàries! Llur grandària, fora de mida, us deixa en els ulls una impressió d'estupor, com les piràmides d'Egipte i els temples de Karnac.

I bé: tot contemplant-les he perdut el compte del nombre variadíssim d'embotits, de la sèrie d'amaniments i de la classe i color dels vins que ens ha tret per a berenar l'amo del celler, que és aquest home gras, panxut, rodó i lluent com una bufa de sagí que ara ens guaita amb uns ulls tots entendrits.

—Ai!—penso entre mi—com t'hi faran ésser a l'hora de pagar.

Doncs, no. Veieu? L'amic li ha allargat una moneda de duro i l'amo, en canvi, li ha tornat una almosta de plata menuda i xavalla. I per tornes, encara ens ha acomiadat amb unes grans reverències, com si fóssim talment uns prínceps. És una llàstima que no ho siguem, puix que, si ho fóssim, de bona gana tornaríem expressament a Inca per fer noble el taverner i penjar-li al pit una creu de les més grosses.

Ara digueu-me si això és manera de córrer en un lloc tan perillós i per un camí tan pendent i envitricollat com és aquesta carretera de Lluc. ¿No podrien anar amb mes prudència, aquests «cotxos»?

—Són inqueros!—ha pogut pronunciar, per fi, el Catxurro.

Ah, vet aquí! Així ja està explicat. Inqueros, a Mallorca vol dir moviment, rapidesa, dinamisme i una viva acceleració sobre la pauta tranquil·la i el ritme endolcit amb què es mouen les coses i les persones en el vast retaule insular. Cert; aneu allí on vulgueu: al port de Pollença, a la badia d'Alcúdia, a les platges de Canyamel i Porto-Cristo, a Randa, a Lluc i als llocs més reeixits per passar-hi a plaer una tongada, la gent que brilla més, que riu més a gust, que fa més patxoca, que mou més gatzara, que parla més fort i que treu la radiola més moderna o galeja l'auto més llampant o la balandra més gallarda, són, no ho dubteu, els inqueros. Tenen l'esperit expansiu i el caràcter aldufer i espectacular. Ha d'ésser molt poca cosa l'inquero que a l'estiu no pugui deixar la feina i abandonar la seva ciutat per anar-se'n a escampar la boira, bo i cercant en els mil recons i amagatalls de la gaia perifèria mallorquína una estona de gran repòs compartida amb les delícies de la mar, de la pesca i de la gastronomia més refinada.

Ells són de terra endins, nats del terròs i de la gleva. Inca cau al bell centre de l'illa, enmig d'una grassa campada, calenta i ubèrrima. D'Inca estant hom no veu la mar, però la pressent i la flaira en cada punt de l'ampla volada de l'horitzó. Això fa, potser, que els inqueros l'estimin tant, la mar; l'enyorament que en senten compensa en amor la seva llunyania. Una llunyania molt relativa, tanmateix, ja que en un cloc poden anar a qualsevulla part de la costa, i rabejar-s'hi tant com volen, donar sadoll a llur afany d'esbargiment, tornar prest a Inca i escampar pels seus carrers, com una nota exòtica, aquell baf de salabror, aquella sentor de peix fresc, aquella olor d'algues, de fonolls i de pins i aquella claredat de llum mediterrània arreplegada per dalt de les carenes del litoral o ran de l'aigua pura i cristal·lina de les cales i badies.

Tota la tarda d'ahir vam passar-la passejant pels encontorns de la vila —el poblat prehistòric de l'Alzinar de les Païsses, el talaiot de la Canova, els que hi ha a les engires del trencall de can Picapoc...—, passejada que va deixar-nos l'esperit saturat del baf luxuriós del paisatge gras i puixant, i els ulls amb una punta d'espalmament produït per la llum fina i pura que l'amara d'una gràcia delicadíssima.

És veritat. La llum d'aquestes jocundes i menudes bressolades d'Artà, esbadellades entre flanc i flanc d'uns serrats suaus, entapissats de garrofers, florits de figueres de moro i coronats per unes mates d'un verd llustrós de menta, us dóna com una mena de trastorn d'embriaguesa. Fa com aquells vinets clars i llaminers, amb un pensament de grogor de ginesta, que us empasseu com si res, però que aviat us pugen al cap i us encenen a la boca del cor una flama viva.

Volguérem intentar, oi més, l'ascensió a l'ermita de Betlem, des d'on s'atalaia l'esplendorosa badia d'Alcúdia. Tanmateix, no tinguérem esma d'arribar-hi. I a mitjan camí de la pujada ens posàrem a seure i a guaitar en silenci mentre el sol es decantava cap a ponent i es fonia a poc a poc com una rodella escarlata, la terra i el cel s'ajuntaven a mig aire en una besada voluptuosa, els camps es tornaven morats, la mar llunyana es feia esborradissa sota un tel nocturnal, les carenes dels serradals agafaven una lluentor de perla i la vila d'Artà, cargolada i barbaflorida entorn d'un pujolet punxegut, s'abrandava pomposament com una gran custodia d'or.

—Arri!... Mira que et tuparé!...

Aviat som a les envistes de les primeres cavorques del port.

—I açò és el port?—exclama, decebut, el meu company—. Açò és un còssim!

És clar, me'n faig cabal. Al costat del de Pollença, pàtria d'En Martí, aquest port d'Andratx resulta una miniatura. Però una miniatura d'allò més gentil. Quatre casetes blanques a l'espona de l'aigua, unes flotetes de pins com una ruixa verda i una glopada de mar dins un cossi de roques i sorrals. Un cossi blau, tan blau que àdhuc us fa mal als ulls. I bé: enmig del port hi ha una balandra, amb una bandera barrada al cim del pal més alt. I amb quina joia, aleshores, em trec el capell i la saludo!

—Ep! Ja som aquí!—crido ben fort, des de la llongada.

M'han vist. I de seguida es destaca un bot del costat de la balandra, i un matalot ens ve a cercar.

En aquesta hora plàcida i beata, la carretera és una contínua ruera de carretons, autos i tartanes. La gent d'Andratx, els senyors de les possessions i els amos o masovers dels predis d'aquesta contrada, en tombar la tarda surten de casa amb les dones i mainades, i se'n van a banyar i a fer la vesprallada en alguna de les caletes del Cap del Llamp, del de la Mola o del port d'Andratx, on la platja és llisa i fina, i la mar tan tranquil·la i segura que podeu anar bon tros endins amb l'aigua, només, fins al genoll. De més a més, tothom porta la seva canya o els seus bartrols, i mentre la canalla es banya i juga, i les dones aparien i couen la minestra, els homes tiren l'ham o la xarxa i treuen les nanses que tenen calades en qualque amagatall de la riba escantellada.

—Ari!... Mira que et tuparé!...

Aviat som a les envistes de les primeres cavorques del port.

—I açò és el port?—exclama, decebut, el meu company—. Açò és un còssim!

És clar, me'n faig cabal. Al costat del de Pollença, pàtria d'En Martí, aquest port d'Andratx resulta una miniatura. Però una miniatura d'allò més gentil. Quatre casetes blanques a l'espona de l'aigua, unes flotetes de pins com una ruixa verda i una glopada de mar dins un cossi de roques i sorrals. Un cossi blau, tan blau que àdhuc us fa mal als ulls. I bé: enmig del port hi ha una balandra, amb una bandera barrada al cim del pal més alt. I amb quina joia, aleshores, em trec el capell i la saludo!

—Ep! Ja som aquí!—crido ben fort, des de la llongada.

M'han vist. I de seguida es destaca un bot del costat de la balandra, i un matalot ens ve a cercar.

Cala Ratjada! Heus ací un altre nom que no oblidarem mai més; heus ací un altre raconet de paradís d'on no us mouríeu mai més, tampoc. Oh, Senyor: benaventurat aquell qui, fugint de les misèries i mentides del món, hi pugui descabdellar els dies i els anys en un èxtasi continu; benaventurat aquell qui, lliure d'angúnies i cabòries, s'hi avingui a esperar la mort amb els ulls ben oberts a l'infinit!...

Bo! Ja m'ha picat l'entendriment... I és que, mentre guaitava la mar assegut en un freu del coster de roques de sobre el far, ha anat caient la tarda, i la blavor del tabernacle de la cala s'ha empal·lidit a poc a poc i en la llisor de fai del cel han apuntat porugament els moquissos de llum dels primers estels de la nit. Els meus fills jugaven baix la platjola, i, de sobte, ha comparegut un pallard i ha començat a calar foc a les mates de càrritx, de coixins de bruixa i de garballons que creixen a les juntures del roquetam. Ja n'hi ha hagut prou; ells han volgut imitar-lo i aviat tot el coster s'ha convertit en uns reguerons de xeres i de blanques fumeres.

El poble de Capdepera no és gaire gran, però és bell a tot ser-ho. Ho dic sense ditirambe. Cert que ja em comença de cansar d'haver d'emprar sovint uns adjectius tan còmodes. Ara que, no és culpa meva, perquè qualsevol que hagi de trescar gaire per aquesta illa aviat esgotarà els mots encomiàstics del diccionari i les fórmules d'elogi posades en circulació. Altrament, heu de tenir en compte que aquesta part extrema de Mallorca és de les coses més reeixides que han sortit de les mans de la mare naturalesa, i on es multipliquen a bocons i amb una força insuperable els millors panorames, els espectacles més engrescadors i els punts de vista sentimentals més diversos.

El turisme gairebé no la coneix, aquesta punta de l'illa. El turisme no passa més enllà de Manacor. No té cap noció d'aquests cims poemàtics de Capdepera, de la imponderable badia d'Alcúdia, de l'excelsa i idíl·lica badia de Pollença i de les muntanyes, valls i cales encantades d'aquella llenca de terra de Formentor que es fica mar endins i que d'ací estant hom afigura al lluny voltada d'un volvoreig de purpurina.

Guaiteu ara les casetes del poble de Capdepera arramadades a la soca de la vella ciutadella que hi ha al cim, com si cerquessin la frescor dels seus murs. Més us agradarà el poble, encara, si us decidiu a dardar pels seus carrers, que fan una olor salobrenca de polsina d'ones i un alè fort d'herbes de serra; uns petits carrers que tenen un plàcid silenci i una llum manyaga i sedosa.

—Apa, que ja hi som?— em diu la Rosa.

Cert. Però, alerta: no és allò Banyalbufar? Bé ho és, sí. Vull dir aquest poblet de color d'atzerola, acimat al capdamunt d'aquesta graonada de bancals que davalla fins a ran de la mar, a guisa d'amfiteatre. Això mateix: Banyalbufar. Aquests bancals l'identifiquen; uns bancals quadrats i llargaruts com llosanes de balcó, dels quals vessa una mena d'abundor rosada i carnosa. Potser de clavells, potser de préssecs, potser de magranes, potser de codonys...

—No, senyors; res de tot això—respon En Martí—. Aquí no hi ha sinó tomàtigues, les tomàtigues més dolces i molsudes que hi ha sota la capa del cel.

Ja les tastarem, doncs.

La miranda del port!... Això costa molt poc de dir, certament; però, ¿on trobareu, baldament cerqueu en tota l'amplada de la terra, una miranda com aquesta? Veniu amb mi, si us plau. Apa; guaiteu! Aquí sota mateix dels ulls, teniu la mar infinita i resplendent; a l'esquerra la ribera baixa de l'Arenal i del Molinar i la groga regolfada de la badia; a la dreta, l'escatxic dels caserius del Terreno, de Portopí, Cas Català i Gènova, fins a les engires de Bendinat i la Porrassa... Palma no es veu d'ací estant, però aquesta mena de remor fina i pessigollosa que es va escampant pel cel llis com un espill, us indica que la ciutat ja està desperta del tot i que viu amb el cor esbatanat de joia la delícia de cada dia.

Entrem al Born. El passeig és desert i les portes de les cases tancades i barrades. L'aire està embafat d'olors matinerenques, i en les copes dels arbres frondosos hi belluga mansament el reflex irisat de l'aigua quieta i sensual del moll. Vista d'ací estant, des del peu de l'alta riba de la Seu, la ciutat té un caient tot oriental i un dibuix net i simple il·luminat amb un color de guinda i sobre un fons d'un besllum de fulla de rosa.

A mesura que camineu, Palma es va deixondint amb una mandra de bon ésser. Les vostres petjades fan una fressa retronadora i cada vegada que poseu amb compte el peu damunt les llambordes de la voravia teniu por que s'obriran de bat a bat totes les finestres i balcons i que la gent s'hi abocarà esverada a veure qui passa.

Doneu una llambregada al jardinet on hi ha la font de l'Alcover i tireu carrer amunt, vers la plaça de Cort, que és el cor, l'àgora i el fòrum de Mallorca sencera.

Si ara, en comptes d'endinsar-nos al pati de l'Almudaina, que és aquest edifici de pedra daurada acarat a la façana principal de la Seu, les pedres de la qual són més daurades encara que les de l'Almudaina, travesseu el petit «square» on hi ha el bust d'En Quadrado voltat de flors, i seguiu enllà pels carrers de Palau i Colom, sortireu per fi a la plaça Major, ampla, pintoresca, bulliciosa, claferta de colors i d'enraonies. Aquí hi ha el mercat, és a dir, aquí hi ha l'aparador fastuós de l'horta, dels figuerals, dels vinyets, de les valls florides, de totes les llaminadures i requisits, i de tota l'alegria de la terra, del cel i de la mar de Mallorca. Aquesta plaça és la desclosa triomfal de l'illa prodigiosa i el resum de la gràcia mediterrània d'aquesta gent mallorquina, que és carn de la nostra carn i el més gentil rebrot de l'ànima catalana.

Sentiu un deler de germanor en barrejar-vos amb la multitud. Tot maniobrant entre els grups, vosaltres guaiteu, visureu, escolteu i observeu mentre la gent xerra, pletxa, compra, riu i es mou sense parar amb una ondulació tranquil·la i alentida d'aigua estancada.

Al sol de mitja tarda Alcúdia és com un pa d'or. Altrament, ja ho he dit suara: Alcúdia és una ciutat romàntica i lluminosíssima. Té una porta d'entrada buidada en el cos d'una vella torre que encara fa qui-sap-la patxoca; uns panys de muralles de color de vi ranci, per damunt les quals s'aboquen al camp les torratxes i les solanes de les cases, i una altra porta de sortida que dóna al camí del Port, d'un aspecte molt batallívol i coronada de merlets. Quan entreu a Alcúdia, la primera impressió és desconcertant. Us pensàveu trobar un poble trist i mort, amb els carrers deserts i silenciosos, però un cop heu travessat la volta de la porta, la simpatia i la joia us guanyen tot d'una el cor.

Va bé, això. No us l'esperàveu una vida tan riallera. Tombeu cap a mà dreta, on, dalt un planell, hi ha l'església major; i el senyor rector, que us ha vist arribar, ja cuita a obrir-vos el cancell del temple i us acomboia durant la llarga visita que li dediqueu. Ell us mostra l'altar major, la capella del Sant Crist i el notabilíssim retaule de Sant Jordi; després us fa entrar a la casa rectoral, on guarda un bell museu de quadres i objectes antics, i, finalment, us fa pujar a les muralles de l'hort, des de les quals podeu contemplar a plaer la superba visió de les badies de Pollença i d'Alcúdia, obertes a banda i banda de la polida ciutat.

Aleshores, deixant la rectoria, tireu carrer enllà i aneu repassant pel camí el seguit de cases senyorials, de patis florits, de façanes notables i, sobretot, els interessants exemplars de noies alcudienques que us surten al pas i que us fan girar els ulls tot sovint per tal d'apreciar-les millor. Quan heu donat un tomb al poble, us recomano que feu una escapada al Barcarès i una altra a les excavacions de les ruïnes romanes practicades per un benemèrit fill d'Alcúdia, i un cop ho tingueu tot per vist, agafeu xano-xano el camí del Port i no pareu, fins a arribar al peu de la costa del Castell.

Abans d'entrar a Binissalem ens ha sorprès de veure'l tot endomassat. Dels balcons i finestres de les cases del carrer que ara anem a embocar pengen unes belles draperies de seda i de vellut vermells. Tot el poble és com una gran flamarada. ¿Quina festassa és avui, que s'ha posat tan guarnit?... En Martí se'n riu per sota el nas i, en arribar a l'indret de la primera casa, assenyalant enlaire, exclama:

—«Pebres!»

És veritat. No ni ha tals domassos ni velluts, sinó una galant penjollada de pebrots vermells posats a assecar a sol i serena. Alguns enfilalls d'aquests pebrots semblen collits de fresc, i encara conserven la molsa lluent i tendral; altres ja han perdut la inflor sanitosa dels primers dies i els més vellets els veuríeu brandar corrugats i secallons al flat de la brisa fina del matí, mentre esperen el moment d'ésser mòlts i pastats amb la carn de les sobrassades. Si seguíssim fins a Palma, tots els pobles de la ruta —Consell, Santa Maria, Marratxí— els trobaríem guarnits i empolainats de la mateixa manera; però no podem fer-ho, puix que ara hem de trencar per aquesta carretera menuda, tortuosa i vorejada de tàpies, murs i bardisses, la qual en poca estona ens durà a Sencelles.

Recordo que en la meva primera excursió a Mallorca –d'això fa una pila d'anys- ja va impressionar-me delitosament el panorama de Campanet vist de baix la carretera d'Alcúdia estant. Era un matí abrilenc i amb la colla dels meus companys de viatge havia sortit d'Inca desafiant el ramet de pluja que anava caient d'ençà d'anit passada. Tots caminàvem mústics i malmirrosos, i l'aigua ens xopava l'esquena i ens regalava cara avall. Tot d'una les bromes es congriaren com un manyoc de gleves esfilatxades i en la llisor grisa del cel s'obrí un trau blavíssim per l'ull del qual va colar-se un feix de raigs de sol que es projectà, com el focus d'un reflector, damunt d'un pegadet de cases blanques agrumollades a la soca d'un cloquer agut que emergia alegrement a la carena del pujol.

Ens aturàrem. La pluja començava a cedir i el retaule dels camps tendres i empal·lidits sota la claror somorta del matí emboirat feia un contrast indescriptible amb aquell poble esclatant de llum i joia.

L'entrada del poble és un carrer ample i empinat, al cap del qual hi ha la plaça, una plaça quadrada i espaiosa, amb una església de pedra d'un matís argentat i un cloquer alt i esvelt amb un rellotge al frontis que quan toca les hores sembla que reciti l'estrofa d'un vers. Com que és diumenge, la gent mudada i ensopida fa rotllets a les portes de les cases i ens veu arribar i davallar de l'auto amb uns ulls entre nyonyosos i llefaruts.

Entrem a l'església a l'hora justa que el rellotge s'ha posat a tocar les batallades de quatre hores de la tarda, la música de les quals es confon amb la somniosa sonsònia que fa el vicari a la trona mentre va dient les lletanies del rosari corejades per una borrosa negror de padrines i un xiroi esbart de canalletes que en veure'ns amollen la veu i fan xius-xius a cau d'orella. Un escolà molt trempat ens mostra el cos incorrupte de sant Victorià, desat dintre una urna de vidre amagada rere un teló molt ben pintat i que s'apuja i s'abaixa com els del teatre, presentalla feta a Campanet pel cardenal Despuig, insigne fill de Mallorca, que la dugué de Roma junt amb una riquíssima col·lecció d'obres clàssiques de pintura i escultura, moltes de les quals exornaren fins fa poc temps els jardins i les estances de la sumptuosa mansió de Raixa, avui completament devastada.

Després hem seguit a l'atzar els carrers de Campanet i, un cop fet el tomb, hem preguntat a un vailet on és la casa de don Llorenç.

—Venguen—ens ha respost, amb una prosopopeia d'introductor d'ambaixadors.

Don Llorenç és una glòria de Campanet. Els seus conveïns tal volta no saben ben bé de què va, per bé que els consta que don Llorenç escriu versos pulcrament cisellats, una prosa admirable i que la seva personalitat literària és una cosa molt sòlida i claferta de prestigi, tan aviat assolit sota el cognom de Campfullós, com el de Guinart, com el de mossèn Riber, que és el seu propi. El nostre amic, que estava fent la sesta, es posa la sotana i ens ve a rebre amb els braços oberts. Ens mostra la seva copiosa llibreria, la seva exquisida col·lecció de coses d'art de Mallorca, el seu hortet i la seva cambra d'estudi, des de la finestra de la qual s'atalaia un panorama que us deixa els ulls materialment encisats.

Don Llorenç se'l sap de cor, és clar, aquest panorama, i mentre ens el descriu amb aquell èmfasi que l'ocasió reclama —allí Búger, allí Sa Pobla, allí Muro, allí Santa Margarida, allí Sineu i allà d'enllà de tot, tancant l'horitzó, els pics de cornalina del Massís de Capdepera —diríeu que els seus ulls negres l'amoixen passionalment.

Després ve el poble de Selva, apinyat en la capçana d'un turonell de color de cirera guinda, circumdat de franges i farbalans de verdura i amb uns quants molins de vent, els quals de lluny us fan l'efecte d'uns vaixells encallats dins el tou molsut dels horts que hi ha a l'espona del camí. La brisa de la tarda infla les lones d'aquests vells molins i les fa espetegar de frisança, mentre les aspes triangulars giren majestuosament amb un murmuri de garranyincs i una alegre i fresca remor de veles en doina.

Més avall trobem un poble: Caimari. Un poble molt bonic, d'una polidesa adorable, tranquil i silenciós com tots els de l'illa. Però, aquest poble de Caimari, mig empinat en el rost de la muntanya, té una gràcia encisadora i una mena de beatitud conventual. Ni un ca no ens ha bordat en passar per tot el llarg carrer que travessa la carretera, ni ningú ha tombat la vista per tal de saber qui som. A l'ombra manyaga del cancell de les cases, algunes senyores de bon regent, assegudes en un comodí, fan plàcidament la seva becaina; rere les persianes dels balcons les noies broden, cusen o fan ganxet; a la plaça, sota la vela del cafè, un rotllet de majors contribuents badallen de mandra mentre el rellotge del campanar de l'església va deixant caure amb un aire de borniassa les batallades d'una hora qualsevulla de la tarda; en una eixida vermella de sol i empal·liada amb rastells de panotxes madures, un minyó en cos de camisa toca la guitarra voltat de testos de clavellines i de lliris d'aigua; el senyor rector, dret al cim de l'emblanquinada torratxa de la rectoria, fa volar els coloms —els «colons», que diuen ací—, amb una canya molt llarga i un parrac roig lligat a l'extrem...

Ah, si tingués aigua, aqueixa terra; aigua viva, abundosa i regalada com a l'Urgell! Quina visió més orgiàstica fóra aleshores tota l'esgambada de la plana mallorquina!

Així i tot, malgrat l'absència en el paisatge de les llargues i sinuoses regateres d'àlbers i pollancs, com les que marquen la cursa del canal a través de la terra urgellesa, això que ara veig és ben bé un duplicat d'aquella pròdiga contrada lleidatana. Més devia ésser-ne, encara, allà segles, segons conta Marsili per boca de Pere Martell en la coneguda descripció que fa de Mallorques davant el rei En Jaume i els seus prohoms al llevant-taula d'aquell famós banquet de Tarragona. «Les altres XIII parts —diu Pere Martell, després d'haver parlat de les tres que formen el «Raiguer»— són poblades, les quals són planes e són lluny de muntanyes, e són molt bones per blats, forment e ordi; han fretura de fruites, nodreixen poques vinyes, són riques d'ovelles e d'altres bestiars; de pous beuen e moltes vegades d'aigües rebudes en cisternes e en fosses en temps de pluges, per ço que, dretament, sien semblants a les parts d'Urgell en moltes de coses».

A tres hores de la tarda ja era al puig de Saragossa, una muntanyeta com una mamella grenyal amb tot de franges de rebolleda i clapes de murtra i de galdirons florits. El puig de Saragossa, que fou batejat, sense dubte, per aquella complanta d'aragonesos que vingué amb don Jaume a la conquesta de l'illa, s'alça gairebé enmig de la base del triangle que forma la petita península de Cala Figuera, el vèrtex més agut del qual s'afua mar endins com la punta d'una llança. Al cim d'aquest puig hi ha un panorama tendre i gemat, amb una fuga lírica que materialment se us emporta com unes ales. A una banda, a l'esquerra, s'obre la badia de Palma com una immensa brullola de cristall blau vorejada d'un fistó d'or i d'unes randes de porcellana, i al fons de tot, la ciutat com un joiell resplendent de pedreria; a l'altra banda, a la dreta, albireu la pulcra i verdosa regolfada de Santa Ponça dins un marc de clares pinedes, de ribaltes i penya-segats de color de taronja i d'una blancor de caserius escampats per la boscúria i pels plegons de les afraus i de les grogues platjoles; i amunt i avall, fins on allarga la vista, una dolça ondulació de turons, de quintanes, de conreus, de masos, de caminets, d'artèries i de gespes frescals que el volvoreig de la mar il·lumina amb una llum mòrbida i sedosa.

—Vigileu bé—em diu, assenyalant la punta de la proa—. Al «Toro» sortirà el sol. Doblarem Cala Figuera, entrarem a la badia i aleshores veurem Palma. I d'allí al Cel, company!

Ha sortit el sol, hem doblat Cala Figuera i, de sobte, ens hem trobat a la boca de la badia de Palma. Sense voler se m'ha escapat un crit d'entusiasme. ¿És veritablement real això que veig? ¿Són ben de veres aquests rostos lluents i suaus com un fai, i aquells pins que s'abeuren en l'aigua de les caletes i portitxols pintats de sol naixent, i aquestes roques que semblen un engranall de gemmes, i aquest castell fatxendós dalt d'aquest puig tot verd d'arbreda, de murtres i llentiscles, i aquesta gran blancor de cases que fan la rateta amb els vidres de les finestres i riuen de goig en tota l'esgambada del panorama?

No sé pas on mirar. Si bella és la mar de la badia, més bell és el cel alegríssim i més bella, encara, és la terra amb l'esclat de les seves petites i jocundes meravelles.

La Porrassa, Punta la Tor, Coll de la Batalla, Cas Català, Portopí, Bellver... I al fons com un magne joiell damunt la peanya daurada de la ciutat de Palma, la silueta de la Seu, tan coneguda.

Apa! Unes quantes camallades més i ja som a Felanitx. Felanitx és una gran vila que cada estació de l'any fa una aroma distinta. Com que la seva ricor és l'agricultura, resulta que, segons sigui el temps que us escau d'entrar-hi, trobeu que ara fa olor de most, ara de garrofes, ara de gra d'ametlla, ara de forment i ara de fruites i hortalisses fresques. La seva configuració plàstica sembla disposada a posta per a un plafó decoratiu, que de bona gana pintaríeu per tal de posar-lo en el lloc més vistent de la vostra cambra de treball. Tot l'escampall de les cases està apinyat dins l'espai que deixen quatre xamosos serradets de colors diferents, coronats de molins de vent i un d'ells, de més a més, amb les tofes fosques i punxegudes deis xiprers del Calvari.

Entreu a un carrer i pregunteu al primer trobadís on és l'església major. El preguntat, ja veieu que deixa la feina, us dóna la dreta i us acomboia cap a l'església, tot i obligant-vos, però, a fer una gran marrada, a fi i efecte que pugueu veure a lloure el bo i millor de la vila. Pel camí se us apleguen uns altres passavolants, i aviat ja sou una bella colla, us mostren els patis de les cases més riques, els indrets més notables, les botigues més fastuosos, els pastissers més acreditats, l'Ateneu, els llocs més cèlebres de la història local com és ara la casa nadiua de l'«agermanat» Joanot Colom i la de l'arquitecte Sagrera, l'autor de la Llotja de Palma; us recomanen amb molt d'interès una ascensió a Sant Salvador, des d'on, si fa bo, veureu Menorca i Cabrera; que aneu després al castell de Santueri, tan ric de records, que no us descuideu per res del món d'arribar-vos a Porto-Colom i sojornar-hi, si pot ésser, una setmana, i, finalment, garlant, garlant com si fóssiu amics de tota la vida, arribeu davant l'església, la barroca façana de la qual us deixa el cor robat.

Aleshores traieu el verascopi, impressioneu unes quantes plaques, entreu al temple, hi feu un bon repàs, i, en sortir, us adoneu que el rellotge només marca cinc hores de la tarda.

—On va ara, es senyor?—us pregunta amatent un dels vostres companys.

—Enlloc. Tinc totes les feines llestes i la qüestió és passar l'estona fins a l'hora de sopar.

—Llavò, vingau amb jo. Irem a l'hort, menjareu rems, coïreu flors i fareu gana. Hala, anam.

Quina gent més galana! Eixim del poble, enfilem un viarany florit i, mentre cau la tarda, els camps s'encenen de mangra i l'aire s'omple de sentors de marinada, jo vaig dient entre mi, amb l'ànima ofesa:

—Que m'agradaria, tot esperant la mort, de fer dia i vida a Felanitx!

En un no-res som al poblet de Randa i en una altra ràpida estricada arribem a Llucmajor, la gran plaça del qual és plena de barraquetes de firaires i tenderols de refrescos i llaminadures.

La processó surt tard, i aleshores, per tal d'esperar-la, ens posem a dardar pels carrers i places de la vila, l'aspecte de la qual dóna una intensa sensació de riquesa i benestança, potser més que cap altra de Mallorca. L'església parroquial de Sant Miquel és gran i magnífica, els carrers són amples i condrets, i les cases senyorials fan un posat de noble placidesa i una olor rància i confitada. Cansats de caminar, entrem a seure en un bar que sembla una selva de canyes de bambú, coníferes i palmeres, i amb tot de gàbies de canaris que fan una música deliciosa. I allí, el «barman», lo Perico, ens deixa tots decebuts. No; no hi ha tal batalla de moros i cristians, a Llucmajor. La batalla que commemora aquesta vila és una altra, molt cèlebre, molt trista, molt tràgica en els annals de l'illa.

—No la sap, «es senyor?» ¿Ventura no ha llegit «sa histori»?

Prou que la sé! És aquell fet d'armes esdevingut als plans de Llucmajor en el qual perdé la vida i el reialme el dissortat Jaume III de Mallorca en la guerra encesa entre ell, que representava el dret i la justícia, i el seu cunyat En Pere III del Punyalet, de nefasta memòria per als mallorquins. Bé és veritat que d'aquella feta Mallorca i Catalunya tornaren a ésser una mateixa terra, una mateixa gent i una mateixa pàtria, com de bon principi havien estat; però, així i tot, el record d'aquella mort provocada d'una manera tan cínica i despietada sembla que ens foragiti la joia d'aquesta tarda dolça i bella i que ens doni un cert neguit com si fos un calfred de remordiment.

El cert és que a la bella hora hem travessat la via del carrilet de Manacor i que tot seguit hem arribat a la gran vila d'Algaida, la vista de la qual faria la fortuna a un bon pintor. A l'entrada de la vila, en la cruïlla de dues carreteres, hi ha un típic hostal mallorquí, on també hem hagut de davallar a fi de donar lleure al Catxurro de fer una bona repassada al seu Studebaker. Mentrestant, un pic nosaltres hem dardat pels carrers d'Algaida, hem anat a esperar-lo a l'altre cap del poble, en el lloc precisament on hi ha aquella notabilíssima creu de terme i aquella font coberta com no n'he vista una altra en tot Mallorca. I allí ha comparegut el nostre home tot menant un cotxe tan pelat que sembla talment un pollastre que hagi fet la muda. Fillets, quina sorpresa! Si serà el mateix d'abans?...

—I do!—fa el Catxurro, en un rampell letífic—. Li he tret totes les noses i així farem més via.

A mesura que ascendim, l'illa va sortint als nostres peus com un immens tapís de coloraines. La perspectiva varia a cada revolt. Ara és la fosca planada de Llucmajor amb un blavíssim fistó de mar al fons; ara l'estesa xiroia dels camps abrandats de Felanitx i Manacor; ara les daurades i esplèndides llunyanies d'Artà i de Capdepera; ara el caprici inefable de les badies d'Alcúdia i de Pollença; ara els valents i originals puntillons de les serres de Formentor; ara les gepes monstruoses i peludes de les muntanyes de Lluc i de Sóller; ara la visió de Palma mig entelada per la calitja, i ara els claps de majòlica que formen entre l'atapida verdor del centre de l'illa els pobles d'Inca, Muro, Santa Margarida, Sa Pobla, Campanet, Sineu, Alaró...

El raiguer, doncs, és aquella alta bressolada que va de cap a cap de l'illa i que està formada pels vessants de les dues cadenes de serradals i penyalars que corren paral·leles a tot el llarg del litoral de la costa nord. La cadena que va més arrambada a la mar és descarnada, rocosa, torturada per les fortes tempestes del Golf i rosegada per les ones enfurismades; però l'altra, en canvi, la que segueix més terra endins i on hi ha els pics més alts de l'illa —Galatzó, Ram, Pouet, Teix, Alfàbia, Tossals, Puigmajor, Maçanella, Roig i Tomic— és tota xamosa de boscúries i regalada de fonts i rierols. I entre l'una i l'altra, al fons o en la rel —raiguer— d'ambdós vessants, es desclou aquell seguit de valls petites i sucarrones, esmaltades de masos, de pobles i de viles, amb un esplet prodigiós de colors i perspectives, la visió conjunta dels quals us deixa en l'esguard com un desvari de bellesa.

Tot ascendint per la banda d'Andratx, que és la més occidental, trobeu de primer la vall de Puigpunyent; després ve la d'ESPOR; de seguida la de Valldemossa; més enllà les de Deià i Sóller, i a continuació, en línia recta cap a llevant, les de Biniaraix i Fornalutx. Darrera d'aquesta s'obre un gran parèntesi format pel massís caòtic del Puigmajor, trencat i esquerdat a grops per l'esberla del Torrent de Pareis i les summitats impressionants de les barrancades del Gorg Blau; però, a la falda oriental d'aquesta muntanya tan ferma i valenta, vet aquí que tot d'una us surt la polida i riallera vall d'Aubarca, i les frondoses i superbes clotades d'Escorca i de Lluc, les quals, a corrua feta, s'escorren, tot travessant a mig aire els pendissos del Puig Tomic, per la idíl·lica vall de Son Marc, que desemboca davant per davant de la vila de Pollença, asseguda en el planell feracíssim que hi ha entre els mogolls cantelluts de la serra de Sant Vicenç i el cònic i teatral turó del Puig de la Mare de Déu.

Allí hi ha l'esberla de sa Calobra, oberta en un caos del penyalar granític del Puigmajor pel desguàs de les torrenteres que davallen de Lluc i del Gorg Blau. Sa Calobra és com una boca enorme i badada feroçment a la punta d'una gorja profunda, obscura i paorosa, pel fons de la qual s'esmuny un filet d'aigua verda. Aquesta gorja és el torrent de Pareis, accident en el qual la muntanya mallorquina arriba a la sublimitat del sublim més prodigiós.

Alto! Què passa?... S'ha parat el motor. No; no passa res de mal: és que anem a entrar a sa Calobra a força de veles, solament. Al fons de la cala pètria i solitària ja s'albira el tall estret per on desemboca a la mar l'aigua del torrent de Pareis. Un raig de sol l'il·lumina de gairell i en la boira daurada que flota a mig aire de l'obscura timba hi ha una milana suspesa i immòbil com un símbol d'encantament. Hem tirat l'àncora al centre de la cala, i un cop llesta la maniobra ens hem posat a escatir la resta del pla projectat.

He dit llòbrec, no? És clar: la primera impressió és de basarda. No goseu piular, mireu de reüll, camineu encongits.

Aquests murs immensos i llisos de pedra, que a banda i banda s'aixequen a dret fil fins al cel i que aombren misteriosament el sot de la falla gegantina, per on s'escola sense pressa un minso galet d'aigua, de bell antuvi us han deixat exhaust. Diríeu que heu caigut en un paratge de damnació, en un món apocalíptic, del qual no hi ha esperança d'eixir mai més.

Els elements són dolços i riallers, ingenus i teatrals; només és la llur magnitud i grandesa allò que us imposa i la que produeix aquest esclat de bellesa imponderable. Àdhuc us dol de sortir tan prest del fons del congost. Ara us hi gronxeu plàcidament tot travessant-lo. Hi ha una frescor regalimosa i una carícia subtil en l'aire que alenen les seves parets hieràtiques, adustes i valentes.

Hem passat ja la Fosca i l'Entreforc, els dos punts més pregonament impressionants del torrent, i, sense adonar-nos-en, hem desembocat en la magnífica planada de Son Colomí. Aviat hem atès la casa d'Aubarca, ferma i poderosa, al fons d'una vall poblada d'oliverars i d'ametllers. Un bon camí carreter inicia la pujada pel vessant de la cassola que forma la vall. A mà esquerra, al capdamunt d'un roqueral clapat d'alzines i coscolls hi ha una creu de ferro, i més ensota, al badall d'una balma, una mena de pedró amb unes imatges, les figures de les quals no puc ben bé distingir.

—Què és allò?—pregunto al meu company. Allò és el Via Crucis de Lluc, a l'altra banda del qual hi ha el famós Santuari, on tot seguit arribarem.

Tornant a desfer el mateix camí per on he vingut, he trencat cap a la carretera d'Aubarca i m'he enfilat a la muntanyola del Calvari, que es dreça al costat de la porta de ponent de l'Hostalatge. Una rampa suau i perfumada d'herbes boscanes mena fins a la creu monumental de ferro que hi ha al cim del turó, des del qual s'atalaia tota la brava sotalada d'Aubarca i els feréstecs serradals del Gorg Blau. Tot pujant m'he aturat sovint a contemplar els Misteris. Vet aquí una cosa que m'ha deixat satisfet. Aquests Misteris —a la inversa dels de Montserrat— trobo que són un encert de l'arquitecte que va idear-los (En Gaudí) i de l'escultor (En Llimona) que els va executar, puix que s'adiuen perfectament amb la silvestre ingenuïtat del lloc i amb el pregon misticisme de llur representació religiosa.

Que l'aigua de la Font Coberta és excel·lent, res no ho demostra millor que la gentada escampada pels seus verals i asseguda damunt l'herba de les espones, entremig d'una sens fi de panistres, cistelles de fruita, coves de recapte, ampolles de xampany i garrafes de vi. Els homes són els més actius i diligents de cada colla. Mentre l'element femení garla tranquil·lament o es dóna una passada de bronja per la cara suosa i embotornada o alleta el nadó que duu a la falda, ells buiden els coves, o espargeixen un pessic de sal a les costelles arrenglerades damunt les grosses graelles, o posen el meló en fresc, o llesquen el pa, o trien l'escarola, o encenen el foc després d'haver arranjat les lloses de pedra que han de servir de fogons per a coure el dinar. Quina traça hi tenen! M'han fet agafar gana veient-los maniobrar.

L'església està a vessar i en tots els altars diuen missa. El temple és modern, no gaire capaç i ricament guarnit de daurats i pintures commemoratives d'alguns passos de la història del Santuari. Aprofitant l'avinentesa que una colla de devots ha fet cantar una Salve a la Mare de Déu, he entrat al cambril i m'ha llegut d'adorar la venerada imatge, molt petiteta per cert, però amb una carona d'allò més bonica i graciosa. Després, tot fent temps per esperar les deu, que és l'hora de la missa major, m'he entretingut seguint la resta de les dependències del Santuari i els llocs més coneguts dels seus voltants.

Aquest matí, malgrat el meu intent de fer les paus de la son endarrerida, no he tingut altre conhort que llevar-me a punta de dia, car el gran edifici de l'hostalatge semblava talment una barca encantada. Quin xivarri! Una innúmera gernació de romeus va arribant a corrua feta de totes les parts de l'illa. Les cel·les, els patis, els llargs i espaiosos passadissos i l'església estan plens de gom a gom. Això m'interessa extraordinàriament, i per tal de contemplar de prop el quadre llampant i pintoresc que ofereix aquest enorme contingent de mallorquins, tots mudats i garlaires, davallo al pati fronter a l'església, enmig del qual hi ha una bella estàtua del bisbe Campins, l'ardit restaurador de Lluc i el més entusiasta de les seves glòries religioses.

La davallada del Calvari és qüestió de fer-la per la llarga graonada que desemboca davant la porta de la capella, una graonada llarga i dreta com una rampa, amb tot de bancalons a banda i banda i dues fileres de xiprers, foscos i encaputxats, que li fan la guàrdia de dalt a baix. Us torneu a trobar a la placeta de l'Almoina, on hi ha una font com una llimona de pedra i un colomí de ferro al cim del mugró, i llavors heu de pensar de seguida a proveir-vos de recapte si és que teniu ganes de fer l'ascensió al Puig i passar-hi la nit per tal de contemplar, l'endemà, l'eixida del sol dins la mar, entre els farallons morats i esborradissos de Formentor i les cingleres carmesines de la Punta Roja. Veritat és, val a dir-ho, que resulta molest i bastant anacrònic d'haver de procurar per la minestra i fer-se un mateix el menjar, ja que els ermitans del Santuari només us donen llit i estada. Ara que, sempre us queda el recurs de pujar-hi a mitja tarda, després de berenar fort, i tornar-vos-en de bon matí, a fi i efecte d'ésser a Pollença a l'hora de la fresqueta.

El Puig, com veieu, és aqueixa muntanya cònica, sola i verna que ara anem a atacar. A la punxa de la cucurulla hi ha l'ermitatge de la Mare de Déu, voltat de torres i murs emmerletats com un castell de fantasia. El camí que hi mena és ample i planer, amb uns remingols que de vegades s'estiregassen fins a mig tomb de la muntanya per sota la volta dels pins, dels roures i de la brolla. Fet i fet, però, cal prendre-ho amb calma. El sol ja va a la baixa i a les clarianes del boscatge ens topa de cara i ens enlluerna, i com que, altrament, el camí s'enlaira pel costat que enfronta la bandada de la vall on aquesta és tancada pels contraforts i castellasses del Puig Tomic, tot plegat fa que no pugueu posar gaire atenció en el paisatge broix i desfregat que va desplegant-se i agafant relleu sota el vostre esguard. Quan arribem a dalt de tot, ja llostreja, i només tenim el temps just de pegar una llambregada a la vasta extensió del retaule pollentí clapat de llumets. És l'hora en què els ermitans se'n van al cor a resar la Salve a la Madoneta del Puig, i abans, és clar, us heu de donar pressa a demanar al germà aposentador que us proporcioni llum i habitació. Fem sonar una campaneta que hi ha a l'entrada de l'esbalandrat edifici —una entrada gran i llargaruda— i, de sobte, per una portella amagada en la foscor, us surt l'aparició d'un frare barbut, vestit de burell de color de fulla morta i amb una candela a la mà.

M'he llevat a poc a poc. A fora, a l'entrada, m'ha sobtat la naixó d'una llorda claroreta d'aigua sabonosa i un perfum molt fi de matinada. He davallat unes graus, he obert una porta que surt a un refectori i he fet cap a una miranda abocada al cantó de la mar. I a la bella hora s'ha encetat la lenta i complicada cerimònia de la sortida del sol.

I bé: quan s'ha acabat la tramoia, quan tota la terra de llevant ha estat xopa de coloraines i totes les muntanyes del redol eren com uns grans pitxers de cristall transparent, jo m'he retornat de l'encantària, he sortit del Santuari i he filat camí avall.

Vaig mig trastornat. Àdhuc em costa d'obrir la boca, i la paraula m'ha romàs paralitzada al fons del gargamell. En travessar el cancell de fusta del mur anterior, el mateix ermità d'anit passada ha tret el cap i la barba per un badaluc i m'ha dit:

—Bon dia tenga. I do, ja ha vist sortir el sol? Jo no li responc. Més ben dit: no li puc respondre. No tinc veu ni paraula. És ara, precisament, després de tant de temps, que exclamo amb un crit d'al·leluia:

—Sí: he vist sortir el sol, he vist sortir el sol!...

A la tornada de la vall, abans d'entrar a Pollença, agafeu un camí flanquejat de xiprers que va encordillant-se en el rost del turó del Calvari. A dalt de tot hi ha una capella amb uns quadres anecdòtics del terrer i un Sant Crist molt vell, i des de la miranda que la circumda podreu fruir d'un dels espectacles més originals i obsessionants de Mallorca, barreja de patetisme, de grandiositat, de poesia i de dolçor: la campada pollentina gonflada i sumptuosa, el Puig de la Mare de Déu que fa de  capçalera a la vila, la cadena de penyalars encavallats i torturats de les valls de Ternelles, de Sant Vicenç, de Silla i de Bòcquer, i al fons l'alegre i lluminós esgambi de la plana limitada al confí pel blau intens de la badia.

Pollença és la població més racialment i lingüísticament catalana de Mallorca, i està situada en una mena de passadís que formen el puig del Calvari al Nord i el de la Mare de Déu, al Sud. La gent parla un mallorquí molt harmoniós i esmaltat de mots arcaics, per bé que fàcilment entenedor als catalans, puix que a Pollença, per excepció, l'única tal volta a l'illa, no «salen». La fonètica, el fons dialectal i la música del llenguatge pollentí tenen una notable semblança amb els de les contrades extremoccidentals de la Catalunya estricta, sobretot amb les de la ribera baixa del Segre, i certs detalls d'indumentària, alguns costums típics, moltes pràctiques casolanes i agrícoles, la toponímia i la generalitat dels cognoms fan sospitar l'ascendència lleidatana dels actuals pobladors de la vila i del seu terme. És clar que d'això no pot fer-se'n una afirmació absoluta; aquesta gent presenta les característiques d'una copiosa barreja d'elements ètnics molt distints —catalans, sarraïns, romans, baleàrics—, el producte de la qual ha estat la formació d'una raça forta i garrida i, més que no pas res, l'encarnació d'un tipus de dona d'una bellesa i d'una elegància definitives.

I vet aquí que, tot caminant, ens hem trobat a les portes de Sóller. Sóller és una ciutat molt simpàtica, molt bonica, molt neta i plena d'una alegre rebullícia meridional que contrasta amb la plàcida somnolència i el ritme tranquil de les altres poblacions de Mallorca. El tràfec de la seva vida té molt de català, per bé que sense la brutícia i la deixadesa característiques de les nostres petites ciutats de terra endins. Potser ho fa això que jo trobo que Sóller és el lloc d'aspecte més típicament oriental de l'illa. En aquest carrer, per exemple, per on passem bo i empenyent el carretó dels «mantecados», hi ha un bell enrenou i un pimpant algarot de veus i de coloraines que m'esparpillen el cor i em recorden aquelles mateixes sensacions que vaig trobar tot dardant pel Caire, Damasc, Angora, Constantinoble...

He dit llòbrec, no? És clar: la primera impressió és de basarda. No goseu piular, mireu de reüll, camineu encongits.

Aquests murs immensos i llisos de pedra, que a banda i banda s'aixequen a dret fil fins al cel i que aombren misteriosament el sot de la falla gegantina, per on s'escola sense pressa un minso galet d'aigua, de bell antuvi us han deixat exhaust. Diríeu que heu caigut en un paratge de damnació, en un món apocalíptic, del qual no hi ha esperança d'eixir mai més.