Visions de Catalunya II

Editorial Selecta - 1954 - Barcelona

Autor: Joan Santamaria i Munné
Indret: Baqueira. Font d'en Solà (Naut Aran)

A ningú que tingui una mica de sensibilitat no se li acudirà de dir que un paisatge és una concreció material i inerta de la natura. Un paisatge és bonic o és lleig, és alegre o és trist, és simpàtic o antipàtic, és plaent o repulsiu. I això, per instint, sense cap elaboració prèvia. És el mateix fenomen espiritual que s'esdevé amb les persones. Una fesomia —i un paisatge també ho és—, malgrat la materialitat dels trets que la componen, és la cosa més immaterial del nostre ésser, l'aura de l'ànima, la resplendor de la llum o la ne­gror de la fosca que ens surt de dintre.

Aquesta vall d'Aran té una cara maternal també. De mare casolana, jove, plena d'enteniment. La seva carn té una agroreta de fecunditat i un pensament d'olor de la flaire dels codonys que maduren entre la roba blanca de l'armari.

Potser en cap més lloc com aquí la realitat no supera l'espectacle. Les terres muntanyenques gairebé sempre presenten una punta de falsedat i de ficció. La distància o l'alçària poetitzen dins de la retina els detalls més miserables i esparracats. Aquella casona sembla un idil·li, no? Si us hi acosteu, la trobareu convertida en un antro de pudors i de tristesa. Aquell greny tan colorit us apar una troballa exquisida. Però, quan hi sou, toqueu el desengany. Quina codolera tan eixarreïda i bròfega! Aquella pastoreta que es destaca sobre el retaule molsut d'aquella coma blanca de bens, és una noteta ideal, càndida, que us emociona profundament. Sí, sí!... En tenir-la a prop, us cau l'ànima als peus. La noteta es desfà i la pastora esdevé en una mossa lleganyosa, xaixa i espellifada.

La vall d'Aran procedeix a la inversa. Més prodigiosa és de prop que de lluny. Les cases són condretes, còmodes, sadolles de benestança; la gent és alegre i bogal; les muntanyes fan uns posats de joia encomanadissa; els rius salten lliurement i amb un delit de joventut eterna, i tot té un aire de cordialitat i de grassa satisfacció. Posats aquí, enmig d'aquesta vall tan verda, tan maurada de bons sucs, tan amable i badada com un pit ubèrrim, la vida no us sembla pas tan vall de llàgrimes com diuen. Viella, Lés, Bossost, les Bordes, Arties, Tredós, Salardú, Montgarri, Bagergue... quins pobles més blancs, més pulcres, més xirois! Això és una altra Catalunya. Una Catalunya sense barreges ni llacors de fenicis, de romans, de jueus, de sarrains: una raca optimista, coroberta, platxeriosa i ena­morada de la vida, d'on sortiren aquell Gastó Febus, aquella Joana d'Albret i aquell Enric IV de Bearn, la figura dels quals és com un símbol d'aquesta terra gentil i deliciosa.

Autor: Joan Santamaria i Munné
Indret: El passeig (La Seu d'Urgell)

Són cinc hores de la tarda. No hi ha cap color viu, cap soroll ingrat ni cap estridència. Tot es mou i respira pianíssimament, amb un aire alentit i lliscós com si estigués ficat dins una gerra d'oli. Entrem a la Seu a l'hora que la canalla surt d'estudi i les nenes de costura; dringa per l'aire el repiquet de l'enclusa d'un ferrer, passen uns capellans que vénen del cor, i al cap d'una estona un camió tot blanc de polseguera amb unes dones que fan l'ànec abocades a la finestra; un ruc es rebolca en el fem d'un carrer embardissat; un confiter esfuria les mosques amb uns espolsadors de paper mentre us mira embadalit; de la porta del convent d'una placeta blanca i solitària surt el cant nasal d'unes monges i la sonsònia trista d'un orgue enrogallat; al passeig, els pardals salten i piulen entre una colla de vells que prenen el sol de color de carabassa; una mossa ve de l'hort amb un cistell al cap que deixa una fresca regatera de fragància de fruita; sentiu una forta bafarada de pa desenfornat i de seguida una altra de vi novell i al darrerae una altra de femta de soll; una noia canta dalt d'un finestró i un gall li contesta de lluny; una campaneta toca a rosari; passa el senyor bisbe que se'n va a passeig; de l'ull d'unes golfes apunta una canya amb un rastell de tomàquets secallons que atreu les rata-pinyades; sentiu un clarinet que gemega dins la botiga fosca d'un sabater...

Quina lassitud, quin benestar! Instintivament, allargueu els braços, acluqueu els ulls, feu un badall de nyonya, i, de sobte, us sentiu tan cansats que ni esma no teniu de demanar el sopar i anar-vos-en al llit.

Autor: Joan Santamaria i Munné
Indret: Coll de Tancalaporta (Bellver de Cerdanya)

Asseieu-vos una estona en aquest crestó de la collada. D'ací estant, us fa talment la il·lusió que guaiteu a través d'uns vidres de multiplicar. Els termes s'apropen, la terra pren relleu, van sortint els pobles un a un i els detalls es perfilen amb una suavitat sedosa, arrodonida, tornassolada. És l'hora més bona, aquesta. El sol va declinant per la carena roma de Meranges i la plana té un murmuri de frescor  i un batec carnal i luxuriós. Totes les superfícies dels cims llisos i pelats fulguren com les facetes d'un diamant; els plegons dels ombrius i els caires dels volums groguegen com unes cantoneres de nacre; el cel es va espessint i la seva blavor es torna tan tova i mantegosa que, en aixecar les mans, diríeu que hi deixeu l'empremta de les vostres ditades.  Aquesta terra clara, simple, esbatanada, a penes no té capvespre. La tarda és com un sospir de goig. Del dia a la nit només hi va un pampalluc. Ara ho veieu tot d'or com una custòdia; ara tot morat com una capa de bisbe i ara negre com una tollada de quitrà. Del cant del primer gall a l'ullet del primer estel, la Cerdanya fa una transmutació miraculosa. S'abranda, és magnífica... i es fon de sobte.