[Consistori dels Jocs Florals de Barcelona] (Barcelona), 1886
Visca la ganiveta!
Pro Patria
I
Terra pobra i remagrida
Catalunya sempre ha estat,
mes lo giny de sa nissaga
fins los rocs ha fet brotar.
Pics i esqueis de ses muntanyes
són planers pel català,
en llurs rostos fa quintanes,
de les pedres vol fer pa.
Oi, quina gent
tan amatent!
Erms i emprius li fan basarda,
traure artiga no li'n fa;
terra on ella apunta l'eina
a llevar no sol trigar.
Eixa raça és feinadora
més que el pler ama el treball,
perquè sap que de vergonya
l'ha tret sempre, com de fam.
Oi, quina gent
tan amatent!
Res hi fa d'atrafegar-se,
viu a pler amb lo trasbals,
d'enginyosa, qui la guanya?
d'arriscada, qui n'és tant?
No li requen les suades
–per menjar s'ha de suar–
Si la terra no n'hi dona
per guanyar-lo passa al mar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Ni braó ni pit li manca,
ni delit li manca mai:
per ço mai li ha mancat honra
ni tampoc li ha mancat pa.
I quin pa! Gairebé costa
més de du’l que d'afanyar:
Déu me valga! Per llescar-lo
ganiveta sort que hi ha.
Visca la ganiveta!
de tallar el pa, de tallar el pa:
visca la Catalunya,
que el sap guanyar, que el sap guanyar!
II
De l’escon la capçalera
llambregueu-la, prop la llar,
talaieu la rastellera,
i quin goig fa de mirar!
Són uns pans com unes rodes
semblen obra de gegants,
nostres dones, si en són llestes!,
ni se'ls troben per les mans.
Oi, quina gent
tan amatent!
Vinga, diuen, la farina,
amb farina farem pa;
omple, noia, la pastera,
arremanga’t bé de braç.
Com s'estufa i creix la pasta!
Pit i fora! A bracejar!
Au! Mourem-la, cop de fènyer
i, després, dret a enfornar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Ja el tenim damunt la taula.
Pa de Déu! Quin goig que fa!
De guaitar-lo fa denteta,
de flairar-lo, ensalivar.
Com l'enrotlla la fillada!
Quin glatir! Apa, a dinar!
Pa guanyat, diu la padrina,
sens vergonya es pot menjar.
Oi, quina gent
tan amatent!
I que és bo, lo pa de casa!
A mi l'altre em sembla amarg;
pa de casa no empatxega
lo de fleca sempre és car.
Doncs talleu-lo, respon l'avi,
qui bé el guanya el sap tallar;
acosteu la ganiveta
que primer el vull persignar.
Visca la ganiveta!
de tallar el pa, de tallar el pa:
visca la Catalunya,
que el sap guanyar, que el sap guanyar!
III
Felip Quint, gavatx de mena,
bé te'n pots ben titular:
per posar-te una corona
vas have’ns d’endogalar.
Gavatxons te van posar-la,
t'hi ajudaren castellans:
mes abans nostres besavis
bé et la feren prou gruar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Nostra pobra Catalunya
com la vares maltractar!
Tos saions l'agarrotaren,
nostres furs varen cremar,
fins i tot la ganiveta
ens la van engrillonar!...
No us migreu; ja vindrà l'hora
de poder-la deslliurar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Aquella eina beneïda
que ens tallava sempre el pa,
Que el besavi del nostre avi
d'un besavi va heretar,
al bell caire de la taula
amb cadena ens van fermar:
aquell dia desfermar-la
tots a l’una vam jurar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Los gavatxs un jorn tornaren,
fins lo pa ens varen robar;
aquell jorn les ganivetes
en llur carn vam esmussar.
Quina feina tan ben feta,
catalans, ja esteu venjats!
Esmoleu les ganivetes
per si mai hi hem de tornar.
Visca la ganiveta!
de tallar el pa, de tallar el pa:
visca la Catalunya,
que el sap guanyar, que el sap guanyar!