Edicions Proa (Barcelona), 2002
Primer Picasso
Quan pensem en París, pensem en la Torre Eiffel; quan parlem de New York, evoquem els gratacels; quan diem Moscou, veiem la Plaça Roja. Hi ha sempre una primera imatge, una estampa, que acut involuntàriament en evocar un lloc o una cosa. Quin és el primer Picasso? El primer Picasso és aquest que tothom veu primer, el que està subjacent en els altres, el que els suporta, com els fonaments suporten l'edifici. I heus ací que ja parlem d'arquitectura...
Arlequí (1909), La noia de la mandolina (1910), L'ampolla de rom (1911), Majolie (1912), aquests són els fonaments, les columnes, els bastidors de l'obra de Picasso.
A vegades, aquests bastidors queden embolcallats per dolços flancs de dona, de carn rosada i absent, o per la polpa abundosa d'algun fruit. Altres vegades deixen que s'endevinin els angles i els punts de connexió. Però de tant en tant els agrada aparèixer nus, sense cap ornament, pur esquelet vivent...
Picasso parteix de zero, per fer-ho tot possible. Però cal, d'antuvi, enderrocar-ho tot. Queden línies, colors, que es bifurquen, es trenquen, es combaten. Picasso vol ser aquí i allí a la vegada, a dalt i a baix, a sobre i a sota, a Roma i a París. Ho aconsegueix. Com? Es desintegra. Que dolç, en la nit càlida, adormir-se en els braços d'una dona rossa, amb la mà al seu pit d'or, com un ceptre! Però Picasso és tan adúlter que es desperta al costat d'una mulata, després d'haver comès qui sap quantes infidelitats pels passadissos del somni. Se li ha quedat a la mà la música de les guitarres andaluses, que havia puntejat i ara la busca en els cossos de les dones, intenta transposar-la en els seus quadres. És una música de tots colors, però sempre estripada pel mig, sempre esquerdada, mostrant una llanceta al cor. Un cor de fusta, que ni tan sols pot donar l'espectacle de la sang vessada. Quin mal que fa tenir el cor de fusta de guitarra! El misteri de les guitarres és que semblen buides i duen enterrada molta música sense tornada. La música de les guitarres és música que no torna. Com l'avi mort, com la mare morta, com l'amada morta. No és estrany que se les vulgui desentranyar. Es comença trencant les cordes per poder-hi ficar la mà, però la mà no hi entra, i potser la música jeu amagada pels racons. Llavors es rebenta la guitarra; però la música no apareix. Se la fa estelles sota els peus, de ràbia. I també això és una música: quadrada, sorda, sense concessions al sentimentalisme ni al mal gust del bon gust. És la música de la mort mateixa, amb soroll d'ossos o de canya buida, amb processó macabra. Fins que no queda res: pols de música de guitarra.
Les escales
no pugen
ni baixen
ni s'aturen.
Però jo fujo pels corredors de l'aire!
-Cubisme? Connais pas.