Edicions La Campana - 1991 - Barcelona
Però Siurana, sobretot, és una situació geogràfica. El professor Bonilla ha compost aquesta imatge: «Gigantesco navío roquero, cuya quilla avanza impàvida hacia el verde mar de los viñedos del Priorato, sin temor al pétreo oleaje del Montsant, que amenaza arrollario por estribor». La imatge, encara que soni tan sonorament, encara que no ho sembli, és d'una precisió absoluta. Sense conèixer el text que ara he citat, jo vaig anotar al meu bloc, en arribar a Siurana: «Vaixell, pont, proa i encara roca = mascaró».
I des d'aquesta altura, la panoràmica és prodigiosa, i la sensació de flotar en l'aire angoixa la gent impressionable. A més, hi fa un vent sec, com si vingués d'un cop de fuet medieval. En aquesta alta plataforma es produeix a la tarda un moment de glòria solar, una vibració frenètica i elèctrica. Miro els ametllers del cim que semblen extremament fràgils, i al fons la vall de Siurana, que volta als peus del coll del Bot. [...]
A Siurana hi ha un obelisc amb aquesta inscripció: «Monument commemoratiu del VIII Centenari de la Reconquesta de Siurana», i una Verge, la Verge de l'Aigua, que des de 1682 té un jubileu el 9 de maig. A l'arxiu parroquial es llegia que, de 35 pregàries públiques, 34 foren seguides de pluja, i àdhuc en l'ocasió fallida la collita no es va perdre. La gent de Cornudella i Poboleda, la Morera i Ulldemolins, Arbolí, Prades i la Selva, invoca la Verge de Siurana, Sol de la Comarca, Intrèpida Oreneta, Ungida Sacerdotessa de llavis graciosos i cordials, Abella Silvestre, Núvol alat, Llaç del Cel i la Terra en Arc de bonança...
Com es pot veure, la naturalesa és poderosament present en totes les manifestacions de Siurana, potser perquè és un lloc tan alt i tan dramàtic, tan a prop del dit del llamp. Violant i Simorra conta que abans, en la processó de la benedicció del terme, el dia de la Santa Creu, les dones seguien darrera duent vint pedres menudes a les mans i deien Jesús, Jesús, per cada gra de rosari que passaven. A cada glòria llençaven una pedra fins a haver dit mil vegades Jesús! Llavors, per deslliurar-se de llamps i de tempestats, els devots de la Santa Creu deien aquesta oració:
Apártate de mí, malvado,
aunque vengas carregado,
que en el dia de santa Crus
he dit mil vegades Jesús.
Deixem Siurana procurant de no estimbar-nos. Les pedres frenen el descens, que no té el seu risc en el mateix camí, sinó en el paisatge: no sabem estar-nos d'alçar els ulls i contemplar la vall, tancada al fons pel Montsant rosa-blau de la tarda.
Des de la Quartera es pot anar a visitar l'església i després a la recerca del Castell, en el punt més elevat de la vila. Des d'on m'ha fet més impressió era vist des de baix, de la carretera estant. Quan s'arriba a Falset venint del Masroig se'l veu enlairat a l'esquerra: semblava encara poderós, presidint el fris de les cases més velles de la ciutat. Vist de prop, és a dir, tot entrant-hi, un s'adona de seguida, massa cruament, de la seva desfeta. M'he passejat pel clos enrunat, procurant de no trepitjar els petits horts que ara s'hi conreen. Cal arribar, però, al final. Cal abocar-se -amb precaució- al panorama del Baix Priorat, que des d'aquí es contempla meravellosament.
Falset té dues cares —en el bon sentit de la frase. La cara que dóna a la carretera i la cara que mira endins. Poques vegades hem vist un contrast tan accentuat. Si arribats a Falset caieu en la temptació de quedar-vos en aquest punt de la carretera que sembla ésser el centre, és possible que aviat us sentiu decebuts. La vila i la carretera s'han posat d'acord d'una manera impersonal. Que la carretera és important, ho demostren els cafès-fondes, el Nacional i l'Sport, que són els dos únics establiments del ram posats al dia de tot el Priorat. La improvisació progressista de la vila és una prova de la vocació de capital moderna que, malgrat les seves limitacions, té Falset.
Ara bé, cal no perdre's la segona cara de Falset, la que mira endins —que és una cara de noble discreció. Dóna bo de fer-hi unes quantes voltes, i a cada volta la vila es fa més amiga i més bonica. Fins que s'arriba a la Quartera, que és el nom de la plaça-passeig del Falset de debò. Porticada, neta i polida, ornamentada a la moderna però conservadora d'un aire tradicional, la Quartera és la peça urbanística més senyora del Priorat —burgesament senyora. Aquí sí que queda justificada la capitalitat de Falset. Aquest matí plujós de diumenge la gent baixa per la Quartera després de sortir de missa. La gent d'una certa edat aprofita els porxos; les noies i el nois, pel centre, reben les quatre gotes amb viva alegria, com una diversió.
L'antic cenobi cartoixà de Santa Maria de Scala Dei no és altra cosa, avui dia, que un tros de façana i un munt d'enderrocs. L'origen de la Cartoixa és noble: el rei Alfons II d'Aragó, l'any 1162 proposà al prior de la cartoixa de Grenoble d'establir l'Orde en els seus Estats, cedint-li territori i rendes per a la construcció d'un monestir dedicat a l'Assumpció de la Verge. Pere el Catòlic ratificà la donació l'any 1203 i amplià encara els límits de les terres lliurades -creant, doncs, el que en diem Priorat històric.
L'edifici formava un paral·lelogram de tres-cents metres per cent i comptava amb església, refetor, dormitori, biblioteca i totes les dependències habituals en els convents de l'Orde. Tot s'ha perdut, però el que més ens agradaria de veure encara és els dos grans claustres que tancaven els rengles de les cel·les amb els seus jardins corresponents. No queda cap rastre d'aquella ordenada intimitat. El caos hi és absolut. Un pi arrela sobre la part no desplomada de la volta.