Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Barcelona), 1986
Les cases de senyors dintre de la vila són: la del senyor baró de Sant Vicenç, al costat de la parròquia, frente de la plaça; la de Desvalls; la d'Espuny o de Berardo en una placeta contigua a la plaça de las Voltes, que és la millor de Vilafranca, ample per cinc cotxes de frente i bastant llarga, amb algunes cases noves, denotant-ho la blancura de sos frontis passant un hom sota dels pòrtics a una i altra banda de plaça, quals són quadrats i no voltes, podent-s'hi passejar còmodament en temps de calor, pluja i altres inclemències de temps. En aquella plaça i carrer, que ix al costat de la parròquia, s'hi sol fer lo mercat, a on acut tota la gent de ambos sexos de la vila i de tota la rodalia del terme per comprar i vendre.De menestralia, n'hi ha un número suficient, de totes arts mecàniques. No falta algun metge i cirurgià en dita vila.
Vilafranca, vila de 3.036 persones, està situada en una hermosa planura, amb clima saludable. Té una iglésia parroquial, tres convents de frares, un de monges i un quartel. El terreno és pla, fèrtil i abundant de grans i vi, del qual se fabrica molt aiguardent per Amèrica i altres parts, fent-s'hi grossa collita de figues. És vila recomandable per los molts càntirs que s'hi fabriquen, sombreros i moltes teles de cànam i lli.
La parròquia, en el centro de la vila, és d'una proporcionada nau, dedicada dita iglésia a la Verge Santíssima Assumpta, i molt capaç. En lo mig de la iglésia és lo cor, amb número d'alguns 40 beneficiats o més, que inclou amb lo vicari perpètuo. Venera-se de sos patricis lo cos del gloriós sant Fèlix presbítero, màrtir, patró d'aquella vila, el que queda col·locat dins d'una urna o sepulcre en son altar, sota del major, amb sa escalinata per baixar-se a dita capella, i voltant capelles, a no equivocar-me, per los costats i detràs de l'altar major. Lo altre patró de Vilafranca és sant Jucundo, que se fa lluïda festa en la mencionada parròquia en lo dia 9 de febrer. Les capelles són iguals i circueixen tota la iglésia, blanca en tot lo de dintre, i nou des d'alguns 32 anys lo frontispici fins a mitja iglésia, per haver caigut tot aquell tros; i jo, la primera vegada que passí per Vilafranca anant a Tarragona amb mos pares (que gosen de glòria) i tenia 7 anys d'edat, viu sols a mitja iglésia en peu i la restant a terra. La fatxada és ben construïda i sota del gran òvalo amb sa vidriera de vidres cristal·lins, i pintada de vàrios colors, una imatge de Nostra Senyora. Corra una balustrada sobre del portal major, quedant davant de la parròquia una plaça capaç, la que a més d'algunes cases inclou les dos capelles del Socors i de la Congregació dels Dolors de Maria, pegada una capella amb l'altra. Dos altres portals hi ha col·laterals en la parròquia. Té un orgue prou gran, a lo menos sa caixa, però és medià de veus i no d'allò més sonores.
Lo campanar és d'hechura ochavada i de prou elevació i amplària. Sobre d'est n'hi ha altre més petit amb la mateixa configuració, amb sos finestralets, i dintre queden col·locades les campanes del rellotge i la d'hores, que és molt grossa i fina, semblant a la del rellotge de la catedral de Girona, la que també toca les oracions. Acaba est campanaret amb cucurulla, com lo de Santa Caterina de Barcelona, i té al capdamunt un àngel de bronze que senyala los vents i empunya en la mà una banderola. Les demés campanes queden en los finestrals més baixos, sent les 3 majors ben consonants, principalment lo Sant Major i la Maria Salva. [...]
Al costat de la parròquia hi ha un carrer frente del campanar a on se compra i ven la verdura i fruita, a l'últim se estretxa molt al desembocadero a la plaça major.
Los rucs anaren segurs i tots nosaltres amb cuidado, fent tortes i giragonses en ses pujades i baixades fins a Montserrat, que hi arribàrem a 7 hores, entrada de nit, havent-nos tocada la campana l'oració així com fórem al costat de l' ermita o capella de Sant Miquel, des d'aon se descobra part o tot del monestir de Montserrat. Nos hi anàrem acostant amb tots los arris poc a poc, amb lo escàs resplendor de la lluna en son quart creixent, amb un aire prou fred i humit que se'ns mogué después d'haver-nos prou ben acalorat poques hores antes, principalment en la baixada i pujada a Abrera, que nos torrà lo sol com una ametlla, ficats en aquell fondo. Al baixar a Montserrat ja vérem llums a les finestres del monestir, amb alguna més resplendor, no sé si de teia, en alguna graella entrada al convent.
Arribats a la vora de la font, frente del portal d'entrada al pati del monestir, ja vérem a hòmens ajaguts per allí i dones en quadrilles, sense a molts hòmens i burros. Entrats dintre, hòmens i dones a tot arreu fent tabola, burros i matxos, gats i gossos, gaites i xirimies, cop de saltar i brincar, que era un desori bulliciós. I més a l'entrar nosaltres amb los arris al portal del monestir, que baixàrem cruixidots de cames, sens poder casi penetrar dintre per anar a l'allotjament que ens tenia preparat lo Pare Aposentador Escofet en los aposentos de l'obra nova de Sant Lluís, que en diuen. Allí en vérem, de barreja d'animals racionals i, los més, irracionals, d'ases i burros no sé quants, era cert cas de riurer, confusió aquella; semblaven los claustres vells i sota de les voltes de l'obra nova, un món abreviat: unes rengles d'hòmens ajaguts, dones així mateix, com malalts en cambrades d'hospital. [...]
Les noies volien ja sopar i la més petita començava a plorar, volent sopar de totes passades. I el cas era que encara n'hi havia per estona, per estar lo negoci manducatiu prou atrassat i amb tants embrazos de burros, farcells, màrfegues, sacs de palla i gent ajaguda en los graons de l'escala i a terra. Lo Jaume vingué a molt poc que no se n'anés escala avall fent diligències, i una, de donar-nos xocolata.
Un hom tenia un cap migranyós i amb més ganes de anar-se'n a dormir que a rodar per los claustres i pati del monestir. Lo sopar arribà per sos passos contats, lo qual començàrem per un plat de perdius rostides, que eren prou tendres i sassonades. Mes, amb tot, les ganes eren poques i moltes les d'anar-se'n tothom al llit, eixint-se'n de taula antes de les postres lo Doctor Ramon; luego después, lo Pare Pau i jo, que no vaig tardar gaire. Lo llit fou millor que el sopar en esta ocasió. I hem dormit i descansat, a lo menos, bé (a Déu gràcies). No faltà qui em digué que un plaga, no sé si a la una de la matinada, se posà a contrafer lo bram dels ases i, al punt, un cop de bramar los ases, que era una xirinola o un bon despertador per qui dormís, amb tot que ben acotxadet en lo llit, i no del Pare Aposentador, si que pels destinats per sa Paternidad.
Dia 20 de setembre. Sant Eustaquio i Sants companys, màrtirs.
Ha amanescut serè, amb mescla de calitja clara i brometes primes. Estes han continuat molt poques i, a estones, ha soplat vent.
En est matí, a quarts de onze, últim dia de detenció en Maldà, lo Baró ha volgut fer una generositat a tot lo poble. Per consegüent, amb tal avís, ha comparegut a la plaça i entrada del castell i, tot seguit, se n'hi ha aplegada tanta [de gent], majorment dones i minyones, que era desori bulliciós les veus de tot aquell gènero femení. I lo Pare Pau, a imitació de Sant Tomàs de Vilanova, era lo repartidor de les pecúnies, tot monedes de plata, fent-li costat Mossèn Josep Minguell, lo vicari, natural del poble de Ciutadilla, d'uns dos mesos a est que ho és, i lo Carlos Gaya, podent-se intitular lo primer ministre del Sinyó de Maldà, havent arribat lo repartiment pecuniari a unes 40 ll., havent-se'n tornat tothom content a ses cases.
En les tardes, a quarts de 5, se resa lo rosari a Maria Santíssima en esta iglésia de Maldà. I fa la dona [fer el breviari] Mossèn Pau Batlle, que també sembla un rectoraso amb lo roquet sobre la lloba, tan gordilló que és tot ell, amb aquesta cara d'orgue que fa, beneficiat que és baix la invocació de Sant Pere Apòstol i mestre de minyons del poble.
Hem baixat, después de resats lo rosari, per un pedregam lliscós. I tant, que a resbalar hom, no parava, a cop de rodolar, que fins a la vora de la capella de Sant Pere. Antes de passeig hi hem entrat i vistes ses curiositats, d'un retaule regular, no del tot a la vellura, amb una estàtua de bulto de Sant Pere Apòstol, amb una capeta d'un tros de tissú d'or i floretes de plata, del mateix corte bo de la Baronessa difunta, ma estimada esposa que gose de glòria. Alguns Sants Apòstols de bulto pintats, amb una Santa Anna, així mateix, a un costat de retaule. I per major adorno, en la paret a on és lo retaule, hi havia branques verdes i roses vermelles que no tenien figura. Tot lo demés de capella queda blanc, amb trona de fusta, si Mossèn Pau vol predicar, com a beneficiat d'aquella capella de Sant Pere.
Per part de fora, és la paret al tenor de la parròquia de Maldà, amb campanar sobre, amb dos finestrals i tant sols una campaneta.
Des d'allí hem anat a passejar camí amunt, des del costat de la capella de Sant Pere, hermosejat d'oliveres a les vores del camí i en tots los camps a dreta i esquerra.
Lo dia 14 que contam de setembre, octava de la Nativitat de la Gran Reina, i Sant Nicomedes, màrtir, ha amanescut amb broma prima i serenitat, que les anades escombrant insensiblement. I, vista l'hermosura del sol per poder pujar la professó librement a Sant Eloi, que ha vingut a eixir de la parròquia a 6 hores tocades i en est any, segons he oït, ha estat molt pobre en un tot per causa de la guerra, no havent-hi hagut cap diversió popular dalt, a la vora de l'ermita, de concurrència de molta gent de tota la comarca a la corrida del cós i ballades, en la tarda, trobant-se tot lo reine amb fervoroses rogatives a Déu Nostre Senyor. La professó ha estat poc concorreguda, no passant de dos banderes amb pocs banderados, un tabernacle amb un Sant Eloi, que l'aguantaven quatre confrares al coll; i quatre capellans, així mateix, portaven en un tabernacle de vellut carmesí amb galó, a modo de peana, una petita urna de cristall amb les relíquies d'uns sants màrtirs, que cada any per semblant diada se pugen a dita ermita de Sant Eloi. Seguia después la Reverend Comunitat dels pocs capellans de la parroquial, amb lo gremial i algunes poques dones detràs, anant al començament de la professó dos hòmens amb los gamfarons.
Nosaltres, vista que haguérem passar per lo carrer de Cervera o del Carme la dita professó i pres xocolata amb coques de Tàrrega, dolcetes, símils a les de Cervera, i, antes, algunes figues molt saonades i dolces, amb bons gots, después de les figues i del xocolate, d'aigua fresca de basa, que s'acostuma en estos terrenos, fent una matinada serena amb resplendent sol, que tot ho dorava i feia ressaltar a tot aquell hermosíssim blau del cel, pujàrem a la dita ermita de Sant Eloi. I llavores estava l'Ofici, o missa cantada, en el Credo, plena que quedava la iglésia. Per consegüent, no havent tíngut ànimo d'entrar-hi, la voltàrem per part de fora i vegérem a algunes amb tal qual càrrega de melons i altres que venien coques de Sant Eloi ensucrades. I los meus nois, llaminers de les coques, ne compraren i lo Po Maria se la menjava tot caminant.
Agoitàrem des d'allí a tot aquell terreno dilatat de l'Urgell que es descobra. I baixàrem de Sant Eloi, anant-nos-en per eandem viam a la parròquia, no esperant a la professó.
En quant a la tarda, después d'haver resat un poc, nos entretinguérem amb les diversions que més se'ns acomodaren, no havent-nos olvidats de prendre xocolata, more solito. Después nos en anàrem a passeig cap amunt, a l'ermita de Sant Eloi, havent vingut a casa i acompanyant-nos los senyorets de casa Sanou, Don Lluïset, Don Anton, Don Carlos, Don Francisquet, amb lo capellà de la casa. Jo he portat allí dalt a l'ermita de Sant Eloi la ullera grossa, però com lo sol s'acabava de pondre i feia un xiquet massa fresca, después d'haver entrat a la iglésia, resat a Sant Eloi i vist los retaules, fins a cinc o sis, un d'estos de Sant Peregrí, molt ple de presentalles, i aturant-nos un poc davant del pòrtic de la capella, hem baixat lo collat i dret a Tàrrega.
Lo cel, cerca de Tàrrega, quedava fosc per lo núvol i començar ja entrar la nit. Al mateix temps tornaven a caure gotes. Desitjosos d'arribar a la vila, ja vérem l'ermita i muntanya de Sant Eloi, a mig quart que en distava. I per fi entràrem a Tàrrega des de la plaça de la Iglésia i convent del Carme, a on són los pavellons i quartel per tropa i l'Hostal Nou, per lo Portal de Cervera. I dret al carrer que, a pocs passos, baixàrem a la vora de l'entrada de la casa del Doctor Ramon Cisteró.
Ja hi havia llums. En l'entrada blanca, esperant-nos, lo Reverend Doctor Josep Vallès, prevere, oncle del Doctor Anton i Doctor Ramon Ribera, lo Doctor Ramon Cisteró, assessor de la vila de Tàrrega, sa senyora, la senyora Mariana, la pubilla filla dels referits Cisteró, Casilda, germana del Doctor Anton i Doctor Ramon Ribera, et sic de caeteris: rebent-nos amb sumo agrado.
Pujàrem als aposentos después d'una molt bona escala. I me llenà tota la casa per lo capaç, blanca i ben alajada. Estiguérem summament acomodats en tot, tant en aposentos com en llits, finesa de sumo aprècio dels senyors Cisteró, Vallès i Ribera, quals volgueren que prenguéssem agasajo, amb tot d'haver ja pres xocolata, servint-se'n llimonada amb melindros o sabatilles, que amb tot d'haver-s'hi ja pres xocolata, tothom se va refrescar d'allò primer.
Lo sopar, a sa hora, fou abundant i sazonat, acompanyat del bon afecte de tots los senyors.
Me procuraren lo millor llit en alcova, d'allò ben tou. Però a penes me fiquí en el llit ja em sentí lo cusí-cusí [onomatopeia dels vols dels mosquits] a l'orella, incomodant-me més tal música que la d'una flauta d'orgue, per lo que, a més del nyic-nyic [onomatopeia de les picades] impertinent, me fiblaven lo front i demés, que no hi havia consol, deixant-me desvetllat per oir tocar al Bou de Tàrrega en cada hora, puix poques hores passí sens contar-les. Poc vaig dormir amb las picadures i música d'algun mosquit, havent oït tocar quatre hores i, tot seguit, lo Bou senyalà la primera missa d'un quart de cinc. I después se oïa, ja a una, ja a més campanes, ignorant a què era aquell tocar, a no ser que fos a matines en la parròquia. Luego, después, per avís a la gent per la professó dalt a l'ermita de Sant Eloi, mig quart distant de la vila, a tramuntana, se començaren a alçar les campanes grosses, medianes i xiques, àdhuc la que nomenen lo Esquellot. I consonaven d'allò bé totes, majorment lo Bou i lo Sinc Nou —estes les dos més grosses—, semblant la més grossa a la de Montserrat de la muntanya i casi també símil a la Tomasa de la Seu de Barcelona, i l'altra, a l'Antònia del Pi, quals quedaven un rato sentades, per descansar los campaners.
Dia 15 de setembre. Sant Corneli i Sant Ciprià, màrtirs.
Ha amanescut serè i en seguida, en lo matí, hi ha hagut alguna broma o núvol, quals han anat fonent-se, continuant serena la tarda, amb aires frescos en tot lo dia.
En est matí, fins a después de migdia, hi ha hagut mercat de sacs de blat en carretes en la Plaça de la Vila de Tàrrega, davant de la iglésia parroquial, diferents altres comestibles amb los de verdura i fruita, amb grossa cantitat de cebes, estenent-se fins al carrer immediat detràs del campanar, en què hi ha voltes a la vora de les cases, nomenat lo carrer de Cervera i del Carme, amb vàries mercaderies de peres, de robes, cintes, mocadors, etc., en les portes de les botigues.
I aixís en los dijous igualment que en los dilluns de la setmana, amb lo que hi havia prou concurrència, en los dos sexos, de gent de l'Urgell a comprar i vendre i feia la plaça prou divertida, amb lo tros de carrer lateral de la parròquia.
Luego, lo religiós Pare Pau de Sant Domingo i lo Doctor Ramon Ribera celebraren les misses. Lo primer en lo altar i capella, fonda, blanca i clara suficientment, de Nostra Senyora dels Dolors. I lo Doctor Ramon Ribera en el que se veneren les dos Santes Espines de Cristo. Se despatxaren de misses dos o tres capellans francesos, sent lo número, en Tàrraga, de 16, comprès un que no diu missa, domiciliats.
En el inter tornà la professó a la iglésia. I que el soroll de campanes, amb lo Bou i el Sinch Nou, les dos més grosses amb dos braços i dos o quatre cordes, ho donaven bastant a conèixer! Luego de finida la professó se cantà Ofici a cant pla i orgue a la Mare de Déu de l'Alba, patrona que és de la vila de Tàrrega, qual s'estila, no sé si fundat en los diumenges en lo altar major. I les veus no passaven, les més, de tiples, per ser los escolanets que hi ha en Tàrrega, havent-hi capella de música. Lo Credo se cantà molt de rasibus i lo demés també algo llestet. Lo organista formà algunes consonàncies molt agradables als oídos des de llevar Déu al Pater Noster.
En quant a la iglésia, és prou gran, amb sa cúpula o cimbori i la fatxada d'entrada al cor, al capdavall, és de pedra blanca, amb una prou bella escultura i treball d'arquitectura.
En quant a la part de fora, falta a concluir-se del tot lo frontispici, per quedar encara tosco en porció d'ell, i algunes estàtues de sants apòstols que hi ha en sa cornisa.
Nos passejàrem per la vila i, antes de tornar a casa per dinar, férem un cumplido a la senyora Dona Anna Perelló, germana del difunt senyor Don Ignasi Sanou, i que tenen a una bella casa i prou ben alajada. Allí conversàrem un rato amb la senyora i des d'allí nos en tornàrem a casa Cisteró dinar. I, antes, entrí a la parròquia per oir la missa de les dotze, que molt cerca d'entrar-hi tocaren, i encara hi fui a temps.
I des de la iglésia nos en tornàrem a casa en la que allotjàvem, a dinar. I sent bo i abundant en gran manera, un hom ne eixia de taula amb un ventre com un tinter.