Editorial Aedos (Barcelona), 1952
La seva salut es va ressentint visiblement. Mossèn Cinto comença a sentir al seu entorn mirades de commiseració que l'angunien; comença a veure la preocupació en els que l'envolten. «Cuidi's, mossèn Cinto.» «Vostè treballa massa, mossèn Cinto. » «Cuidi's.» La preocupació és sincera; la pena de la gent és sincera. Ell s'esforça a somriure; a agrair el consell; no vol creure-ho; es resisteix. Però ja no és sols la gent d'aquí; no és sols aquí on escolta aquest advertiment. De tant en tant, quan les obligacions li concedeixen un respir, quan ja no pot més, es trasllada a Vic. Cada vegada ho ha anat fent més sovint, i de Vic a Folgueroles. En el fons, baldament no ho vegi, són com escapades de la presó; va a veure Collell, a veure la seva mare.
Collell el mira i mou el cap. «Acabaràs per emmalaltir.» També ell, com les dones del poble, l'adverteix; però ell sap millor que l'amic on està el seu mal. L'amic li aconsella que busqui un altre destí; li diu que aquella no és la seva vida, que «Déu exigeix d'ell altres serveis.» Collell li aconsella, per damunt de tot, que no escrigui, que deixi «L'Atlàntida». Cinto protesta; al fons, prou bé que ho sap, però protesta. Ha de continuar. A més a més, allí el necessiten, l'esperen. Mossèn Cinto tornava cada cop a la seva presó.
Era l'estiu, i Verdaguer, que se sentia ja fatigadíssim, havia anat a passar uns dies a Viladecans; a més de descansar, volia aprofitar-ho també per donar una empenta a la seva «Atlàntida». Estava assegut a l'ombra d'un arbre, quan sentí, de sobte, com una forta fiblada que li travessava el cervell amb una sensació de feridura. Va anar de seguida a veure Collell i li explica, ple d'angoixa, el que li succeïa. Davant de la malaltia es mostrava covard, ple de temences. Collell l'acompanyà a veure un metge. El metge no sabé entendre què tenia, però, com a bon metge, li receptà el remei; i aquest remei era un emplastre, no se sap de quina infernal composició, que havia d'aplicar-se sobre el crani prèviament afaitat. L'emplastre feia botre el poeta i espurnejar-li els ulls'. «Era tan forta l'acció del medicament — ens diu Collell — que deia gemegant que li semblava com si li estiraganyessin tots els nervis, des dels peus al cap».
Aquella fiblada fou el primer senyal de la greu anèmia cerebral que l'anava assetjant des de feia temps, des de les vetlles de can Tona, a causa dels excessos en el treball. Verdaguer continuà, tanmateix, treballant en la seva obra; li havia entrat la por de morir abans d'acabar-la i s'hi dedicà encara amb més intensitat.
Contínuament es queixava a Collell dels dolors que li provocava l'emplastre. «A mi em feia llàstima — escriu Collell —, i aprofitava l'ocasió per fer-li entendre que s'oblidés llarg temps i si fos possible renuncies al treball que li torturava la imaginació; que busqués un derivatiu en un assumpte més planer, com, per exemple, un poema de la Reconquesta (serà el futur «Canigó»), fet a la manera clàssica. A totes les meves reflexions em contestava allò que ell atribuïa al general Prim: «o caixa o faixa».
Mossèn Galceran l'acompanyà a dalt i li ensenyà la seva habitació, que tenia ja preparada. Al poeta li plagué la cambra; era petita, emblanquinada de nou, amb una taula, un llit petit i dues cadires, i, a un recó, un armariet per a la roba. Era una veritable cel·la de monjo, poc diferent de la de can Tona; li plagué, car la seva senzillesa, s'adeia a l'estat del seu esperit, a la disposició en què venia. Tragué les seves coses; posà de banda el manuscrit de «L'Atlàntida», en el qual pensava treballar, si li quedava temps, i es preparà per a la tasca que l'esperava. La seva missió serà de pau. A la guerra civil que es desenrotllava al seu entorn, sobre la seva terra, no hi prendrà part per a res. En aquest sentit ens sorprendrà. Té un fons indubtable de fanàtic; de petit ha estat criat en les ensenyances d'un catolicisme tancat; té, ja ho hem vist, rauxes d'ires terribles; és violent i apassionat, i la nit de la «Setembrina» anava pels carrers de Vic amb el bastó a la mà rosegant la seva ira amb les còpies a «La Beleta».
I no obstant, aquí, davant la lluita ferotge entaulada, es manté completament allunyat. La guerra civil no la sent, malgrat la seva educació, malgrat l'exemple del seu rector; ell, en aquella matança entre germans, es mantindrà neutral. [...]
Al mateix temps que es produïa l'atac, una tropa de voluntaris atacava Vinyoles. S'esperava l'auxili de Galceran, però en lloc del seu auxili els arribà la notícia de la seva mort. Els milicians tenien el poble gairebé voltat i no ni havia possibilitat de defensa. Mossèn Galceran cridà Verdaguer i li comunicà la necessitat de fugir sense esperar més. Es tragueren la sotana, i disfressats amb velles bates, arrossegant-se pels emmatats, aconseguiren passar les línies enemigues; travessaren el Ter amb aigua a la cintura; i camps a través, amagant-se cada cop que veien tropa enemiga i tornant a sortir, aconseguiren arribar a lloc segur.
Mossèn Galceran no tornà a Vinyoles; es tragué la sotana, empunyà una arma i ocupà en les files carlistes el lloc del seu germà. La seva fama superà amb el temps la del famós brigadier; la figura de mossèn Galceran, coronel de requetès, arribà a veure's voltada d'una aurèola gairebé llegendària.
El jove capellà no el seguí a la muntanya; vestí la sotana de bell nou, i tornà tot sol a Vinyoles a posar-se al front de la parròquia. També ell tornava a la lluita, però a una lluita més noble i elevada, car hi lluitava per tots.
Aparentment l'examen es desenrotllà sense dificultat, fins i tot amb brillantor. Al poeta li semblà així. S'endevina de seguida que l'aparent satisfacció del Dr. Serra era una petita malícia destinada a inspirar confiança a l'alumne, a animar-lo inclús a assistir a la lectura de les notes, com, efectivament, hi assistí. Don Ramon Andreu havia parlat amb el catedràtic; però no pogué treure'n res en clar; el senyor Serra i Mies guardava gelosament el secret. Costa de creure que pugui haver-hi homes, i sobretot catedràtics, que es complaguin en tals petiteses, però és així. El senyor Serra es recreava, fruïa amb el seu secret. Verdaguer, per la seva banda, no tenia ja la més lleu sospita, fins a tal punt, que va dir a Collell que aquell any aniria a sentir les notes —cosa que mai no havia fet— "perquè aquell any el cor li deia que seria aprovat". Ell devia pensar, a més a més, que, després de 1'èxit, el senyor Serra i Mies estaria més inclinat a la benvolença, que potser estaria penedit del que l'havia fet patir en els seus estudis, del seu caput asini i de totes les burles i insults amb què l'havia martiritzat. Mai tampoc Verdaguer no havia excel•lit en la coneixença dels homes, i menys encara, malgrat les seves ingènues malícies de camperol, era capaç de concebre la mesquinesa que pot amagar-se en alguns cors. El cert és que Cinto se sentí gairebé segur que seria aprovat. Era el que el senyor Serra volia. El triomf seria complet i, pels seus dintres, el savi professor de Retòrica, de Filosofia, de Teologia, etc., etc., devia de riure's d'ell.
Arribat el dia. Cinto empunyà el seu bastó de tortellatge i es traslladà a Vic per assistir per primera volta a la lectura, amb la idea, potser, de presumir i tot una mica.
«Els estudiants —ens diu Collell— estàvem aglomerats en el replà de l'escala de Teologia. El senyor Serra i Mies, de peu dret a l'escala, llegia les notes del segon any, i, en arribar a la V, féu ressonar un Verdaguer, suspensus, que àdhuc puc dir —escriu Collell— que fou pronunciat amb un cert retintin, que acabà d'agrejar el mal trago". ¿Quin dubte hi ha que fou així? Cinto es posà lívid; un rampell de bullent còlera l'abrandà. «En un impuls d'ira —continua Collell— llançà el bastó de tortellatge fins a l'altre costat del pati».
Després es retirà tremolós, sense dir res, per amagar la seva còlera i la seva desesperació.
Aquest any no té esma, no, de defensar-se amb la sàtira, amb el vers burlesc; aquest any, s'endevina molt bé, ho hauria fet més de gust amb el bastó; amb molt més gust l'hauria rebatut contra el cap del senyor Serra i Mies que contra la paret del pati; amb més gust o almenys, amb més ira que quan ho feia amb els carreters i amb els pastors, i segurament amb més raó. Tal vegada per això, per fugir d'aquesta temptació, va rebotre'l sense voler lluny de si. En sortir —ens explica Collell— només tenia una idea: el què dirien d'ell "allà baix". "Allà baix" era Barcelona; eren els que l'havien aplaudit; eren Aguiló amb els seus auguris, i Milà i Fontanals amb la seva felicitació. "Què pensaran allà baix?" Ningú no se'n recordava d'ell "allà baix", i era una ingènua vanitat aquella preocupació, però ell ho sentia així, i a Collell li costa molt consolar-lo.
Aquell matí s'aixecà més d'hora que de costum; va passar la nit, amb tota seguretat, sense aclucar l'ull; a penes l'alba va aclarir la finestra, potser de nit encara, es va aixecar; es va vestir nerviosament, recitant, potser, entre dents les estrofes del seu poema, imaginant l'efecte que podia produir en el jurat, enfrenant potser el cavall de sa fantasia; prengué el seu bastó de tortellatge i es dirigí a Vic amb passa lleugera.
Triga molt poc a assabentar-se de l'èxit; no una, dues composicions li havien estat premiades, i això espontàniament, sense que el coneguessin, sense que ell conegués ningú. Era, en veritat, un altre temps. Les composicions anaven a to amb el sentiment de l'hora, amb la nota més cele¬brada dels temes del «Gaiter», amb les més altes vibracions de Catalunya. En una, cantava l'amor a les tradicions en «Els Minyons d'en Veciana»; en l'altra, exaltava el patriotisme amb «La mort de Rafel Casanova». En el fons, havia apuntat bé.
La seva primera idea en saber la notícia, fou dirigir-se a casa dels Masferrer. Era la casa on parava a Vic, on li escalfaven el menjar, i on devia dinar molts dies. A la casa hi havia quatre nois —els quatre fills—, que eren estudiants del Seminari, un d'ells amic de Verdaguer. Comunicà allí la nova i va rebre les primeres felicitacions. Es mostrà torbat i indecís, sense saber què havia de fer. Els Masferrer li aconsellen que es traslladi a Barcelona per tal d'assistir a la festa. Sí, sí; ell també ho havia pensat, també ho desitjava, però la perspectiva, si per un costat l'afalagava, per l'altre li infonia esglai. A més a més, ¿com havia d'anar a Barcelona? Tot sol? Amb el seu vestit de pagès i, a més a més, bastant atrotinat? Se sentia en una gran confusió, ple d'inseguretats, com sempre, torturat. S'acomiadà dels Masferrer, els quals deixà encara parlant, sense saber dir què faria, i se n'anà en cerca de Collell, el seu nou amic, a comunicar-li la nova i a veure què li aconsellava.