Garsineu Edicions (Tremp), 1993
La seva dilatada i fecunda gestió meresqué d’ésser corresposta per la mostra literària més breu i pública que es pot registrar. En comptes de plecs de lletra impresa damunt de paper, en restà el testimoni d’una placa de marbre i d’una llegenda lapidària al bell mig de la capital de les Valls, i que diu:
PLAÇA
DEL
PRÍNCEP BENLLOCH
20 D’AGOST 1913
La permanència del rètol, que aviat tindrà cinquanta anys, ens fa adonar de la solidesa de les institucions andorranes i la immutable respectabilitat d’una dedicació excepcional en una plaça pública. També és una evidència de l’encert de l’enunciat i del títol que es confereix públicament al doctor Benlloch, el de príncep, i no copríncep, i l’omissió de sobirà, que vinguessin a rebaixar o a exagerar els atributs episcopals i que haurien pogut ésser aviat impugnats per l’altra part cossobirana. La frase més breu ha estat també la més justa i permanent i ve a recordar a les gents d’ara que Andorra segueix tenint present l’amor que li portà el bisbe, després cardenal, doctor Joan BenIloch i Vivó.
El bisbe Benlloch regalà als andorrans la carretera per la qual fins i tot havien lluitat amb les armes a la mà. En interessar el príncep la quieta participació de l’Estat espanyol, les aigües de la discòrdia s’aquietaren i es desferen molts prejudicis i es pal·liaren passades incomprensions. Andorra acabà posseint la somniada comunicació que li obria les portes del món modern sense haver de signar cap nou contracte que es convertís en una penyora de les aigües termals i del joc. Costaria d’entendre als andorrans que la carretera els hagués arribat finalment sense cap contrapartida ni segones, ocultes intencions.
Alguns anys després la ruta es prolongà valls endins fins a la frontera francesa, sense que fos obstacle a la tasca l’altura extraordinària del port d’Envalira. Llavors les Valls ja en pogueren negociar directament la finançació. En comptes de vendre’s les aigües medicinals i d’admetre la imposició d’establiments i casinos saberen valorar les aigües lliures de les Valires en funció del potencial de cabal i del desnivell, per produir electricitat. Dels tractes, n’eixí un acord amb una empresa solvent, les «Forces Hidroelèctriques d’Andorra», que mancà de clàusules de doble sentit.
En les negociacions, els andorrans, tinguts per endarrerits, mostraren una gran vivacitat i lucidesa i disposaren de plena independència per a assegurar-se unes òptimes condicions per a gaudir de l’electricitat obtinguda amb les pròpies aigües; constitueixen un cas únic en l’expansió industrial de les valls pirinenques de França i d’Espanya. Es feren reservar el preu dels quilovats a consumir dins de les Valls; a peu de presa o de central generadora, a una tarifa fixa i reduïda, la qual en el transcurs dels primers anys ja ha esdevingut irrisòria, si hom ha de jutjar des de portes enfora del Principat.
Això ha permès que en aquesta branca el confort andorrà i l’economia domèstica se sustenti en l’electricitat a bon preu, i que a les cases pageses i les llars més humils hom pugui admirar aparells, en qualitat i en consum, q es fa difícil de trobar ni en les mansions més sumptuoses més ençà o més enllà de les Valls.
La frase fer de l’andorrà, que hom trobarà repetida, com a anècdota, en molts escrits que tracten d’aquell caràcter per remarcar-hi falsedat o murrieria, nosaltres la interpretem només com a resultat del joc que han de fer constantment per atènyer tot favor o privilegi, per atendre dos senyors tan diferents i per no desplaure sempre al mateix. Mil anys d’aquesta duplicitat han fet de cada andorrà, malgré lui, un diplomàtic nat i un deixeble de Maquiavel.
Per aconseguir l’«honesta conveniència» que aconsella el Manual Digest, es troben amb íntims problemes de consciència si venen a meditar sobre la paràbola de l’Evangeli de sant Lluc, on es fa patent la dificultat de servir alhora dos senyors, que ells trampegen com millor poden, o sia «fent del ciego, mut i sort», segons tenen preceptuat en el seu Manual d’ordre interior i fins fa poc secret.
Per aquesta causa no ha de fer estrany que periòdicament esclatin a Andorra conflictes que tant poden ésser amb França com amb el bisbe, però que procuren que no siguin coincidents amb les dues nacions alhora; i que les discussions hi prenguin les revirades més estranyes. De fet, sempre hi haurà a les Valls una qüestió latent: l’adaptació d’una organització medieval, amb la manca de legislació i de sobirania pròpia, a les exigències del ritme modern necessita sempre l’acord de les Valls i el consentiment de les parròquies interessades, i la ulterior venia dels dos sobirans o dels seus veguers. Sovint surten problemes de prioritat, de drets preferents o de puntiglio. El prestigi juga molt fort, ningú no vol perdre la cara. Les carreteres, les concessions elèctriques, l’admissió de forasters i sobretot les emissores de ràdio han produït i segueixen produint batalles aferrissades.