Columna (Barcelona), 1998
Ordino s'ha convertit en el paradís somiat. Quan vull imaginar-me com serà el paisatge que em trobaré després de traspassar el llindar de la mort, tanco els ulls i rememoro el camí que voreja el rierol de Segudet, per sobre del qual les branques dels roures i dels verns trenen una volta vegetal. El terra és cobert de fulles seques que es quixen quan passo. Hi ha una atmosfera elèctrica i expectant, amassada amb la humitat xafogosa que precedeix les tronades del mes d'agost. Sento l'emoció de l'aire encalmat, del silenci absolut que es genera en els intervals dels trons, cada cop més propers, que baten les muntanyes, retunyen des del pic del Casamanya, amb un espetec rotund i llarg com si els cims s'estellessin. Quan s'esguerren els núvols i baixa la cortina de pluja obscura, la força de l'aigua furiosa arrenca amb violència totes les aromes de les plantes i el terra. En acabar els trons i aturar-se la pluja, s'encén una llum delicada que espanta la penombra de la tronada. Aleshores camino enmig dels precipicis, dels espadats i cingles impressionants, escortada per arbres altíssims ferits pels llamps i pels torrents que s'estimben entre les roques. M'aturo a la calma de les clarianes per arrencar les flors lluents que es banyen amb les gotetes d'aigua de pluja. Pujo agafant-me amb els peus i les mans plens de fang pels últims corriols que menen al cim. Arribo a dalt, em deixo caure sobre l'herba molla i miro llargament la vall. Des d'aquí puc veure tot el Pirineu, un mar d'onades blaves que no s'acaba mai perquè es confon amb el cel.
Si tants patiments inútils m'han fet mereixedora d'un descans en una altra vida més abellidora que la present, aquest seria el meu paradís. No puc imaginar un lloc millor que el que acabo de descriure amb malaptesa; un lloc on la felicitat és més fàcil i duradora. Per això no tinc por d'abandonar el llit, d'enlairar-me per sobre del paisatge que veig des de la finestra, com la volada que fa la Flordeneu a Canigó, el llibre que va dedicar-me mossèn Cinto quan em vaig casar, i sortir a trobar el bosc, a fondre el meu cos amb la terra olorosa que hi ha a sota les fulles seques i la pinassa del camí del Casamanya.
Veure l’escudeller de la cuina curull de xocolateres d’aram i molinets de fusta em deixava l’ànim ben moix. L’aroma de xocolata anava sempre associada als comiats o al tragí dels viatges. Mossèn Cinto ens havia precedit. Durant la seva estada a la capital va ser hoste del senyor Francesc Duran «Guillemó», que feia de síndic de les valls. A cal Guillemó, el mossèn havia passat l’última nit al país esborrallant fulls de paper a la claror esmorteïda d’una llumenera d’oli. Des de la finestra de la seva cambra va poder veure el camí d’Engolasters, una cinta de plata abandonada enmig de la foscúria del bosc, el campanar airós de l’església de Sant Miquel i la muntanya de Prat Primer, coronada per la lluna blanca i gèlida, encerclada per un rodal daurat que anunciava un canvi de temps. Sobre el marbre de la tauleta, al poeta li va quedar oblidat un d’aquells papers escrits durant la llarga nit de vetlla, arborada per la febre creativa. L’endemà, el va trobar la Toneta, la filla petita del síndic, que se’l va guardar zelosament, com si ja sabés que aquell seria un dels millors tresors que mai podria descobrir a la seva vida.
La nit que nosaltres vam dormir a Andorra la Vella va ser tan rufolosa com havia presagiat el rodal e la lluna. A mitja tarda, el cel va començar a embromar-se i els núvols van baixar fins a mitja muntanya. [...] La Toneta va trucar a la porta de la meva cambra i em va ensenyar el paper que havia trobat. Els versos de mossèn Cinto, gargotejats amb lletra nerviosa sobre el paper, em van quedar gravats per sempre més i van pintar de blanc les muntanyes de la meva memòria:
No us tornaré pas a veure,
boscúries andorranes,
rius de Fontalba, estanys de Fontargent;
ni us dic, ai!, a reveure,
mes serres catalanes,
que veig fugir, fugir cap a Occident.
La casa Areny havia viscut anys de gran esplendor econòmica quan les fargues que explotava al llarg el Valira Nord —del Serrat a la Massana— produïen el millor ferro del Pirineu i rècules interminables de mules el baixaven fins a Vic, Manresa i la mateixa Barcelona. Però cap a mitjan segle, van canviar els signes dels temps i les fàbriques van aparèixer a la plana com bolets amb les pluges de setembre. Començava una lenta agonia, un esfondrament progressiu de les petites indústries familiars del Pirineu, algunes tan antigues com les muntanyes. Quan jo era petita, els senyals de la decadència de la indústria a Andorra eren ja evidents i descoratjadors: la canalla nedava a l’estiu a les basses de l’aigua que aportava l’energia a la Farga del Serrat, les bardisses i l’herbam cegaven les canals de pedra que alimentaven la trompa, i els coberts es veien mig ensorrats i amb les ortigues que sortien per les finestres. Els encontorns s’anaven convertint en un paisatge desolat, negre de cagaferro. Aquell estiu de 1882, encara havia arribat a Ordino una colla de treballadors francesos del poble d’Auzat —més estropellats per l’edat que els edificis— a posar en marxa el martinet de la farga d’Areny. Van elaborar uns quants quintars de ferro en barra per vendre als pagesos de la zona i a alguns clients fidels, que, malgrat pagar una mica més, prefereixen el ferro etern de les fargues d’Ordino.
El Ferino va ensellar-me el Xato, un matxo burell, estelat al front, la pell tremolosa, la pell tremolosa i tèbia del qual m’agradava acaronar mentre fèiem camí. El tenia tan apamat que jo no havia de fer res per guiar-lo: a la vall del Serrat les persones i les bèsties de ca l’Areny caminàvem sempre per terres que eren propietat de la casa, igual que a tot el nord de Catalunya, on podíem dormir cada nit en casa pròpia. Vam arribar a la Cortinada a temps de fer deu hores —un mossec per entretenir la gana fins a l’hora de dinar— davant l’església de Sant Martí. La capella té dos campanars: un de torre de pedres negres, antic i una mica xaparro, i un d’espadanya que van construir quan van ampliar la nau a mitjan segle passat per fer puesto a la gent nova del poble. «Va haver-hi un temps», m’explicava el Ferino, «en què el quart de la Cortinada era dels més pròspers de la vall: els cabalers s’hi construïen cases i s’hi instal·laven pobladors que havien vingut d’altres parròquies. La vida hi somreia d’orella a orella i ensenyava la cara més amable. Anys després, l’una darrera l’altra, en bandada perquè mai vénen soles, van començar les desgràcies.»
La primera va ser una epidèmia de còlera, que van portar de l’Arieja una colla de treballadors de la Farga del Serrat, abans que es posés el cordó sanitari a la frontera i s’obligués a guardar quarantena en un llatzaret situat a la primera borda baixant el port de Siguer. Trenta-una persones es van morir a l’agost de l’any seixanta-tres. Hi va haver un enterrament cada dia del mes, fins van treure la imatge de sant Sebastià a l’entrada del poble i la pesta se’n va anar per havia vingut. «Però el pitjor d’aquest món», va fer Ferino, «no és la mort de les persones, perquè ja ens n’hem fet la idea, que res hi ha tan segur en aquesta vida com la mort, com incert és el dia que ens ha d’arribar. Més esfereïdora és la desaparició de la terra, que a això, la gent de pagès no s’hi acostuma.»
Aquesta va ser la segona desgràcia. Va començar cap a mig matí del dia de Sant Ermengol de 1872, en què el cel es va tapar amb uns núvols de color de plom i es va apoquir tant la llum del sol que les gallines anaven a jaure als jocadors i les vaques feien grans bramuls perquè les munyissin. A la vall, durant tres dies, ningú va ser capaç de distingir el dia de la nit. Van ser setanta-dues hores de ploure sense parar i amb tanta fúria, que es van despertar les fonts més profundes i van començar a escopir brolls com la cama d’un home, al mateix temps que els llacs sobreeixien de les comes i creaven uns torrents que feien feredat de veure. El riu Valira, encrespat, semblava que no tenia límits. En Peret de cal Cascarilla de Sornàs, que venia de fer la verema de Cotlliure, a la costa francesa, va dir que així, més o menys, era de gran el mar. L’aiguat va causar molts danys a tots els camins: va arrossegar les peixeres i els capagols a les sèquies, va destrossar els ampits de les prades i va mossegar amb ràbia les terres de camps i horts, d’on va deixar-ne solament les pedres nues. «El cel», va acabar l’administrador, «que ens amenaçava des que alguns eixelebrats es van negar a pagar els delmes al bisbe fra Simó, finalment ens va castigar desplomant-se, convertit en un oceà, sobre l’escassa terra de la vall.»