Quaderns Crema (Barcelona), 2003
Plaça del Rei
Plaça del Rei, arxiu de la Corona,
Babel feixuga, inútil escambell.
De la capella d'Àgata, mesell,
el Cerimoniós deleix en l'ona
un somni d'illes d'or, pètria espona.
Hi ha un bleix de sang als vidres del Tinell.
El de robins a punta de coltell
escriu dos noms: Sibil·la i Barcelona.
... Plint esvaït de Júpiter romà
—orgulls d'ahir, recances de demà—,
Tàber vetust, seny de Favència Pia...
El darrer ungit hi dreça un colomar
en l'hora trista. I plora, fent volar,
com un colom perdut, la monarquia.
Plaça del Rei
Plaça del Rei, arxiu de la Corona,
Babel feixuga, inútil escambell.
De la capella d'Àgata, mesell,
el Cerimoniós deleix en l'ona
un somni d'illes d'or, pètria espona.
Hi ha un bleix de sang als vidres del Tinell.
El de robins a punta de coltell
escriu dos noms: Sibil·la i Barcelona.
... Plint esvaït de Júpiter romà
—orgulls d'ahir, recances de demà—,
Tàber vetust, seny de Favència Pia...
El darrer ungit hi dreça un colomar
en l'hora trista. I plora, fent volar,
com un colom perdut, la monarquia.
El poeta i la ciutat
Venturós el poeta que tingui una ciutat
ni gran, ni mitjancera, més aviat petita,
amb sis dies de festa i un al mig pel mercat
i una Rambla—amb filferros de closa—on fer visita.
Un museu casolà i un domèstic prelat
i una biblioteca amb recolliment d'ermita
i una ermitana gràcil que et sap el gust i el plat,
i el dístic nou escolta, i et renya o felicita.
Una ciutat afable, trilingüe, amb do de gents.
La federal bandera al pic de Tretzevents.
Una ciutat mancada de comunal rellotge
perquè hom pugui fer tard. I pel maig, Santa Creu.
Una ciutat modesta on tot es pot fer a peu,
llevat l'últim quilòmetre, que és costum de fer en cotxe.
Damunt, davall d'aquesta Rambla breu
Damunt, davall d'aquesta Rambla breu,
irregular, desnivellada feixa,
vora el carrer dels genis on vaig néixer,
dosser i catifa del llinatge meu;
passeig urbà, et mesura amb passa lleu
el ramader que du vara de freixe.
D'arbres ventissos closa sense reixa,
l'any de traspàs, s'hi atura un pols de neu.
Nus a l'hivern, els arbres són més alts.
Escopeters hi empaiten els pardals.
Fira d'amor, ¿qui no hi ha dut les noies?
Però quan ve la festa del dibuix
s'engalana la Rambla amb un arruix
de Sibeques, Felips i falsos Goyes.
Edils, planteu figueres
Edils, planteu figueres al cor de la ciutat.
Cenyiu els corriols, les hortes i les eres
d'esqueixos i rebrolls. Edils, planteu figueres.
Convit pel foraster, que el fruit exorni el plat.
Planteu figueres d'ònix, que el vent sigui ensucrat.
Que les verges canèfores en llurs amples paneres
duguin fulles d'esmalt i branques per banderes
i amb himnes d'himeneu es llencin al combat.
Confitura de mel quan decanta l'estiu
—figues de coll de dama, figues d'ull de perdiu—
Salut arbre nostrat que amb el nom t'involucres
de la ciutat mateixa que deleix l'ombradiu.
L'arabesc de les branques serà un reialme empriu
i la Rambla una bresca de canyelles i sucres.
VI. La ciutat i el poeta
Venturosa ciutat si té un poeta
que enceta un epigrama cada jorn,
toca el fagot, la gaita i el fiscorn,
i la ciutat li sap seguir la veta.
Acrobàtica rima. Ploma neta.
Entre la Rambla i el carrer del Forn,
té quatre poetesses girientorn
per escapçar-li el ripi amb llur raqueta.
Venturosa urbs si té un poeta líric
que plasma el mot suau, agut, satíric,
però avinent i gràvid per l'oda èpica.
Senyor estantís de fonda rel feudal
que ve a parlar al banquer i el menestral
de l'esterlina i el florí i el ral.
I a la fi del discurs, admet la rèplica.
Sonet autobiogràfic
L'alba de maig, obstètric, la galàxia engruna,
encenser blau d'estrelles al caire de la nit.
La mare, recarosa, no en té prou del seu pit:
li és ajut una dida de Llers: de l'altra i l'una
n'aprenia una fe i una esperança en runa.
Feia el salpàs, el ròssec del cometa estergit
a l'escartell pairal. Per diaca, el neguit.
Per padrí, un faig altiu; per comare, la lluna.
Em confirmà el gran bisbe de Vic, Torras i Bages.
M'enamoro tres cops al bosc clement de fages.
L'ombra fina d'un vern m'allibera de noses.
La fortuna em traeix. M'esgarrinxen tres roses.
M'embriaga l'enuig. Religiosament,
el pare em va engendrar per sacerdot del vent.
Ifigènia
Les canèfores dansin sota els arcs triomfals
de baladres en flor; ran de buides cisternes
cuques d'ònix ablamin maragnides lluernes;
cruixi el vent en la força d'un vaixell de tres pals.
Dauri el sol i penetri, ran dels murs federals,
en sarcòfags mal closos les ossades paternes;
ens previngui l'harúspex d'esquinçades galernes;
per corona d'Asclèpion frisi un vol de pardals.
S'exornin l'arcada de porpra els tamarius;
els mosaics ens delatin sacrificis lascius;
els cargols dibuixin mots de plata en els líquens.
Tu, Ifigènia, filla d'Agamèmnom, explica'ns
—per què dus en els temples virginals l'aspre llor,
benaurada— el designi d'una sang que no mor.
Col·lotge dels Apòstols
A Cristòfor de Domènech
Dotze cavallers vetllen al llindar de la Catedral;
sota el peu, les armes del noble casal que en féu pia ofrena.
Son els dotze apòstols que, ufans en la glòria santa del portal,
per les inclemències s'han tornat mesells a sol i serena.
De llur vida humana se'n saben miracles, pecats i virtuts.
Quan hom els esguarda en la bonhomia de l'auri alabastre,
sant Tomàs és l'esca de la refiança dels més descreguts;
heus ací sant Pere, que amb claus de mestressa, devora la clastra.
Sant Jaume —i li lleven heroiques batalles!— sembla un menestral,
i l'altre sant Jaume, si ningú l'esmenta, ja ni en fa cabal;
sant Joan, estantís, barbamec, té en l'aire sa mirada casta.
L'un porta xambergo, la barba arrissada o un magne missal;
parlen en col·lotge de doctes disputes d'art teologal,
i amb el nas xafat repten la mainada, sempre iconoclasta.
Sonet prim
Sonet a la plaça més petita del món
Bé es mereix un sonet prim,
escadusser, del poeta
amant de l'urbs, la placeta
minúscula del Raïm.
Hi degota un escorrim
d'estalactita d'aixeta,
plor de tovallola neta,
trau propici al bes o al crim.
Mig pati, mig celobert,
breu oasi en el desert
urbà on el traüt es perd.
Et mesuro amb minses passes
—quatre per set quasi escasses—
ventafocs breu de les places.
Portal de la Gallarda
Llinda el meu hort, Portal de la Gallarda,
pont llevadís d'il·lusions perdudes.
Frisen les aigües d'ònix ajagudes
a l'hora minsa que el ponent s'atarda.
Un cigne rosa, ocult, munta la guarda
als matacans ombrívols on escudes
reminiscents esblaims de combats rudes,
brins de paüra, espectres de basarda.
Ciclòpic ull, jo et bado la parpella
—al puny l'escarpra—i he reblat l'anella
dels anys difunts al vespre que es marfon.
Arc de triomf de la malenconia,
amb la catifa als peus de la badia
i una corona de merlets al front.
La fada de Darnius
Com aquell temps dels mites i les faules
que l'esparver folgava amb les perdius,
brolla un diàleg de torrents i rius:
la tramuntana insufla les paraules.
Són instruments siringues i diaules
pels environs ombrívols de Darnius
amb roures d'ònix esponjats de nius.
Barrin el pas rescloses i candaules.
Aiguabarreig amb farbalans de suro,
l'Arnera ha dit, cofoia: —Aquí m'aturo;
¿en tot el món hi haurà un redós més bell? —
La Muga reia entre apis i escaroles:
—M'hi faré un llac cosí del de Banyoles.
—Hisseu-me amunt—sospira el Ricardell.