Edicions Proa (Barcelona), 2005
Cançó de la Moreneta
Moreneta en sou,
és que el Sol vos toca,
és que us toca el Sol,
lo Sol de la Glòria.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.
Àngels d'ales d'or
vos farien ombra.
Vós no en voleu, no:
voleu ser pastora,
tan sols per vetllar,
des d'un cim de roca,
vostre blanc ramat
de viles i pobles.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.
Per besar-li els peus,
Llobregat s'acosta
i al veure'ls tan purs
s'atura en sa vora;
besa el setial,
lo besa i se'n torna.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.
Catalans, veniu,
Maria us enyora.
Té el sol per vestit,
lo cel per corona,
per trono un mont d'or,
per cambra una glòria.
Veniu-la a adorar,
que els àngels no gosen.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.
Sant Francesc s'hi Moria
Al M.R.P. Fr. Ramon Buldú
Deus meus et omnia
La Plana de Vic
diu que en trau florida
des que sant Francesc
l'amor hi predica,
l'amor de Jesús,
l'amor de Maria.
Tan dolços amors
lo cor li ferien;
sortint de poblat,
pels boscos sospira:
—Mon Déu i mon tot,
per aquell que us tinga,
Mon Déu i mon tot,
que dolça és la vida!
Més dolça és la mort
si d'amor moria! —
Cada mot que diu,
aucells responien:
—Ai dolços amors,
ai flor sense espina! —
Tot pregant, pregant,
d'amor defallia,
los braços en creu,
la ullada esmortida,
sembla un serafí
que al cel tornaria.
Lo troba un pagès
dessota una alzina;
duia un canteret,
de beure el convida.
Quan s'és retornat
sant Francesc sospira:
—Pagès, bon pagès,
digau-me, per vida,
esta aigua d'on és
que tant me delita?
—N'és aigua del pou
de vora la via.
—Si és aigua del pou,
lo pou és de vida,
que ja els meus amors
l'hauran beneïda.—
I els aucells del bosc
amb gran melodia:
—Ai dolços amors,
ai flor de la vida! —
A on caigué el Sant
ara hi ha una ermita,
la de Sant Francesc,
Francesc s'hi moria.
De tantes que en té
n'és la més antiga.
Un àngel d'amor
hi canta i refila,
de l'ermita al pou,
al pou de la vida:
n'és àngel de nit,
rossinyol de dia;
quan canta més dolç
(pagesos ho diuen)
n'és la veu del Sant
que encara hi sospira:
—Vigatans, veniu
a l'aigua de vida;
per la set d'amor
de mellor en tenia,
que en són quatre fonts
mes quatre ferides.
—Vigatans, anem-hi,
puix s'enyoraria,
que els frares no hi són
a cantar matines,
ni hi vénen a aplec
la gent que hi venien.
Jardí de virtuts,
dolça pàtria mia,
claveller del cel,
com t'has desflorida!
Serafí encarnat,
ma terra us estima;
quan del cel estant
beneïu l'ermita,
beneïu los fills
dels que l'han bastida,
la ciutat de Vic,
sos camps i masies,
que si els beneïu
tot refloriria,
i amb los rossinyols
d'aqueixes bardisses
cantarem pel món
eix cant de delícies:
—Ai dolços amors,
Jesús i Maria,
qui al cor vos tindrà
tindrà el cel en vida! —
La Creu i la mort
Hi ha Creus d'aqueixes per tota mena de morts: per les sobtades, per les violentes, per les que provenen d'un estimbament daltabaix d'un cingle, d'un aiguat, d'una esllavissada. A prop d'Alpens hi ha una creu en un arbre, d'aon al caure un llenyataire, havia quedat mort; en los Pirineus he vista una Creu en lo lloc aon un llamp deixà corsecat a un pastor enmig de sa ramada; vora una ria de Santander he vistes dues creus plegades, en lo punt aon s''havien negat dos joves que hi baixaren a refrescar-se. Hi ha camins en què no s'hi perden de vista, com lo d'Espinelves a Sant Hilari, veritables Via Crucis que alguna viuda o algun nét deuen passar tot plorant.
A la mort de D. Antoni López (Fragment)
L'arbre ha caigut!, jo li diguí ans de caure
al colp terrible de la mort cruel:
—De tos records quin més te ve a complaure,
avui que aixeques ta brostada al cel?
És d'haver vist a l'ombra de tes branques
infantes, reis i prínceps solaçar,
com voladúria de gavines blanques
jugant amb les escumes de la mar?
És d'haver, davant ells, d'una a una,
fet desfilar vint naus a llur servei,
collar esplèndid de brillants que engruna
lo vassall a les plantes de son rei?
D'haver sentit l'esclat de la grandesa?
D'haver gosat la flaire de l'amor?
D'haver passat per ones de riquesa,
sense deixar-hi, ni tacar lo cor?
D'haver mig segle, com marina roca,
amb l'ona, els vents i la maror lluitat?
D'haver-hi, com corona de ta soca,
honors i glòria i cors amics lligat?
—No —em respongué—, mos dies més feliços
no me'ls donà la glòria ni el plaer,
sinó l'orfe, lo pobre, els malaltissos
que prengueren mon tronc per respatller. —
Lo bruel
Tradició
Un pagès hi ha a l'Empordà,
que Llop-cerver s'anomena,
té les urpes de voltor,
la cara de gos de presa;
d'escanyapobres com ell
no n'hi ha un altre a la terra.
Ell roba a parents i amics,
i de tot arbre fa llenya;
si no pot prendre un ramat
s'aconhorta d'una ovella.
Com a Llop-cerver que es diu,
xucla la sang de les venes;
si no els pot xuclar la sang,
a bocins la pell los lleva;
si no els pot llevar la pell,
sense un fil de roba els deixa.
A qui posa un corbatí
no el curaran pas los metges;
més li valdria un dogal
en mans del tiracordetes.
En anys de fam com aquest
lo bé de Déu abassega,
lo d'antany i lo d'enguany
per fer-ne més bona venda.
Pobrets, si voleu menjar,
donau-li flor de ginesta.
Si no teniu dobles d'or,
si no en teniu ell ne deixa
dant-li el cinquanta per cent,
o bé... el xanguer de l'esquena.
A demanar caritat
no aneu mai a casa seva,
puix té ensenyat un mastí
que sols als pobres mossega,
als pobres de Jesucrist
que ell menar voldria a l'herba,
cada dia a pasturar
amb los bous i les ovelles.
A l'acostar-se la fam,
per ell lo temps de la messa,
se'n puja dalt del graner,
troba pollada la xeixa!
Pica de peus com un boig,
i aixís dient s'escabella:
-Doncs aon llançaré el blat?
Com ho faré que no ho vegen?
La vergonya que en tindré
me courà més que la pèrdua!
-Mes son front de condemnat
s'il·lumina amb una idea.
Quan se ve la mitja nit,
posa el blat a la carreta,
sacs i més sacs de forment,
saques i saques de xeixa,
i els va a tirar a l'Estany
que allà dellà remoreja.
Quan és al peu de l'Estany
voldria tornar enrere,
veient que sota sos peus
comença a desdir la terra.
Los braus voldria aturar,
mes apar que algú els empenga!
Si anaven a pas de bou,
ara van a pas de llebre.
Seran diables malvats
que avui faran bona sega!
Llop-cerver llança un gran crit,
mes ja en les ones se n'entra
a gabells xeixa i forment
amb los bous i la carreta,
dins un remolí d'infern
que les aigües arrastella!
Allí s'enfonsà l'avar,
com dins la mar una pedra;
mai més se n'ha sabut res:
sols en temps de primavera,
dins l'Estany de Castelló,
i en l'Estany de Torroella,
los pagesos del voltant
senten uns bous que bruelen.
Navegant
Veni in altitudinem maris,
tempestas demersit me.
Salm 69, 3
I
Quan jo anava per la mar,
de Barcelona a l'Havana,
de l'huracà rufalós
bé en sentia de cops d'ala!
Mes lo que em feia patir
era el mal de l'enyorança
al veure'm tants dies lluny
de la terra catalana,
i li deia al mariner
que vetlla dalt de la gàbia:
—Mariner, bon mariner,
tu que tens los ulls de l'àliga,
no veuries verdejar
les riberes de la pàtria? —
II
Ara no vaig per la mar,
aquella sols era d'aigua,
la de la vida és pitjor
puix és de fel i de llàgrimes.
Les marors són més cruels,
són més feres les zumzades,
quan me passen per damunt
rodoladisses muntanyes;
a no dar-me Déu la mà,
m'haurien fet de fossana.
Encara en veig venir més,
la tempesta no s'acaba,
ja decau mon esperit,
ja bransoleja ma barca!
—Orenetes que pel cel
aixecau tant la volada,
no les veieu verdejar
les riberes de la Pàtria? —
A Barcelona (fragment)
Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí,
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.
I al veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres amb saó,
apar que diga a l'ona i al cel i a les muntanyes:
«Mirau-la; os de mos ossos, s'és feta gran com jo!»
Perquè tes naus, que tornen amb ales d'oreneta,
vers Cap del Riu, en l'ombra no es vagen a estellar,
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.
La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo còdic de ses lleis,
i si li dius «arrere!» fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llanses encara en fossen reis.
Al nàixer amazona, de mur te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l'estret cordó;
tres voltes te'l cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.
Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l'enderroques d'un colp de mà i esborres;
muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.
Déu te les da d'un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l'un a l'altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.
La Nadala
D'un roser a l'ombra,
d'un roser de maig,
n'ha florit un Lliri
la nit de Nadal.
Bonica és la Rosa,
més ho és lo Ram,
més ho és lo Lliri
que floreix tot l'any.
Les fulles són verdes,
lo calze n'és blanc,
la mel de son calze
n'és mel celestial.
Abelles que el besen
són angelets sants;
angelets lo volen,
pastorets l'hauran.
Los tres Reis arriben
sols per olorà'l,
ja en veuen la Verge
que el va amb plors regant.
—De què plorau, Verge,
de què plorau tant?
—Perletes de l'alba
lo solen rosar,
i avui, que és divendres,
són gotes de sang.
Lliri que floreixes
la nit de Nadal,
ai!, allí al Calvari,
com l'esfullaran! —
Bonica és la Rosa,
més ho és lo Ram,
més ho és lo Lliri
que floreix tot l'any.
A l'alzina del passeig de gràcia
Filla de les muntanyes, qui t'ha plantada aquí a la vora d'un passeig i enmig de l'eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins a prop de la mar. La Providència t'ha deixat enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com los empresaris de les vies fèrrees deixen un munturull de terra de cada desmunt, com a testimonis de la feinada feta que diuen als viatgers: «Mirau aon érem i aon som.»
Mes, no t'enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d'aquí, a l'altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t'escanyoleix i et deshonra?
No enyores aquelles immenses ramades d'ovelles que davallen mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra emparadora i el teu patriarcal redós, i amb sos bels planyívols te'n donarien lo grans mercès.
No enyores aquells pastors que semblen fets de la teva fusta, amb los esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell del bestiar de llana que pasturen? Allà tu fores la seva amiga i confidenta; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l'hivern tu els faries de sopluig; i en los temperis de l'estiu los serviries de parallamps i de cabana, mentres ells, acurrucats, passarien lo rosari, o de genolls en terra demanarien misericòrdia a l'Altíssim.
Pobra filla de l'afrau, com t'avindràs tu a la tirànica moda ciutadana? Aquí, tots los arbres, inclinant lo cap una vegada a l'any al llenyataire, com les ovelles a les estisores del tonedor, se deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers per la destral cruel. Aquí no es permet que un branquilló puge més que l'altre, ni que un arbre aixeque la cresta del seu cimeral, o estenga los braços de ses branques més que l'arbre veí. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies dels arbres civilitzats del jardí.
I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadera, que és la pinta de l'esporgador? Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtanos, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?
Tots aqueixos atletes de parada han sigut i són encara criats amb biberon; cap d'ells beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l'aigua d'una manguera? La manguera que t'hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampega baixant dels Pirineus. Quina saba trobaràs tu en aqueix passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és un vessant de muntanya, aon pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra. Lo regueró que hauries de veure a tos peus és un xaragall cobert d'espessa bardissa; los seients que hi hauries de tenir són los marges herbosos; tos veïns haurien de ser los penyalars i les cingleres. A tu no et convenen pas los aires de la ciutat; respiraries millor a l'aire lliure de l'aubaga. Allí te'n farien d'afalacs los tramuntanals de tres dies; te'n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada te bressaria entre sos negres braços i lo rúfol torb te cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos que s'adorm.
Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots los partidaris de la simetria i de l'uniformisme. Aqueixa costum que tens de guardar les fulles d'un any per l'altre, aquí no és seguida per gairebé ningú. Si vols que t'ho diga clar, això fa pobre. Aquí los arbres menos luxosos, fins los més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta a cada primavera, i ells mateixos faran córrer que no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.
Això de ser jove cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc s'estila entre els arbres. Los del passeig fan com los homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen de pressa i corrent, i a vint-i-cinc anys són vells, i a trenta són decrèpits. Tu arribes a la vida ara tot just, i quantes vegades los vegeres canviar en aqueixa via? Quantes los veuràs canviar encara si et deixen envellir? Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire ta copa, no et deixaran pas morir de vellor, te faran la corretgeta.
A l'Alzina del passeig de gràcia
Filla de les muntanyes, qui t'ha plantada aquí a la vora d'un passeig i enmig de l'eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins a prop de la mar. La Providència t'ha deixat enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com los empresaris de les vies fèrrees deixen un munturull de terra de cada desmunt, com a testimonis de la feinada feta que diuen als viatgers: «Mirau aon érem i aon som.»
Mes, no t'enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d'aquí, a l'altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t'escanyoleix i et deshonra?
No enyores aquelles immenses ramades d'ovelles que davallen mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra emparadora i el teu patriarcal redós, i amb sos bels planyívols te'n donarien lo grans mercès.
No enyores aquells pastors que semblen fets de la teva fusta, amb los esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell del bestiar de llana que pasturen? Allà tu fores la seva amiga i confidenta; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l'hivern tu els faries de sopluig; i en los temperis de l'estiu los serviries de parallamps i de cabana, mentres ells, acurrucats, passarien lo rosari, o de genolls en terra demanarien misericòrdia a l'Altíssim.
Pobra filla de l'afrau, com t'avindràs tu a la tirànica moda ciutadana? Aquí, tots los arbres, inclinant lo cap una vegada a l'any al llenyataire, com les ovelles a les estisores del tonedor, se deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers per la destral cruel. Aquí no es permet que un branquilló puge més que l'altre, ni que un arbre aixeque la cresta del seu cimeral, o estenga los braços de ses branques més que l'arbre veí. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies dels arbres civilitzats del jardí.
I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadera, que és la pinta de l'esporgador? Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtanos, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?
Tots aqueixos atletes de parada han sigut i són encara criats amb biberon; cap d'ells beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l'aigua d'una manguera? La manguera que t'hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampega baixant dels Pirineus. Quina saba trobaràs tu en aqueix passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és un vessant de muntanya, aon pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra. Lo regueró que hauries de veure a tos peus és un xaragall cobert d'espessa bardissa; los seients que hi hauries de tenir són los marges herbosos; tos veïns haurien de ser los penyalars i les cingleres. A tu no et convenen pas los aires de la ciutat; respiraries millor a l'aire lliure de l'aubaga. Allí te'n farien d'afalacs los tramuntanals de tres dies; te'n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada te bressaria entre sos negres braços i lo rúfol torb te cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos que s'adorm.
Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots los partidaris de la simetria i de l'uniformisme. Aqueixa costum que tens de guardar les fulles d'un any per l'altre, aquí no és seguida per gairebé ningú. Si vols que t'ho diga clar, això fa pobre. Aquí los arbres menos luxosos, fins los més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta a cada primavera, i ells mateixos faran córrer que no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.
Això de ser jove cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc s'estila entre els arbres. Los del passeig fan com los homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen de pressa i corrent, i a vint-i-cinc anys són vells, i a trenta són decrèpits. Tu arribes a la vida ara tot just, i quantes vegades los vegeres canviar en aqueixa via? Quantes los veuràs canviar encara si et deixen envellir? Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire ta copa, no et deixaran pas morir de vellor, te faran la corretgeta.
A Barcelona (fragment)
Amb son mantell de pedra nuat amb gòtics llaços
l'abriga, alçant als núvols sos campanars la Seu
i com si fos don Jaume que aixeca al cel los braços
apar que se n'esbombe sa tronada veu:
—Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu estesa,
avant, fins on empenga ta nau l'Omnipresent:
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara, ton ceptre és la trident.
La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suez i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l'Àsia, les amèriques, la terra i l'occeà.
La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faro del meu vaixell;
ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.
Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present ais trobadors.
Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somiant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, es Déu que els ha creat.
A Barcelona (fragment)
I aqueix esbart de pobles que viuen en la costa?
Son nimfes catalanes que et vénen a abraçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.
La Murta, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tos amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Llavors, llavors al témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s'és trasplantada aquí.
—No —respondrà ma pàtria—, de mi i la mar es filla;
d'un bes de ses onades, com Venus, m'ha nascut;
per ço totes les aigües digueren-li pubilla,
per ço totes les terres pagaren-li tribut.