Edicions Proa (Barcelona), 1991
Dinem a la caseta d'en Jeroni, a recer d'unes roques, al moll. És una habitació atapeïda de cadires, caixes, ampolles, xarxes, un fogó... Es manté, dins aquestes parets, una fresca increïble. Mengem arròs amb cranca reial. Després, peix roquer i fruita posada en remull. L'arròs i el peix són un prodigi de finor, de sabors apuntades. Dos gats reclamen les espines i un d'ells, el roig Tomeu, és el qui va més viu. Després prenem cafè i conversam llargament, somniadorament, de contraban, mentre anem xarrupejant un parell de copes de cassalla.
Part defora el sol arrabassa a l'aigua un ball portentós d'espurnes. En Foc, el perdiguer, s'ha ficat dins l'aigua i borda furiosament, mentre retrocedeix a reculons. Ens acostem a la vorera del moll. La ruixada solar és al·lucinant. Dins l'aigua, a un metre d'en Foc, una taca blanquinosa es belluga. És un pop. En Foc l'ha afinat i s'ha tirat a la mar. El pop ha acudit al moviment de les blanques potes del ca, el qual recula, arrossegant el pop obsedit. Recula. I, de cop i volta, el pop es troba amb dos dits d'aigua, damunt la roca. En Jeroni li pega grapada i, amb un gest ràpid, li gira la capulla viscosa. L'animal es contorsiona. El gos bota i lladra esquitxant-nos. Les gotes fresques són una delícia, dins aquesta bavor calenta i encegadora.
Després fem cap al castell, muntanya amunt, per un empit rost i pelat, on únicament es fan uns matolls rodonencs, foscos i aspres. Ens llevem la camisa, degotem de suor. A la fi, el castell, al cim del pic, a un centenar de metres d'altitud, a la vora mateixa del penya-segat, dominant l'entrada del port i tota la badia. Als seus peus, cap a la costa i enfront de la mar oberta, la caserna de la Guàrdia Civil i un cementiri diminut, només amb dues tombes, de dos aviadors que es van estavellar ací durant la Guerra Civil.
El castell és una fàbrica de planta poligonal, amb els murs encara erectes i l'interior ruïnós. Una estreta escala de caragol, amb diversos esglaons romputs, puja fins al darrer torricó. Hi ha herbes entre els blocs de pedra, inscripcions de noms dels presoners francesos per les parets de sauló i encara es conserven restes d'arcs neoclàssics i de guix dins una cambra de sostre alt que potser fou la capella. Fugen ocells, en un aleteig aterrit, per les finestres enrunades, i pels racons s'amaguen feristeles. Passa un oratjol fresc i tinc un calfred quan penso en tanta mort, tanta dolor com dia a dia es va condensar entre aquests murs color siena.
Aquesta fortificació ja existia en el segle XV, tot i que en diverses ocasions va esser enderrocada o reedificada, com s'esdevingué el 1537, a causa d'un atac moro. La fortalesa va utilitzar per darrera vegada les seves peces d'artilleria l'any 1715, quan l'esquadra de Felip V, comandada pel baró d'Aspheld, va passar per aquestes aigües, cap a Mallorca, la qual s'hi va retre, acabant així la guerra de Successió. El bramul dels canons de Cabrera fou, davant la nota borbònica, l'equivalent d'un murmuri de vol de moscardins. De la plataforma del castell estant s'atalaien els camps marronencs de l'illa, els turons verds, la badia sense una ànima i amb la mar que enlluerna, els silenciosos illots adjacents, Mallorca, blava i muntanyosa cobrint l'horitzó i, per damunt de tot, la fúria del sol. Panorama vast, travessat de tant en tant pel vol d'una au, pel deixant d'un vaixell en qualsevol direcció marina. Hi ha una atonia majestuosa, una permanència poderosa i eterna, com una fuga absurda i bella, en aquest paisatge curull de llum, grandiós.
El camí és polsegós. Cabrera té una extensió de quinze quilòmetres quadrats i escaig i la seva forma podria esser circular si els vint-i-dos quilòmetres del seu perímetre no tinguessin les osques espaioses del port, Cala Ganduf, Cala Codolar, Cala Galiota, es Caló de Gregal... Un litoral tallat, dur, amb platges amagades i minúscules. Una costa clapada d'illots i baixos, difícil de recórrer si no se'n coneixen els passos. Caminem i passem per davant una capella instal·lada damunt un repetjó. Més enfora, la casa del pagès, rabassuda, sòrdida, on una dona cus una bata negra. Hi ha corrals, amb animals domèstics, que tresquen al seu voltant. Aquests pagesos són els únics de l'illa i formen, amb el faroler de Punta Ensiola, i el patró Jeroni i algun altre pescador, la població civil de Cabrera.
Salpem. L'horabaixa és esplèndid, i la mar, una bassa d'oli. Anem costejant l'illa, veiem el seu litoral escarpat i els illots, la Conillera, el principal, embolcallats per una calitja lluminosa. De sobte, la barca vira i es fica dins la Cova Blava: una concavitat de quaranta-cinc metres de fons per sis d'alçària, una gruta de penombra clara i d'aigües blaves, transparents. Un blau delicat, polit, extàtic que, tot just és tocat per un rem, s'exalta en un terbolí de bombolles, una cascada submarina delirant, com un fibló de blaus que neix i mor entre la resta del blau, immòbil, resplendent. I la veu, la veu humana, que retruny, en eco múltiple, per les anfractuositats de l'antre. Enllà de l'entrada, la mar infinita, llisa, lluent.
Continuem navegant al voltant de Cabrera. Adesiara veiem una barca amarrada en una punta, davant una cova: els pescadors dormen dins la gruta, esperant el desmai del capvespre. I per fi situem el timó encarat a la tramuntana: cap a Mallorca. La Colom navega segura. Jo estic endormiscat, assegut damunt la regala, a l'ombra lleu dels salvavides.
I, cop en sec, en Foc esclafeix a lladrar epilèpticament, d'una manera que fins ara jo no havia vist. A tres o quatre metres de la proa salten cinc grossos dofins, salten i es cabussen, grisos i lluents, feixucs i rítmics. Corro cap a popa. En Foc em pega una llepada i continua la seva escomesa verbal. He contemplat dofins moltes vegades, per aigües baleàriques, però mai no havia observat un banc d'aquests animals tan poblat. Quan neden davall la superfície, a menys d'un metre, són ràpids, vertiginosos. Després salten, arquegen el llom color de plom, llustrós. Fins que s'allunyen. En Foc els mira, nostàlgic, remenant la cua. En Foc és un bon gos.
Finalment s'ha d'anar al famós i vell Ateneu de Maó, «científic, literari i artístic», hereu i continuador de la secular tradició liberal i humanística de la ciutat. Va esser fundat el 1905 i es va fer càrrec de la «Revista de Menorca», la qual, passant per temporades millors i pitjors, subsisteix de 1888 ençà i travessa ara una època força notable. La «Revista de Menorca» és un arxiu inapreciable i sense ella la cultura menorquina d'aquesta centúria no seria allò que és. Hi ha també, a l'Ateneu, una biblioteca, una col·lecció de ceràmica popular, uns torns de classes d'idiomes i de belles arts, etcètera. I alberga curioses col·leccions de gran valor, com ara la de fòssils, la d'insectes, la d'ocells i de rèptils i, sobretot, la d'algues marines, amb nou milers d'exemplars i unes mil dues-centes espècies, que va llegar a la casa del senyor Rodríguez Femenias, i la de mol·luscs, amb uns deu mil exemplars i quatre mil espècies, que fou recol·lectada pel capellà Cardona i Orfila.
Amb tot i això, la instal·lació de l'Ateneu és pobra i precària, francament tronada. Les algues hi estan acaramullades dins calaixos i prestatges, com els mol·luscs, sense ordre possible ni espai; els llibres no caben dins la biblioteca... Amb els membres de l'Ateneu amb qui vaig conversar, sorgí aquest problema. Una empresa cultural només és possible a través d'una economia sana. La societat i l'autoritat menorquines tenen el deure d'ajudar l'Ateneu.
En alguna ocasió, quan jo era molt jove, vaig acompanyar Villalonga al manicomi. Passava una visita protocol·lària, indiferent enmig de l'al·lucinant espectacle dels dements. Amb el seu somriure entre irònic i beatífic, amb la veu simuladament innocent, Villalonga establia un distanciament senyorial davant qualsevol inici de tragedia. La detestava en nom de les formes educades, convencionals, ¿o potsert a causa d'una profunda sensació d'abisme? En el seu cap, almenys, volia viure instal·lat en un saló neoclàssic. Confessava que la psiquiatría li havia servit una mica per escriure novel·les, però per comprendre l'ésser humà, gens.
Davant de la Glorieta hi havia un antic teatre, el Lírico, i un bar construït segons els cànons de l'arquitectura racionalista dels anys trenta, el Riskal, amb els sus grans finestrals, Villalonga hi anava cada matí, a última hora, després de fer un petit volt amb la seva esposa, Teresa Gelabert. Havent dinat, tornava al Riskal, que era prop de asa seva, on hi havia una tertúlia de metges que, amb el temps, esdevingué d'escriptors. Prenien un cafè, hi estaven un parell d'hores. Allí vaig començar a forjar-m'hi com a escriptor. Villalonga la presidia, displicent, irònic. Des d'aquells finestrals, contemplava la ciutat; allí es va situar mentalment per descriure Mallorca.
Dies d'hivern, molt variable el temps: lluen sols de claredat aguda i, una hora més tard, un dens volum de grops encapota el món. L'illa és trista sense sol i, ara, amb els arbres desfrenadament nus. La soledat del camp, com si tota il·lusió se n'hagués anat. El monstruós tronc de l'olivera, amb la seva estòlida serenitat. Planters de garrofers, en terra de rocall. Sí, l'ametller sense fulles... I les punxegudes, enormes, obscures muntanyes tancant pel Nord, cap a Sóller i Valldemossa.
Sóc a Raixa, l'antic casal deshabitat, com enmig del no-res, encara que suri subtil l'encís dels paisatges on solament alena el silenciós i expansiu créixer dels vegetals, la seva bellesa esquiva com la d'una nimfa, la seva inhibida voracitat. Des de la rústica i senyorial galeria italianitzant contemplo un ordenat jardí de xiprers, que ja havia vist abans en un quadre de Santiago Rusiñol. Sobre la solemne portalada d'entrada destaca un escut amb l'agressiva àliga bicèfala dels imperials Habsburg. És que un Despuig salvà la vida al cèsar Carles a Augsburg, i aquest l'armà cavaller atorgant-li el privilegi d'usar l'orgullosa panòplia.
Raixa va pertànyer al cardenal Despuig, de cara rodona i blanca, fidel a la Roma de Pius VI, de Pius VII, ciutat i pontífexs i cardenal sotmesos a les glorioses embranzides de Napoleó. Antoni Despuig i Dameto una vegada, navegant rumb a Itàlia, presencià com el veloç espant d'un terratrèmol assolava les costes de Calàbria. En una altra ocasió, segons escrivia un secretari seu, «Despuig está sangrado dos veces, pero va bien; creo que no es más que un fuerte constipado pillado en estos teatros de carnaval».
Ah, temptadora Ciutat Eterna... També promou el procés de beatificació de l'única santa —o sant— mallorquina: sor Tomassa, que anava fent de serventa per Raixa i per Valldemossa, frenèticament assetjada pel Dimoni. També excavà llargs anys en els pujols d'Arícia, i emplenà Raixa de frontons, bustos, marbres, alabastre.
I naveguem arran de l'illa Espalmador, penya-segats i superfície plana. És de propietat particular, em diuen, i la conreen amb cura. Fa una milla i mitja de llargada per mitja d'amplada. Al sud, hi té un petit port arrecerat. Suposo que viure aquí deu tenir una sabor arcaica densa, magnífica. Miro aquesta costa pelada, de tonalitats vermelloses, i sento enveja. Un breu istme, que s'avança a pocs pams sota l'aigua, uneix l'Espalmador i Formentera per la Punta Trocadors.
El cap Trocadors és arenós i solitari, amb mates i tamarius, darrera els quals s'estenen les salines de l'illa. A l'oratjol de l'horabaixa es gronxen unes palmeres en el port de la Savina. Hi ha dos iots i un veler ancorats. Brillen llums en el molí. Lluny, un pick-up escataina cançons franceses. La mar, en aquesta rada, és llisa i quieta, d'un blau negroide í lluent, vellutat. La nau alenteix la marxa, atraca. La monja és la primera a saltar a terra.
Sura, per l'illa, una aroma intensa de saladina i de marisc. Per davall els grans pilars del carregador de la sal, la mar fa un bleix gutural, prolongat.
Formentera, al sud de l'arxipèlag, és la més africana de les illes. Una illa vertaderament illa, un bocí de terra voltat d'aigua, envaït per l'espai obert. La impressió insular, marina, que Formentera produeix, és fins superior i tot a la que fa Cabrera, l'illa menor, on comes i cales, turons, simulen una geografia de configuració sòlida, continental.
La llum de Formentera, una llum blanca i encegadora, inundant una atmosfera seca i solar, és la característica bàsica de l'illa. Els dies de vents del nord, tramuntanes i gregals, l'aire cobra una netedat vibràtil, de lluminositat al·lucinada. Llavors, estar-se a la platja d'Es Pujols, a ple sol, calenta la finíssima sorra matisada de groc, enfront de les aigües verdes i de transparència absoluta, és viure en un món enlluernador, d'una sensorialitat aguda, de vegades feridora. La Mediterrània, tota la seva mitologia nada en els arrasats i també lluminosos paisatges grecs, és aquí, gravitant damunt l'home, anul·lant-ne els lligams històrics i submergint-lo dins l'intemporal, on la memòria i el pensament s'esfumen i creix la dimensió purament física de l'existència. No és debades que pul·lulen per ací esbarts dels més genuïns "beatniks".
Formentera té la forma triangular, gairebé d'ocell de paper, la cua del qual seria la Mola, els peus el Cap de Berberia, i el cap, un fràgil esquelet de cap de moixó, el port de la Savina i la Punta Trocadors. La seva extensió superficial és de 115 quilòmetres quadrats i el perímetre, de trenta-set milles. El litoral pot ésser navegat totalment en tres hores per una embarcació que vagi a la velocitat mitjana de creuer. L'illa es compon de dos acusats promontoris, de costa rocosa i penya-segats: la Mola, amb dos-cents dos metros d'altitud, i el Cap de Berberia, amb cent sis a la fita màxima, el Puig Guillem. Els uneix una franja central sorrenca, plana, de prop de set quilòmetres d'extensió i devers dos d'amplada. Aquí hi ha les platges, llevat de Cala Saona, a l'oest, i la zona de les Salines, al nord.