Quaderns Crema (Barcelona), 2004
—Hèctor, fes-me el favor de mantenir recte el núvol, que el grapo— li demana la Laura Garriga al seu nano. Però ell aguanta el paper d'embalar sense deixar de mirar al terra. —¿Eh? Va, posa-hi una miqueta de ganes, coi!
La Garriga ja ho comprèn: per un adolescent és costerut haver-se de passar el matí de diumenge amb la seva mare, i si per ella fos no hauria vingut. S'hauria quedat a casa com volia, fent la seva. Tenint la seva privacitat, que repeteix la psicòloga. Però l'ex de la Garriga justament no troba bé que estigui tot sol tantes hores davant de l'ordinador, mentre ella es dedica a l'Associació. L'ex se'n burla sempre, de l'Associació.
Són al parc des de les vuit. A les deu comença l'acte, però totes les associades, abans, han d'inflar els globus amb la màquina d'heli que han llogat, han de penjar la pancarta a l'escenari i col·locar les cadires de plàstic en rotllana, perquè les dones s'hi asseguin a fer mamar les criatures, totes juntes. Celebraran el Dia Internacional de la Lactància Materna, però, a més a més, aquest any, que ja es el cinquè, volen establir un rècord Guinness d'alletament. [...]
Els dos pobres piquen de mans al ritme de la música. Al costat d'ells, a peu dret, hi ha la Guímaráes amb un pit enlaire i la criatura amorrada al mugró. Quan la Garriga se n'adona corre cap a ella. L'engrapa pel braç enfurismada.
—Culleres, Assunçáo! Doncs entra a la rotllana, fes-ho aquí dins amb nosaltres, ¿que no veus que es tracta d'això?
Però resulta que no ho vol de cap manera. No diu res i riu. Només fa que no amb el cap, que no i que no. I no para de riure i el nen no para de xumar. L'Adela s'acosta.
—¿Però no és el mateix fer-ho a dins que a fora?—prova d'ajudar—. ¿Que no veus que avui hem vingut a ensenyar com mamen les nostres filles i fills? ¿No et sembla que les diferències culturals ens han d'enriquir, en lloc de separar-nos?
La Garriga fa el gest, amb les mans crispades, de voler escanyar-la. El Dia de la Lactància Materna, totes les dones de l'Associació Progressista Via Làctia estan assegudes en una rotllana donant el pit, excepte una, que fa el mateix tres metres més enllà.
—Si per culpa teva no fem el rècord, et mataré!— l'amenaça entre dents. Però aleshores li sona el mòbil: els de la tele, que arribaran tard perquè són en un desallotjament okupa i hi ha hagut disturbis. Mentre parla, s'ha de tapar l'orella lliure per no sentir els aplaudiments, els plors infantils i l'última estrofa de la cançó:
Si els homes anessin al paritori,
donar el pit seria... obligatori!
—¿Segur que no vols seure a dins de la rotllana a fer exactament el mateix que fas? —torna a preguntar a la Guimaraes, un cop ha penjat. L'altra mou el cap, rient. Ara ja té la criatura a la meta esquerra.
—Si no entres, ja parlaré jo amb l'assistenta social! —li crida.
—Racista—contesta la Guimaráes.
—Només em falta això. Racista! —es queixa la Garriga mirant al cel—. Ara resulta que sóc racista, justament perquè la vull integrar. Com que vull que tot surti bé i vull que no se la discrimini, sóc racista.
Mou el cap amb desesperació. Si els de la tele veuen tot de mares en cercle i una immigrant a fora, ¿què faran? Entrevistar la de fora i preguntar-li com és que no seu amb les altres, si és perquè algú l'hi ha impedit. No es vol ni imaginar les notícies: la Guimaráes donant el pit en un racó i els dos pobres fent declaracions.
—L'any que ve, amb mi no compteu. No penso tornar a ser presidenta. Plegó. N'estic tipa.
Carta al meu fill no biològic (fragment)
Li veig una cremada al coll, força vistosa, com si s'hagués escaldat de petit. No puc dir si té trenta-cinc anys o quaranta-cinc. El nas és gros —m'agrada— i la boca gairebé és una ratlla.
La psicòloga dels cabells grisos ens porta la meva bossa i les dues jaquetes:
—¿Què, parella? ¿Com va? ¿Com us trobeu?
—Hem vomitat—diu ell—. Era la llet. Seguríssim.
—Valdrà més que aneu a urgències. Al vàter no us hi quedeu. Aneu a urgències i que us mirin. Ens aixequem, agafem les coses i la seguim.
—Ara no patiu per la idoneïtat. Ja veurem què fem amb vosaltres dos. També són els nervis, això.
S'atura a la porta i ens ensenya l'edifici d'urgències, a l'altra banda del jardí.
—De seguida que us trobeu millor, veniu, ¿eh? Aviam si sou a temps de sentir la valoració.
Fem que sí i ens posem a caminar a poc a poc, amb les mans a la panxa. Fa sol i l'home esternuda. I és curiosa, la manera que té d'esternudar. El gemec que li ha sortit em sembla que deu ser el mateix que fa quan ejacula. És un «eeh» llarg i displicent, com de fàstic, però també de desesperació.
—S'hi està bé, aquí fora—dic.
—Ara fumaria—diu ell—. ¿Tu no? ¿Fumes, tu? Em giro dissimuladament per veure si la psicòloga encara és a la porta. Ja no hi és.
—És que ens notaran l'olor.
Però l'home contesta que no, que segur que no, que no ens la poden notar de cap manera perquè som a l'aire lliure, i s'asseu en un banc i treu el paquet de tabac. Em diu que si ens enxampen podem donar l'excusa que ens hem marejat i que teníem por de vomitar a la sala d'espera. I que hem preferit quedar-nos a fora a prendre l'aire.
No n'estic del tot convençuda, però també m'assec. Es posa dues cigarretes a la boca, les encèn i me'n dóna una. És un gest que no veia fer des de fa dècades. Em recorda l'època en què anava a les discoteques, quan tenia quinze o setze anys. Vaig tenir un nòvio que sempre ho feia. Es posava les dues cigarretes a la boca, les encenia i em donava la primera a mi. Era un noi que sempre demanava vodka amb taronja per beure. Aspiro el fum. Al jardí hi ha tot de japonesos que retraten l'hospital, modernista, i pacients i familiars que passegen. Fa bo. Una malalta arrossega la seva bossa de sèrum amb l'aparell de rodetes. També es veuen metges amunt i avall.
La gran muralla (Fragment)
Passegem. Ell va una mica coix perquè es va torçar el turmell jugant a futbol. És d'aquest estil d'home que juga a futbol amb amics del barri: amics que fan de carter o de mecànic. Pel camí m'ensenya tot de coses: una plaça que va ser bombardejada durant la Guerra Civil o un balcó on es conserva la rajoleta distintiva d'un gremi. Em noto la mateixa coïssor als ulls que quan bec aigua amb gas. L'estimo. Vull passar-me la vida sent la seva musa i no sopant mai més.
—Si et ve de gust, t'ensenyo la muralla romana — em diu. I, entusiasmada, crido que sí, que sí! Coixegem cap a la Via Laietana. De camí veiem façanes singulars i tombes de patricis. Me'l menjaria a petons allà mateix. Em noto a punt de neu. Aquest cop, si em quedo embarassada, no penso avortar.
—Mira!— I assenyala un carreró costerut que mor en una mena de mur ple de grafits.
Procuro no comprometre'm. Mostro una cara interessada però neutra. De moment no sé què coi m'està ensenyant.
—Això és un fragment de la muralla—m'explica. I, de sobte, es posa a fer alegrois. Crida perquè ha vist un amic. Un amic que, com no passa enlloc més del món, també s'està delectant amb la muralla. S'insulten a crits, de broma, i amb l'accent xava més exagerat que mai:
—Mamonàs!
—Datpelsac!
—Cabró!
—Però, ¿què collons fots aquí?
L'última frase, que la pronuncia ell, sona així: «Paró, ¿ca cuions fots an aquí?»
En Dat va de bracet amb una noia que conec de vista perquè estudiava a la meva facultat (em sembla recordar que es diu Penélope Picó i que és burra). No em sona, en canvi, que ell m'hagi fet de profe. Me'n recordaria, perquè no està malament del tot, i perquè també va coix, com si fos una qüestió generacional. La Penélope em saluda amb tot de compliments. Porta mitges de ratlles vermelles, marró fosc, marró clar, marró fosc i verdes, sabates de sivella i un barret de feltre negre. Va vestida segons la idea que ella mateixa deu tenir del que és «una bruixeta». Segur que li diuen que ho sembla, una bruixeta. Ens fem petons i diem «quina casualitat» mentre els dos homes s'aparten per enraonar. Es nota que l'un li pregunta a l'altre qui sóc, i sí ja se m'ha tirat. (No hi ha res que em posi més calenta.) De mica en mica, recordo coses de la tal Penélope: que va deixar penjat el tercer perquè era anorèxica i faltava sempre a classe.
—Que fort —exclama mentre es fa una trena—. Nosaltres ja havíem renunciat a presentar-li dones, al Joan.
De seguida, tot i que gairebé no ens coneixem, se m'agafa de bracet (es d'aquestes que troben important tot això del contacte físic) i em resumeix la seva trista història d'amor amb en Dat pel sac. La noia va fer les pràctiques al suplement d'esports del diari on ell treballa. Primer només sentia admiració per ell, però aviat l'admiració es va transformar en un altre sentiment més profund. Va haver de patir la incomprensió de tothom —el diari es tan masclista i conservador— pel fet de tenir relacions amb aquell escriptor (és escriptor) casat i operat del menisc (raó per la qual va coix).