(Mollerussa), 1979
Santa Coloma
El campanar. rodó com un rusc de suro,
el van bastir amb els ossos
d’algun animal misteriós
que els segles han rosegat a plaer.
Al cim del campanar
guaiten, als quatre vents,
les cares de quatre alarbs.
El jardí fou abans cementiri
i el cementiri tenia l’església al fons,
per anar a Ja qual ara cal seguir el viarany
que s’endinsa entre les flors i les fosses.
Corralet de vius i de morts,
racó on el sol hi ve a fer migdiada
tot el dia.
Entre l’herba, descobreixo dues margarides,
o potser són els ulls d’algun antic andorrà
que espien l’arribada de la primavera.
De tant en tant, un turista
empeny la portella de canyes sense pintar
i espanta les sargantanes mil·lenàries
que guaiten entre els ossos de les pedres.
El turista es palplanta davant del campanar
com si volgués amidar-se
amb la seva silueta,
travessa el jardí-cementiri,
obre la porta de l’esglesiola,
dona una ullada a dintre i se’n va,
deixant les dues portes obertes
a la Solitud,
que espia
darrera el primer pi del bosc.
Runes de Sant Vicenç
Heus ací l’estel del pastor.
Una darrera l’altra, les vaques
han jaquit la prada.
Seguint la ruta del Valira,
el sol se n’ha anat a Espanya.
Dies sense alba ni ponent.
Terres sense horitzons.
Boscos i roquissars
que no han vist mai
com neix el sol i com es pon.
Contra la llum de ponent, els avets,
penitents mil·lenaris,
pugen serra amunt,
camí del Gòlgota,
com cada vespre,
sense arribar mai al cim.
Caigut de dalt, se sent el formigueig
dels mons solitaris,
perduts en el cel crepuscular.
A l’altra banda de vall, de sobte,
udola un ca.
Després, silenci.
El vell silenci.
El silenci és una oïda
que escolta.
fa milers d’anys,
les nostres veus,
la pregària del riu,
i els xiscles de les aus emigrants.
Dins d’ell, el temps batega
com el pols d’un rellotge.
D’un rellotge perdut
entre l’herba.
Engordany
Dilluns. És un matí de tardor.
Homes i dones troten per les voravies,
a la caça del diner.
darrera la llebre mecànica
de la felicitat,
que s’amaga, com sempre,
en la primera cantonada.
A l’altra banda de mar,
l’inventor somriu darrera la taula,
els botonets a l’abast dels dits.
“No hi ha un sol home just”,
digué el vell Eclesiastès.
En el prat del Jan
enllà de les darreres cases,
el dallaire talla els darrers brins d’herba.
Tinc una mà mendicant
de tant veure homes orfes.
Passen pinsans de Finlàndia
camí del Sud.
Vora el riu, la vaca,
ajupida sobre l’herba.
A dalt,
el sol,
sempre sol.
La Maçana
He vist la primera oreneta,
el cirerer comença a florir.
Se sent per les valls
la veu d’una altra primavera.
El poble creix de pressa.
Les cases joves
es mengen les velles.
Ja només en resten set o vuit.
En Jan passa pel camí dels horts
l’aixada al coll.
Cada dia té els cabells més blancs,
i no es recorda que l’esperen
amb el sac obert
al darrer revolt del carni.
El seu net, però, ja sap comptar fins a cent
i distingeix un bitllet de mil
d’un paper de diari.
Vall d’Incles
A banda i banda de camí,
dues serralades,
murs d’una fortalesa o d’un penal
de mil metres d’alçària.
Sota un cel de cinc pams,
les serralades mediten
llurs solituds petrificades.
Les hosts de Carlemany fa temps que van passar
per aquest camí,
darrera els cavalls alarbs.
En els rebaixants, en els comunals
no hi creixen espigues
d’ordi o de blat, com antany.
Hi brollen
herbes i xalets.
Els camperols han mort. Només resta
algun pastor, nascut a l’altra banda de frontera.
L’estiu se’n va. El fenc
comença a empal·lidir.
Sota el vidre de l’aigua, les truites
contemplen els núvols.
Dels núvols cau el silenci
com una neu invisible,
el vell silenci,
segle rere segle,
des del començament de les coses.
En el darrer cim, un isard, dret sobre el penyal,
es grata les banyes contra l’atzur.
Carrers de cada dia,
voravies per on desfilen
homes exactament iguals,
tots amb un tant per cent (%)
enganxat al front.
Viure de pressa.
Morir a poc a poc.
Viure a poc a poc
per tal de no morir tan de pressa.
Pont sobre el riu.
A sota, sempre aigua nova;
a sobre, sempre
gent desconeguda.
Als emprius hi ha degut ploure fort aquesta nit.
Pel Valira davallen, xops d’escuma,
els blancs cavalls alarbs,
desbocats, les crineres enlaire,
fugint de Carlemany.
Mirava com els àngels
feien i desfeien núvols,
assegut en una pedra,
el sol ponent als peus
com un gos llebrer.
Serralada amunt, serralada avall,
per la carretera,
escarabats de llauna, plens de turistes,
anaven i venien.
El cargol partí a la primavera
i arriba a la tardor.
Volia anar a la vall de les Pomes Vermelles,
però només pogué travessar l’era.
S’entaforà dins del paller vell
i esperà les glaçades.
La tarda s’emportà el sol i les merles,
els escarabats de llauna i els homes-vacances.
L’avet mort restà sol
de cara a la lluna.
Sobre el cim de Comapedrosa,
aparegué una mà. La seva ombra
enfosquí la vall de Setúria.
Era la mateixa mà que sembra
verdor sobre els boscos
i solitud sobre les ciutats.
Esparses pel prat, les vaques
peixen,
capbaixes, immòbils,
rocs caiguts dels cims.
M’he assegut sota un àlber
i m’he descalçat.
Els núvols suren de cim en cim.
On van els núvols, tan a poc a poc?
Els peus, nus, cerquen la frescor de l’herba,
feliços
com llangardaixos.
Hi ha un verderol, només un,
que, amagat en la boscúria,
sembra pels aires
records
del paradís perdut.
També hi ha una font amb una veu de nou-nat.
Entre la molsa i les pedres,
la font parla el llenguatge
de la infantesa
del món.
De sobte, sobre una flor de trèvol
s’atura una libèl·lula,
nova i lluminosa
com un vers del vell Hesíode.
Quan el ventijol que ve de Comapedrosa
arriba, la suor que em mulla la camisa
em refresca el pit.
Els ulls s’obren per a encabir tot el paisatge.
I ací, com arreu del món, neix la pregunta:
—Per a què deu servir un decorat tan bell?