Edicions 62 (Barcelona), 2013
La casa de Palma on vaig anar a viure quan tenia un parell de setmanes i hi vaig passar la infantesa i l'adolescència, la va comprar el besavi cap al 1880. Construïda amb els maons de pedra de Santanyí, que fins fa poc eren elements característics de l'arquitectura mallorquina, ocupa el fons del carrer que s'inicia a la plaça de Weyler i impedeix que aquest continuï recte fins a la Rambla. Per arribar-hi cal tombar a mà esquerra i seguir uns cinquanta metres pel carrer d'Oliva, entre el mur del convent de les Caputxines i les parets de ca nostra.
Fins que la torrentera que creuava Ciutat, travessant diversos horts, com el del Sol, nom que encara recorda el del carreró sense sortida per on s'allargassa el frontal de la casa, no fou desviada, per allà baixaven les aigües tèrboles i desbaratades que una nit tràgica de setembre del 1480 arrossegaren sense pietat ni treva tot el que trobaren al seu enfront, cases i obradors, homos, dones, infants i animals. De vegades, a l'hivern les rajoles de gerrer del trispol traspuen una humitat aferradissa que em fa pensar que les aigües del torrent, que segueix cercant el seu pas natural, són sota els fonaments de ca nostra perquè si així no fos no hi hauria al jardí una abundància tan grossa de caragols i fins i tot de llimacs, que de nina compatia molt perquè me pensava que eren caragols pobres que no tenien casa i havien de viure a la intempèrie.
Els meus pares convivien amb els avis i la tia C. al pis principal fins que no va néixer el meu germà segon. Amb l'augment de la família passaren a ocupar els estudis, que és com a Palma es denomina l'entresòl dels casats, destinat, sembla, a servir als al·lots de la família per estudiar, independitzats del trui de la casa o la casa independitzada del seu trui. Jo, però, em vaig quedar amb la senyora-àvia i la tia.
Els tres pisos de la casa, comunicats per dedins per escales, quedaren distribuïts segons les distintes faccions familiars. El senyor-avi Pau, amb les seves bullidures i remeis, els aparells de gimnàstica, el seu despatx, la biblioteca, l'alcova amb vestidor i l'arbre genealògic, penjat damunt del WC, a la cambra de bany, continuà a dalt, a les antigues dependències del servei, ara molt més reduït. La senyora-àvia a la planta noble amb la seva filla i la seva néta. Abaix, els meus pares.
«A la meva habitació Llorenç Villalonga hi va escriure Madame Dillon», presumesc algunes vegades contestant la pregunta sobre antecedents literaris que els periodistes solen fer quan publiques un llibre. Però per ser més exactes hauria d'afírmar: Llorenç Villalonga va escriure Madame Dillon a la que després seria la meva habitació, ja que la seva novel·la és de començaments de la Guerra Civil. Sortí, si no m'equivoc, el 1937, i jo vaig néixer el 1948, onze anys després que ell enviés el manuscrit a la impremta.
Les raons per les quals l'autor de Bearn vivia a la casa propietat de la senyora-àvia, on també sembla que hi tenia oberta consulta com a psiquiatre als estudis, eren accidentals i fortuïtes. Fou per mor de la Guerra Civil. En esclatar allò que molts mallorquins anomenaven «el moviment» decidiren marxar a Son Serra, on passaven els estius, i llogaren la casa de ciutat.
Villalonga s'hi establí desaparellat —encara faltava un any perquè se casàs amb la viuda del metge Alorda—, jo crec que tot sol o només amb alguna persona de servei. Instal·là el seu despatx —ara en diríem el seu estudi— a una cambra que donava al jardí, espaiosa i clara, del pis principal. Quan la família de mon pare tornà a Palma del seu llarg i forçat estiueig de tres anys, el despatx villalonguià passà a ser un dormitori, el que jo compartia amb la meva tia i que després, en morir l'àvia, fou només meu.
Algunes vetllades anàvem fins a Son Marroig, la possessió veïnada de Sa Marineta, a veure donya Aina. La trobàvem asseguda vora la foganya encara que no fos hivern, sinó l'estiu de ple, de mitjan agost, i la calor cremés el cul de les llebres.
Arribàvem a l'hora foscant, just quan ella demanava a la criada que encengués el llum d'oli amb esment que el ble no s'apagués i s'exclamava perquè encara no mos havia arribat s'elèctrica.
—Per Baco! i saps que hi van de poc a poc... Quan creus que mos duran s'elèctrica? Se torbaran molt?
Li preguntava a mon pare amb insistència, perquè sabia que també ell vetllava les obres del cablejat, lentes i executades amb una parsimònia quasi ritual per uns operaris forasters.
Donya Aina era menuda de cos. Encongida per mor dels anys, el seient de la butaca li venia molt balder i els peus gairebé no li arribaven a terra. El temps l'havia anat consumint sense minvar, però, la seva energia. Havia estat molt guapa i encara ho era quan jo la vaig conèixer. Tenia els cabells d'un blanc lluminós blavejador, els llavis molsosos d'al·lota jove i la boca alegre.
Xerrava molt i a mi m'agradava quan la conversa agafava la drecera de la mar. Pel davant dels seus ulls blavíssims creuaven vaixells que ella contemplava de memòria des de la borda de la Nixe:
—Havíem posat rumb a Venècia, l'arxiduc volia que li adobés uns calçons, en tocar port havia d'anar a parlar amb un altre príncep, un cosí seu, i no en tenia cap d'altres...
L'arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg, que havia comprat mig Mallorca, només tenia uns calçons? S'Excel·lència, el nebot de l'emperador d'Àustria, només tenia uns calçons? Jo badava unes orelles de pàmpol i pensava que donya Aina feia cadufos o mos volia prendre el pel... Però no, deia la veritat. De gran he pogut constatar a la seva biografia que l'arxiduc no tenia més roba que la que duia posada, no en necessitava més, privilegi dels poderosos de debò. Ell no havia d'impressionar ningú.
Donya Aina somreia i amb les mans, pansides, solcades per sarments en lloc de venes, esquitxats els dits per anells de pedres vistoses, feia com si sargís. Eren forats de llosca?
—A mi Venècia m'agradava, perquè en arribar solíem anar a dinar a una fonda de piazza San Marco... I no hi ha res millor que es menjar en fonda!
—Però a la Nixe es devia menjar bé... —interrompia ma mare, amb una suposició que era com un ham.
—El cuiner era bo, però jo preferia el menjar de terra, en una taula que no se mogués... quan la Nixe partia ja desitjava tornar a tocar port... L'arxiduc no, l'arxiduc només estava content quan navegava i jo quan tornàvem aquí, a Mallorca, a Son Marroig... A ses meves filles no els agrada gaire això, ho troben massa solitari. A mi em passa al revés, és el que més m'atrau. Mirau què vos dic, que si ses cames m'ho consentissin me n'aniria a sa posada de na Foradada, allà sí que no n'hi ha de renou... Heu vist ses dàlies? Tenc unes dalieres precioses, en vaig fer sembrar a n'es jardí, vora ets caminals que duen al «templete» jònic, marbre de Carrara, eh? Costà una fortuna... L'arxiduc el féu construir per veure ses postes de sol... Demà veniu amb claror, i la mirau des d'allà sa posta i sa nina que s'entretengui amb sos peixos des safareig, que ja sé que li agraden...
A Mallorca, com passava a l'antiga Grècia, en alguns indrets, com a Cala Tuent, veïnada de la destruïda Calobra, les oliveres arriben quasi a frec de mar, un prodigi que, unint Minerva i Posidó, ens recorda que la nostra pàtria, com la dels grecs, és la Mediterrània. El verd de les oliveres, argent bellugadís mogut per l'oratge, quasi s'emmiralla dins el blau de les ones. Les fulles canten un vou-veri-vou a la mar petita, recerada de la cala. Les oliveres mil·lenàries saben bé el seu ofici de mares tel·lúriques, mai no l'han oblidat. La cançó de bressol és la mateixa de sempre, miracle del vent que murmura a cau de fulla, a cau de branca. La cançó de bressol fa callar la remor de la mar gran i el silenci s'estén per la cala... I sentim una pau verda, una altra descoberta d'aquells anys, que no és la dels sembrats, és la de les oliveres de Cala Tuent. Si fa sol són verdes i es tornen grises els dies d'ennigulada, els dies en què la mar també es torna grisa. Ambdues, mar i oliveres, oliveres i mar van conjuntades, del color de plom.