Editorial Proa (Barcelona), 2000
Quan heu pujat pels vessants de les muntanyes i sou a les envistes de Prades, albireu, al centre de l'alt planell, una clapa vermellosa. A mesura que us hi acosteu, en la clapa es destrien les formes de les cases, i la vermellor s'accentua. És el vermell fosc —color de mares de vi— dels carreus amb què l'església i la majoria de les cases de la vila han estat bastides. Dels estrats de pedra esmolada que serveixen de solera a les edificacions i que són visibles pels voltants, n'han sortit els murs rogencs que donen a Prades un especial caràcter. Sota el sol fort i dins l'aire clar, Prades vermelleja com un foc de brases. Som ja davant la vila, i ens obsessiona la vermellor dels trossos de muralla, de l'absis i del campanar de l'església. Vila de Prades vermella...
Hem entrat per sota el portal, que conserva els matacans que en altres dies el defensaven; fets amb carreus de pedra blanca, aquests matacans prenen un relleu precís damunt els carreus rogencs del llenç de muralla. Ens trobem tot seguit a la Plaça Major, emmarcada de porxos. Ací la blancor de l'argamassa i de la calç, que cobreix les cases, fa menys vermella la visió de la vila. Però si guaiteu l'església, la vermellor torna a esclatar davant els vostres ulls. I en passar pels vells carrers estrets i costeruts, altra vegada la pedra rogenca us obsessiona mostrant-se en les parets i en el paviment natural que forma en alguns llocs. Així hem vist Prades, no pas com una fesomia de línies definides, sinó com una taca de color.
Si en la vostra visita a Prades aquestes idees us entenebreixen el pensament, i per esvair-les voleu veure un paisatge ric i alegre, arribeu-vos, caminant, a l'ermita de la Mare de Déu de l'Abellera. No hi fa res, que hi aneu al bat del sol; el vent fresc de les altures neutralitza els efectes de la solellada. Dins una cova natural, a la vora d'un cingle, hi ha l'estatge d'aquella Mare de Déu miraculosa, menuda com una nina. Abans de tornar-vos-en, fareu bé de sortir a guaitar al balcó que, des de la cambra posterior de l'ermita, dóna a la magnífica fondalada verda del bosc de l'Abellera, espès de roures i de pins...
No hem fet gaires estades a Valls, i les que hi hem fet han estat cur- tes. Però només de travessar-la en auto- mòbil ja sentim l'emoció de l'enamorament. Ens enamora encara més el paisatge circumdant que fuig de la monotonia del camp massa llis i ofe- reix un contrast entre les esteses de terra plana i els barrancs que la cli- vellen i la trenquen. El paisatge del Camp que més ens agrada és el pai- satge de l'Alt Camp, presidit per la silueta del prim campanar vallenc. Ara ens l'imaginem, aquell paisatge claríssim, d'una claror que no enlluerna com la de Tarragona i que per això mateix ens permet de veure més objectivament el bell espectacle... Ens l'imaginem amb les muntanyes a prop i la mar més lluny, el cel alt i net, l'aire diàfan i llu- minós, els ametllers florits rient davant la fredorada.
A l'Alt Camp de Tarragona, prop de la ratlla de muntanyes on comença la Conca de Barberà, la ciutat de Valls ostenta el seu cloquer, prim, esvelt i àgil. És el campanar més espiritual de tota la rodalia. No és tan monumental com el de la seu de Tarragona, ni tan elevat com el de Reus. Però té una gràcia, una finor, una claredat que ens el fan estimar amb preferència.
Gràcia, finor, claredat; aquestes tres qualitats espirituals del campanar ho són també de la ciutat. Valls és una ciutat graciosa, fina i clara, i en els vallencs reflecteix el caràcter col·lectiu.
Nosaltres hem definit les tres ciutats del Camp dient que Tarragona és la serenitat; Reus, la inquietud, i Valls, l'equilibri. Per sota d'aquestes característiques diferencials hi ha aquell íntim arborament que és la llei de la comarca. Nosaltres, tarragonins, que tenim l'ànima partida entre la terra i la mar, sabem comprendre la gent de Valls i de Reus, i en alguns aspectes ens hi avenim més que amb els nostres propis conciutadans. Ens plauen, sobretot, la passió reusenca i el seny vallenc.
La visió de Tarragona en l'ample espai ens inunda l'esguard de blavors. Sitges ha estat anomenada «la blanca», per la clapa de blancor de les cases de la vila. Tarragona pot ésser anomenada «la blava», per la decoració que la natura ha posat als seus costats i damunt d'ella.
Alta damunt el massís de pedra del turó, Tarragona està com banyada de blavors. Blavor del cel, blavor de la mar, blavor de les muntanyes. I cada blavor té el seu matís. Clara i lluminosa la blavor del cel. Viva i profunda la blavor de la mar. Suau i boirosa la blavor de les muntanyes que per ponent tanquen el Camp.
L'alçada damunt la mar, vora de la mar mateixa, li dóna una situació privilegiada. De terra estant, en ben pocs llocs es veu tanta estesa de mar com a Tarragona. L'aire pur aixeca i eixampla l'immens sostre blau. I la boirina que entela, a la tarda, l'aire del Camp, fa blavejar dolçament el verd fosc de la cadena de les muntanyes ponentines.
Les soledats de Siurana
Us costa de pujar a Siurana. Però quan hi sou, quina magnífica recompensa! Heu deixat l'automòbil còmode, i heu anat ascendint per un duríssim camí de bast, que és verament una graonada rústega. L'alta mula en què cavalqueu ha fet l'aprenentatge del senderó, i us admira la seguretat del seu pas. Quan el camí segueix la carena d'una coma, sentiu, damunt la vostra cavalcadura, la impressió de travessar els espais.
Ja sou dalt. Al cim de la muntanya, que els cingles tallen per tots els costats, hi ha el poble, l'esglesiola romànica, les ruïnes del castell. Tan bon punt heu mirat un instant aquells vells murs, l'esguard se us en va cap a les muntanyes i les valls que volten Siurana. Davant mateix, el Montsant, massís, enorme, imponent, dreça la seva mola grisa on són visibles els estrats de la roca. Els coneixedors de la contrada us van dient els noms dels puigs i dels turons. És una lliçó pràctica de geografia del Priorat i de l'antic comtat de Prades.
La més forta de les impressions que us fa Siurana és la impressió de les grans soledats. Soledat de les muntanyes desertes enmig de les quals és bastida; soledat de l'espai que les corona; soledat del petit poble silenciós, que els habitants abandonen, l'una família darrera l'altra.
Quin encís més intens, el de les soledats de Siurana! Totes les veus de la terra, en la calma i en l'isolament, se us fan més clares i entenedores. [...]
Les soledats de Siurana són, no pas un càstig d'exili, ans un domini de conquista. En aquest terrat elevadíssim que han format els cingles hi va haver l'últim episodi de la Reconquesta cristiana al Principat de Catalunya. I la llegenda de la reina mora de Siurana, la imaginària Abdelàzia, que es llança a l'abisme muntada a cavall, és una poetització del final d'aquella lluita.
Des d'aleshores la nostra llengua ressona dalt de Siurana, entre les soledats. Han passat prop de vuit segles, i ara una temença ens fibla el pit. ¿Vindrà dia que els mots de la parla s'apagaran en aquesta brava altura històrica? Siurana es despobla de pressa. Allà baix hi ha Cornudella, que li pren la gent. La gran majoria de les cases de Siurana són buides, tancades, mortes. Fa vint anys que els habitants passaven de cent, i ara amb prou feines arriben a trenta. Només hi ha vuit o nou cases habitades. Pels carrerons trobem uns infants morosos que guaiten la vall amb ulls de desig.
Ni que quedés tota sola entre soledats, Siurana no deixaria d'ésser la sobirana d'aquesta rodalia. Però no quedarà sola mentre visqui el bon rector, l'admirable rector de Siurana, al qual aquesta altura ha encomanat l'heroisme. Ell viu content i optimista amb els seus trenta feligresos, i somia amb un gran esdevenidor per a Siurana. Us en parla amb una gran fe, amb la mateixa fe que té per les coses del cel. Ens conta que els pobles de la comarca menyspreen Siurana avui que la veuen pobra i minvant, i ja no hi pugen, com en altres temps, en llarguíssima processó de pregàries per la pluja. És tan alta, Siurana! Els homes de poca fe troben que el seu camí és massa costerut i pedregós. Oh, i tan sol·lícita que és, la petita Mare de Déu de Siurana! de trenta-sis vegades que s'han fet pregàries, ens diu el senyor rector amb xifres precises, trenta-cinc ha plogut, i l'única vegada que no va ploure es va salvar, tanmateix, la collita...
En pujar hem fet un bon tros de camí damunt la mula. Però no hi podríem muntar en el descens: tan pronunciat és el pendent del camí. Anem a peu... Ja som a baix, a la vora del riu. Des d'allí es veu molt millor l'alçada dels cingles.
Una noble amistat ens ha dut a Siurana, i a dalt hem trobat, en el senyor rector, un cordialíssim amic de molts anys, que no sabíem que ho fos. També a la vall, de tornada, hem descobert vells amics dins un molí solitari. I quan hem retrobat el camí ample i hem pujat novament al vehicle còmode, ens hem endut de les soledats de Siurana el doble perfum de l'amistat i del poliol.
A l'antologia de les poblacions catalanes exemplars, cal posar en un dels llocs preferents la ciutat de Balaguer, antiga capital del comtat d'Urgell, alt baluard vora del riu Segre i damunt l'ampla plana lluminosa. En el mapa espiritual de Catalunya, el punt corresponent a Balaguer podem marcar-lo amb una flama. Pura flama d'entusiasme per l'ideal català.
El patriota que es troba a Balaguer sent tot seguit la doble alegria de la visió magnífica de la població i de la cordialitat catalanesca dels balaguerins. Les paraules del poeta vénen espontàniament a la memòria, aplicades a la comtal ciutat de Balaguer i als seus habitants: bella terra, bella gent.
Bella terra! Des de l'alçada de la muntanya on queden encara les ruïnes glorioses del passat, es veu la planúria que el riu solca, posant a cada riba una zona d'esplèndida vegetació. La serra del Montsec, al lluny, limita la mirada, i la lenta aigua fluvial és espill de les alberedes i del cel clar. Poques visions tan esplèndides s'ofereixen com la que s'albira des de l'antic poblat d'Almatà, veí encinglat de Balaguer. Guaitant el riu, veient el pont, contemplant l'escampall dels conreus, reviuen en la imaginació els episodis històrics als quals ha servit d'escenari aquella contrada.
Bella terra! Des de l'alçada de la muntanya on queden encara les ruïnes glorioses del passat, es veu la planúria que el riu solca, posant a cada riba una zona d'esplèndida vegetació. La serra del Montsec, al lluny, limita la mirada, i la lenta aigua fluvial és espill de les alberedes i del cel clar. Poques visions tan esplèndides s'ofereixen com la que s'albira de de l'antic poblat d'Almatà, veí encinglat de Balaguer. Guaitant el riu, veient el pont, contemplant l'escampall dels conreus, reviuen en la imaginació els episodis històrics als quals ha servit d'escenari aquella contrada.
Elogi del carrer de la Boqueria
Volem cantar els vells carrers de la ciutat. Volem cantar avui aquest vell carrer de Barcelona, que pot ésser presentat com a símbol de les glòries de la població i de les virtuts de la raça. Carrer vell, però modern alhora. Secular, i ple de vida actual. Carrer estret, carrer discret, carrer íntim. Irregular, però no massa. Ni molt recte, ni molt tort. Ni molt llarg, ni molt curt. Ni luxós, ni sòrdid. Carrer menestral, feiner, catalaníssim i barceloníssim.
Salut, carrer de la Boqueria! Salut per tu i per les teves botigues, i pels teus botiguers, i pels teus clients, i pels teus veïns, i pels teus vianants!
Tu aboques damunt la Barcelona democràtica i autèntica el doll de camises i corbates i colls i punys que surt del teu corn de l'abundància! Com el teu germà, el carrer de la Portaferrissa, ets empori de teles i draps, peces de vestir i material de confecció. I entremig de les teves botigues de roba confeccionada i per confeccionar, apareix la nota una mica feixuga d'alguna que altra ferreteria, i la nota alegre dels basars modestos on abunden les joguines d'infants i on els preus són comptats generalment per cèntims.
La teva tradició, carrer de la Boqueria, et lliga a la Barcelona medieval, la dels consellers i el Consell de Cent, la de les lleis marítimes i els cònsols mercantils, la del Palau de la Generalitat i la Llotja de Mar.
Si comparem el carrer de la Boqueria prolongat pel carrer del Call fins a la plaça de Sant Jaume, i el carrer de la Portaferrissa prolongat pel carrer dels Boters fins a la plaça Nova, amb els carrers de Ferran i Pelai, veurem tota la diferència psicològica —puix que les vies públiques tenen també llur psicologia— que hi ha entre aquells carrers de l'Edat mitjana, amb sonors noms típics, i aquests carrers vuitcentistes, més rics, més amples i més freds.
Per això cantem avui la glòria democràtica i la tradició catalanesca del carrer de la Boqueria, que té noblesa sense títols, noblesa d'ànima.
D'altres cantin els passeigs magnífics, les dilatades avingudes, les cases monumentals, els establiments règiament decorats i els aparadors esplèndids. Nosaltres dediquem el nostre cant cordial al carrer de la Boqueria, humil i atrafegat, irregular i estret, per on aleteja l'esperit de la ciutat nostra.