Edicions Destino (Barcelona), 1988
Aquell poeta convertia el menjador de casa seva en una petita àgora. Cambra petita, polida, amb fustes clares, un tapís de Joan Miró, un oli de Joaquim Sunyer, volums de clàssics relligats en pergamí... El mestre hi parlava d'Epictet amb solemnitat o li espurnejaven els ulls parlant de mossèn Àngel Obiols, germà del pintor i beneficiat de la parròquia de Sarrià. I definia l'obrer com burgès fracassat i el burgès com obrer reeixit! O feia disquisicions sobre la «llaga» al duodè, produïda per tensions psicològiques o disgustos. Per guarir-la li recomanaren molt de repòs i una teràpia d' autodomini que prou sabia aplicar-se bé. O la manera com havia deixat de fumar i, per un principi d'estoïcisme, durant una llarga temporada tenia a la vista, en lloc vistent, un «puro» havà, un cigar impol·lut. La fèrria voluntat imperava... O us adonàveu que potser s'escoltava com li dringava el verb pairal, que diria ell mateix, amb un accent timbrat, segur, marcant la «j», com ho fan a l'Empordà, o la «v» que pronuncien clara, bé que es va perdent en els joves, a part del País Valencià, al Priorat o al Camp de Tarragona. I, parlant amb una propietat planera i rigorosa alhora, Foix no s'estava d'emprar, com si res, en la conversa els plurals arcaics «boscs», «discs». I tractava tothom de vós o de tu. Ignorava el vostè. O dins l'anecdotari de la botiga, que era una altra àgora diferent, aquella anècdota, que vaig escoltar-li poc abans de morir; un pare, abans d'entrar-hi, deia a la noia: «Oye, aquí hay que hablar en catalán». O Foix feia broma amb un joc de paraules entre el carrer on vivia, Setantí, i els setanta anys que havia complert. I, entre les moltes facècies, li recordo aquella, de fa prop de trenta anys. Feia poc que Foix havia publicat un altre llibre i adreçant-se a Hedreira, regent de la Casa del Llibre, amb un aire hieràtic i sense cap escletxa per a la ironia, deia: «Feu-me un aparador amb un rètol que digui: Premi Nobel 1965». Si algú s'hagués cregut la proposta, hauria pogut bastir tot un rumor sensacionalista...
Esteve Albert duu una vida desordenada en el més noble sentit del mot, franciscanament parlant. Si cal no menja i l’he vist dormir en un matalàs a terra dins un tros de pis que al carrer de Balmes, cantonada al de Provença, li deixava el comte Alba de Liste. Els seus horaris són surrealistes. Mai no s’ha interessat pels diners i em penso que deu haver deixat de cobrar més d’un xec per descurança i perquè ell té dèries més urgents. La seva vida és un neguit continu i la seva imaginació i el seu activisme frenètics s’encalcen per veure qui dels dos té més corda. Tanmateix, aquest místic terral, carregat de sentències populars, que ha donat sis fills a Catalunya, els quals, segons ens deia fa trenta-cincs anys, eren l’embrió d’un futur exèrcit català, aquest estrenu «cavaller de l’Ideal», calçat amb botes, vestit amb jaqueta de cuiro, jerseis desplanxats, pantalons de pana, té un charme, un encanteri especial, que li ha permès de sintonitzar amb persones o públics ben diversos. Té un do de gents molt propi, remou les aigües dels llacs més encalmats, revitalitza tradicions soterrades, posa en peu de guerra cultural joves i vells per tirar endavant un projecte d’escenificació popular. Cal recordar que Esteve Albert duu un llevat important de cultura històrica i literària —i eclesiàstica. Tot plegat amoroseix i fa més interessant el seu tarannà desmanegat i pagesívol.