Editorial Selecta (Barcelona), 1972
En la Barceloneta agitada d'aleshores, en aquell món obrer tumultuós, els fulls subversius plovien a devessalls. A la Universitat, si encara existeix algun vestigi de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore que hi va fundar el Dr. Tomàs Carreras i Artau, el meu bondadós professor d'Ètica, potser trobaríem els pasquins i manifestos que, amb la major facilitat, vaig poder procurar-li. N'enganxaven a les parets i en repartien a les botigues. La Barceloneta bullia com tot Europa. Manifestos, manifestos pertot. Revistes estridents, i generalment fugaces, brollaven a tots els països i s'interpel·laven l'una a l'altra i establien lligams. Semblava que el món havia de canviar per sempre més. Aquesta bullida, de vegades, no a dintre del barrí sinó als seus límits, i més concretament vora la plaça d'Antóni López, entre el port i la plaça de Palau, en la freda soledat del carrer de Cristina, es condensava, els dies de vaga, en un raig de trets. En el meu anar i venir d'estudiant (al carrer de Regomir quan feia el batxillerat, i a la Universitat després) aquell era un indret on calia sovint apressar el pas.
A la Barceloneta, on es fixà després de l'accident de Sitges, varen néixer les seves dues filles, Salomé, l'any 1919 i Núria el 1922. Salvat vivia en un pis molt petit de la casa núm. 11 del carrer del Dr. Giné i Partagàs. Al fons, quan hi entràveu, hi havia una sala i alcova, en la penombra, i una cambra interior on dormia la cunyada. a l'esquerra de cara al carrer, hi havia les peces més clares i alegres: la cuina, amb el seu comptador de gas, on s'introduïen les peces de deu cèntims. Era la cuina de l'inoblidable poema de Nadal. [...] a la dreta, al cantó nord, el més pròxim a la "Maquinista", hi havia el despatxet d'en Salvat. Era un racó modest i confortable, un món personal decorat amb dibuixos i pintures, gelosament vetllat. Dues étagères (construïdes per ell mateix amb la fusta d'una caixa d'ous) flanquejaven la seva taula, plena de llibres que estimava, i que, dissortadament, varen ser dispersats a la seva mort.
Ens agradava de passejar per la Riba (l'actual Passeig Nacional), que era ben bé una frontera. I a dintre, un món formiguejant: pescadors catalans i llevantins, treballadors del moll, i tants de menestrals, que eren els nostres amics. Jo, que era fill del barri, m'hi sentia mes lligat que Salvat-Papasseit. Arribàvem, gairebé sempre, pel carrer de la Maquinista. Altres vegades, amb menys pressa, pel carrer de Sant Carles, que era el meu; jo em quedava a casa, i ell acabava sol el seu camí, lentament, encorbat, galta xuclada. Un dia, la meva mare, a la porta de casa, me'n recordo com si fos ara, va oferir un vas de llet al meu amic. Va ser un gest heroic, un acte de veritable pietat que Déu li haurà tingut en compte, car la meva mare tenia terror a la tuberculosi i jo era un adolescent prim i pàl·lid que la neguitejava.
Tornem als anys 18-19. Salvat-Papasseit viu a la Barceloneta, respira intensament el port. És l'època del "berenar a les roques". Lents passeigs a l'Escullera, converses a la platja bevent el sol de l'hivern. La Barceloneta és com una península, lligada a la ciutat per esplanades mig desertes (el moll, les proximitats de l'estació de França, veritables no man's lands) i voltada de mar pertot arreu. D'anar cap al centre de la ciutat en dèiem "anar a Barcelona". Al final del meu carrer hi havia la platja, i el bruel dels temporals de llevant. Les fosques nits de l'estiu, també, sembrades de focs de Sant Joan. A cada carrer hi ha la seva festa, amb el sostre de cadeneta virolada, i el seu "cossi de pomes", i la cridòria dels infants. Les "societats" (polítiques i recreatives, amb les seves banderes que pugen i baixen, solemnes, espectaculars, al balcó, en el capvespre, entre el foc de les bengales, quan tornen les caramelles d'un camp que no conec) són altres tantes cledes, per a cada estament i cada partit, amb els seus cors i les seves funcions de teatre. (Recordo el vellut amb olor de floridura de l'"Ateneu Marquès de la Mina", i algunes de les bones funcions que hi vaig veure.)
Ja deureu saber que va morir en Salvat. Un dia en Nogués, que ha sigut al seu costat, ens explicava amb aquell realisme i quasi crueltat amb què explica ell les coses, les escenes quasi salvatges dels darrers moments d'en Salvat. És trist, va ésser una mort desesperada. Va morir revoltat. Feia pocs dies, però, no sé com va ésser, va rebre els Sagraments. En Nogués tot sol aguantant-lo i havent de fer fora les dones que anaven cridant: —Pobre fill meu, ¿a no hi veu!— i ell ho sentia. La seva dona es donava cops pertot arreu; s'estripava els vestits i es va quedar descalça, una sabata per ci i l'altra per lla. I quan en Nogués va sortir del quarto en què havia deixat mort en Salvat se li va abraçar i va omplir-lo de petons a les mans, pel vestit, menys a la cara, pertot arreu. La seva mare va passar-se totes les hores, des de la seva mort fins a l'enterrament, dient tot baixet coses a en Salvat i fins una estona diu que es posà a cantar-li cançons de bressol. Quan moria tenia uns originals inèdits a sota el coixí.