Parròquia (Siurana), 1982
Recordant Siurana des de Cornudella
Allà dalt hi ha Siurana
misteriosa i pura
com un so de campana
una nit de paüra.
Aquí baix salta el riu
i el meu desig d'altura.
El cor, tan fosc i altiu,
per un moment detura
el batec de l'orgull,
accepta l'alt silenci,
demana l'aigua i plora.
I la Mare ens acull,
com el gran buit a qui s'hi llenci
seguint la Reina Mora.
La trona deserta
Prop de Siurana, l'alta cinglera
son pit avança sobre el torrent;
per dalt la boira cobreix la cima,
per baix l'abisme li xucla el peu.
La vall immensa m'apar un temple
que alçaren genis, tot d'una nau;
sos murs robustos són les muntanyes
i és sa ampla volta la del cel blau.
Una gran trona de roca viva
guaita a l'abisme del temple immens,
sobre la trona, clavada al cingle,
colossal llosa, s'endinsa al cel.
I allí, cent segles i altres cent segles,
s'està la trona, guardant, potser,
la veu sagrada que expliqui a l'home
el gran misteri del món i el cel.
La veu sagrada, prou gran, prou digna
d'aquella trona, del temple excels,
que té per volta, la volta blava
i nuvolades té per encens.
Siurana
Mare de Déu de Siurana on s'acaben els camins
i on la veu de la campana colga el pas dels sarraïns;
si repteu el riu que plora o amansiu la tempestat
pel Salt de la Reina Mora
sou Castell del Principat.
Siurana
Siurana, silenci alt,
què ens voldries contar
si et trobem una tarda, encantada,
per sobre de contrades i conreus,
feréstega i aïllada?
Com passa el temps, Siurana!
S'escola en devessalls de ritus i de símbols
adormits a la pedra
sobre cossos ardents
que defugen la mort;
i tu el contemples, alta:
disposes les clarors de mitja tarda
i els vespres, un per un
et fugen de les mans, apaivagats.
La nuesa d'hiverns i el bat d'estius,
aspres olors i el blau de les finestres
t'acompanyen a estones.
Parem les mans un dia qualsevol
i ens omples de fondària,
de poemes, perduts
i de silencis.