Editorial Proa (Barcelona), 1999
Nosaltres creiem que Josep Pla té raó, o almenys una gran part de raó, en jutjar la forma poètica de Bartrina. Com a constructor de versos, Bartrina era sovint detestable. Influït per certs autors contemporanis, va escriure molts versos vulgars de so i de dicció. Tanmateix, no tots els versos de Joaquim Bartrina són com els que Josep Pla ha citat. No recordem que en tingui cap de gran alçada. Però en té alguns de ben notables, al costat de molts de mitjans i de dolents. Això no vol dir que en el fons dels seus versos dolents i mediocres no hi hagi de vegades un profund sentit de poesia, malmès o emboirat per una expressió trivial o plebea. No caurem en cap paradoxa si diem que Bartrina era un poeta que no sabia de fer versos.
Poeta ho era, encara que caricaturitzés sovint la manera de Leopardi i àdhuc la manera de Campoamor, ja prou caricaturesca. Però quan volia plasmar la seva emoció poètica en versos, el resultat del seu esforç expressiu era quasi sempre molt migrat.
És impossible de posar el Bartrina poeta en el primer rengle, ni en el segon. Però seria un error i una injustícia no veure en ell altra cosa sinó un poetastre. La coneixença de les obres i de la vida de Joaquim Bartrina ens fa veure que l'autor d'Algo era un home excepcionalment dotat, d'intel·ligència fortíssima, de vasta cultura, de grans condicions per al cultiu de les arts i de les ciències. En les seves composicions en vers i en prosa hi ha espumes genials i anticipacions científiques. Allò que perjudicà greument Bartrina fou la dispersió de les seves activitats i sobretot el doble corc físic i moral que rosegà les seves entranyes i la seva ànima i va portar-lo a una agonia lenta i a una mort dolorosa.
Els principals defectes i les principals virtuts de Bartrina són propis, en part, de la seva època. La seva forta personalitat va accentuar en ell les condicions bones i les dolentes. Qualitats de la raça i qualitat de l'època van fer de Bartrina un català típic dins la seva exageració. Però el seu talent és innegable. Aquest talent va donar pocs fruits positius, per culpa de circumstàncies personals i ambientals adverses.
Joaquim Bartrina es un dels exemples de grans homes mancats. Tenia moltes condicions per a ésser un gran home reeixit, però alguns defectes propis i múltiples circumstàncies de l'ambient que l'influí, impediren que la seva obra arribés a tenir l'alçada que en altres condicions hauria tingut. Allò que va ésser Bartrina, no és gaire cosa al costat del que podia haver estat.
Innocenci López-Bernagossi, Antoni López-Benturas, Antoni López-Llausàs... En aquesta dinastia de llibreters i editors barcelonins cada un dels tres López —avi, pare i fill— té la seva significació ensems personal i espiritual. Tres homes i tres èpoques. Es podria fer una història de Catalunya a partir de la Revolució de setembre a base de l'obra d'aquests tres homes. Des d'Innocenci a Antoni I i d'Antoni I a Antoni II, la vida catalana ha pres característiques successives que s'han reflectit fortament en els López de Barcelona. Uns López tan catalanitzats, que tenia tota la raó Pere Coromines quan s'adreçava al vell López, que ara ha mort, i li catalanitzava el cognom en la forma de Llopis, tan antiga ja en l'onomàstica catalana.
A Antoni López Benturas, anomenat usualment Antoni López, li dèiem, d'algun temps ençà, el Vell, com si fos aquell comte Ramón Berenguer de Barcelona, el primer i el més vell, per tant, dels quatre comtes que dugueren aquest doble nom. I li dèiem López el Vell, o el vell López, per a distingir-lo del seu fill López-Llausàs i perquè la barba blanquíssima donava ja a la seva gran còrpora l'aspecte de la vellesa.
El nom i la figura d'Antoni López ens duen a la memòria tot un vol de records de la nostra joventut. També nosaltres, com tants d'altres escriptors republicans i esquerristes de Catalunya, hem passat per aquella botiga minúscula de la Rambla del Mig, i hem assistit molts d'anys a les seves tertúlies famoses i hem escrit a La Campana de Gràcia i a L'Esquella de la Torratxa. Coneguérem de prop Antoni López, i és per nosaltres un goig de poder dir que a despit d'alguns defectes propis del seu temps i del seu ambient, tenia belles qualitats que alguns no veien ni reconeixien prou bé. Tenia amor al treball i a l'ofici, esperit de continuïtat, caràcter independent. Era un bon republicà i un laïcista sinceríssim. Encara que de vegades tingués raons amb els homes de ploma que hi tractaven, sabia ésser fidel a l'amistat.
Alguns l'acusen d'haver mantingut als seus dos periòdics i a les seves publicacions, en general, un caràcter vuitcentista que cada dia s'allunyava més dels corrents nous. Però hi havia en això una fidelitat a ell mateix. Havia de renovar-se, adaptar-se, o de transformar-se als 50 o als 60 anys? No s'hi veia amb cor ni en sentia el desig. Darrera d'ell uns altres ja farien totes les renovacions i adaptacions i transformacions que calgués fer. I fins a la seva mort ha mantingut la botiga minúscula amb el soterrani com un forat, i els tamborets per als tertulians, i el tipus dels seus periòdics i dels seus llibres... En morir Antoni López el Vell, desapareix d'entre nosaltres la concepció que a les darreries del segle XIX hi hagué ací del periodisme polític i de la literatura popular. El continuador de la dinastia, Antoni López-Llausàs, té ben marcats els senyals del seu llinatge; però representa les concepcions d'avui, i en l'ambient d'avui treballa.
A l'amic que ha mort, a l'home enamorat de l'ofici, al republicà i a l'esquerrista, vagi el nostre record i el nostre tribut.
Una conversa íntima amb Apel·les Mestres és un tònic per als treballadors intel·lectuals i per als lluitadors idealistes. Els anys no han pogut destruir la joia interior ni el clarivident optimisme del dibuixant-poeta. Sentint-lo parlar animadament, veient-lo passar hores seguides a peu dret mentre consum un cigarret darrera l'altre, no li faríeu pas, de bon tros, els setanta-quatre anys. Ell n'està satisfet, d'aquesta resistència, «l'estiu passat», ens explicava, «vaig muntar a Sant Jeroni amb un amic, força més jove que jo; ell s'havia d'aturar sovint, cansat; jo anava amunt sense adonar-me de la pujada.» La seva veu, en contar-ho, prenia un to d'alegria infantil.
Apel·les Mestres no està d'acord amb algunes tendències artístiques i literàries dels últims decennis, i tanmateix en parla sense acritud. Davant la qüestió de l'ortografia catalana, amb tot i la seva adhesió a certes grafies vuitcentistes, diu coses discretes, enraonades i serenes, ben apartades del fanatisme de certs «anti-normistes». Per no haver-se lligat gaire estretament amb les tendències predominants en altres èpoques, l'obra d'Apel·les Mestres es manté ben viva. I preveiem que les noves generacions li donaran tot el gran valor que realment té.
En una frase ràpida llançada en la conversa, Apel·les Mestres es planyia del fet que molts joves s'hagin apartat dels homes de la vella generació. Apel·les Mestres feia aquest retret amb un to més cordial que rancuniós. I quan nosaltres li citàvem les recents iniciatives per a fer conèixer els mèrits i l'obra de les generacions vuitcentistes, el nostre interlocutor se'n sentia content i afalagat.
Els grans triomfs en Clavé va tenir-los en els Camps Eliseus, dels quals pot dir-se que era empresari. Eren els jardins més bonics i poètics que ha tingut Barcelona. Estaven situats en el Passeig de Gràcia, pujant a mà dreta, en el lloc que ocupa molts anys després el Teatre Líric.
En aquells Camps Eliseus, que tenien ben merescut aquest nom, hi havien fresques salzeredes, un teatre espaiós, un saló circular on ballaven les nostres boniques menestrales amb els seus promesos; unes muntanyes russes, una casa suïssa, un cafè, fonts i artístiques estàtues. Amb raó en podien estar joiosos els barcelonins.
Quan la reina Isabel II, acompanyada del seu marit i dels seus fills, va assistir a un concert que es donava en aquells jardins, il·luminats a la veneciana, va quedar sorpresa: la família reial va creure's transportada al país de les fades.
En aquell poètic lloc en Clavé, el 17 de setembre de 1860, donà el seu primer festival. Va ser una festa nova, hermosa, com mai se n'havia donat cap a Espanya. En ella hi van prendre part 200 coristes i 150 professors de música. El públic no es cansava d'aplaudir, i en Clavé estava orgullós i satisfet del seu resultat.
Una conversa íntima amb Apel·les Mestres és un tònic per als treballadors intel·lectuals i per als lluitadors idealistes. Els anys no han pogut destruir la joia interior ni el clarivident optimisme del dibuixant-poeta. Sentint-lo parlar animadament, veient-lo passar hores seguides a peu dret mentre consum un cigarret darrera l'altre, no li faríeu pas, de bon tros, els setanta-quatre anys. Ell n'està satisfet, d'aquesta resistència, «l'estiu passat», ens explicava, «vaig muntar a Sant Jeroni amb un amic, força més jove que jo; ell s'havia d'aturar sovint, cansat; jo anava amunt sense adonar-me de la pujada.» La seva veu, en contar-ho, prenia un to d'alegria infantil.
Apel·les Mestres no està d'acord amb algunes tendències artístiques i literàries dels últims decennis, i tanmateix en parla sense acritud. Davant la qüestió de l'ortografia catalana, amb tot i la seva adhesió a certes grafies vuitcentistes, diu coses discretes, enraonades i serenes, ben apartades del fanatisme de certs «anti-normistes». Per no haver-se lligat gaire estretament amb les tendències predominants en altres èpoques, l'obra d'Apel·les Mestres es manté ben viva. I preveiem que les noves generacions li donaran tot el gran valor que realment té.
En una frase ràpida llançada en la conversa, Apel·les Mestres es planyia del fet que molts joves s'hagin apartat dels homes de la vella generació. Apel·les Mestres feia aquest retret amb un to més cordial que rancuniós. I quan nosaltres li citàvem les recents iniciatives per a fer conèixer els mèrits i l'obra de les generacions vuitcentistes, el nostre interlocutor se'n sentia content i afalagat.
Els grans triomfs en Clavé va tenir-los en els Camps Eliseus, dels quals pot dir-se que era empresari. Eren els jardins més bonics i poètics que ha tingut Barcelona. Estaven situats en el Passeig de Gràcia, pujant a mà dreta, en el lloc que ocupa molts anys després el Teatre Líric.
En aquells Camps Eliseus, que tenien ben merescut aquest nom, hi havien fresques salzeredes, un teatre espaiós, un saló circular on ballaven les nostres boniques menestrales amb els seus promesos; unes muntanyes russes, una casa suïssa, un cafè, fonts i artístiques estàtues. Amb raó en podien estar joiosos els barcelonins.
Quan la reina Isabel II, acompanyada del seu marit i dels seus fills, va assistir a un concert que es donava en aquells jardins, il·luminats a la veneciana, va quedar sorpresa: la família reial va creure's transportada al país de les fades.
En aquell poètic lloc en Clavé, el 17 de setembre de 1860, donà el seu primer festival. Va ser una festa nova, hermosa, com mai se n'havia donat cap a Espanya. En ella hi van prendre part 200 coristes i 150 professors de música. El públic no es cansava d'aplaudir, i en Clavé estava orgullós i satisfet del seu resultat.
El to senyorívol era una característica constant de la paraula i l'actitud del català de Mallorca que ha traspassat. Joan Alcover mostrava la distinció pròpia de la senyoria de l'ànima. Era un cavaller lleial i franc, sense urc, sense tibantor, sense altre èmfasi sinó aquell que ve de la dignitat del pensament i del ressò dels bells mots. La pompa verbal, que és senyal extern de la branca mallorquina en la poesia catalana, pren en els versos de Joan Alcover una espontània sobrietat. No hi ha magror cantelluda en les seves composicions; però tampoc no hi ha opulències grasses. Ni en la joia ni en el dolor, Joan Alcover no traspassà mai aquella ratlla que és el límit clàssic de l'elegància i de l'harmonia. El tracte, la la correspondència i la coversa, tant com l'obra literària de Joan Alcover, us donaven aquesta sensació cavallerívola. L'encuny senyorial de Palma, heretat de la gent de bon llinatge català que s'hi establí en el segle XIII, posà en l'ànima de Joan Alcover el millor or de l'Illa daurada.