Laia (Barcelona), 1981
1. Ell
El sol queia sobre el cap de la multitud com si fos una enorme, aclaparadora, boina vermella. A la plaça de la vila planava el silenci. Tothom apinyat, sense moure’s. Es feia irresistible la fortor dels cossos, suats i bruts, ocupant un espai mínim per fer possible al major nombre de persones la visió de l’espectacle. Les cases envoltaven i definien el mig cercle, gairebé totes repintades de blanc, trencada la seva fesomia pels barrots rectilinis dels balcons i de les eixides.
Tot el poble havia acudit a la convocatòria de les Oficines Judicials. L’Avís al públic deia: «A les dotze hores del migdia, es procedirà a la lectura de la sentència del Tribunal. Es convida i es recomana a tota la població que assisteixi a la cerimònia que tindrà lloc a la Plaça Major». A tots els Comuns, penjava, solitària, una còpia del ban.
De sobte, per un carreró que voltava l’església es sentí una remor. Aparegueren dos agents del servei de policia, al mig «ell», i darrera, els altres dos guardians de la justícia. A la porta de l’església, per a impedir la possible fugida del presoner, dos guàrdies més. «Ell» anava amb el cap cot, les mans, amb les manilJes, al davant, sobre el sotaventre afermats els peus amb dos grillons que tot just el deixaven caminar. Portava un gec negre, de vellut. Una boina suada li amagava els quatre cabells. Quan l’havien anat a cercar, el trobaren endormiscat i, per això, ara assajava de fregar-se els ulls a fi de netejar la mica de lleganyes que se li cargolaven a les parpelles. Havia passat una mala nit ja que havia menjat una truita de ceps —una concessió especial dels jutges— i un plat de ceba amanida que el feia rotar tot sovint i li enviava des de l’estómac una bilis agrosa. Havia passat la nit amunt i avall de la cel·la, s’endormiscà, ajagut a la palla. Així el trobaren els agents.
Els jutges arribaren de l’altre cantó de la plaça, per un carreró estret, paral·lel a aquell pel qual ell caminava. Eren gent de cara roja, amb petites venes blavoses que s’espargien pel costat de les orelles i del nas, les quals, quan respiraven, s’inflaven com si volguessin explotar per buidar el seu contingut. Un parlava gavatxa, els altres la llengua vernacla i, a gairebé tots, els penjava un caliquenyo cargolat que pudia malament. Gambeto i tricorni, corbata i sabates negres, camisa blanca, segons demanaven l’ús i el costum més exigents per a tots els actes oficials, fins i tot per a condemnar la gent a morir i per occir aquell que havia matat un germà, sang de la seva sang, tal com havia dit un dels jutges: «els dos fills de la mateixa santa mare».
La xusma obri un estret passadís perquè passessin els guardes de la llei, servadors d'una tradició sacrosanta amb gairebé set-cents anys al darrera. Llei que havia experimentat els canvis dels temps però que sempre havia conservat la seva absoluta eficàcia: la forca, la guillotina, el foc, el garrot, l’escopeta.
El capellà, molt digne, amb l’aparença d’un enorme aguilot negre, baixà les escales de l’església i es disposà a esperar el condemnat, potinejant el breviari i fregant-se les mans suades al roquet. La gent del poble, en veure’l, es tragué el capell en senyal de respecte. «Ell», mentre baixava la petita costa del carreró, dubtà uns segons, s’aturà breument i tot aixecant el cap, aguaità un instant, més enllà de les ones que produïa el sol sobre el cap dels espectadors. Pensà que el mar que havia vist, en diverses ocasions, era més bonic.