Deu dies abans que el Nando Sort entrés a la caserna amb el nus a la gola fet de la por a equivocar-se amb aquella rara decisió d'anar a campar-la com a oficial de sa Majestat; deu dies abans que l'Andreu, poeta enfervorit i convenientment desorientat pels avatars de la vida contra la qual vivia, enfilés el carreró de casa seva i que a don Rafel Massó se li esborressin i barregessin les imatges de les dues dones que l'obsedien, perquè la son inquieta l'havia vençut; al mateix moment que la diligència de Madrid arrencava entre crits, esbufecs, renills i fressa de rodes en xocar contra les llambordes, a aquesta mateixa hora, vora les quatre de la matinada del Dia de Difunts, molt lluny de Barcelona, a més de tres dies de viatge incòmode, al poblet de Mura, abandonat de la memòria de Déu i dels homes, en Ciset de cal Peric plorava, assegut a l'espona del llit. Era la primera nit que passava sol després de trenta anys de dormir al costat de la pobra Remei, i quan el costum se't fica pell endins és més fort que tu i et penses que és impossible viure i dormir sense aquella dona, pobra. Era la seva Nit de Difunts i en Ciset plorava i tossia; feia dies que la tos li clavava les urpes als pulmons i ara, a més, es barrejava amb la seva pena. Mai no hauria dit que s'estimava tant la Remei; o no és que se l'estimés sinó que la trobava a faltar. Mai no hauria dit que la trobaria a faltar tant. Es va arraulir dintre de la manta amb què s'havia cobert; feia fred i a fora plovia copiosament com si, no havent arribat encara el dia de Sant Martí, el cel estigués buidant existències per poder respectar l'estiuet amb garanties quan en fos hora. El Ciset mirà la claror dèbil de l'espelma acabada d'encetar. Va sentir una tremolor i es cobrí millor amb la manta. Un cop de tos i una fiblada al pulmó, aquí al costat dret, que aquesta tos se'm va enganxar precisament quan ens vam traslladar a viure a cal Peric, mai no ho haguéssim fet, per l'amor de Déu i dels Sants Apòstols, que va ser culpa d'aquell flap tan fastigós, que encara el sentia dins del cap: flap! I ara la Remei, morta..., ella que no patia cap mal. Ella que encara el dissabte li deia que havia de fer bondat amb aquella tos i que hauríem de fer venir un metge, Ciset, que et mirin ben mirat; i ell, entre estossec i estossec li havia contestat que si no fem venir el manescal no hi tenim res a pelar, Remei, que aquesta no és terra de metges, i maleïa l'hora que vam haver de venir aquí, Remei, i ella callava i acalava els ulls, com feia sempre que el Ciset renegava del dia negre que els havia fet anar a parar a aquell racó de món... Perquè dissabte, la Remei encara era viva, ben viva. Va fer la carn d'olla, com sempre una mica carregada de col, i la va sentir xerrar amb la Galana sobre no sé què de l'aviram, quan ell, aprofitant que no plovia, va sortir a podar els rosers més primerencs, que els més tocatardans encara feien alguna rosa tímida, quin bé de Déu, aquests roserars, si no fos pel si no fos. I a la tarda, quan la Galana ja havia marxat, es va estar una bona estona vora la llar,cosint, i ell també vora la llar, però tossint. Va ser quan ella li va dir allò del metge. O sigui que encara era ben viva, la Remei. I ara, la nit del Dia de Difunts, ja era enterrada i tot. La Remei es va morir davant seu, a l'era de can Peric quan ell,bo i tossint, observava amb orgull l'empelt de roser xinès que no trigaria, passats els freds, a donar una nova varietat de rosa...La Remei es va morir el diumenge quan va sortir a dir-li que era l'hora d'anar a missa, com deia cada diumenge. Va sortir a l'era, pobra Remei que em sembla que en vida no l'he estimada prou, i em va dir Ciset que és l'hora de. I va callar i jo em vaig tombar i ella em mirava dreta, el missal a una mà, segurament ja morta però encara dreta. I el Ciset va veure com es desplomava, abandonada, com un farcell de roba que cau a terra, sense fer soroll, delicadament, i ell va dir Remei i després s'hi va acostar tossint, amb l'ànsia al cor, i va cridar Galana, Galana! I ara ja està enterrada. No sabia que ploraria tant aquella mort, en Ciset. Va plorar i va tornar a tossir. Quan el ressò dels estossecs va desaparèixer, sentí la remor insistent de la pluja contra les teules i contra les lloses de l'era d'aquella casa solitària i va comprendre que aquella primera nit de solitud seria molt llarga. L'espelma, acabada d'estrenar, encara no llagrimejava cera. Aquella nit del Dia de Difunts, plujosa i freda a Mura i a tota la muntanya; humida a la plana de Feixes i boirosa al pla de Barcelona, aquella nit de la tardor de l'any del Senyor de mil set-cents noranta-nou, dotzè del regnat de don Carles IV, que Déu confongui o empari segons els gustos. Flap.

La pluja de la matinada és sempre més callada; no vol fer mal al paisatge que s'està despertant i per això cau amb suavitat i sense presses. Diuen que tampoc no fa soroll perquè la matinada és un moment molt encertat per morir-se; si no, com és que l'escull tanta gent. La matinada és una sagnia per a la humanitat.

Aquella matinada humida de Mura, la pluja també queia discretament. Potser és que volia sentir si el Ciset encara estossegava. Potser és que volia encertir-se que el Ciset no era mort, perquè l'havia sentit que comentava a la Galana quan li arrabassava la camisa a mig sargir i la premia contra el seu pit, que tant de bo que em morís aquesta nit. El cas és que l'home s'havia passat una bona estona escrutant darrere els vidres el cel fosc com si li interessés vivament ser el primer de veure sortir el sol. Un gall havia cantat sense convenciment, un gos va contestar-li en la llunyania amb tres lladrucs carregats de nostàlgia i el cel es va aclarir molt lentament, perquè la diada de Difunts el sol ja comença a emmandrir-se. Així que el cel començava a perdre obertament el to blau fosc i el plugim suau es feia visible, el Ciset es va apartar de la finestra, com si li fes mal veure el contorn de les coses; com si no tingués dret a mirar res no havent-hi la Remei per corroborar-ho. Anà fins a la calaixera i bufà sobre el caramull de cera que era el que quedava de l'espelma nova, tota convertida en llàgrimes i llum. L'esforç el va fer tornar a tossir. Davant de la finestra havia estat rumiant moltes coses; tantes, que fins i tot havia tingut por. Perquè el cor se li havia omplert d'odi i no hi estava avesat. El Ciset sempre havia estat un home pacífic, que s'havia pres la feina de jardiner amb admiració perquè tots els seus esforços per plantar llavors, bulbs, esqueixos i planter sempre donaven fruit, amb l'ajut de l'aigua, del temps i del sol i de la seva paciència. Fins el dia que la follia el va portar a plantar la seva perdició. Flap!, i per culpa d'això es va haver de desterrar. Per culpa del flap i de la bossa de monedes que el va enlluernar. I per culpa de totes aquestes coses se li havia mort la Remei, que s'havia mort d'un cop de pena, ella que era una dona sana i mai no havia caigut malalta, que se m'ha mort de viu en viu, pobra Remei. I el Ciset va arrencar a plorar, com ho havia estat fent tota la nit, maleïda sigui la meva mala estrella, i va fer un bram que va ressonar a les parets buides de cal Peric, buidíssimes perquè ja no les omplia la Remei. I quan l'eco del xiscle va apagar-se, li va tornar a venir la tos, ara amb molta fúria. Amb la tos va escopir un altre bocí d'ànima i es va adonar que no li devia quedar gaire vida per endavant. I per primer cop aquell pensament no li va fer una por excessiva. Vés a saber, va pensar, si quan sigui l'hora que arribi la Galana, em troba ja mort d'una puta vegada. Flap.

Vuit dies abans que el rossinyol d'Orléans fos assassinat pel jove Andreu Perramon, que a la llarga havia de pagar la seva malifeta com la salden tots els malfactors si justícia vetlla; dos dies després que el Ciset plorés sol la primera nit de solitud, la nit del Dia dels Fidels Difunts sense la Remei, que se li havia mort de viu en viu a l'era, a peu dret, amb el missal a la mà; només dos dies després d'aquest enrenou, el quatre de novembre de l'any del Senyor, un carruatge cobert feia miracles pels carrerons en baixada fins a arribar a l'esplanada de la rectoria. Contràriament al que solia succeir a la majoria dels pobles de Déu, l'església de Mura estava situada a la part més baixa de la vila, a prop de la riera. El cavall es va aturar davant de l'edifici amb un aire d'intens avorriment. El notari Tutusaus de Feixes encara va estar-se uns segons assegut, tot i que el criat ja li havia obert la portella. Odiava aquell tipus d'encàrrecs. Odiava tot el que fos haver de viatjar sobretot si es tractava d'anar a una zona tan salvatge com aquella, lluny de Feixes i de la civilització, amb un camí perillós i incòmode. El notari Tutusaus va sospirar resignat i es disposà a baixar. Abans que amb un cop d'ull es fes càrrec de la situació, el seu criat ja havia tibat la cadena de la porta. Va sonar una campana esquerdada, miserable, i al notari li van venir ganes de tornar-se'n per on havia vingut.

El senyor rector li va explicar, sense més preàmbuls, que en Ciset de cal Peric s'estava morint. No era fill de Mura, el dallò, el Ciset. Hi havia arribat feia cosa d'un parell d'anys, no ho recordava prou exactament, i s'havien instal·lat ell i la dona en aquell casalot buit com si diguéssim. En aquest temps ningú del poble no els ha vistos treballar en res de profit llevat de portar un petit dallò amb quatre cols i quatre cebes, m'enteneu? Una altra cosa que havia estranyat molt la gent era que havia convertit l'era de cal Peric en un jardí ple de flors diverses i hom deia que la seva col·lecció de dallons, de rosers, era la millor que mai no s'havia vist. Però ningú mai no l'havia vist sirgar, m'enteneu el sentit? I diguéssim la dona se li acaba de morir; la vam enterrar ahir vull dir. I pel que es veu ell no té gaires ganes de dallò, de sobreviure-la. El senyor rector també li va explicar que la gent diu que diu, ja ho sabeu, oi, el cas és ficar el nas on no els demanen, doncs resulta que la gent diu que diu que el Ciset de cal Peric té un sac ple d'unces d'or i viu d'aquests diners.

- I ara s'està morint -va resumir el notari.

- Ve-t'ho aquí. I ha demanat un dallò, una cosa molt estranya.

Van haver de callar perquè la majordona, tota oïdes, els va interrompre amb unes pastes i un gotet de ratafia. Quan la dona va ser fora el rector va explicar la cosa molt estranya que havia demanat el Ciset de cal Peric: una confessió davant de d'allò.

- Una confessió davant de notari? -es va estranyar el notari.

El divendres que li va regalar la clau empaquetada, ella vinga dir però què és això, Falet meu?, i ell, orgullós que li digués Falet meu insistia té, té, és teu, obre aquest paquet. I ella nerviosa perquè don Rafel no solia prodigar-se amb regals inútils; va destrossar l'embolcall amb aquella impaciència que es gasta per als regals embolicats, la curiositat als dits, i quan va veure la voluminosa clau va dir no, no, perquè era massa gros però quan ell li va confirmar que sí, Elvira meva, ella se li va llençar als braços i li va descompondre la perruca. Aquella tarda va estar mes dolça que mai i de tant en tant agafava la clau amb voluptuositat, com si agafés una altra cosa i a don Rafel, que encara no era sa senyoria, li queia la bava i deia Elvireta la meva fada i ella li contestava, els llavis humits, la roba a mig treure, que ell era l'home més ben plantat de Barcelona i que se l'estimava amb passió. L'Elvira va traslladar la seva passió i les seves pertinences a la nova casa, casona bufona del carrer de les Caputxes, tocant a l'Argenteria, que bé!, ara ja no hem d'estar a l'aguait i podré venir-hi cada dia; però ella feia càlculs ràpids i deia oh sí, estimat, cada dimecres i divendres; i ell, com?, que no vols que ens veiem més sovint?, i ella, manyaga, li descordava la camisa de seda i les calces ajusta­des mentre parlava amb veu engrescadora, és clar que sí, cada dia hauries de venir, però pel bé del nostre amor hem de ser prudents, Falet meu; no podem permetre'ns que la gent malparli perquè el nostre amor és pur i intens i li abaixava les calces i començava a acaronar-li dolçament la reviscolada mandunga i ell perdia el món de vista i les paraules de l'Elvira eren paraula de Déu, sí, Elvireta meva, i ella s'agenollava i introduïa el capciró amatent a la boca i amb la llengua feia miracles i la respiració del futur regent civil de la Reial Audiència de Barcelona don Rafel Massó i Pujades començava a trencar-se en bleixos irregulars i sa futura senyoria posava els ulls en blanc i l'Elvira de tant en tant es treia el gland de la boca i reprenia aquell to persuasiu, la teva dona, Falet meu, començaria a sospitar, i tu, en la teva posició (eixancarrat al llit, pensava), no et pots permetre cap escàndol; i abans que ell pogués argüir que doncs dilluns també, Elvireta, ella tornava a empassar-se el gland amb golafreria i don Rafel ja no sabia què havia volgut dir perquè semblava que l'Elvira també se li hagués empassat la parla. I només sospirava Elvireta, que bé que ho fas, reina, ets la reina, i l'Elvira en aquella estrena del niu d'amor, racó ignorat pels estranys, paradís teu i meu i tota la pesca, va aconseguir extreure una lleterada tan abundosa que ningú ja no va discutir mai més que els dies de visita eren dimecres i divendres sense que això suposés cap rebaixa en els honoraris que rebia per al seu manteniment honest. I a la nit, don Rafel, al llit al costat d'una empastifada, pentinada i inaccessible donya Marianna, es preguntava si era possible de dir a la seva dona que li fes allò que li feia l'Elvira i, després de mirar-se-la de reüll com badallava havent llegit unes pagines del Kempis a la llum de l'espelma, arribava a la conclusió que era impossible; que era impossible fins i tot la proposta; que si gosava dir-li-ho se li desmaiaria a les mans; que per això ja hi havia les amants. O algunes amants.

Eren vora les quatre, ella estava molt atemorida i sabia que se li estaven acabant les oportunitats de tirar-se enrere. La capella d’en Marcús. Es va embolicar en el seu xal perquè feia fred i plovisquejava. La breu porta de la capella li servia d’aixopluc. No es va adonar que a pocs metres de la capella, després de l’Hostal, un cotxe amb el seu cavall estava aturat feia estona. El cotxer, inexpressiu, al seu lloc, semblava estar pendent només del fred que feia i de la pluja que havia d’entomar tant sí com no. Van passar cinc minuts, deu, un quart d’hora i na Galana va fer el primer gest d’impaciència. Llavors, un bastó va picar des de dintre el sostre del cotxe i el cotxer va animar el cavall a recórrer el breu trajecte fins a la capella. —Puja, au. Na Galana es va trobar davant la porta oberta d’un cotxe, i una mà que la invitava a enfilar-s’hi. Era la seva víctima. Va pujar, pensant que ja que havia arribat tan lluny valia la pena continuar. El cotxe engegà així que es va sentir el soroll de la portella.

Mai, ni de lluny, l'Andreu no s'hauria pensat que podria arribar a ser el protagonista d'una d'aquelles macabres processons que s'iniciaven a la plaça del Blat, i Bòria avall, arribaven al pla del Born, on erigien les forques. Per sepulchra regionum, coget omnes ante thronum, i mossèn Terricabres remugava al Seminari, el faria tornar: no sap ni dir coget com Don mana. Mai l'Andreu no havia volgut assistir a aquest espectacle depriment; molts ciutadans que podien fer-ho aprofitaven el dia d'una execució per marxar de la ciutat, amb les criatures i la senyora, lluny d'aquell acte bàrbar però necessari. Tot i que a la tornada inquirien, anhelants, als que ja fos per tenir més fetge o per no tenir casa a Santa Coloma s'havien quedat a ciutat i per ventura havien assistit a l'execució: si era molt jove, si anava mal afaitat, si s'aguantava dret o l'havien d'assistir, si s'havia rigut dels soldats i del públic, si havia escopit al capellà —quanta maldat al món, Senyor! — si havia besat el crucifix mentre se sentia el judicandus homo reus, huic ergo parce Deus, eh?; si havia pujat pel seu propi peu al cadafal; que qui era el botxí, aquell gros i cepat o l'escardalenc. El primet, era... I què més, va: hi havia molta gent? Havia dit algunes paraules, eh? I el d'allò, el moment, l'escanyada, vaja: com va ser, eh? I els més saberuts, si estaven només entre homes, fent un cafè o una xocolata al carrer de Santa Anna, a cal Geli, abaixaven la veu i deien és cert que quan els pengen se'ls enravena? I segons qui fos el contertuli contestaven ui, és un escàndol o, doncs no m'hi vaig fixar, o vés a saber, perquè amb les robes tan folgades que els posen les dames xucla-sangs de les confraries no es pot veure si el condemnat empalma com Déu mana i com el costum co­menta. D'una manera o altra, doncs, l'execució d'un malfactor, d'un amotinat, d'un lladre o d'un desertor, home o dona, tant se val, era motiu de conversa, angúnia, sospirs i fins i fot anhel dels més arrauxats. I encara bo que les execucions, vingués el condemnat de la plaça del Blat o de la Ciutadella, es feien a hores desavinents, no com quinze anys enrere. I per més lliure que en fos l'assistència, qui està per penjats en aquesta hora i amb el fred que fa.

La comitiva va sortir de la plaça del Blat a dos quarts de cinc. L'Andreu, a peu dret, repenjat en una fusta del carro, contemplava la plaça amb ulls plorosos, afamats, amb ganes que a través de la mirada una mica d'ell es quedés en aquells indrets. Sacsejat pels sotracs del carro, l'Andreu es va agafar com va poder, mans lligades sota la gonella, a la barana. Tocant al carrer de la Bòria va distingir un grup de persones arraulides pel fred que contemplaven la comitiva. Vés a sa­ber si no eren viatgers que anaven a la capella d'en Marcús en cerca de la seva diligència. I si es tractava... del seu pare, i de la Teresa..., o del Nando o d'un altre amic?...

Que el dia vint-i-set de setembre, a l'hora de la migdiada, li va posar unes banyes així de grosses a l'estúpid del seu marit amb un jove que don Rafel no va poder identificar. Que aquell dia de les banyes li semblava que l'havia arribada a veure despullada. Que des de llavors es va decidir pel telescopi. Que se n'havia enamorat... I hi feia guàrdia amb una fidelitat absoluta. L'humiliava cosa de no dir que amb aquells aparells es veiessin les coses a l'inrevés, però tot el seu esperit exultava esperant el dia que donya Gaietana es decidís a fer la migdiada a l'hora que ell podia ser a l'aguait. Oh! Oh! Sí! Don Rafel, entusiasmat, va aplicar l'ull a l'objectiu. Sí, efectivament s'obria la porta i oh!, donya Gaietana entrava a la seva cambra i feia un badall, mandroseta meva, quins pits com pometes... Alça, bagassota, que això no ho fas davant de la gent... Ai, ai... Donya Gaietana es va començar a descor­dar la faldilla, don Rafel maleïa l'aire del carrer que els separava. Oh, oh, oh, quina, oh! A don Rafel li queia la bava, Gaietana meva, si sembla que et pugui tocar, quin èxtasi... Per què no et despulles del tot, amor meu? Va, que només hi som tu i jo solets... Va, amor meu... Vinga, sense por!...

—     Senyoria.

Uns cops discrets a la porta del despatx i la veu de l'Hipòlit.

—     Què passa, ara? —va respondre don Rafel irritadíssim—. Que no ho sabeu, que a aquesta hora estic treballant?

—     Un despatx urgent de l'Audiència.

Don Rafel va moure el telescopi de lloc, va tornar la cadira on era abans i amb una certa precipitació va esgarriar quatre papers per damunt de la taula i va seure a la butaca del des­patx.

Ara t'obro —va dir, bo i aixecant-se—. Aquí no es respecta ni les hores d'estudi. —Va fer girar la clau i obrí la porta—. Què? Què són, tantes urgències?

— Que l'Elvira està enterrada al meu jardí? Don Rafel Massó, Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona es va aixecar com un llamp de la cadira del seu despatx de casa. La sang li va fugir del cos i tot de punxes li van foradar la pell. Esgarrifat. Tant, que li va rodar el cap. Davant seu, el temut Setúbal s'havia quedat assegut, sense perdre la calma.

— Al parterre central, a la vora del brollador.

— Que... que... Però si...

— Des de fa dos anys.

— Això... Això és una mentida! El Ciset la va llançar a mar! Va tornar a seure. Ara estava congestionat. Aquella notícia sí que era extraordinàriament perillosa, pel que era i per qui la portava.

— És una mentida —va repetir, pegant un cop de puny a la taula. Don Setúbal dels Etcèteres va brandar un paper com a resposta.

— Es diu al fragment de la confessió del Ciset que tenia aquella dona. No tenia cap raó per inventar-s'ho, el Ciset.

— Sí. Perdre'm!

— Romanços, senyoria... Jo estic convençut que és cert. —Va reprimir un badall, potser per deixar clar que no estava gens afectat pels esdeveniments, i va prosseguir—: Si teniu tan clar que és una mentida, busquem aquest cos al jardí i estareu tranquil.

— I com justifico a la meva dona i al servei que ens posem a cavar als parterres? Que faig un pou? —De sobte li va venir una suor estranya. Es va treure la perruca i s'eixugà la calba amb el mocador d'encaix—. I si al capdavall resulta que la trobem...

— O sigui que pot ser que hi sigui —va reblar el Cascal de los Rosales.

— Jo què sé, pobre de mi... — Va mirar de reüll el cap de policia i es va adonar que havia de reaccionar d'alguna manera. S'assegué i va assenyalar el portuguès aparentant una fermesa que de fet se li escolava pels budells—: Si s'hi ha estat dos anys, amic meu..., també se n'hi pot passar vint.

Don Jerónimo no va poder contestar perquè els copets a la porta el van fer canviar de conversa.

— Què passa!? —A sa senyoria se li va escapar la impaciència amb aquell crit. Donya Marianna va entrar i va fer veure que se sorprenia.

— Oh, don Jerónimo! Quina sorpresa! A què devem l'honor de la vostra visita?

Qüestions oficials, Marianna — va tallar don Rafel. Però el cap de policia ja estava besant la mà de la mestressa i fent una breu i enèrgica reverència.

Així que van ser sols tots dos homes van seure. Don Rafel va recordar el jardí, el cadàver, la Galana, tot l'horror i la por.

—     Què puc fer? — va implorar.

El Setúbal va somriure el punt just perquè no es notés i va deixar passar uns segons abans d'exposar-li el seu pla.

— Donar-me vuit-cents mil rals.

—     Perdó? — es va esgarrifar don Rafel, mentre la pell se li convertia en cartó insensible.

—Dit d'una altra manera: confiar en la meva discreció. Que té un preu, naturalment.

—Jo estic d'acord a tornar a pagar-vos generosament el vostre servei. Però heu dit...

—Vuit-cents mil rals.

—És tot el que tinc. És tot el meu patrimoni. No puc, don Jerónimo!

—Ho he calculat bé.

—Però no ho veieu, que em deixeu sense res? Fins i tot sense aquesta casa? Sense...

—Vuit-cents mil rals, senyoria. Us queda la casa de Mura. I. segur que us queden moltes més coses que ningú no sap que teniu.

—I què dirà, la gent? Ho trobaran estrany. Hauré de renun­ciar al càrrec... Voleu la meva ruïna.

—No. Només vull vuit-cents mil rals pel meu silenci actiu, m'enteneu? Per la meva protecció. O faré buscar el cadàver.

—És la meva ruïna! —va cridar don Rafel, a punt de plo­rar—. No tinc res més, jo! És com si em matéssiu!...

El Setúbal dos Sorrisos Sarcásticos es va aixecar. Els seus gestos s'havien tornat mes secs i tallants, com si ja no tingues cap sentit continuar fent comèdia.

Un cop fora a la plaça del Pi, el plugim molt fi li va omplir el rostre de llàgrimes. Va aixecar el cap i el primer que va veure va ser l'edifici de la Santa Confraria de la Sang. Va tombar el cap, com empès per un llamp, com si la sola visió de la casa d'aquella Confraria sinistra portés malastrugança al seu fill. Des del balcó principal de la Confraria una dama vestida de fosc contemplava la plaça. Havia vist sortir un home escardalenc amb un paper a la mà per la porta princi­pal de la basílica. Se l'havia mirat distreta mentre amb els guants en una mà es donava copets impacients a l'altra. Es va tombar esperançada: efectivament, la porta s'havia obert i don Josep Coll feia un somriure de dromedari que volia dir que la invitava a passar.

—Estimada donya Marianna, quina alegria —va fer, lacònic, el Confrare Major Perpetu de la Santa Confraria de la Sang, institució especialitzada des de temps ignots en l'assistència humana i espiritual dels condemnats a la forca amb la generositat cristiana que suposava la no distinció de raça, sexe, cultura, nivell econòmic, bandositat, historial i procedència del condemnat. Que vol dir que podien assistir amb la mateixa contundència religiosa una dona acusada i convicta d'haver robat sis sacs de blat de l'economat militar com l'holandès que es podria a la plaça del Blat per haver-se carregat dues o tres putes de port de les quals ningú no reclamava ni la memòria. O potser eren uns mariners, les víctimes? L'home i la dama es van quedar palplantats al bell mig del despatx. Ni ell li va oferir de seure ni ella en va mostrar les ganes. Estaven en guerra i sobraven els compliments que no fossin d'estricta bona criança.

Uns segons de silenci. Les parets del despatx parroquial del Pi es van amarar de les paraules del vell desesperat. Era ben clar que només era fill seu, l'Andreu, perquè llevat d'ell  i de la Teresa, a ningú no li importava un rave la seva sort.

—Ajudeu-me, mossèn.

—Jo, pobre de mi... No sé com puc...

—És que no conec ningú, mossèn. No sé com fer-m'ho perquè la gent que té influència s'interessi per l'Andreu... No­més em falta sortir al mig del carrer i posar-me a cridar.

—Un moment...

Mossèn Prats va obrir el calaix del seu escriptori, investint d'un toc d'importància cada gest, per revestir el conjunt d'una certa unció. Per tranquil·litzar aquell pobre diable i per tranquil·litzar-se ell. Va sucar la ploma al tinter i escriví unes ratlles amb la seva lletra de ratolí.

—Us obro la porta de la Catedral —va proclamar, en acabat, feliç d'haver trobat una frase tan expressiva—: És una carta de recomanació per al canonge Cascante...  —Pica el paper amb els dits—: Li suggereixo que us presenti al canonge Pu­jals, que és un home que remena les cireres, m'enteneu? El canonge Cascante i jo vam ser condeixebles de Seminari i un favor així no me'l negarà pas, m'enteneu?

Li va donar el paper, satisfet de treure's el mort de sobre. En el fons, mossèn Prats creia fermament que qui la fa la paga i ves com li vas a explicar a un pare atribolat que resignació, que si el seu fill és carn de forca per alguna cosa deu ser, no sé com dir-ho.

—Molt agraït, mossèn —va fer mestre Perramon agafant el paper com si fos l'única esperança de salvació per al seu fill—. Moltes gràcies, mossèn —va repetir mentre inclinava el cap.

Amb el paper a la mà travessà la fosca nau central de l'església del Pi. La conversa amb mossèn Prats li havia deixat un regust desagradable. Era evident que el mossèn se'l volia treure de sobre; que els problemes que ell plantejava li venien grans. Però sobretot, li sabia greu que mossèn Prats fes com si mestre Perramon no hagués estat tretze anys mestre de capella del Pi; com si no hagués arribat a la parròquia abans que el mossèn. Com si no es conegués pam a pam els murs i els racons d'aquella basílica; com si no hagués compost un motet en llaor i memòria del benaventurat Josep Oriol i Bogunyà a instàncies del mateix mossèn Prats; com si no hagués aportat il·lusions i temps en la benaurada tasca d'inici del procés de beatificació del benaventurat Josep Oriol; com si no hagués ensenyat, durant tretze anys, tretze generacions de galifardeus a comportar-se davant d'un penta­grama; com si mossèn Boladeres, l'anterior rector, no el tin­gués com a preferit; com si l'acadèmia de música que regentava no fos ben considerada en els cercles corresponents, que no ho era però el mossèn què havia de saber; com si de les cent vint-i-tres composicions (seixanta-nou per cent de caràcter religiós) no n'hagués compost una bona part davant de l'orgue del Pi...

Barcelona, aquella incòmoda nit de novembre, la nit de Sant Martí, va quedar tapada per una boira espessa, sòlida. Era el primer dia sense pluja després d'una setmana de ruixats. Les diligències i les expedicions que comptaven arrencar viatge amb l'ajut dèbil del quart minvant es van trobar a les fosques. I quan la boira ja s'havia fet mestressa de la ciutat, des de l'Estudi General fins a l'Hort de Sant Francesc, del Teatre a la Plaça del Blat i més avall, Bòria enllà; des del Palau de la Virreina al carrer de l'Argenteria i a Santa Maria del Mar i al Pla del Palau; quan les poques teieres enceses havien esdevingut completament inútils; quan la mateixa boira feia tremolar de fred els mariners que, dalt del vaixell, feien la seva guàrdia acompanyats només del xop-xop apagat i lent de l'aigua contra el buc; quan la diligència de Madrid ja havia carregat baguls, maletes i il·lusions i l'amo Sants despertava els passatgers i els cavalls piafaven delerosos d'enfilar cap a la Creu Coberta; quan la muntanya de Montjuïc, sal­vada de la boira, contemplava amb indiferència el llençol de coto fluix estès als seus peus..., la Vicenta del Pi tocava les tres batallades de la matinada i un gat, a la teulada del palau Fivaller, va tenir una esgarrifança. L'espessor de la boira havia tornat somort, envellutat i misteriós el so de la Vicenta com si anunciés mals averanys. Com si juguessin a l'eco, la Tomasa de la Seu tocava tres batallades, seguida de l'Agustina de Sant Sever i la més suau de Sant Just i Pastor, la Pastoreta. I amb dos exactes minuts de retard, la de Santa Mònica, al costat de la caserna, anunciava el que tots els gats teuladers ja s'havien après. A aquella hora havia retornat la quie­tud al carrer Ample, dispersats els últims vehicles, els dels tocatardans que no saben trobar l'hora de dir adéu, i la foscor s'havia instal·lat davant la façana del palau del marquès de Dosrius... I quatre cantonades més enllà, a la no tan il·lustre mansió dels Massó, sa senyoria, ulls oberts, immòbil per no despertar donya Marianna, veia passar davant seu, obsessivament, el somriure tibat i distant de donya Gaietana la inaccessible, i la mirada plena de dolor, plena de no comprendre res de l'Elvira, pobrissona meva, que això és un turment.

La petita comitiva que entrà al cementiri del Pi no estava per festes ni campanes. Entomaven la pluja amb resignació i en silenci. A l'atapeït recinte, l'aigua s'escolava pels reguerons dels nínxols i anava a petar a terra a alimentar els tolls. El Nando, el petit dels Sorts, es va plantar davant la tomba del seu amic amb un posat d'absoluta incredulitat. Mestre Perramon i la Teresa, un a cada banda del noi, acompanyaven el seu silenci amb una mirada d'on encara no havien pogut treure la perplexitat; tots plegats havien exhaurit la capacitat d'entendre los coses. Una merla va fer un xiscle però ells no en van fer cas, sobretot el Nando, que estava dient no m'ho crec, no m'ho crec, i plorava per dintre, allò que fa tant de mal, i mirava la llosa on una mà barroera havia escrit Andreu Perramon, mil set-cents setanta-nou, mil set-cents noranta-nou (ni el canvi de segle, no li havien deixat veure, Déu!), requiescat in pace i res més, perquè era una làpida senzilla i sense pretensions. I el Nando no podia entendre que la mort no fa marxa enrere i va trobar injusta la vida i sense sentit cap dels seus arguments, aquells que l'Andreu i ell, i algun altre de la colla proclamaven com a únics argu­ments que donaven raó de ser al fet de viure (i quan ho feien, de reüll miraven si l'ombra de Goethe els contemplava satisfeta). I el Nando Sorts, el petit dels Sorts, es va sentir culpable de viure i inesperadament va pensar en les cartes.

—Què? Quines cartes?

—Li vaig escriure moltes cartes. On són?

—No n'hem rebuda cap —va fer la Teresa.

—Les vas enviar a casa seva?

—Sí.

—Allí deuen ser.

Van deixar parlar la pluja uns instants. Andreu Perramon, mil set-cents setanta-nou, mil set-cents noranta-nou, requies­cat in pace. El Nando sabia que així que tingués les cartes les hauria de cremar perquè no eren res més que una patètica burla del destí, estimat Andreu, escollit pels déus, que visqui sempre l'art i la bellesa!, i l'Andreu podrint-se i morint-se i sentint-se sol perquè el seu millor amic estava empaitant pagesetes camí de Madrid i de Màlaga. Va sacsejar el cap per treure's de sobre aquells pensaments; no en va voler parlar en veu alta perquè aquella pobra gent ja estava patint la seva creu ben feixuga amb la mort absurda i inexplicable de l'Andreu. I llavors es va adonar que no havia deixat de ploure i que feia dies i dies que vivia xop, com un fill de la pluja. I va jurar venjar la mort del seu amic.

Davant de la porta de l'Hostal de les Quatre Nacions, al bell mig de la Rambla, un grup de desenfeinats observava la façana de l'establiment i filosofava. La força de la novetat no els deixava adonar-se que tot i que feia uns minuts que no plovia, la boira baixa els anava entrant als ossos i xipollejaven el fang que, amb tanta humitat, no acabava d'endurir-se. Però això tant se valia perquè aquella colla de menestrals que havien sentit dir que diu que diu que d'allò, estaven àvids de novetats o de variacions sobre les novetats. L'estat de la qüestió es podia resumir en el diu que diu que la gavatxa que canta; ah?, una gavatxa que canta? Sí. Doncs que l'han feta a trossets. Carai! Que sí! Alça!... I on? Aquí, Aquí? Sí, a l'Hostal. Carai! I què hi feia, la gavatxa, aquí? Cony, doncs cantar. Ah, ja. A l'Hostal? Què diu, aquesta? No, que es veu que han esbocinat una gavatxa cantaire. L'ospedrer! I tu com ho saps, Mariona? Cony, nen, m'ho ha dit el Jeroni, que treballa a l'Hostal. Ah, però és a l'Hostal, on ha passat això? Sí. Doncs vaig a veure-ho. Creu-t'ho; no t'hi deixaran pas entrar, no veus els soldats? Collons, tu... Estossinada? A bocins?... Au, bah! Que sí, t'ho juro! Què diu, aquesta? Que han fet a trossets una cantant castellana. Gavatxa! Gavatxa, volia dir. Ospi, i qui? Vés a saber. I ja eren setze o vint o vint-i-cinc els candidats a una pulmonia que opinaven i contraopinaven sobre el tema sense aportar més que elements de detall com ara doncs si l'han feta a trossets no hi haurà qui ho faci net, això. I també diu que l'assassí ha fugit. Tu què saps? Doncs jo he sentit a dir que eren dos, els assassins, i que els han agafat. Dos mariners. I és clar: devien ser lladres, no veus que una cantant de fora ha de dur molts cèntims a sobre? Que no: eren mariners. Ai, la mare! I de què li hauran servit, tants de cèntims? Sí, ves, quan és la teva hora, ja pots posar-hi pedaços. Sí, noia, quan toca, toca. Bé, jo me'n vaig. Cap on vas? Cap a la Boqueria. Va dona, espera't i després pugem plegades. Qui deia que l'han robada? Jo. Ah, i què és de debò? Home, si no, no ho diria.. Dos mariners mallorquins. Quins temps, senyor, que no es pot anar pel carrer de nits! Sí, ves, però aquesta l'han morta aquí dins. Pitjor! És que ja no hi ha seguretat. Ara t'escolto! Jo, quan era xic solia passejar per tota la ciutat... Això és perquè treuen les muralles. I ca!, els lladres ja els tenim dins. Gavatxa, dius que era? Qui? La dona que han fet bocins. Què?, que han fet bocins una dona? On?

A les cinc en punt, puntuals com la mort, tot estava disposat al pla del Born. L'Andreu era dalt del cadafal, sostingut per l'insistent Consiliari de la Confraria que no defallia en els seus llatinòrums inútils i que acostava la cara al rostre pal·lidíssim de l'Andreu. Per sort, en el sorteig, li havia tocat a ell primer; l'holandès sorrut de les putes hauria de patir en­cara una mica més dalt del carro. «Tinc por», va dir, i mossèn Xicart va contestar què dius, fill meu?, i només ho va sentir el botxí —tocava l'escardalenc, aquella matinada—, que va pensar que ja tenen collons els de la Sang, d'enviar al cadafal un capellà sord, i l'Andreu amb el cap va fer un gest que li acostessin el crucifix i a la llum incerta de les torxes va mirar per uns instants la imatge santa del reu déu però la va perdre de vista perquè els ulls se li van omplir de llàgrimes i va pen­sar que ja no ploraria mai més. El botxí, amb mà ferma, el va fer enfilar dalt d'un tamboret. La corda que li lligava les mans li feia mal, però tant se li'n donava: senyal que era viu. Va mirar al seu voltant amb desfici, com a comiat del món: una vintena de desconeguts matiners estaven palplantats davant seu, amb un bri d'impaciència a la mirada. «No la vaig matar», va dir al més malcarat. «Digues, fill meu?», s'hi va acostar el Consiliari de la Sang. L'Andreu va negar amb el cap.[...]

L'Andreu Perramon, veí de Barcelona, d'un pis alt del carrer de Capellans, d'ofici poeta segons diu, va caure a plom un parell de pams i ell i tota la seva por, barrejats amb els plors de la pluja, es van concentrar en l'asfixia que tant temia. Però amb el que no comptava era amb l'intens dolor al clatell i a la gola. Tot el seu cos va sofrir un espasme brutal, agònic, Pie Iesu Domine, dona eis requiem, i l'Andreu va sentir una estrebada molt forta, irresistible, més o menys allà on l'ànima té el melic. Amen

El cotxe havia sortit per la porta dels Ollers i ben aviat s'havia enfilat per la costeruda carretera de la muntanya de Montjuïc. Don Rafel el va fer aturar a mitja muntanya i manà que l'esperessin allí. Es va allunyar a peu, amb el Turc enganxat a les cames. Va arribar fins a la punta de Miramar des d'on es dominava tot el Pla de Barcelona i el mar. L'indret estava del tot solitari i només se sentia el panteix del gos i la piuladissa dels escassos pinsans i pit-roigs que encara resistien el fred. El sol, també d'incògnit, s'ocultava darrere una capa espessa de núvols tristos. Tot respectava el silenci del paisatge. La brisa, suau i freda, també guardava silenci. Don Rafel va sentir una esgarrifança i es va apujar el coll del tabard per protegir-se les orelles.

—Què te'n sembla, Turc?

—Guarxxxt — va badallar polidament el gran danès. Probablement no sabia de què li parlava. De fet, el que volia dir sa senyoria amb aquell què te'n sembla, Turc, era que ves per on, una ciutat tan gran, si la comparàvem amb Sant Adrià o Badalona, allà a l'horitzó, que ja havia rebentat dos cops el cinyell de les muralles i avançava lentament però inexorable cap a Montjuïc, una ciutat amb tanta gent (cent vint-i-cinc mil dues-centes quaranta-tres persones segons l'informe de l'Oïdor Major de la Sala Segona), una ciutat tan plena de menestrals miserables, purrialla sempre a punt per alçar-se contra l'autoritat del Rei, una ciutat tan farcida de comerciants astuts que anaven a la seva escatimant el pes i el preu de les coses i fent tractes amb mig món, una ciutat tan plena de fabricants de mil espècies diferents que a còpia d'hores i hores d'esforç començaven a enriquir-se de manera quasi obscena, una ciutat que s'anava omplint de sang nova, la dels fadristerns i cabalers de totes les masies del país que hi anaven a provar sort, al Seminari o a l'Estudi General o, al seu torn, a constituir-se en menestrals que engruixirien més purrialla rebel; una ciutat tan plena d'hospitals plens, on dolor i misèria es barrejaven sense contenció. Una ciutat tan miserable perquè la brutícia circulava entre el fang del carrer, però tan rica perquè les cent vint-i-cinc mil dues-centes quaranta-tres persones que hi vivien no paraven de treballar; una ciutat tan abocada al mar, d'ençà de la derogació de la prohibició del comerç amb les Amèriques... Doncs això: que una ciutat com aquesta donés fruits tan espectaculars com Donya Gaietana. Sa senyoria se'n feia creus. Això és el que volia dir amb el què te'n sembla, Turc. El gran danès, respectant el posat somiador del seu amo, s'havia allunyat unes passes i pixava contra la soca d'un lledoner. Don Rafel va contemplar els màstils dels vaixells atracats al moll. No en percebia el balanceig però se'l va imaginar. Des d'on era podia veure el carrer Ample i casa seva i també el niu de donya Gaietana. Sa senyoria va tornar a sospirar i va fer derivar els pensaments cap a un altre cantó perquè era molt dur reconèixer-se un mateix que estava enamorat d'una nena, com si diguéssim. A la seva edat. En la seva posició social... Va consultar el rellotge amb dificultats, ja que s'entestava a no dur ulleres. Si tornava xino-xano cap a Barcelona hi arribaria a temps per trobar-se amb el doctor Dalmases a la sortida de l'Hospital. Va aixecar el cap: començava a ploure.

Va respirar l'aire impregnat de l'olor de les lloses xopes. Així que va sortir del Conventet es va topar amb aquell home: l'estaven esperant.

—Feu el favor, senyoria. Don Jerónimo no vol que us allunyeu gaire de Barcelona. Us espera per resoldre una urgència.

Don Rafel es va tombar. De dins del Conventet eixia un altre home silenciós. Era un dels esbirros del Cascal dos Setúbais e Terror dos Regentes. Havia començat la caça.

—Com sabíeu que era aquí? —va fer, prement el maletí, com si això el protegís.

—Us hem seguit, senyoria. —To quasi d'excusa per haver de contestar una cosa tan òbvia. És a dir, que no li quedava ni la fugida en solitari.

Es va fer la quietud i tot s'omplí del petarrelleig de la pluja contra la pedra. Don Rafel no es va molestar ni a posar-se a aixopluc. En silenci, i amb aquella mica de dignitat que li restava, va començar a baixar la rampa que els conduïa fora del recinte. En comptes del seu, hi havia un cotxe més lleuger. S'hi va ficar sense fer preguntes inútils i va deixar, fins i tot, que els esbirros malcarats tanquessin la porta per fora. Per uns moments li va semblar que estava engabiat en un taüt de formes rares. El cotxe començà a bellugar-se i per la finestreta va veure com els homes del Setúbal rebien impertèrrits la mullena dalt dels cavalls que el seguien. Ni amb ell, no volien estar-se. Però quedava clar que sa senyoria era un presoner particular de don Jerónimo. Tenia sentit, ara, provar d'indisposar-lo contra l'advocat Terradelles?

Els vidres entelats i les gotetes enganxades feien difícil contemplar l'exterior del vehicle. Feia estona que viatjaven i don Rafel estava recollit, amb el rostre cobert per les mans, maldant per posar en ordre l'impossible. Quan enretirava les mans va somriure tristament, pensant que encara no estava tan espantat com es pensava que ho hauria d'estar... Obrí el maletí. A més d'uns quants documents, hi havia un bossot amb monedes d'or i l'estoig amb les dues Belleviste. L'obrí. Que boniques. Mentre en carregava una, es va recordar del ximplet aquell que el devia estar esperant, fastiguejat de fred i d'avorriment, al cementiri de Sarrià. Va somriure satisfet per aquella visió. Pensà en el Setúbal i el Terradelles i el somriure es va mantenir. Estranyament, no li tremolava el pols. Va empunyar la pistola. A través dels vidres no distingia absolutament res. Suposava que devien haver passat Sarrià i devien ser a les envistes de Sant Gervasi. No li quedava gaire temps. Va sospirar i tancà els ulls. Com si es tractés d'una glopada, començà a sentir tota la fressa del dia: el grinyol de les rodes del cotxe, el clapoteig enfangat del cavall, trossos de conversa i rialles dels homes del Setúbal... No va sentir cap ocell però sí, en canvi, la pluja contra el sostre del taüt. Tornà a sospirar. Aleshores se li va acudir de pensar en les seves estrelles estimades: les fidels Plèiades, fugitives eternes, el caçador impertorbable, Orió, rei dels cels, i la mandrosa Andròmeda, ajaguda indolentment, una mica cap a ponent d'aquell cel fred d'hivern, Andròmeda esvelta i prima; i al seu pubis misteriós, un núvol llunyà i desconegut... Andròmeda, Ariadna, Eurídice, Gaietana, Elvira, les seves dones, les seves estrelles sempre presents... Que jo no ho volia fer, Eurídice pobrissona meva... Com que les llàgrimes li venien als ulls i ell no volia plorar, es va apuntar al pit, a l'alçada que intuïa que la destrucció havia de ser més efectiva i no va pensar un bel morire tutta una vita onora, potser perquè no hi ha belsmorires que valguin. Don Rafel es va regalar dos, tres, quatre segons de vida durant els quals es va concentrar en la fressa de la pluja, persistent i remorosa... I disparà. L'espasme brutal li va fer saltar la perruca i el tricorni. Don Rafel Massó i Pujades, Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona, des de la remor de la pluja, passà a comprendre de cop i volta el significat estricte del silenci.

Va ser un Tedèum força lluït, sense falles d'organització tot i la inclusió a darrera hora, entre les autoritats amb setial, de l'ambaixador portuguès que, de pas cap a Madrid, havia decidit tocar-li el crostó al canonge Pujals.

Mentre Barcelona sencera lloava i donava gràcies a Déu pel nou segle (amb llenguatge vehement, glorificació del Déu U i Tri), don Rafel Massó feia esforços titànics no per concentrar-se sinó per no donar entenent als seus enemics que s'estava fonent a trossos: que el veiessin sencer, que temessin una possible reacció de la seva víctima; que agafessin tanta por que se'ls acudís d'abandonar la cacera... L'esforç era tan sobrehumà que no li va quedar temps per fixar-se en les lloances al Déu poderós, Déu de bondat i de perdó. I donya Marianna, als núvols, flotant de felicitat i observant de reüll si donya Rosalia i donya Agnès, a les primeres files dels bancs, l'observaven en la magnificència del setial d'autoritats.

Un Tedèum força lluït malgrat el disgust de les agustines, preterides en favor de les clarisses; dels caputxins, humiliats per la preponderància inexplicable dels franciscans i malgrat el mal humor dels Desemparats, que veien, impotents, com els confrares de la Sang anaven agafant un protagonisme que no. I una vintena de virtuals autoritats que es preguntaven al llarg del Te Deum laudamus per què ells no i en canvi don Rafel era al setial. Un Tedèum força lluït: impecable, el blanc dels ornaments; impecable l'encens portat a corre-cuita del Pi perquè el sagristà major havia tingut una badada. Correcte  l'orgue, discret el cor. Francament, el canonge Pu­jals no podia demanar més. I quan les autoritats, satisfetes i orgulloses, desfilaven camí de la sortida, va respirar alleujat perquè, si no era que s'esfondrés llavors la catedral, ja no tindria més problemes. Es va fixar, molt de passada, en la cara estranya que feia don Rafel Massó; gairebé com si li hagués correspost a ell l'organització d'aquell sumptuós acte litúrgic.

Quan sortien a l'aire fresc i plujós de l'esplanada de la ca­tedral, a donya Marianna li va passar pel cap aquella mena de desil·lusió que acompanya el final dels esdeveniments llargament esperats. «Ja està? Només era això?», es deia. Però ella mateixa contraatacava i es jurava que aquell havia estat un dia important per a la seva vida. I encara eren a mitja tarda i faltava el plat fort de la festa.

La Vicenta per una banda; la Nelson i la Ricarda per l'altra; la petita de Sant Just, la pastoreta, l'esquerdada Agustina de Sant Sever, la Tomasa de la Seu, la Pasquala dels Felipons i dos minuts més tard la petita de Santa Mònica, la Carlota, convocaven els feligresos amb el seu crit sonor, immutable, orgulloses solitàries al cim dels seus campanars, una mica desenteses dels drames que els homes vivien i respiraven allà a baix, ran de vida. La veu insistent de les campanes arribava al carrer Ample i s'escolava pel balcó tancat i els finestrals del palau de don Rafel Massó i Pujades, regent Civil de l'Audiència Reial de Barcelona. Palau és un dir, però es deia i sa senyoria era el primer interessat que casa seva fos anomenada palau, que el nom fa la cosa. I com que a dreta i esquerra, davant i darrere, al llarg de tot el carrer tot eren palaus, la casa de don Rafael es deia palau.

D'aquí a vint dies es complirà la sentència. Que Déu s'apiadi de la teva ànima. Tot això no ho va sentir, la Teresa, per allò dels sanglots de l'ànima i perquè ella era a la plaça i la vista se celebrava al segon pis i a l'altra banda de l'edifici. La pobra Teresa no va veure ni sortir l'Andreu; s'havia cregut que un reu condemnat a mort podia sortir per la portalada principal quan tothom hauria de saber que la carn de forca era evacuada pel carreró de Sant Sever i pel carrer de la Pietat era conduïda a la presó. La Teresa va veure sortir magistrats, alts funcionaris i personal de tota mena en cotxe o a peu, però no en va fer ca­bal. Esperava l'Andreu i la seva cara trista, ella. Per això, quan mestre Perramon la va anar a buscar i només amb la mirada li va deixar entendre que no podien esperar gaire cosa del marquès, ella li va dir que encara no l'havien tret, que no sabia per què trigaven tant. Encara s'hi van passar un parell d'hores més fins que van comprendre que els designis d'un edifici tan noble i imponent com el de la Reial Audièn­cia eren inescrutables i una cosa o altra havia d'haver passat amb l'Andreu.

A les deu en punt del matí, sa Senyoria don Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència, s'asseia al seu ampul·losíssim despatx de l'Audiència al Palau de la Generalitat. S'hi asseia amb el cul encongit perquè les coses podien haver anat maldades i havia estat a punt de tenir un entrebanc seriós. Però al mateix temps començava a tranquil·litzar-se: no ha­via passat d'aquí... Va obrir un calaix on no tenia res i el va tornar a tancar. Amb les mans es va aferrar a la comodíssima cadira i contemplà les pintures i els cortinatges. Havia estat a punt de perdre tot allò... i el que era pitjor, havia estat a punt de perdre l'honor, el nom, la fama... Una esgarrifança incon­trolada li va recórrer el cos i la calba li començà a suar sota la perruca. El càrrec, rai, va pensar. Perquè sabia que ningú, fes el que fes, durava eternament en cap dignitat i sempre existia l'amenaça de la destitució per recordar a tots els súbdits la fortalesa de l'autoritat del rei banyut, de Carles Quart el Banyes, Carles Quart el Cérvol de la Granja.

A les deu en punt del matí, sa Senyoria don Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència, s'asseia al seu ampul·losíssim despatx de l'Audiència al Palau de la Generalitat. S'hi asseia amb el cul encongit perquè les coses podien haver anat maldades i havia estat a punt de tenir un entrebanc seriós. Però al mateix temps començava a tranquil·litzar-se: no ha­via passat d'aquí... Va obrir un calaix on no tenia res i el va tornar a tancar. Amb les mans es va aferrar a la comodíssima cadira i contemplà les pintures i els cortinatges. Havia estat a punt de perdre tot allò... i el que era pitjor, havia estat a punt de perdre l'honor, el nom, la fama... Una esgarrifança incon­trolada li va recórrer el cos i la calba li començà a suar sota la perruca. El càrrec, rai, va pensar. Perquè sabia que ningú, fes el que fes, durava eternament en cap dignitat i sempre existia l'amenaça de la destitució per recordar a tots els súbdits la fortalesa de l'autoritat del rei banyut, de Carles Quart el Banyes, Carles Quart el Cérvol de la Granja.

Don Antoni Terradelles es va recompondré la perruca amb un gest molt femení abans d'etzibar, per entremig d'un somriure de cianur, que si sa senyoria no hi tenia inconvenient, estava a punt d'iniciar una causa contra ell. Don Rafel, en comptes de fer-se el boig, va dir i per quin motiu, si es pot saber. Era una manera de facilitar-los les coses.

—Assassinat, senyoria.

Va haver de seure. Es va enfadar, va riure dient i ara qui­nes bestieses, posà els ulls en blanc, tocà l'ase, va tornar a riure, va dir jo?, eh?, jo?, i ho negà tot, definint aquella història com una mentida bruta, i podrida. Els va instar a reconèixer si realment s'havien cregut aquella rastellera de disbarats i li va suar la calba. Va odiar l'Elvireta meva i el som­riure gèlid del cabronàs del Terradelles. Fins que va demanar proves.

— Tenim el testament i la confessió del tal Ciset -va mentir l'advocat, acompanyat del somriure bondadós del notari Tutusaus.

— El tinc jo! —va cridar don Rafel

— O sigui, que existeix — feia caure les paraules com pedres, el notari—. El vaig redactar jo mateix, senyoria. I en dono fe. I en tinc copia — es va inventar.

—En Ciset va ser jardiner meu, sí. Però fot això son menti­des!

Don Rafel va comprendre que havia de canviar de tàctica. Es va permetre uns segons de descans i va treure la capsota de rapè. Cony de mans que li tremolaven. Ho va voler dissi­mular amb un somriure i va començar a insinuar què volien, què demanaven, què els podia oferir: diners, poder, desigs no acomplerts, don Antoni, o és que mai no heu pensat en la possibilitat d'accedir al càrrec d'Oïdor Primer de la Sala Pri­mera? Què. Però el rostre de l'advocat no perdia el somriure de verí. Aviat don Rafel es va adonar que el notari estava disposat a fixar quantitats i que el Terradelles es mostrava infle­xible en la seva intenció d'iniciar una causa.

—Prohibeixo que s'iniciï cap causa en aquesta Audiència. — Sa senyoria va voler donar-ho per acabat.

— Molt bé —es va aixecar l'advocat davant del disgust del notari—. Recorreré al Capità General.

— Pobre de vós que feu això.

— I tant, que ho penso fer.

Dret al mig de la sala, l'Andreu no va fixar-se en la inacabable pintura que cobria un dels murs laterals i que havia costejat, per aclamació, el primer consistori de la Nova Planta feia ja vuitanta anys. Representava, amb tons vius i festius, el primer Borbó que posava les grapes a Barcelona, cavalcant un cavall airós, la mà esquerra a les regnes i la dreta prement fort la vara de comandament i mirant fix, segur i victoriós cap a l'objectiu, cofat amb una perruca Lluís Catorze, de les que ja no es fan, que li arribava quasi a la reial cintura. Al seu damunt, i entre els núvols, uns àngels trompetaires aguantaven una pancarta mirífica on amb tintura celestial hom hi havia escrit philippus V. hispaniarum rex, et ipse nominatus inter tres robustus, per a més inri dels altres dos que no van ser prou robustus com philippus. Sota el cavall, un lleó agònic i amb cara de fàstic —Alemanya o Albió la pèrfida?— contemplava l'apoteosi de l'hispaniaruín rex, mentre els exèrcits poderosos desfilaven al fons de la pintura en un pla discretament retirat. Una altra feina tenia l'Andreu, que fixar-se en les filigranes d'un quadre commemoratiu perquè en aquells precisos moments en aquella sala, la Sala Tercera o del Crim de la Reial Audiència de Barcelona, era formalment acusat de l'assassinat de la cantant francesa maguidelop deflogs, fet ocorregut aquesta nit entre la mitjanit i les quatre de la matinada. Si l'acusat no al·lega res serà empresonat fins al dia del judici. L'oïdor de la Sala del Crim es va esperar uns segons, va mirar l'Andreu amb cara d'avorriment i com que aquest només feia que obrir i tancar la boca i no li sortia cap so, l'oïdor va donar per conclosa la vista i va manar a l'algutzir major que traslladés l'acusat a la presó després de complir els tràmits pertinents.

L'Andreu es va deixar conduir d'esma, les mans lligades al darrere, agafat per dos soldats, fins a una mena d'estança nua on hi havia una taula, dues cadires i molta ferum de brutícia.

—T'esperes un moment aquí i fas bondat, eh? L'algutzir el va deixar amb els dos soldats i llavors l'Andreu va reaccionar, eh, eh!, però és que us heu tornat bojos?, i els dos soldats miraven cap a la paret, va parir, aquestes guàrdies a l'Audiència són les més cabrones perquè veus carn de forca. I quan l'Andreu els anava a preguntar per què no em dieu res, es va obrir la porta i entrà una pudor densa, consistent, vomitadora, de feltre brut i mullat, seguida d'un home alt i prim que tossia desagradablement i que vestia, a la manera antiga, un abric de feltre xop de la pluja que feia una hora que queia sobre Barcelona. No es va treure el barret de tricorni que cobria la seva perruca carlestercer una mica arnada. El seu aire, tot i ser ells on eren, era absurdament anacrònic. Duia una cartera voluminosa que va deixar damunt de la taula i parlava amb aire cansat. Semblava que la pudor de feltre humit de l'abric no l'atribolava gaire. Fins i tot es permetia de fer pujar els mocs cap amunt amb un sorollet fastigós.

Des de l'antic Palau de la Generalitat, on estava instal·lada la Reial Audiència, l'Andreu va ser traslladat per la Baixada de la Presó fins a l'edifici sinistre de la plaça del Blat, allà on mai no s'hauria imaginat que aniria a petar. Ell i els dos soldats que el portaven van entomar estoicament la pluja. Potser era el fet d'airejar-se, de ventilar-se; el cas es que l'Andreu ja no veia les coses tan fosques: aviat s'havia de desfer el malentès, per força. I encara sort que plovia i no hi havia gent pel carrer en el curt trajecte, que poguessin dir mira aquest noi, quina una en deu haver feta.

A la porta de la presó, després de passar una mena de mi­serable cos de guàrdia on un home s'estava traient les puces, van aturar-se davant unes reixes molt gruixudes.

—Un altre? —van dir les reixes. Un home de cabell blanc i llarg, amb un somriure fàcil, incomprensible en aquell lloc, va obrir de dins estant i va fer passar l'Andreu i els soldats.

—Vull veure el qui mani aquí —va fer l'Andreu, disposat a acabar al més aviat possible amb aquell embolic.

—L'alcaid? —va fer el vell.

—Això mateix.

—Doncs jo vull veure el papa de Roma —va tornar a somriure—, Segueix-me.

—No, que ho dic de debò.

—Molt bé. Però ara segueix-me. Com si les parets fossin conscients del seu paper, tot respirava a presó. Un corredor llarg i fosc; l'escarceller fent tentinejar les claus, amb una llanterna a la mà: unes escales que baixaven vés a saber on; finestres minúscules i enreixades, oh, Senyor, que això va de debò!

—He dit que volia veure l'alcaid! M'acusen d'una cosa que no he fet!

—Per aquí. Vosaltres no podeu passar.

Quan els soldats silenciosos es van quedar a l'altra banda de la nova reixa, l'Andreu es va sentir atordidorament sol, com si aquella presència inútil hagués estat l'únic lligam amb el món exterior, Déu meu, per què m'està passant tot això?

Després de la porta enreixada van començar a baixar una nova escala de cargol com si encara fos possible encofurnar-se més endins d'aquell clot de misèria. El pis de sota, sense cap il·luminació natural, era el país de les ombres. Miraculosament, sense topar amb cap ombra, l'escarceller avançava forat enllà fins que s'aturà davant d'una porta de fusta. La va obrir. La bafarada que en sortí gairebé va fer caure d'esquena l'Andreu. Era una bravada impossible.

—Què és això, Déu, aquesta pudor?

L'escarceller, avesat a totes les combinacions de flaires, va trobar avorrit el comentari. Per resposta va clavar una em­penta a l'Andreu i el va introduir en aquell ambient on la putrefacció semblava solidificar-se. A les fosques, amb unes ga­nes horribles de vomitar, l'Andreu va sentir com passaven el forrellat darrere seu. Es va quedar immòbil esperant acostumar-se a la tenebra. Segurament l'atemoria fer un pas i trepitjar pudor. Li va pujar una arcada i va fer el gest i el soroll de vomitar. D'algun lloc profund d'aquella bafarada nausea­bunda va sortir una riallada i una veu feta d'humitat negra va començar a deixar-se sentir:

—Sembla que no et prova això.

L'Andreu es va esverar. No s'imaginava que hi hauria més gent allí. Però és que hi podia viure algú amb tanta fosca i... oh, aquella horrible pudor que foradava boca i narius...

—Qui hi ha? —va fer tímidament. La veu va tornar a riure.

—Qui hi ha? Cinc o sis homes feliços de veure't —deia la veu podrida.

—Cinc o sis?

—N'hi ha un que... —Es va sentir un cop—. Eh, tu, minyó! —La veu va tornar a parlar amb l'Andreu—, 'hi ha un que no hi és tot. No passarà d'avui.

L'Andreu es va tapar la cara amb la camisa, com per protegir-se. Va tornar a sentir com la veu reia:

—Que potser voldries una cel·la per a tu tot sol? L'Andreu no va contestar. No s'atrevia a respirar a fons perquè no volia omplir-se d'aquella porqueria. La veu va continuar el soliloqui:

—Treu-t'ho del cap. És pitjor barallar-se amb les parets que amb la porqueria dels altres.

D'un racó venia, ara se n'adonava, una tènue claror. Va percebre una finestra petita, situada molt amunt, que projectava restes de llum de capvespre de novembre en aquell racó. S'hi va acostar esperançat. Com si un cop allà pogués comen­çar a respirar sense noses.

—Quant de temps fa que ets aquí? —va preguntar a les palpentes.

La veu va riure un altre cop. Es veu que la pregunta era divertidíssima. I després el silenci. Al cap d'uns segons, unes paraules ronques, mortes:

—Tant me fot. No ho sé. Més de deu anys.

Sentí un sorollet a la porta. L'espiell central es va obrir. L'Andreu va veure-hi claror; però en comptes dels ulls can­sats de l'escarceller, es va trobar amb una mirada inquieta, desconeguda.

—No es veu res —va sentir que deia una veu aguda i queixosa.

Els ulls es van apartar i l'espiell es tancà amb un cop sec. Sentí el soroll de la clau al pany i l'escarceller va passar amb el seu llum vacil·lant fins a la porta de barrots.

—Ho sento, noi —féu. I es va enretirar a un costat, alçant l'espelma i introduint-la entre els barrots per tal d'il·luminar el presoner. Aquest es va aixecar i parpellejà esperançat. A l'altra banda dels barrots, dues senyores vestides amb roba fosca el van mirar durant uns segons amb tanta intensitat que se'ls obria la boca.

—És jove... —va mormolar l'una, sense apartar la vista de l'Andreu.

—Sí. Joveníssim —xiuxiuejà l'altra, empassant saliva. L'Andreu les va observar, llambregà cap a l'escarceller i quan estava a punt de preguntar si aquestes senyores em vénen a ajudar, l'escarceller va enretirar el braç amb l'espelma.

—Ja n'hi ha prou, senyores. No podem estar-nos-hi més estona.

Tancà la porta de fusta sense més explicacions. Les dues dones es van quedar immòbils, respirant amb un cert anhel. Donya Marianna va deixar que aquella pudor feta d'humitat, foscor, brutícia, cera mal cremada, misèria, rates, palla podrida, suor i pixums, semen derrotat, saliva, por i fred, l'anés penetrant.

El doctor Dalmases va fer un silenci educat i va mirar per la finestra del cotxe. Aquell llefiscós de don Rafel el carregava cosa de no dir. Però no hauria estat intel·ligent deixar-ho traslluir. És que el carregava, mira que encaparrar-se a invertir imatges: això és cosa de principiants i encara. Segur que ho vol per fer una altra cosa.

—Molt bé —a sospirar—. Si feu aturar el cotxe davant de casa us en puc deixar un... Espero que encaixarà bé amb el vostre telescopi.

—Us estic molt agraït. —Collons, sí que li ha costat, va pensar—. Però m'estimo més comprar-vos-el. Així el podré fer servir sempre que ho vulgui.

—No m'heu entès: us el regalo.

—De cap manera.

—Hi insisteixo.

Dóna'm pa i digues-me cul d'olla, va pensar don Rafel. A més, acabaven d'entrar a la plaça dels Traginers.

—Molt bé, doctor Dalmases. Em rendeixo. Va pegar uns copets al sostre del carruatge i aquest es va aturar al bell mig de la placeta. Un nen que feia anar amunt els mocs va observar encuriosit el fum que sortia dels narius del cavall. El doctor Jacint Dalmases va baixar després d'assegurar que era qüestió d'un minut i don Rafel va somriure satisfet. Quan el criat del professor va tornar amb una capseta a la mà, el nen dels mocs encara estava calculant si aquell cavall tenia foc per dins. El cotxe de sa senyoria va arrencar amb fressa i trepitjant el fang d'aquella placeta. Don Rafel ja tenia el seu inversor i el nen encuriosit, al mig de la plaça, va rebre de ple l'esquitx del fang de les rodes del cotxe, ai sa mare quan ho veiés.

D'aquí a vint dies es complirà la sentència. Que Déu s'apiadi de la teva ànima. Tot això no ho va sentir, la Teresa, per allò dels sanglots de l'ànima i perquè ella era a la plaça i la vista se celebrava al segon pis i a l'altra banda de l'edifici. La pobra Teresa no va veure ni sortir l'Andreu; s'havia cregut que un reu condemnat a mort podia sortir per la portalada principal quan tothom hauria de saber que la carn de forca era evacuada pel carreró de Sant Sever i pel carrer de la Pietat era conduïda a la presó. La Teresa va veure sortir magistrats, alts funcionaris i personal de tota mena en cotxe o a peu, però no en va fer cabal. Esperava l'Andreu i la seva cara trista, ella. Per això, quan mestre Perramon la va anar a buscar i només amb la mirada li va deixar entendre que no podien esperar gaire cosa del marquès, ella li va dir que encara no l'havien tret, que no sabia per què trigaven tant. Encara s'hi van passar un parell d'hores més fins que van comprendre que els designis d'un edifici tan noble i imponent com el de la Reial Audiència eren inescrutables i una cosa o altra havia d'haver passat amb l'Andreu.