Ajuntament de Tàrrega (Tàrrega), 2008
Panoràmica de Tàrrega
Diumenge al matí. Hem pujat a Sant Eloi a esmorzar coca i préssec, un vestigi de l'antiga festa major després que va arribar la Fira del teatre. Des del mirador del parc, on l'estiu és més agradable, el veig. Es la postal més típica del poble. El tinc molt a prop, però el sé llunyà. Adesiara, el poble és molt més petit del que sembla, i per això mateix li costa tant de deixar-se anar. Com si una por a vessar-se li recordés l'enuig de la ressaca.
El poble és com una puteta: es fa voler, però alhora t'exigeix aquella mena d'odi per les coses que s'estimen. Els versos de l'alexandrí mitiguen el meu acostumat malson: "Tal com has devastat aquí la teva vida, / aquí en aquest racó petit, / és en tota la terra que has fet la destrossa".
A cop d'ull, una molt ben encoberta hipocresia t'enllamina el tracte mentre deixa agonitzar el mercat setmanal. El poble sembla capaç d'acollir qualsevol projecte, però cap és finit. Evidentment, és un frau a les expectatives.
Malgrat ells, la Fira ja té quinze anys, potser perquè per a la vella generació el teatre és un bon negoci i per a la més jove ha estat un espai d'emancipadora llibertat: la primera nit sota els estels, el primer cigarret i el primer bes...
Al capdavall, pensa el sòrdid usurer, cada vespre bufa la marinada.
El campanar
Ha vist passar l'Home, des de Mossé Natan fins a Pedrolo, passant per l'esperit del foll Ramon, el Llull targarí segons l'antiga crònica i, el pelegrí Eromir, tornat de Terra Santa, descansava sota la seva ombra. Plaça Major d'ells des de sempre, no sabreu mai des quan els pertany, molt abans però d'on el record s'esllangueix.
L'estiu calcina les seves cases i les finestres obre. L'hivern embolcalla la plaça amb una boira que agita les ànimes més benèvoles i et llasta el caminar la inèrcia del viure. Allí hem ballat l'Eixida i allí, hem plorat el difunt.
Testimoni mut, el campanar ha escoltat les traïcions i les seves campanes dringuen els dies de festa quan no toquen a morts i és tan alt, que s'abat sobre el poble com una ombra fantasmàtica imposant el seus límits, talment el caprici d'un tirà. Hi ha hagut malvestats, epidèmies, fam de totes menes i, les llegendes corren pels seus passadissos. Ha estat i és tema de fotògrafs i artistes i, els rumors s'alimenten de la seva saba mentre ell es dreça altiu amb el sentit de perennitat ben assumit, sabent-se indeleble després d'una nova reconstrucció.
Dins d'aquest engranatge secular també hi cap l'error. I per la Fira, el banderer amb major urc ha hissat un llençol blanc, l'única bandera que sap dels nostres somnis, o pel carnaval els parroquians hi pugen un ruc. És la comèdia que, any rere any, regenera una tragèdia decadent. Un baptisme col·lectiu que, mitjançant el teatre, ha convertit la festa en esdeveniment orgiàstic.