Editorial Saó (València), 2000
Qui vos parla pertany també a eixa tropa,
i a Mallorques per viure enviat
d'intendent, per a dur de proa a popa
d'intendent, per a dur de proa a popa
la nau plena, ¡he sigut infortunat!
-Conteu –Seidia diu. –Pos sí, venia
-ell segueix- jo en la nau pels setiadors;
la qual, quan més fiada feia via,
prop Montcolobre assalts rebé traïdors.
Sultana: dins la gran blavor salobre,
fetes pedra tres nimfes (¡cas no oïtl)
Les tres nimfes germanes Montcolobre,
lo cos de l'aigua trauen empedrit.
Folles, qui-sà, del foc de jovenesa,
de son pare deixaren lo costat,
son pare, el Promontori d'Oropesa,
Neptú temptant-les a son llit vedat.
Qui-sà innocentes Occeà implacable
les mudà, per a eterna expiació,
en rocs, fent-les portar, ¡fat miserable!,
de grans serps i escurçons la maldició.
Amagatall totstemps de naus pirates,
eixe jorn, la cristiana per caçar,
hi eren d'Alger ocultes dos fragates,
que amb sa incursió espantaven ferm la mar.
Com corb marí ataüllant la llampreola
quan se'n puja a flor d'aigua bellugant,
així espiaven nostra nau, que sola
a Borriana venia de Llevant.
De Mallorques venia despatxada
en remei de l'exèrcit setiador:
amb l'entranya d'abast ensaginada,
per al corsari pàbul temptador.
Tan prompte com ses veles voladores
a les envistes foren dels illots,
les dos naus algerines caçadores
se mogueren als rems dels galiots.
D'una forta estrebada l'una eixia
a deturar-li el vol, tota cruixint;
i com estigué a tret, sa bateria
de dards i pedres li amollà brumint.
I, volant sempre més, per fi topava
amb la nau mallorquina, i l'esperó
per un costat de proa li clavava,
aferrant-li per dalt lo botaló.
Desconhortats los expedicionaris
i a l'infant fent cabdill de la mainada
la volta d'Ares a tot córrer prenen
de més força i auxilis en demanda.
Vindran a deslliurar lo fill d'en Blasco,
viu o mort, mes que sang los coste cara.
No tornen tots a Ares: uns se'n pugen
al Montcatil veí, gran atalaia
per a aguaitar més terra.
Una mesquita
al capoll, alça el braç de sa almenara.
Los cavallers cristians allí sorprenen
uns sarraïns, qui abstrets hi són de guaita.
Sense deixar-los lloc a resistència,
en va els pregunten noves de l'alçada
dels seus. Mirades feréstegues, rabioses,
obtenen per resposta a sa demanda.
Però els calius que veuen d'alimares,
ben clar los diuen, que la nit passada
s'han fet senyals los moros de l'envolta,
i qui-sà en armes s'han alçat tots ara.
Sona un corn... Aquells moros se'ls esmunyen
de les mans als cristians, qui, toc d'alarma
judicant lo del corn, la vista giren
al lluny... i allà ataüllen a la rambla
Carbonera, ¡gran Déu! ¡Una host mora
que puja rambla amunt com la boirada!
No volen saber més: del puig se'n fugen
i peguen dret a Ares.
I esclata en plor i llàgrimes. -¡Perdó!, en este punt salta
la bruixa agenollant-se, i abraça-li els genolls
a l'afligida. -¡Oh filla!, ¡perdó! –seguix- ¡si és falta
açò que vaig a dir-te!- I de dolor s'exalta
i plora també a rolls.
Quan ja s'és sossegada, li diu d'esta manera:
-Tal dia com un d'estos d'estiu, fa vint-i-un anys,
jo acaptava pels masos com vui, aventurera;
al dels Aladerns entro, i, ¡oh vista llastimera!,
¡lo mas tot fos en planys!...
En rústec llit jeia, feia molt poc difunta,
com rosa tardorenca, ¡bon Déu!, ¡de Ben-Açal
la pubilla!, que veja jo sempre al pare junta
volar per esta serra d'un cap a l'altra punta
caçant com gat cerval.
-¡Per Al·là! ¿T'encontraves allí tu en aquell dia?
-la jove diu. -Sí, hermosa -fa Boia- i més perdó
te prego de lo que ara diré: en lo llit jaïa
també viva una nena; del part d'ella moria
la mare. ¡Oh, que infantó!
Vaig i la prenc en braços. Lo mas tot bellugava
en torbació i desori; los cors plens de neguit.
Un pensament, de prompte, en la closca em se clava,
i batejo la nena, vessant-li aigua que llava,
En lo nom de Déu Pare, del Fill i Sant Esperit.-
Abans que estes paraules s'acaben, un crit sona,
i Seidia que el pega, d'un sortit s'alça en peu.
Corren los de la casa: Boia als peus s'abraona
de la mora, que crida: -¡Què feres, bruixa dona!
¡Què feres, valga'm Déu!...
¡Tu més lo mal m'endenyes!... ¿Què vaig a fer jo ara?
¡Sang mora i llei cristiana!... Mes ¿llei serà un bateig
rebut sens coneixença?... ¡No! Sols llibertat clara
del cor podrà lligar-me!... -¡Perdó! -postrada encara
fa Boia amb sangloteig.
-¡Alça't! -li diu la jove, que al front la mà posant-se.
s'assenta, i enfundada se queda un bell ratet.
Tots los del mas se planten callats i entreguardant-se.
fins que els diu llur senyora de l'embraç recobrant-se:-
Guardeu d'açò secret.
Aneu-vos-ne a la taula, si de sopar és hora:
a mi deixeu-me a soles amb Boia... Jaia, dis
La causa ¿per què et feres tu ma batejadora?
-De compassió de vore't orfeneta, senyora,
¡per obrir-te el Paradís!...
Camí de Culla ordena portar-los l'amazona,
i puja a on són los moros, i així repta a Al-Hadrí:
«¿Açò que és? –diu- ¿Morella no és ja vostra corona?
¡Per Al·là el gran!... ¿La història dirà que jo, una dona,
deguí obrir-vos camí?».
Però, entretant ja assoma don Blasco, ferro en beina,
amb sa triümfant mainada, com vencedor clement;
sorprès, veu que dels moros l'alé encara no amaina;
mira allà lluny a Culla i el ferro desembeina
als seus així dient:
«Valents: allà veig Culla, i ací les sarraïnes
despulles, que, refent-se, mos tapen lo camí.
Allà aplegar no us mano (¡i el fill me té entre espines!),
mes lo camí escombreu-me d'aquestes gents roïnes:
demà estarem allí.»
Diu; i acomet als moros amb més cor i bravesa,
com pluja, que és més forta quan fa el segon ruixat;
ara té els set-cents d'Ares que ajuden sa acomesa;
«¡Pugeu fins aquells cingles -los diu- en ala estesa!»
I ell Coll avall combat.
De puig en puig la lluita, de vall a cingle salta,
per a on la host mora la nit abans pujà:
dubtosa és la victòria, coratge a ningú falta:
si fe als cristians anima, també als alarbs exalta
la fe en lo seu Al·là.
Seidia amb sos de Culla destres arquers, braveja,
i blanc de ses sagetes los caps fent de la host
cristiana, ¡és com victòria final ella cobeja!...
¡En va!, l'estrella adversa tan sols al cel dardeja,
¡que el sol del triümf s'ha post!
I els morellans més aire prenent, ¡ai!, l'extermini
de tota la host mora qui-sà daria fi,
si no vingués amiga la nit, i amb son domini
d'apartar-se als dos bandos fes pendre el determini
per ben opost camí.
I dins d'Ares s'alberguen les tropes morellanes,
a Benassal los moros repòs van a buscar;
quan d'Al-Hadrí la tropa torne a les terres planes,
a la mitat llurs mares, llurs dones o germanes
¡ai!, ¡bé hauran de p1orar!...