Editorial Proa (Barcelona), 2003
L'asperger de Guimerà
Lo rector de Guimerà, segons se diu, fou acusat per la mala llengua d'unes velles malvolentes de la parròquia davant lo senyor bisbe de que los diumenges abans de la missa major feia els asperges sense aigua. Lo senyor bisbe l'envià a buscar i ell, humilment i abaixant lo cap, prometé l'esmena.
Lo diumenge següent, a l'hora de l'ofici, abans de sortir de la sagristia, donà un cop d'ull a la iglésia, i vegé que les velles acusadores s'havien posat en primer lloc, assegudes en los escalons del presbiteri, per veure si complia la promesa, o millor diríem, si la reprimenda havia aprofitat. Ell, quina en fa! Barreja oli amb l'aigua i, tot espargint, anava dient:
Asperger de Guimerà,
si no s'hi coneix avui,
s'hi coneixerà demà.
L'estany de Montcortès
Pujant des de Gerri de la Sal a la fresca i alterosa vall de Cabdella, se troba a mà esquerra lo blau i espaiós estany de Montcortès. Entre ses espesses i espigades bogues se veuen nedar los cabussons, ànecs bosquetans que, com diu bé son nom, se cabussen dintre l'aigua, com fan los bons nedadors, per sortir un tros més enllà i agafant de pas amb les estenalles de son bec alguna tenca o granota descuidada.
Ombregen l'hermós estany vells roures i ramades alzines, i per la banda de ponent lo domina i senyoreja la gran i antiquíssima pagesia de Cabestany (cap de l'estany), nom de família que feren cèlebre, no fa gaire temps, l'autor d'El nudo gordiano, i, fa sis-cents anys, lo poeta rossellonès Cabestany, conegut, més que per ses poesies, per sa tràgica història.
Aqueixa no és pas coneguda de la gent del país, mes, en canvi, de tradicions volanderes, no en vullau més. L'un vos dirà que, per llarga que sia la corda amb què es mide la seva fondària, no s'arriba mai al bell pregon; l'altre us contarà que dintre aquelles quietes aigües jau enterrada fa centúries una ciutat de què ningú sap rastre.
Si els parlau de la pesca que s'hi cria, no es descuidaran pas de dir-vos que una vegada un pagès del veïnat hi pescà una anguila tan llarga, tan llarga, que de la seva pell, un cop fou seca i apergaminada, se'n feren, segons uns, unes tirandes de bous, i, segons altres, uns correigs, que és aquell lligam que uneix lo jou amb lo tret o ansa a on se posa l'arada o l'espigó de la carreta.
Una tradició solen explicar, amb més ets i uts i circumstàncies, que no deixa de ser interessanta per l'alt personatge a qui l'atribueixen. Veu's-la aquí.
Aqueix estany, com és alterós, al mig de l'hivern se glaça; i, si damunt s'hi aclofa la neu i damunt la neu la gebre s'hi entreté a teixir ses randes i crespats uns quants dies i unes quantes nits, s'hi fa una llosa de glaç, per on juguen i s'empaiten los vailets de l'encontrada. Aixís estaria quan una vegada, corrent darrere un herc, lo comte de Pallars, muntat en son corser, se n'hi entrà sens adonar-se'n. Quan fou un tros endins, lo glaç començà de cruixir i d'esquerdar-se esgarrifosament sota les potes del cavall. Lo comte, veient obrir la sepultura més negra i horrible sota sos peus, sense cap esperança d'auxili sobre la terra, aixecà los ulls al cel i, recordant-se de la miraculosa Verge del monestir de Gerri, la invocà de cor, prometent que si li donava la mà li faria una gran presentalla. La Verge Maria, qui, com a mare amorosa de tots, està sempre amatenta per auxiliar a qui la invoca, li donà la mà i els tragué a la vora bons i sans, a ell i a son escuder. Quan ja n'eren un xic lluny i emprenien la baixada, encaminant-se a sa noble estada de Peramea, son escuder, qui ja devia conèixer de quin peu coixejava, li preguntà quina presentalla volia fer a la Mare de Déu de Gerri.
— Quina presentalla? — respongué-li el comte—. No pas cap. Aigua passada, Mare de Déu enganyada.
Mes de Déu Nostre Senyor i de sa Mare santíssima, ningú se'n riu, i qui tira pedres al cel no triga a sentir-les caure sobre son cap. Pocs dies després, lo comte quedà orb, sense saber com, ni per què ni de quina manera. Un metge li digué que la ceguera li provenia de la blancor de la neu, i li ordenà un col·liri; un altre li digué que era efecte de la roentor del sol, i li receptà unes herbes. Ell no prengué açò ni allò, sabent prou i massa de què li venia el mal.
Se confessà del seu pecat humilment i després, fent-se acompanyar a Santa Maria de Gerri, s'agenollà a sos peus, li demanà perdó de tan grosser agravi, i tot seguit recobrà la vista. Aixís que hi vegé per sos propis ulls, diuen que se n'anà a un poblet que hi ha mitja hora més amunt de Gerri, que des d'aquell dia s'anomena Compte [el Comte], en memòria del compte o escriptura de donació que féu a la Verge de tota la gran muntanya de Pentina, encara avui la més verdosa i emboscada del voltant, i, juntament amb ella, de totes les terres que la separen del monestir de Santa Maria de Gerri.
Les coves de Ribes
Una vegada un ribetà, o sia un fill del poble de Ribes, jo no sé per quines vies, si per mar o per terra, si catiu o en llibertar anà a parar a Moreria, i encara més a la ciutat de Constantinoble, Los moros l'acompanyaren al palau del Gran Turc, i, conduit a sa presència, aquest li preguntà d'on era. Sabent que era del poble de Ribes, li demanà si es veuria amb cor d'entregar una carta a una filla seva que estava temps havia encantada dintre les coves.
—Te sortirà — li digué— en figura de serpent, mes no tingues por; posa la lletra al cap d'una canya esqueixada i deixa-l'hi caure a la boca, i en un moment aquell monstre horrorós se convertirà en una gentil donzella. Mes, ai d'ella i ai de mi si la carta cau a terra; ni ella es desencantarà ni jo la podré veure mai més. No cal dir-te que si em desencantes la filla i me l'acompanyes ací, te donaré lo que voldràs, baldament me demanes la meitat del meu reialme.
Passaren dies i setmanes. Aquell home, sortint de la terra dels moros, tornà a la dels cristians, i, recordant-se de que era ribetà, no parà fins a estar de tornada en lo poble de Ribes. De bona arribada, sa primera diligència fou complir la promesa que féu al Gran Turc de Moreria,
Se n'anà cap a la cova, allí posà la carta al cap d'una canya, i amb aqueixa per bastó, se ficà balma endins, balma endins, fins al bell cor de la muntanya. Allí se li aparegué l'horrible serpent. L'home, al veure'l, agafà por i posant-se a tremolar deixà caure la canya de les mans, i la serp desaparegué fent un crit de donzella. Des d'aquella feta, diuen que la pobra filla del rei moro se quedà més encantada que mai dintre d'aquella cova per culpa d'aquell cristià, qui a l'entrar-hi no s'havia recordat de fer lo senyal de la creu.
Entre les diferentes tradicions que els devots de la Cerdanya fan córrer de sant Guillem, m'han semblat més verosímils les següents:
Conten que era un capellà, altres volen que fos solament estudiant fill d'envers Tolosa, qui captant entrà a Espanya per la vall de Querol, desitjós d'anar a visitar a sant Jaume de Galícia. Arribà a Isòvol i, sentint-se malalt, demanà on hi havia una capella de sant Jaume on pogués satisfer la seva ardenta devoció.
Li digueren que n'hi havia una de pública, d'on és titular encara, en la casa d'Alf,1 entre Alf i Olopte, en la solana de la Cerdanya, i a cosa de mitja hora del poble d'Alp. L'acolliren los pagesos de la sobredita casa, i en ella morí d'una pestilència que allavors regnava.
Fou enterrat en lo cementiri allí mateix i després de temps una dona vegé una gran resplendor sobre el seu sepulcre. Una cega ho sentí contar, s'hi encomanà devotament i recobrà la vista. Fins allavors lo sant jeia, com l'altra gent, terra enllà, mes lo desenterraren per donar-li un sepulcre millor dins del temple sant; mes aquell cementiri era arraconat i desconegut.
Déu, que estima els sants, féu donar avís a dos nobles de Llívia de que l'anessen a treure d'aquell llogaret i se l'enduguessen a sa vila, on seria més conegut i honorat. Aquells dos nobles ni foren sords ni peresosos: reberen la inspiració a la nit, i de bon matí emprengueren la via, on se trobaren sense saber-ho l'un de l'altre.
—Doncs, on vas tant de matí? —digué el més vell al més jove.
—A vós ja us ho puc dir —respongué el jove; vaig a Alf a cercar lo cos de sant Guillem.
—També hi anava jo —replicà l'altre—; doncs, ja hi podem anar tots plegats.
Cuitaren bé per fer-ho abans de dia, a fi de que la gent d'Alf no se n'avisés. Lo temple estava obert de bat a bat, com esperant als autors del piadós lladronici. Prengueren aquests les sagrades relíquies, a excepció del cap, que per descuit d'ells o per voler de Déu se quedà a Sant Jaume d'Alf. Fugiren a més córrer enriquits amb tan preciosa càrrega i quan la llum del dia descobrí la feta, ja havien passat lo Segre. Los d'Alf, a l'obrir los ulls, prou cuitaren també, i, deixant lo caminar pel córrer, prou seguiren d'a prop les petjades dels llivissencs; a la vora del Segre, vingué d'un badall de grill que no els aconseguissen; mes justament en aquell punt revingué el riu i creuats de braços i sense poder fer un pas, s'hagueren de mirar com los altres s'enduien llur tresor. A l'arribar les santes relíquies a la Prada s'enfeixuguiren i no volgueren sortir d'allí, fins i tant que els llivissencs feren promesa de bastir-hi la capelleta que encara hi ha avui dia amb lo nom de Sant Guillem.
Allí mateix anà a pendre'n possessió el rector de Llívia, seguit de sos parroquians, duent-se'l en processó a l'església de la vila, on està guardat encara i tancat amb set claus. Ara, quan en temps de pregàries per sol o pluja o per altra calamitat, los llivissencs trauen de la parròquia el cos de sant Guillem, lo posen en sa capelleta de la Prada, i dos homes li fan sentinella de dia i quatre de nit, per haver-hi la tradició de que els pagesos d'Alf vindran a reprendre lo que ells creuen llur.
Lo salomonet de les matines
Deu fer molts i molts anys del fet que us vaig a contar, sense guanyar ni perdre, tal com me'l va contar a mi fa temps un vell mariner de Tarragona.
Un bastiment, perseguit i sedassejat pel mal temps, cercava endebades l'entrada d'aquell port una nit en què la tempesta batia fortament aquelles costes i amb ses ales de negra boira feia la foscor impenetrable. Los xisclets del vent entre les cordes i l'espetec de les onades al rompre's en les roques li sonaven al vell patró tan asprament com les rodes dels carros que sent a dreta i a esquerra un cego que, per atzar, se troba sol enmig d'un camí ral.
No hi havia encara fars marins allà ni enlloc. Mes, li costa poc d'encendre'n un on bé li plau i de treure perill als que de cor li reclamen, a Aquell que ha dit en lo sant Evangeli: «Jo só la llum del món; qui em segueix a mi no camina pas en les tenebres.»
Era cabalment la nit santa de Nadal. Los canonges i beneficiats de la seu cantaven amb tota solemnitat los salms de David i les profètiques lliçons d'Isaïes de les matines, abans de les dotze, com se solia fer alguna hora, per començar la Missa del Gall al punt de la mitja nit. L'escolà major aixecà l'anomenat salomonet del cor, coronat de ciris encesos, fins a l'indret del gran rosetó que mira a la mar, com ull immens de l'edifici; i els mariners, que, ja a punt de naufragar, demanaven a Déu un raget de claror, al veure-la sobtadament, s'orientaren a plaer, com los tres Reis amb l'estrella, entraren feliçment
i arrelaren l'àncora en lo redós més abrigat de la baïa.
Plorant d'agraïment, l'endemà de bon matí pujaren a peu descalç a adorar al bon Jesuset, i, aprés de remerciar-lo per aquell salvador miracle, lo contaren fil per randa als tarragonins, que s'ho conten encara de pares a fills i no ho han deixat ni ho deixaren esborrar de sa memòria.
La tradició afegeix que en aquella sortosa nau venia la filla del vell patró, i que al posar los peus en terra volgué complir la prometença que havia feta en l'hora del perill de quedar-se per monja en lo convent de Santa Clara.
Des d'allavors ençà, cada any, quan lo vespre abans de Nadal se canten les matines en la seu de Tarragona, s'aixeca lo salomonet tradicional fins a l'indret del gran rosetó. La resplendor, que no cap en la basílica -figura, en aquella hora, de la Cova de Betlem-, s'aboca per lo finestral, i una garba de llums de color baixa al port a refrescar la recordança d'aqueix succés memorable als mariners.
Sagrada claror del santuari, llum de la Cova Santa, llanterna de sant Josep, estrella dels sants Reis, antorxa dels veritables savis, sol de justícia i resplendor del Pare, surt aquesta nit de l'Establia de Betlem!, llença't pel món e il·lumina a tants milions de cors que no hi veuen i a tants pobles i nacions que naufraguen perduts en la fosca nit de l'error i en la mar de les passions humanes! Aurora de Nadal, mostra't ja com l'ullada de l'Infant diví sobre la terra plena de tenebres i ombres de mort, i torna-hi lo dia clar i serè de la fe, esperança i caritat que el cor enyora!