Ribera

Edicions Bromera (Alzira), 1998

Autor: Josep Lozano i Lerma
Pàgines: 200-202
Indret: Ca Revolta (València)

- Una nit, prop de las fiestas josefinas, eixírem després de sopar per estirar les cames. Ja feia bo. Pensàvem aplegar-nos al bar Bomba per vore com estava i més tard fer-nos unes copes a l'Arana o en el café Fet Exprés. Veníem per la vorera de la Llotja, però quan anàvem a entrar al carrer Bosseria, just davant de l'hostal del Pilar, que em fa Miquel:

»-En lloc d'anar al Bomba... per què no anem al Ràdio-City i ens en juguem una al billar?

»-Com vulgues.

»I trencàrem a l'esquerra. Però quan arribàvem a la placeta on conflueixen la Carda i el Moro Zeit, entre les tres palmeres nanes del jardinet, vam vore per primera vegada Mortimer: un carajillet citrí, més sec que un clau rovellat, amb cara de dromedari sense marketing. Anava enfundat en un pantaló Levi's 501 blau, que li marcava paquet, sabatilles esportives J'Hayber, blanques de naixement i negres per tota la vida, camisa Massimo Dutti blava, la nota discordant de la indumentària, jupa negra de cuiro i calcetos a rombes negres i blaus, que els talons, famolencs, quasi li'ls havien menjat. Duia una ostentosa agulla imperdible de coure plantificada a la mànega esquerra i auriculars sintonitzats a les orelles, de teleta negra. Malli es trobava quasi «exànima» o «exànime››, una de les parauletes que es gastava Miquel, és a dir, molt refotuda.

»El menda-lerenda estava agenollat i li pegava punyades al cor a la tieta, estesa en terra, que es trobava sense sentits. El xicot demanava ajuda i ningú no li'n donava. Se'l veia desencaixat, fora de si, i no parava d'exclamar:

»-Tranqui, tronca, que eres l'hòstia. Per què ho has fet, titi? Si t'havia dit que al coll no, titi. No te n'adones, titi, i te la jugues de la manera més imbecil. Parla... Parla'm! Parla'm, titi!!

»La titi en qüestió era la Malli. Tot açò amb un decorat de Lambretta negra, de l'any de la picor, que tots dos empraven per al seu transport urbà per la ciutat. Perquè vivien a Benimaclet en un pis d'estudiants. Se la guanyaven de camells.

»La Malli, a qui deien aixina en el seu ambient perquè sempre duia malles en lloc de calces o calcetins, s'havia xutat un pico a la vena jugular; que ens va vindre justet de prendre un taxi i, amb l'all al cul, dur-la al servei d'urgències de La Fe. Per poc més la dinya.

Autor: Josep Lozano i Lerma
Pàgina: 205
Indret: Església de Sant Joan (València)

Miquel em deia que es trobava malament ací, en la seua terra, com si a poc a poc l'arraconaren, el feren estranger, un indi de reserva. Que València era històrica/ histèrica, mestissa, amb el desig pujat de ser provinciana per in secula i que la ciutat odiava la resta del país, del País Valencià, perquè li recordava el seu origen i volia oblidar-lo. I que eixe era el preu que el cap i casal de «l'antic Regne» havia pagar per fer-se híbrida, castissa, coetera, espanyola... Tota una teoria. Amb tot i això ell s'estimava València. Ell haguera donat mitja vida per la Llotja, per Santa Caterina, per Sant Joan del Mercat, per l'estació del Nord, per les torres de Quart, per la plaça del Carme, per la del Negret, la del Correu Vell...

És a dir, entre ell i jo hi havia poques afinitats, però fortes. Per exemple, en la lectura ell admirava J. V. Foix i jo m'ho passe pipa llegint Bukowski, i entre Gertrudis i La màquina de follar hi pot haver un abisme insalvable.

Autor: common.nocontent
Pàgines: 197-198

Com que Agustí Gonzalez, Tinet, vivia a València, vaig quedar amb ell a les set de la vesprada, en l'entresol del Café del Mercat, davant del Mercat Central. Hi vaig arribar amb deu minuts de retard. Agustí ocupava l'única tauleta que hi havia en aquella mena d'anaia. Era baixet, semblava una mica nerviós. No tenia més de trenta-cinc anys. Duia el cabell tenyit amb un color de palla pujat, però vestia discretament. Quan jo arribava a la seua taula, feia dringar la cullereta contra el petit got de vidre on li havien servit una infusió.

-Sóc Ismael Colomer. Parlí ahir amb vosté per telèfon -li vaig dir jo, per presentar-m'hi.

-Si. Ja m'ho figurava.

Tot seguit demanàrem dos gintònics al cambrer i l'entrevista va començar sense més preàmbuls.

-Crec que no calen més presentacions.

-No, no ho crec.

-Molt bé, comencem. Feia molt de temps que coneixia Miquel?

-Dos anys.

-On tenien el domicili?

-En el carrer Sant Vicent, a l'altura del carrer de la Sang, prop d'ací.

-Quina relació de parentiu tenia Miquel amb la tia Virtudes?

-Era una germana del seu iaio, viuda d'un apotecari. Una dona de pela, que en morir li havia deixat el pis i l'ús de tots els seus béns i rendes, l'usdefruit crec que es diu.

-De què vivien Miquel i vosté?

-Passàvem, sobretot, de la renda dels diners i dels camps arrendats: tres o quatre trossets de terra campa.

-Amb quina periodicitat arribaven els ingressos?

-Els diners que rendaven els bons del tresor els cobrava semestralment. Encara que el capital nominal no el podia tocar i la terra tampoc no la podia vendre. De tota manera, la renda no era res de l'altre món, regular.

-Diuen que vosté vivia a costa d'ell.

-No, això no s'ho crega. Jo no era cap mantingut.

Mai no m'ha agradat viure a l'esquena de ningú.

Pagava les despeses  fifty-fifty.

-Fifty-fifty?

-Meitat i meitat. Miquel posava el money i jo feia les faenes domèstiques: netejava casa, llavava, anava a comprar al Mercat Central, ací davant, i cuinava. Una entente cordiale.

»Eixe era el nostre tracte. A ell li acomodava el sistema, a mi també: i tots en pau.