Quaderns Crema (Barcelona), 2000
Tots sis germans nasquérem al número dos de la plaça de Catalunya. Santiago Rusiñol, el pintor, vivia al pis de dalt nostre. Com que la meva mare tenia una experiència prou pintoresca del «senyor Rusiñol del pis de dalt», quan acabada la guerra, amb motiu de Los jardines de España, van fer bitllets de vint-i-cinc pessetes amb l'efígie de Rusiñol, no ho entenia de cap de les maneres. Em deia: «¿Tú crees que valía tanto el señor Rusiñol para que lo pongan en los billetes de banco?»
Hi ha moltes contarelles d'ell que no se sap si són reals o atribuïdes, però n'hi ha algunes de ben certes que són molt característiques, i del tot segures: Rusiñol vivia llargues temporades fent de bohemi a París, on els seus companys de bohèmia li deien: «Costa poc de fer el bohemi, quan es té un bon passament.» Així era: feia el bohemi i també comprava Grecos i gerros xinesos, mentre l'Albert, el seu germà, feia de fabricant, amb la condició que l'altre no s'hi fiqués.
En Rusiñol tenia una filla, la Maria, cosina de la Núria, de qui parlaré més endavant. Un dia, en trobar-se la sogra vivint amb la filla, aquella va comparèixer a casa nostra per dir a la meva mare: «Pugi, pugi, senyora Batllori, que el meu gendre s'ha tornat boig, ha llençat per la finestra la meva néta!» En Rusiñol amenaçava sovint la sogra que, si la nena plorava tant, la llençaria per la finestra, i aquella vegada ho va fer creure a la pobra dona, tot vestint una nina amb robes de la petita.
Els diumenges, després de dinar, a Rusiñol li agradava de pujar al terrat amb les minyones de tots els pisos. Quan a l'estiu començaven a sortir els senyors amb els barrets de palla nous, les noies i en Rusiñol, des del terrat, els llançaven pinyols de llimona o de taronja per tal de veure si hi encertaven. Un senyor va entrar a casa nostra indignat. Com que era diumenge i les minyones eren fora, va haver d'obrir-li la porta el meu pare. L'home l'agafà per la solapa, i el pare li digué: «Encara no li he dit que passi!», i aquell respongué tot enfurismat:
«Tan mal educat en aquesta casa és el senyor com les minyones.»
Recordo la plaça de Catalunya amb uns arbres molt esparsos i alguns claps que no estaven encara edificats. Per la part del darrere, hi havia el baixador del tren de Sarrià, que es trobava mig al descobert, i que nosaltres vèiem des de la nostra galeria. Si la diversió, al carrer de Llúria, eren els soldats del solar del Ritz, en canvi, abans, al carrer Pelai, ens embadalia l'entrada i sortida dels trens de Sarrià.
Jo sé com es va anar fent el Ritz. El solar havia estat primer un teatre de mala mort que era dels amos del Canari de la Garriga, una taverna posada allà perquè hi recalessin els qui sortien del teatre popular del davant. Per això, quan es va fer l'hotel, els deien, amb una broma prou grollera, «can Ritz i can Rots». Nosaltres, la meva germana bessona i jo, ens divertíem molt, quan aquell terreny servia per a exercicis militars, veient com els feien els soldats; ens ho miràvem des de les nostres cadiretes petites posades al balcó de casa, al carrer de Llúria, 21. El Ritz encara era un solar quan vam marxar a Sant Gervasi l'any 1916.
El Ritz es va obrir com a hotel l'any 1919, però no el van voler inaugurar solemnement fins que hi anés un gran personatge. Així va ser quan l'any 1922 arribà el rei a Barcelona i, com que no hi tenia palau propi, s'hi allotjà.
En aquell moment va venir aquí el primer ministre Sánchez Guerra, que, distanciat de Maura, havia d'aliar-se o bé amb els reformistes o bé amb els de la Lliga. L'any 1922, el Ministeri estava en un moment feble, i Sánchez Guerra va aconsellar al rei que fes el primer ball amb una noia catalana. Don Alfons, que coneixia molt bé les dones, es va fixar en una noia guapíssima, íntima amiga de la meva germana Conxa que encara viu a Sevilla, amb noranta-set anys al damunt. La Núria Rusiñol, recordo que era una de les noies més maques que mai hagués vist. Era filla de l'Albert Rusiñol (el germà d'en Santiago), industrial, i un prohom de la Lliga Regionalista. En llegir la notícia del ball, al diari, la meva germana va agafar el telèfon per felicitar-la i va tornar al menjador sense poder parar de tant riure. La meva mare li va dir: «¿Por què ríes tanto?» I ella contesta: «Porqué Nuria me ha contado lo que ha pasado.» Tot seguit va contar-nos que, després del ball, una noia molt lletgeta va acostar-se al rei i li va dir: «Señor, habéis bailado con la chica más separatista de Barcelona.» Davant d'això, el rei va respondre, ràpid: «Pues cuando bailaba conmigo no lo parecía.
Jo sé com es va anar fent el Ritz. El solar havia estat primer un teatre de mala mort que era dels amos del Canari de la Garriga, una taverna posada allà perquè hi recalessin els qui sortien del teatre popular del davant. Per això, quan es va fer l'hotel, els deien, amb una broma prou grollera, «can Ritz i can Rots». Nosaltres, la meva germana bessona i jo, ens divertíem molt, quan aquell terreny servia per a exercicis militars, veient com els feien els soldats; ens ho miràvem des de les nostres cadiretes petites posades al balcó de casa, al carrer de Llúria, 21. El Ritz encara era un solar quan vam marxar a Sant Gervasi l'any 1916.
El Ritz es va obrir com a hotel l'any 1919, però no el van voler inaugurar solemnement fins que hi anés un gran personatge. Així va ser quan l'any 1922 arribà el rei a Barcelona i, com que no hi tenia palau propi, s'hi allotjà.
En aquell moment va venir aquí el primer ministre Sánchez Guerra, que, distanciat de Maura, havia d'aliar-se o bé amb els reformistes o bé amb els de la Lliga. L'any 1922, el Ministeri estava en un moment feble, i Sánchez Guerra va aconsellar al rei que fes el primer ball amb una noia catalana. Don Alfons, que coneixia molt bé les dones, es va fixar en una noia guapíssima, íntima amiga de la meva germana Conxa que encara viu a Sevilla, amb noranta-set anys al damunt. La Núria Rusiñol, recordo que era una de les noies més maques que mai hagués vist. Era filla de l'Albert Rusiñol (el germà d'en Santiago), industrial, i un prohom de la Lliga Regionalista. En llegir la notícia del ball, al diari, la meva germana va agafar el telèfon per felicitar-la i va tornar al menjador sense poder parar de tant riure. La meva mare li va dir: «¿Por què ríes tanto?» I ella contesta: «Porqué Nuria me ha contado lo que ha pasado.» Tot seguit va contar-nos que, després del ball, una noia molt lletgeta va acostar-se al rei i li va dir: «Señor, habéis bailado con la chica más separatista de Barcelona.» Davant d'això, el rei va respondre, ràpid: «Pues cuando bailaba conmigo no lo parecía.»
Dins la Companyia de Jesús era normal que els estudiants, abans de començar els estudis de teologia i ser ordenats sacerdots, passessin uns anys com a ensenyants en algun col·legi, per tal de tenir contacte amb la vida real i amb les famílies dels nois. En el meu cas, s'havia planejat que aquest període d'ensenyament fos substituït per uns anys d'investigació a Roma, que en principi havien d'allargar-se fins al 1940. Però, en venir la guerra, el projecte va quedar estroncat. Un cop acabats els estudis de teologia, i complert un any de recés espiritual a Manresa, el 1941 vaig ser enviat a Mallorca, en primer lloc perquè no havia fet els tres anys de magisteri que solen fer tots els jesuïtes, i en segon lloc perquè, com que se'm tenia per un home liberal, catalanista i inconformista amb moltes qüestions de la Companyia a Catalunya i a Espanya, no es va creure prudent, tal com he explicat abans, de posar-me a la direcció de la Biblioteca Balmes, convertida ja llavors en Balmesiana.
Els anys que vaig ser a Mallorca, alhora com a professor del col·legi de Monti-sion i com a sacerdot, historiador, recercador i conreador de les lletres, van servir-me per escriure el meu llarg esbós de síntesi del lul·lisme italià, part amb els materials recollits a Itàlia entre 1932 i 1936, part amb la bibliografia de i sobre Ramon Llull, acumulada i ben ordenada a la biblioteca de la Societat Arqueològica Lul·liana, llavors al carrer de l'Almudaina. Aquells anys no podia ni imaginar els grans progressos que els lul·listes, sobretot els italians, han fet, partint d'aquell primer humil esbós, que no fou una fita terminal, sinó un punt de partença per a noves recerques meves i alienes, sobre el lul·lisme a Itàlia.
Els sis anys que vaig passar a l'illa, del 1941 al 1947, ja no eren bèl·lics a Espanya, bé que ho fossin a tot Europa i per a gran part del món. Però sí que eren anys en què se superposava una cultura que apareixia a flor de terra, i una altra que havia de mantenir un cert aire de clandestinitat.
Ara, dono gràcies a Déu de no haver-me trobat a Barcelona aquells anys, perquè la situació de Mallorca—on no va haver-hi una repressió tan forta—permetia de viure una vida molt més tranquil·la que no pas a Barcelona. A Mallorca, m'explicaven que un dia, al cinema, quan passaven el No-Do, en sortir la figura de Franco, només una persona del públic va aplaudir, i en la foscor es va sentir una veu que deia: «Aquest deu tenir oli.» A Barcelona, molt probablement, un comentari d'aquest tipus hauria comportat la vinguda de la policia per tal de fer cantar el responsable. A València, aquells anys, em recontaren un cas semblant, només que el comentari fou: «Txe, ¿que tens fred?»