Ajuntament de Barcelona (Barcelona), 2007
Pel carrer de casa —i suposo que per tot el barri— passaven sovint els venedors ambulants, oferint la seva mercaderia amb l'habitual cantarella de cadascun i depenent de l'article que pregonaven. Era molt familiar aquell pregó recitant les bones qualitats del producte i precisament per la seva cantarella no calia entendre'ls el que deien: jo sols de sentir les seves tonades ja endevinava quin venedor era. [...]
Recordo que el drapaire, que anava amb aquest mitjà de transport tirat per un burret, sempre s'asseia a l'embarrat o braç del carretó, des d'on tocava la campana, o millor dit, amb un martell repicava un estri de ferro, com un cul d'olla, que estava clavat a la barana del petit carruatge. Tan bon punt se'l cridava, venia corrents a tractar la compra, o sigui, a la inversa dels altres venedors; ell comprava les ampolles de xampany, draps, roba de tota mena i tota classe de trastos, i tot allò que a les llars ja no es feia servir perquè havia estat renovat per altres estris nous, i era qüestió de fer neteja dels racons de la llar i de passada fer algun centimet.
Entre aquests venedors ambulants recordo una sola venedora. Disposava de bona parròquia i de bona veu. El seu crit era: «Terra d'escudelles, dones!».
La mare em donava deu cèntims per anar a comprar-ne, i la dona, amb una mesura d'un pot tot rovellat, m'omplia el meu perolet fins a vessar. Era una dona ben simpàtica i em xocava la seva cabellera tota estarrufada i esblanqueïda d'aquella sorreta que ella repartia pels barris, sense una gota de mandra i empenyent aquell carretó ple de la «més bona terra d'escudelles», com deia ella, amb la seva singular cantarella.
La terra d'escudelles és una sorra fina que serveix com a abrasiu per netejar estris de cuina o greixosos. A casa, també hi netejàvem els «escudellers», prestatges de fusta on es posaven les olles, els pots i les «escudelles» (tassa més gran i normalment de terrissa o ceràmica). També ens servia per netejar els culs d'olles o altres atuells, que s'havien fumat a causa dels fogons de carbó o llenya.
La vam veure enlairar-se una bona estona tot fent vaivens empesos per l'aire suau i amb un xic de temences, ja que semblava que havia de topar amb les baranes dels terrats o amb alguna de les xemeneies que encara fumejaven pel veïnat obrer i fabril.
Tot va anar com una seda. La Salerito va aterrar tal com estava més o menys previst; l'aeròstat va baixar feliçment i va deixar-la a la platja de la Mar Bella, a l'alçada del Poblenou, i allí va ser admiració de grans i quitxalla que vivien en aquell barri de pescadors, barrejats amb la gent immigrada, vagabunds i dissortats.
A la Mar Bella gairebé tots els qui hi vivien eren pescadors però, en direcció a Sant Adrià, entre les vies del tren (avui desaparegut) i la platja hi havia una munió de barraques agrupades i més d'una vegada els cops de mar se les enduia, i la misèria d'aquella gent cada vegada era més depauperant.
Nosaltres ben poques vegades hi anàvem, atès que el pare no era home de platja; en canvi, anys després, quan ja no teníem la botiga del Clot i ja vivíem al Poblenou, algun diumenge el pare em despertava d'hora i anàvem a veure quan les barques curulles de peix arribaven a la platja de la Mar Bella. Llavors el pare es posava entremig dels pescaires que estiraven la sirga per tal de clavar la barca a la sorra i treure'n el peix. El pare tenia bons braços —era alt i corpulent—, i els pescadors ho van notar i, agraint-li la seva ajuda, tant si vols com si no vols, van donar-nos un mocadorat de peix que hi cantaven els àngels! Després, aquesta passejada vam repetir-la algunes festes.