Eliseu Climent Editor (València), 1986
Ara li toca el torn al canonge ESTER, el qual fa un gest agosarat burlant-se obertament dels saluts cortesans i comença a parlar d'aquesta manera amb la seua veu escanyada:
CANONGE.-Jo, gran senyora, el vostre bufó Ester, sóc ben cert de com sou misericordiosa i caritativa, amiga del perdó i de l'abstinència. Per això, sé que em fareu justícia i que me'n sortiré d'aquest tràngol airosament. Amb el vostre consentiment, doncs, us contaré el cas de la llauradora Mariona. L'incident diuen que va passar no fa massa temps a Alzira un dia que hi arribà n'Antoni Pellisser, corredor públic de la Reial Hisenda. N'Antoni anava acompanyat d'un moret a qui li deien Cosme i dels altres del seguici com manen les ordinacions. La Mariona era una donota esplèndida, amb uns pits i unes anques com cap altra dona dels voltants podia ni somiar. Tots els homes de la rodalia no cobejaven altra cosa que tastar i beure d'aquell menjar. Na Mariona, però, s'havia casat amb en Miquel, un llaurador com un roure, valent i arriscat, que s'havia distingit com a cap dels agermanats de la ciutat i que, burlant la Justícia, havia anat a caure en la casa i el llit de na Mariona. Va ser pels mesos de l'estiu, quan les figueres omplen les cases del seu fruit saborós, que s'hi va esdevenir la següent contalla:
Som a l'estiu de 1525 a l'interior de la casa de na MARIONA, la qual, en efecte, no desmereix les paraules del CANONGE, ans al contrari: aquelles paraules no són sinó una pobra pintura de la realitat: la donota ho és en tots els possibles sentits de la paraula.
Era a poqueta nit, però encara bufava un poc del fort ponent de tot el dia. Totes les portes i finestres eren tancades. Na MARIONA deixa el plat de les figues damunt la taula, mentre la seua germana RAMONA la contempla garratibada.
Na RAMONA no té aquell pitram colpidor de na MARIONA ni els seus ulls tan negres, però la seua presència, d'una rotundítat més aviat menuda i lleugera, és també francament impressionant.
A RAMONA tot allò li sembla un desgavell, una go-
sadia imperdonable, pròpia de Na MARIONA:
RAMONA.-No saps què et dius, Mariona. Quin desgavell de dona! Tota la vida seràs igual!
MARIONA.-La cosa està clara, Ramona.
RAMONA.-Clara? Per Déu, Mariona... I en Miquel, què pensa?
MARIONA.-Es partia de riure de pensar-hi.
RAMONA.-El corredor públic no hi vindrà. Són gent de la Cort. I a la Cort...
MARIONA.-A la Cort, merda! Pareixes un predicador d'aquells que envien a convéncer els moros. La reina Germana és una mala puta, una meuca que només pensa a menjar i follar. Fins i tot diuen que si va matar els seus dos primers marits per gitar-se amb el duc de Calàbria... Entre dames i cavallers es veu de tot. Pitjor que en aquella Sodoma de la Biblia.
RAMONA.-Tot això t'ho ha contat Miquel?
MARIONA.-Ell ve de la ciutat. Coneix aquestes coses. Ja saps com se'n va fugir mentre aquells dos cavallers volien fotre's la dona del comerciant... A més a més, allí està de moda una llengua forastera. No sé quina mena de llatí que no s'entén. O potser tu vas comprendre alguna cosa del pregó que féu passar la reina indultant els paraires?
CANONGE.-Fills de puta! fills d'una gran puta! Quaranta vergassades us donaria jo! I us cantaria les alabances del dia de tots sants, una darrere una altra! No me'n deixaria cap! El meu ofici és el de bufó, amb ell em guanye la vida. Però això no m'obliga a haver d'aguantar dia i nit els ets i els uts de tant d'imbecil com trepitja el Palau. Que es posen amb la meua gepa, encara ho passe, i fins i tot que es riguen de la meua llengua: jo no soc un cortesà fi, com ara en Lluís Milà i Joan Ferrandis d'Herèdia que s'insulten amb tant de tripijoc de paraules i de mitges paraules. Em cou el llom! Jo vaig nàixer a Girona i no tinc cap altra llengua. Però el que és un gra massa és que no paren d'insu1tar la meua Corbina i el meu Corbinet. Prou. Això em posa furiós. Tots es creuen amb el dret de malparlar del meu fill i de la meua dona perquè és negra. Però la culpa és del borinot de Gilot i del patge Malfaràs. Gilot insulta la meua Corbina, quan és de domini públic que la seua Beatriu és una barjaula indòmita. Tots els carreters van a beure a la «font›› d'aquesta actriu de comèdies falses. I no diguem els senyors que a tot li tiren... Fills de puta! Nosaltres us divertim i encara sofrim les vostres ires. Què seria de vosaltres sense les nostres burles ni les nostres espatles? Si hagueren guanyat els agermanats, ben segur que ara no riurieu tan contents a costa dels nostres muscles.
MARIONA.-¿Te'n recordes, del romanç de la figa que cantava el cego de Xàtiva?
RAMONA.-I com vols que l'oblide? Vam ser tan feliços... Vicent Peris havia triomfat en el setge de Xàtiva. Tots érem a la plaça, amb ell i els nostres, celebrant-ho. Quant de vi i quines fogasses de pa! Tu et vas apropar a en Peris amb aquella cistella plena de figues i tothom es va posar a riure quan ell pegà mos, amb tanta gana, a la primera figa.
MARIONA.-Em vaig posar tota roja. Quina poca vergonya! Semblava que era a mi a qui mossegava. Aleshores, Miquel, davant de tots, em va abraçar i em dona un bes que quasi em fa perdre l'alé.
RAMONA.-Llavors, el cego de Xàtiva ens cantà el romanç de la figa. (Canta)
La figa que jo m'estime,
quin home la guanyarà?
És tan tendra i saborosa,
que millor figa no hi ha.
Hi passava un cavaller
molt polit dalt d'un cavall
i el vent li lleva la figa
que amb les mans volia furtar.
Després va venir un pagés
que una tonada cantà
i la figuera en sentir-lo
la figa li va donar.
Amb mans de terra calenta
la figa va acaronar,
i després de fer-li un bes
d'un mos se la va empassar.
Ai, xisclava la figuera,
la figa que t'has menjat
era la fruita més dolça
que la terra m'havia dat.
La figa que m'estimava,
llaurador, t'has empassat;
ara és teua per a sempre
i carn de la teua carn.
Ambdues germanes han anat acabant de parar la mula. Se les veu molt divertides. RAMONA, mentre cantava, ha anat bevent vi i repetint de figa. Algú ha entrar pel darrera i, en veure-les al voltant d'aquella menja, exclama tot rient:
MIQUEL.-Redéu quanta figa solta!