Edicions 62 (Barcelona), 2007
Beniopa tenia places, i replaces, però la plaça Major n'era el centre, amb la seua font d'una senzillesa simpàtica. Aquesta font era com un pastís redó amb sequiolets on abeuraven els animals -cavalleries, ramats, gossos i gats-, i un escaló amunt tenia un piló amb quatre aixetes de coure d'on brollava aigua potable tothora, així com un fanal de ferro forjat. També hi havia els comerços importants del poble: els casinos, la farmàcia, la barberia, el taller de motos i bicicletes, una enorme tenda d'ultramarins, la casa palau, la vivenda del metge, la carnisseria, la tendeta on es compraven llepolies, piuletes, tebeos...
Recorde l'arribada d'uns personatges curiosos. Eren una colla de zíngars, o de gitanos, que s'instal·laven amb una carraca que es convertia en una botiga de roba, i de més coses que apareixien com per art d'encantament. Duien de reclam uns volantiners i músics, per tal d'atraure l'atenció dels xiquets i de les dones. Arribaven com un circ en miniatura, fent matraca i aldarull pels carrers des que apareixien pel pont. La xicalla ens encarregàvem d'escampar en alta veu aquesta visita insòlita. Tots a la plaça amb catrets o amb cadires de bova com qui va a un espectacle. Acrobàcies, piruetes, acudits. Un xicot tocava la guitarra, una mona repicava una pandereta, una xica tocava les postisses, un home feia ballar una cabra...
Si mai busqueu en un mapa actual el nom de Beniopa, no el trobareu enlloc. Va desaparéixer, com a nom i com a poble, quan Gandia, la ciutat, començà a créixer sense parar, i se l'engolí. Gràcies a una llei, doncs, em vaig quedar sense poble, o el que és el mateix, orfe de poble. Per això acostume a dir que sóc fill d'un poble inexistent en un país esborrat. Com també dic que sóc afillat de Gandia.
Vaig nàixer en un lloc que ara només existeix en la memòria d'uns pocs: un poble que va ser real i ara és ficció. Els camps d'hortalisses, les séquies, els camins, les sendes, les alqueries esparses, les vil·les enjardinades, els casups moriscos, les marjals i els marenys, les fonts, les bardisses oloroses, les dunes vora mar, ara són blocs de vivendes, magatzems gegantins, naus industrials, llocs d'ocis i de negocis, bars i bancs, puticlubs, carreteres i carrers asfaltats... Del món llaurador que he conegut, aquell de dones endolades i d'homes amb saragüells, de carros carregats d'hortalisses, de cases amb balcons de clavellineres en flor i de carabasses amb forma de violí, de matances del porc, de paelles al camp, d'estius inacabables, d'immenses platges desertes..., no en queda res. O només els records.
Ma casa era una casa de planta baixa i pis que mon pare havia comprat, en casar-se, al carrer de Galán i García Hernández, dos joves militars que s'havien sublevat contra la monarquia -açò ho contava el pare-, per la qual cosa els havien empresonat a Montjuïc, condemnat a mort i afusellat; després, durant la república, van ser convertits en herois, i els van dedicar carrers i places pels pobles. El meu carrer, tanmateix, l'he conegut sempre com de Santa Maria Magdalena -o carrer de la Malaena-, la patrona de Beniopa. La casa, comparada amb les altres dels voltants, era diferent, més per dins que no per fora. Vull dir que no era una casa de llauradors amb les panolles de dacsa, o els melons de tot l'any, penjant de les jàssenes del sostre, ni tampoc una casa de senyorets, ni res d'això. La millor peça de la casa era la terrassa, situada a la banda de darrere del pis, des d'on jo observava les teulades com bancals ben treballats, veia finíssims fils de la llum amb oronelles descansant de les seues acrobàcies, gats adormits al sol, l'horta abancalada entre séquies, i sentia les olors i les remors de la vida, de la vida com era llavors, austera i elemental: olors dolces de pallissa, olors agres de corral, olors netes de llençols, olors de pols i de pixats de cavall, olors de forn calent... I veus: veus de dones que cantaven, crits de xiquets juganers, veus d'homes que tornaven del bancal i anunciaven «Arre, haca!» l'arribada a casa... Beniopa!
Meravella infantil, aquesta de ser un espectador de la vida!
La recorde bé, aquella casa -ma casa vella-, situada a la Beniopa profunda, a tocar de la part més antiga, en una mena de replaça voltada de carreronius per on a penes si passava un burret carregat d'un feix de llenya. La planta baixa feia de magatzem i, a la part de dalt, hi havia la vivenda, més que modesta, modestíssima.
La mare anà fent-se més i més grossa. I sovint es tornava «pudenta», és a dir, de mal humor. Em digueren que era degut al fet que esperava una criatura. I potser per aquesta raó, perquè anàvem a ser un més de família, o perquè a l'interior de Beniopa no podien arribar els nous Leylands de Boscà, o perquè els negocis del pare funcionaven bé, la qüestió és que ens n'anàrem a viure a una casa nova, una casa gran, amb un magatzem espaciós a la planta baixa i un pati, o solar enorme, al costat. La casa nova estava situada als afores del poble, en direcció a Gandia, a l'altra banda del barranc, a tocar del pont de la carretera, encara sense «endoquinar»; vull dir, amb fang i bassals quan plovia, i amb pols i polsegueres quan feia vent.
Un dia, quan les obres de la casa estaven acabant-se, hi anàrem a menjar una cassoleta d'arròs al forn, com si es tractara d'una excursió. La construcció estava envoltada de tarongers. Recorde, des d'aquella altura panoràmica, com si tot fóra un jardí immens, o un infinit tapís verd: el campanar de l'església, la cúpula blava amb la silueta alpina del Montdúver al fons, com en un quadre sense marc; i la muntanya del Molló de la Creu, el barranc al voltant del poble, el calvari amb uns xiprers antiquíssims i el cel. Per l'altra banda, al lluny, el campanar de la Seu, com un far ciclopi, amb l'ul1 insomne sempre vigilant.
La casa nova em situava prop de Gandia i m'allunyava de Beniopa. A partir d'aquest canvi de residència, em vaig sentir instal·lat en una frontera. En eixir de casa, quan em preguntaven cap on anava, si havia de girar a mà dreta per passar el pont i entrar al poble, solia respondre «a Beniopa», o «a Gandia» si ho feia a mà esquerra, per seguir la carretera que portava a la ciutat. Així vaig començar a viure en una terra de tots i de ningú, voltat més de camps i d'horts que no de cases i de carrers. Em passà, doncs, el contrari del que li passà a Mix, el meu benvolgut gat blanc. Ell s'oposà a abandonar les velles teulades de l'interior del poble; jo me'n distanciava, conforme anava creixent i fent-me «fadrí», que deien els adults. Vaig ser una criatura de poble fins als set anys. A partir d'aquesta edat em vaig sentir un xiquet de frontera. Ara d'uns, ara d'uns altres; ara de tots, ara de ningú.
No recorde quants anys tenia quan em dugueren per primera volta a veure el palau Ducal, la casa senyorial on havia nascut el duc i sant patró de Gandia: Francesc de Borja. Recorde que anava amb més xiquets, però no puc assegurar que fóra una visita escolar ni res així. La figura del duc era una presència fantasmal en aquell casalot, una presència que omplia de misteris les sales del palau, amb quadres, tenebres i tapissos que penjaven de les parets. Feia por. Qui no he oblidat és el guia, un monstre amb sotana que semblava acabat d'eixir d'una pel·lícula de terror, no sols per la cara sinó pel tenebrisme que posava a les històries que contava. Amb veu d'eunuc descrivia uns tètrics quadres que representaven una figura acapellanada -sant Borja- que duia una calavera coronada en una mà i un crucifix a l'altra –sant Borja- o agonitzava al llit, envoltat de dimonis goyescos -sant Borja-, i així. El palau feia por. Recorde l'oratori del duc com un luxós taüt de marbre. Aquella Capella del Renaixement -deia l'eunuc amb sotana que ens acompanyava- era on el duc es mortificava, mentre pregava a Déu per tal de santificar-se i el dimoni li tirava pedradetes per un finestronet d'alabastre per a no deixar-lo en pau. Com a prova, el guia indicava uns forats en l'ull de llum d'aquell lloc funerari. També, per lluitar coratjosament contra les temptacions carnals del dimoni, el duc -deia el guia- es flagel·lava el pit i l'esquena, i el guia assenyalava unes taques de sang seca -deia- que hi havia sobre uns dibuixos mig esborrats. Per acabar la visita ens conta la història de com el duc de Gandia havia començat a voler ser sant en veure el cadàver putrefacte de l'emperadriu Isabel de Portugal: Nunca jamás serviré a señor que se me pueda morir. Tètric. Aquelles sales fosques, humides, poc ventilades em deixaren amb una necessitat urgent d'eixir-me'n al carrer i respirar: aire, aire! Quant de mal va fer, aquesta interpretació funerària del sant duc! Quina amargor! Sort que davant del palau, només eixir fora del pati d'armes, hi havia una dolceria on ens compràvem uns caramels per tal de traure'ns del paladar tantes santes amargors.
La primera informació que havia tingut sobre el sant Borja havia segut -crec haver-ho comentat- a través dels tebeos anomenats Vidas ejemplares. I la visió no era tan macabra com la del guia del palau. Al contrari, era una visió «de tebeo», il·lustrada de bondats i d'aventures, i «tolerada a menors», com es diria en termes morals de l'època. Recorde que la historieta començava amb un xiquet que tocava un clavicordi en una sala de palau. El xiquet, de deu anys, estava trist. Feia música per distraure la pena a causa de la mort de sa mare. Un escuder el cridava alarmat, pujant de pressa per una escala, i li anunciava que havia de marxar corrents amb son pare al port de Dénia, perquè un exèrcit de sublevats estava per saquejar Gandia. Als déu anys, Francesc de Borja s'havia quedat sense mare, sense casa, i se n'hagué d'anar de Gandia amb un veler per la mar.
El port. Un guirigall d'estibadors, de pràctics, de portuaris, de negociants, de mariners, de tavernes, de tuguris, de tatuajes piquerians:
Él vino en un barco, de nombre extranjero...
I pescadors que eixien a tirar les xarxes, i arribaven amb les barques fins a Eivissa, per després descarregar un peix fresc preciós, d'escates lluents i d'ulls vius, encara botant com volent tornar al mar. Se'l subhastava a la llotja del port, abans de vendre'l al detall per les cases, les fondes i els bars. D'aquest univers de delícies, me n'arribaven les veus de les pescateres quan cridaven pel carrer:
-Dones, peix! ¿Qui vol peix? Duc morralla, carrancs i vetes, sépies i sepionets, aladroc, galeres, gambes, petxines, molls i llucets... Dones, peix fresc! ¿Qui vol peix?
El port.
Una de les acusacions per les quals condemnaren Eduard Banyuls -segons la gent- va ser perquè, mentre era alcalde, la FAI va assassinar Francesc Miret, un capellà camil. Aquesta tràgica història -la desaparició violenta de dos joves idealistes de bàndols contraris, cadascú víctima de l'altre i ambdós innocents- l'he sentida contar a casa més d'una vegada. El que no sabia jo, de xiquet, és qui era aquell pobre frare camil. Ho he sabut anys més tard, en descobrir que, darrere de la figura boirosa d'aquell «fraret de la Creu Roja» assassinat per la FAI, hi havia un jove poeta romàntic de subtil calidesa lírica i un personatge entranyable: Francesc M. Miret. La història del pare Miret, a penes dibuixada amb unes pinzellades, és la següent: va nàixer a Beniopa el 1901, i hi va morir el 1936. Fill de família humil, en destacar als estudis, va ser enviat de capellà a Vic. Es va ordenar sacerdot a Madrid, però va tornar aviat a Vic a exercir de mestre de novicis. L'esperit religiós i els dons lírics el van dur a l'admiració profunda per Verdaguer i per Llorente, els seus dos mestres de la Renaixença, i a convertir-se en «el darrer poeta romàntic de vida i d'obra», com m'agrada definir-lo. Això, com a poeta valencià. Com a personatge diré que el tinc per la representació humana més pròxima del que significa una víctima de la guerra. Vull dir, una víctima del que té de brutal una guerra. De fet, si mai escric una biografia de Francesc Miret, la titularé L'innocent. Deien que el mataren d'un tret de pistola a la carretera de València, i que un xavalet que passà poc després amb una bicicleta n'identificà el cadàver tirat en una séquia, abans que s'encarregaren de fer-lo desaparéixer.