Edicions Destino (Barcelona), 1970
Mossèn Vicenç va cordar-se dos botons de la sotana i s'acostà a la finestra. A fora hi havia boira. El carrer feia baixada i els còdols lluïen, llisquents, entrevistos en la llum grisa. Tot el matí havia estat igual, totes les hores havien tingut la mateixa cadència somorta i blana. Res no tenia relleu, cada objecte semblava més aplanat contra el mur o encastat en un fris atmosfèric emboirat de cotó. Mossèn Vicenç tornà a tossir. Li havien dit que... el món era estrany, complicat, i només apareixia clar quan us el preníeu amb un granet de sal. A Vic estaven boigs, i, tot plegat, potser l'únic home que veia les coses amb una dimensió prou humana era fray Félix. A Madrid s'ho havia passat d'allò més bé. A Madrid havia anat als corrales i, davant unes gerres de vi color de sang, ell i fray Félix s'havien entretingut llar- gament parlant dels enginys literaris de la cort. Sobretot, quan fray Félix li havia recitat, amb els ulls espurnejants, aquelles quintetes referides al malgeniüt de Góngora. [...]
Mossèn Vicenç Garcia enyora Madrid. Allí el tenen per un dels seus. A Barcelona, hi ha estat poc. Què és Barcelona? Ah, quina incomoditat és la nostra —pensa— en aquest país! Quan ell diu atzabeja, pensa en azabache, que sona molt més bé i és tan expressiu. Sembla mentida que no tinguem literatura, es diu. La literatura és l'ocupació més noble de l'home. A qui llegirà els seus versos, ell, en aquest poble? A qui els lle- giria, a Barcelona? Als Cardona? Els Cardona no estan per brocs. El bisbe Montcada li fa bon paper, però sembla com si la mala sort el per- seguís; no li lleu de sortir definitivament de Vallfogona. Després d'una estada a Girona, ha de tornar en aquest racó de món costerut i pedreny, sempre humit, entre aquesta gent inculta. Després d'una estada a Madrid ha de reincorporar-se a la parròquia. Per a santa Bàrbara ha fet bastir una capella a la parròquia. I hi ha fet representar la Tragèdia de santa Bàrbara. Per a qui? Mossèn Vicenç no hi voldria pensar, però el somou l'espectre de la llengua. Tanmateix, potser valdria més que tots plegats escrivíssim en castellà. Lope, Góngora, Ruiz de Alarcón, i aquest colossal Cervantes que ara ha mort. Tanmateix, Cervantes li sembla poc literari. El Quixot té coses tan bones que no són superables, però ell troba en Cervantes un gust massa popular. No coneix bé la mitologia, Cervantes, i, aquell Sancho Panza, es veu ben bé que l'ha imaginat un home que, dels page- sos, només n'ha vist la llana. Almenys els pagesos de Lope tenen honor, i també retòrica, i saben col·locar una Circe ben mitològica al bell mig d'una tirallonga d'hendecasíl·labs. Gira la vista entorn. El braser relluu, tristament, com un gat de pèl vermellós, entortolligat vora l'escriptori. Per la gòtica finestra es filtra l'altra llum, la llum lletosa dels dies inacabables d'hivern, dels dies silen- ciosos de la Segarra. Fins fa poc li ha arribat, somort, el ritme sec d'una destral que trossejava llenya en una eixida. Les gallines semblen totes iguals; però, quan arriba el dia de rebre els censos, mossèn Vicenç coneixeria la procedència de l'aviram —l'afaram, en diuen aquí— al primer cop d'ull. Les gallines de can Guillem són de ploma curta, les dels Masos de la Bovera solen ésser negres i les del Molí tenen la cresta blanca. És un senyor. El senyoriu d'una parròquia guanyada per oposició en un indret perdut, entre gent illetrada, lluny de tot centre important, lluny dels mercats —total, el més acostat és el de Santa Coloma—, on la seva activitat d'autor es mossega la cua en fili- granes impossibles i en expansions grolleres que no tenen cap sentit si no les poden sentir els enginys esmolats. Ni tan sols passa res, en aquest poble de mala mort: escolta els testaments, passeja per l'hort, on ha aplegat algunes pedres venerables, i cada cop que entra a la sagristia l'o- fèn l'acostumada olor d'encens refredat, de cera i de suor. [...]
Mossèn Vicenç Garcia moriria massa aviat, rosegat en aquell cul de món de Vallfogona de Riucorb, i els seus papers no serien publicats fins algunes desenes d'anys més tard, fragmentàriament, perquè les rates i la descurança n'haurien fet perdre un bon nombre. Si hagués viscut sempre a Madrid, mossèn Vicenç Garcia hauria estat feliç. Feliç del tot. Fora ambigüitats, fora nyerros i cadells. La poesia, l'en- giny, el joc de paraules, i ben atès pels físics eminents de la Cort, i ben rebut a palau, i sense haver-se de menjar les gallines dels censos del Molí i dels Masos de la Bovera...
El primer conflicte o punt de fricció, el tenim en les terres més occidentals, que són incloses al Segrià, i els habitants de les quals es consideren de l'Urgell. Això és particularment agut en el cas de Mollerussa, grassa i rutilant, que nega rodonament que sigui del Segrià. La cosa és comprensible: la rega el subcanal, és terra plana, i —ara ve la subtilesa— li han dit que és la capital del Pla d'Urgell. Una capital de fet, fins a cert punt: ara, doncs, voldria ésser capital de dret. Però, de capital, no ho pot ser, perquè la capital de tot l'Urgell és Tàrrega; per altra banda, si és dins el Segrià, adéu somnis de capitalitat, perquè contra Lleida no hi pot res... El veieu, el dilema? És una vila activíssima, espavilada, en vies d'industrialització, i sense esperances, com una pubilla rica a la qual no volguessin concedir un títol nobiliari demanat. Lacerant situació! Drama perpetu!
Diran els serens lectors: no és una vila important? Contestarem: oh, i tant! Importantíssima, dins el complex camperol de l'Urgell. Afegiran els lúcids i lògics lectors: que no es preocupi, doncs, si és o no és capital. Responem: no és tan fàcil, això. A la gent, els agraden els títols; no n'hi ha prou amb ésser un honrat comerciant i un benefactor particular: cal que ens encomanin el penó de la processó de Corpus. A Mollerussa estan rabiüts contra la «Geografia de Catalunya» del professor Solé Sabarís i col·laboradors. A Mollerussa no perdonen a aquest servidor de vostès que hagi escrit que cal ésser disciplinat i, mentre no disposem d'una altra classificació, donar per bona la que féu la Ponència de la Divisió Territorial i que ha seguit la «Geografia de Catalunya».
Les noves avingudes confereixen a la ciutat, pel cinturó exterior, aquesta mobilitat i aquesta inflamada iridescència que el trànsit automobilístic produeix: part dedins, els carrers comercials, paral·lels al riu, esdevenen presos d'una altra mobilitat, la de la gent, com a qualsevol altra ciutat mercadana, on la gent compra, ven i badoqueja; al nucli vell, altres carrers més clàssicament immobilitzats no tenen botigues: algun obrador de pacient sabater, marroquiner, manyà o cosidora; encara altres carrers, enfilats costa amunt, penjats damunt les teulades de les cases dels més baixos, contenen pisos humils, rònecs, pisos de sol irregular i gàbia de cadernera a la finestra:
En un córrer de silenci
hi ha una finestra amagada.
Geranis blancs a l'ampit
i un càntir. Quin gust a l'aigua
de lluna, sol i serena!
Una cortineta blanca
es mou darrera dels vidres.
A fora, una persiana
de fusta descolorida
ara s'obre i ara es tanca.
(M. Torres)
Faig el tomb de la ciutat per la part de migdia de la Seu. Pujo la costa de Magdalena, m'enfilo pels enderrocs del Canyeret, contemplo els teulats, la filagarsa del fum, la roba estesa, aquell gat vora el test; la fressa del carrer Major i de la plaça de Sant Joan m'arriba, envoltant-me. Amunt, hi ha un cant de falciots ran de l'ombrívola torre de la Catedral Vella. Ciutat destruïda, ciutat a mig refer, a mig refer per dintre. El riu verdeja en la tarda gloriosament fatigada. Els menuts automòbils s'afuen, disciplinadament ràpids, pont enllà. Una sirena brama, riu amunt. Un tren xiula. Vailets invisibles entre les pedres de la Seu udolen com els indis convencionals. Terrats i antenes de televisors em barren l'horitzó per ponent. La Tossa de Montmaneu em recorda la Batalla de Lleida, dels cesarians contra els pompeians. Les Garrigues dibuixen els tossals morats en l'or rostit de la tarda.
Amunt, només la mola, gairebé caient-me a sobre, de la Seu Vella, esventada; i avall, una confusa cridòria ofegada pel retruny en parets i golfes. Si tancava els ulls podria ésser que deturés el temps, penso.
Em trobo davant per davant d'un gos perdut. Ens mirem tots dos als ulls. Penso en tots els lleidatans que han mort lluny d'aquesta aspra, dura terra.
Faig el tomb de la ciutat per la part de migdia de la Seu. Pujo la costa de Magdalena, m'enfilo pels enderrocs del Canyeret, contemplo els teulats, la filagarsa del fum, la roba estesa, aquell gat vora el test; la fressa del carrer Major i de la plaça de Sant Joan m'arriba, envoltant-me. Amunt, hi ha un cant de falciots ran de l'ombrívola torre de la Catedral Vella. Ciutat destruïda, ciutat a mig refer, a mig refer per dintre. El riu verdeja en la tarda gloriosament fatigada. Els menuts automòbils s'afuen, disciplinadament ràpids, pont enllà. Una sirena brama, riu amunt. Un tren xiula. Vailets invisibles entre les pedres de la Seu udolen com els indis convencionals. Terrats i antenes de televisors em barren l'horitzó per ponent. La Tossa de Montmaneu em recorda la Batalla de Lleida, dels cesarians contra els pompeians. Les Garrigues dibuixen els tossals morats en l'or rostit de la tarda.
Amunt, només la mola, gairebé caient-me a sobre, de la Seu Vella, esventada; i avall, una confusa cridòria ofegada pel retruny en parets i golfes. Si tancava els ulls podria ésser que deturés el temps, penso.
Em trobo davant per davant d'un gos perdut. Ens mirem tots dos als ulls. Penso en tots els lleidatans que han mort lluny d'aquesta aspra, dura terra.
El fred d'aquestes planes occidentals és un client d'una constància exemplar. No es tracta d'un fred que pot venir o no, que es pot instal·lar per un temps més o menys llarg. Jo, que he viscut a la costa, recordo tardors clares, netes, deliciosament temperades, en què les hores centrals del dia eren un gaudi dels sentits. Però aquestes tardors de terres lleidatanes, balaguerines, segrianenques i segarrenques són la instal·lació pura i simple de les boires i el fred. A Balaguer, vaig comptar-hi un any cap a vint-i-un dies de boira, seguits. Potser no era exactament pel Sant Crist; devia ésser pel desembre o pel gener; però vint-i-un dies seguits de boira espessa equivalen a una agonia: sentiu que la pensa se us desorienta, que no sou capaços de reaccionar, tothom fa cara de donar el condol, i esdevé impossible tota feina al defora. En un país mediterrani, no poder fer vida al defora és una maledicció. Els homes romancegen pels cafès o per casa, o fan esforços, dins una oficina, per oblidar el cotó fluix de l'atmosfera exterior; les criatures més petites fan l'esbarjo d'escola dins de l'aula, o són autoritzades a sortir només uns minuts; la roba no s'eixuga, les plantes dels testos es moren, l'aviram té un posat mullat i envidrat. Si hi ha una fàbrica al veïnat, el fum de les xemeneies no acaba de pujar, i s'escampa per les capes baixes de l'atmosfera i ho embruta tot, edificis, gent, voravies, arbres.
Pel Sant Crist és costum a Balaguer d'encendre les estufes. Em penso que avui dia molta gent ja no compleix aquesta tradició, i pragmàticament, quan fa fred, sigui abans, sigui després del 9 de novembre, és quan fa foc. Però fixem-nos en allò que dèiem de la tradició: és pel Sant Crist quan «toca» posar en marxa les calefaccions. Sigui com sigui, el Sant Crist, que pot, alguns anys, presentar-se assolellat, és comunament la porta d'entrada de les boires. Aquestes boires són de dues menes: l'una, menys persistent, s'ajeu als vorals del riu i abasta uns quants quilòmetres d'amplada; l'altra, la boira de veritat, arriba des de Logronyo i no para fins a Igualada. És la boira de tota la vall de l'Ebre. Contra aquesta boira no hi ha defensa: es constitueix en una immensa presó, que abasta els plans de l'Aragó i les terres baixes occidentals de Catalunya. Hi ha camioners que us diuen que fa vuit hores que circulen amb boira. Jo he anat en un taxi de Tàrrega a Balaguer, durant uns quants quilòmetres, amb les rodes de la dreta mig ficades a la cuneta, única forma de saber que encara corríeu per dins de la carretera.