Fidel Giró (Barcelona), 1908
El rei a Poblet
8 desembre, 1389
El sol esmorteït no escalfa, i l'aire fred
s'esmuny de Barberà per la xamosa conca;
pel sec quintà és de gel, per la boscúria ronca.
El comte-rei Joan cavalca vers Poblet.
Al comte-rei segueix l'estol dels cortesans;
de festes i tençons retreuen remembrances,
i d'altes dames fan eròtiques semblances
els cavallers gentils i els vells senyors galants.
De sobte els apareix el monestir gloriós:
s'atura el rei Joan, s'aturen els senyors,
de precs i d'oracions s'enlairen remors blanes.
Pels camps de Barberà retrunyen els clarins,
el Bisbe-Abat al Rei espera part de dins,
i vibren per l'espai les veus de les campanes.
La Seu barcelonina
Bosc santament immòbil de palmeres
que el vent no bressa i que els ocells no enjoien
amb llurs nius i remors; bosc sense fulles,
sol, ni rialles;
bosc ple de boires que l'encens destria
en suaus alenades vers les voltes
on moren com sospirs alats de verge,
de verge mística;
bosc d'harmonia immensa, pura, santa,
bosc virginal de poesia excelsa,
bosc ogival de línies sempre joves,
de màgiques columnes;
bosc d'arcades altíssimes, qui es perden
enlaire, com un vol magnífic d'ànimes,
les ales desplegant envers la glòria
blanca i divina;
ta veu escolto, oh bosc!, com una queixa
que del trist món reculls, honesta i pia,
i encelen amoroses tes pregàries:
la veu de l'orgue.