Edició de l'autor (Barcelona), 1950
Mar de tramuntana al golf de Roses
A Josep Mompou
Verd de menta a llepassades.
Blau de jade a l'horitzó
i el trenc blanc de les onades
de Norfeu fins al Montgó.
I el morat de les carenes
amb rosat i blau de fam,
i un cel blau, d'un blau que a penes
és un blau, de tanta llum.
Una ratlla d'or tranquil·la,
de les platges al confí,
fa una corba que perfila
la blavor del blau marí.
Collar d'or: Roses hi enfila
les casetes de llustrí.
A l'escriptora Caterina Albert
(Víctor Català)
I
Verge fecunda: l'esperit us dava
per fills els personatges que heu creat,
i amb el mantell de Víctor, us tapava
tots els pudors de la maternitat.
Dins la casa pairal, ací a L'Escala,
inundada en silenci casolà,
sentíreu, frec a frec, un batec d'ala,
i amb l'aire que movia, us fecundà.
Petita flor dels dies de donzella,
menuda, dins un món agegantat,
s'obria la vostra ànima, poncella,
a la llum del paisatge extasiat.
Hi havia el mar, i entorn de l'aigua blava
els blaus llunyans del Pirineu tan blau,
i enllà del blau de cel, que s'afuava,
l'aurora tendra i el ponent suau.
Damunt el clar del cel, es retallaven
les formes de la terra amb precisió,
i els camins amb figures que hi passaven
i els poblets esborrats en l'horitzó.
I en els poblets, les cases amb les portes
i les finestres, com ullets mirant,
i homes amb passions, vives o mortes,
i amb un cor al seu dintre, bategant.
Com una cinta blanca, onduladissa,
serpejaven les venes dels camins,
entre l'escampadissa fonedissa
de groc de terra i de verdor de pins.
Els vostres ulls, amb la nineta xica,
s'ho contemplaven amb afany cadell.
Si l'orella us escolta una música,
els ulls empaiten un volar d'ocell.
El món se us ofereix lliure de noses.
Vos hi aneu amb un llapis i un paper.
Voleu captar la imatge de les coses
i el llapis ni la mà, no ho saben fer.
Però ve el temps d'escriure la paraula
i d'entendre el sentit que en ella hi ha;
conjugar el verb i recitar la faula;
i l'ordre, que fa l'art de l'explicar.
És un món nou. Els verbs són com estrelles
resplendents de la pròpia expressió.
Posats en ordre, diuen meravelles.
Posats a mida, fan una cançó. [...]
A l'escriptora Caterina Albert
(Víctor Català)
II
Perfileu tots els vostres personatges,
destacant-los del cel a contrallum,
i les coses mesquines dels paisatges,
se'ls desfan a l'esquena, com un fum.
Munyiu la llet del pit de la tragèdia
i n'espremeu el suc, transfigurat
en nodriment d'imatges de comèdia,
que es tornen palpitants d'humanitat.
Doneu el palp de les tristeses vives,
de totes les misèries que heu descrit,
i a força d'insistències descriptives
ens feu tocar les llagues amb el dit.
Sou igual que una lloca enfebrosida,
voltada de silencis casolans,
covant els ous, que va ponent la vida,
amb rovells de tragèdies i d'espants.
Un tuf de sang, d'humanitat gastada,
d'herència vella i d'esperit dissolt,
munta de la paraula, carregada
de regust de tragèdia i desconsol.
I endins de les cavernes de la vida,
amb un llum que tremola en vostra ma,
entreu adelerada i decidida
a mirar el que es veu i el més enllà.
III
Al capdavall, un bestiari tanca
el cicle de tragèdies que heu escrit.
Un gat, un gos, una egua, l'oca blanca
i un gavià que us van portar ferit.
I un ramellet de versos. Cada dia
destil·la l'esperit, quietament,
la saba d'un nou fruit de poesia:
polpa de verb, pinyol de pensament.
Però, en el vers, també hi ha, en la música,
un ressò de tristesa. En el cantar,
si una imatge, passant, riu una mica,
us deixa un sentiment que fa plorar.
Ha anat així; que no sap pas la mare
com ha d'ésser l'infant que porta al si.
Els estimeu com són, no en sou avara
i, dispersos pels llibres, fan camí.
La Glòria us ha llegit i abaixa el rostre,
plorant de les tristeses que ha llegit,
i obrint els vostres llibres, ens els mostra
sota una branca de llorer florit.
De vós diran : «La Glòria... No en volia !
Era d'un natural tan recatat,
que, sota el nom de Víctor, s'escorria
de les honors de la immortalitat.
El camí d'Empúries
A Joan B. Solervicens
A l'hora del ponent, quan cau el dia,
m'agrada aquest camí.
Acompanya el meu pas la melangia,
que no sé si ja hi era o si ve amb mi.
Al cel, un fris de pins brodat de branques.
Damunt, un quart de lluna i un estel,
i a baix, les dunes blanques,
totes rosades de la llum del cel.
Més enllà de les dunes enrosades,
la mar es va enrosant.
Pel sol ponent daurades,
les ruïnes d'Empúries, rosegades,
se't posen al davant.
El fust trencat d'una columna altiva,
porta en el cim una corona d'or.
Esquiva,
l'ombra rellisca sota el sol que mor.
Un xiprer obscur, davant la posta encesa,
té un halo de ponent en el perfil;
hi ha al cel un esparver que, amb l'ala estesa,
sembla penjat d'un fil.
El silenci s'ajaça
damunt les pedres, i el record antic
passa
i et dóna el Déu vos guard, com un amic.
La mar davant i un lleu bleixar d'onades,
i en el fons del camí,
els quatre fumerols a les teulades
dels focs de Sant Martí.