Editorial Selecta (Barcelona), 1962
En la mort d'En Prat de la Riba
No és somni; es ja per sempre a l'altra part del mur!
Anorreats, l'ull fixe en el portal obscur,
restem plorant el qui s'allunya.
Dins una llum serena d'església triomfant,
a l'altra banda, a rebre'l ix ja l'estol brillant
dels morts preclars de Catalunya.
Entre les ombres cares, estels del patri cel,
en llur esguard la calma del satisfet anhel,
ixen el Bisbe i el Poeta.
Ja es dins el mateix nimbe la faç del President,
la faç que tots amàvem, tranquil·la i somrient...
I en nostres mans l'obra mig feta!
Davant la noble vida sagrada a l'ideal,
tota bondat se torna respecte i dol mortal;
callà l'enveja desarmada.
Hi ha en l'aire una viudesa qui ens omple d'estupor.
I el nostre cor desborda d'un dolorós amor...
Oh Catalunya idolatrada!
Vells carrers de l'Almudaina
Aixoplugant dels vells casals
les quietuds endormiscades,
guaiten les gòtiques volades
com a corones marquesals.
Dins les grans clastres solemnials,
amples, desertes i callades,
hi ha les cisternes isolades
qui fan els aires més frescals.
Algun jardí, ple d'ombra humida,
creix embaumant d'olors de vida
el secular recolliment.
El temps retarda son rellotge...
De l'alta Seu, immensa i rotja,
migdia cau solemnement.
A Santiago Rusiñol
Per molts anys, poeta artista de la pipa i els pinzells!
A la festa jubilosa tots hi som, jo ves i vells.
A la vila que el grec Greco passejava en processó,
de la gent de Barcelona us declaren gran pintor.
Catalunya vos corona d'olivera i de llorer;
jo vull dur-hi de Mallorca una branca d'ametller.
Rusiñol, cor de bohemi, que tothom heu estimat:
En Peret, el senyor Esteve i el seu fill qui l'ha matat,
ex-votaires i pallassos amb el nas pintat de guix...
català de Valldemossa, de Montmartre i del Boul Mich,
La nostra Illa de la Calma, que ha tingut mig cor de vós,
també avui us canonitza, Santiago gloriós!
Quan les copes per vós s'alcin sobre el mar del Cau Ferrat,
el blau verd de les onades aguaiteu per un forat.
D'un país de blaus ensomnis, amagat a l'horitzó,
clara tela lluminosa, us riurà la visió.
Percebreu una pau verda i un silenci de sembrats,
i un misteri de flors blanques dins els aires encantats;
i a ple sol, damunt les aigües, la remor suau dels pins,
i els xiprers parats que resen coronant els vells jardins;
i el poblet, en l'ombra blava, dins un mar de taronger,
i damunt el ponent rosa fumeroles d'encenser...
D'un alè de primavera sentiríeu com el frec:
serà el cor de la nostra illa, que us envia el seu batec.
10 gener 1926
Biniarroi
Biniarroi menut
damunt una muntanya,
qui de l'altura es banya
en l'aire de salut.
El caminoi que hi mena
se perd pels sementers,
saltant costa a través
la ciquiola plena.
Veureu negres parets,
teulades rovellades,
cares d'infant rosades,
cuites de sols i freds.
A l'aura volandera
l'església obri el portal.
La plaça, amb un parral,
petita com una era.
Branquim de magraners
pels marges qui terregen,
i galls qui vermellegen
per l'herba dels llenyers...
Mes quan l'hivern s'hi posa,
dins el crepuscle viu,
el llogaret pensiu
guaita la vall reclosa.
Entela els olivars
una plovisca muda.
Munta la veu perduda
d'uns esquelleigs molt clars.
I en la fredor de l'aire,
el fum d'algun veí
per sobre el remolí
dels vells teulats s'enlaira,
damunt un cel igual
per on vaga indecisa
la fumerola grisa
d'uns núvols de Nadal.
Esporles
El temps de Pasqua riu,
el món és una festa.
El sol ressuscitat
fulgura amb blanca vesta.
Son voleiant llençol
de boires esqueixades
irisa el jorn novell
entre clarors rosades.
Eixint per l'esvoranc
alegre, com s'hi banya
el poble rioler
al peu de la muntanya!
Al marge del torrent
la vila s'escalona.
Damunt cada portal
un parral d'or borrona.
S'encén un violer
en cada finestrella.
Albegen tots els horts,
coberts de flor novella.
Quina ona de perfum
escampa amb sa alenada
l'airet del dematí,
humit de la rosada!
El tapial florit
regala una ombra fresca.
Pels llirions de neu
brunzint l'abella tresca.
Aucells, dones rentant
de cara als gorgs blavissos;
ombratges falaguers
de polls bellugadissos;
l'abeurador, el molí,
el pont damunt les roques;
marjals, heures lluents
guarnint penyals i soques;
el bosc ple de remors
qui negrejant s'enfila,
i l'espadat vermell
en la blavor tranquil·la;
tot lluu de cara al sol
com una escala santa.
El soleiet d'abril
daura el torrent qui canta.
Estellencs
L'estiu fuig, un poc cansat;
riu al sol cada caseta,
i pels clars de l'emparrat
dansen ombres violetes.
Hi ha pinars cantant al vent
i turons amb oliveres;
els pollancres del torrent
encortinen les voreres.
I allà a baix el mar en pau,
i, estergit sobre el cel blau,
Galatzó, rei de l'altura.
La llum d'or s'escampa arreu.
Dins ton ull, que mira i veu,
S'emmiralla la natura.
Vesper
De Rubén Darío
Quietud, quietud... La ciutat d'or
ha entrat en el misteri de la tarda.
La catedral és un reliquiari.
Sos cristalls unifica la badia
en un atzur d'inicials antigues
dels vells missals i antifonaris.
Les barques pescadores estilitzen
la blancor del triangle de llurs veles,
i com un eco que digués: —Ulisses! de sals i flors les alenades junta.
L'ermita sobre el mar
L'ermita seu a mig camí del cim,
i amb la creu de sa rònega espadanya
beneeix a l'entorn bosc i muntanya
i el mar qui es perd en l'horitzó sublim.
Sa porta, closa al mundanal desfici,
a tots en nom de Déu s'obri amatent.
Ses parets fan una ombra penitent;
la volten romeguers com un cilici.
Mes, dins, té l'alegria d'un cor net,
i aquella pau dels cims que és aire i vida,
i la cisterna d'aigua beneïda
qui apaga al cor afadigat la set.
L'hortet dels ermitans és a la vora,
desnú de flors, a l'ombra dels xiprers:
vessen llurs copes l'unció d'un rés
damunt la mar qui resplendeix enfora.
Al caire de l'altíssim mirador
toquen volant les brises falagueres.
L'aroma recollit d'unes murteres
embauma l'eremítica eixutor.
I quan la campaneta tota sola
diu l'oració del vespre, a l'entrellum,
sor Caterina hi passa en el perfum
flotant dins una càndida auriola.
Un hàlit de senzilla santedat
damunt les pedres i les herbes sura.
D'aquell silenci extàtic de l'altura
s'impregna l'esperit asserenat.
L'ona que expira en la llunyana falda
alça una vaga transparent remor.
Oh respirar tranquil de la maror
pujant de les riberes d'esmeralda!
Veus de l'onatge, veus del món absent,
ressò de nostres vides afanyades,
com arribau aquí purificades,
dins aquest aire ple de pensament!
Aquí, davant la gran naturalesa
parlant de Déu com un missal obert,
la bona odor de l'holocaust ofert
munta en silenci. Oració, pobresa.
Per tot la creu, l'amable defensiu,
la pobra creu de fusta ressecada,
guardant la cel·la, el corredor, l'entrada;
en la paret de l'horta qui somriu;
sobre el llindar del fossaret que espera
de la carn macerada el pobre feix,
«entre la vinya e'l fenollar» mateix
qui perfumà l'ascètica drecera.
L'humil pedrís convida a meditar
sota els xiprers absorts en llur pregària.
Omplint la vasta refulgent llunyària,
s'estén enfront la mar, tota la mar!
Sobtat, com una escuma passatgera,
brilla el punt d'una vela, tan mesquí
que es dissol en el pèlag safirí...
Els cinc xiprers són monjos en renglera,
atalaiant la blava immensitat.
La mar, rissada per corrents pregones,
és una estesa de petites ones
qui van passant cap a l'eternitat.