Poesies completes

Editorial Selecta (Barcelona), 1962

Autor: Miquel Ferrà i Juan
Pàgina: 101
Indret: Casa-museu Prat de la Riba (Castellterçol)

En la mort d'En Prat de la Riba


No és somni; es ja per sempre a l'altra part del mur!

Anorreats, l'ull fixe en el portal obscur,

restem plorant el qui s'allunya.

Dins una llum serena d'església triomfant,

a l'altra banda, a rebre'l ix ja l'estol brillant

dels morts preclars de Catalunya.

 

Entre les ombres cares, estels del patri cel,

en llur esguard la calma del satisfet anhel,

ixen el Bisbe i el Poeta.

Ja es dins el mateix nimbe la faç del President,

la faç que tots amàvem, tranquil·la i somrient...

I en nostres mans l'obra mig feta!

 

Davant la noble vida sagrada a l'ideal,

tota bondat se torna respecte i dol mortal;

callà l'enveja desarmada.

Hi ha en l'aire una viudesa qui ens omple d'estupor.

I el nostre cor desborda d'un dolorós amor...

Oh Catalunya idolatrada!

Autor: Miquel Ferrà i Juan
Pàgina: 61
Indret: Porta de l'Almudaina (Palma)

Vells carrers de l'Almudaina

 

Aixoplugant dels vells casals

les quietuds endormiscades,

guaiten les gòtiques volades

com a corones marquesals.

 

Dins les grans clastres solemnials,

amples, desertes i callades,

hi ha les cisternes isolades

qui fan els aires més frescals.

 

Algun jardí, ple d'ombra humida,

creix embaumant d'olors de vida

el secular recolliment.

 

El temps retarda son rellotge...

De l'alta Seu, immensa i rotja,

migdia cau solemnement.

Autor: Miquel Ferrà i Juan
Pàgines: 191-192
Indret: Monument a Santiago Rusiñol (Palma)

A Santiago Rusiñol

 

Per molts anys, poeta artista de la pipa i els pinzells!

A la festa jubilosa tots hi som, jo ves i vells.

 

A la vila que el grec Greco passejava en processó,

de la gent de Barcelona us declaren gran pintor.

 

Catalunya vos corona d'olivera i de llorer;

jo vull dur-hi de Mallorca una branca d'ametller.

 

Rusiñol, cor de bohemi, que tothom heu estimat:

En Peret, el senyor Esteve i el seu fill qui l'ha matat,

 

ex-votaires i pallassos amb el nas pintat de guix...

català de Valldemossa, de Montmartre i del Boul Mich,

 

La nostra Illa de la Calma, que ha tingut mig cor de vós,

també avui us canonitza, Santiago gloriós!

 

Quan les copes per vós s'alcin sobre el mar del Cau Ferrat,

el blau verd de les onades aguaiteu per un forat.

 

D'un país de blaus ensomnis, amagat a l'horitzó,

clara tela lluminosa, us riurà la visió.

 

Percebreu una pau verda i un silenci de sembrats,

i un misteri de flors blanques dins els aires encantats;

 

i a ple sol, damunt les aigües, la remor suau dels pins,

i els xiprers parats que resen coronant els vells jardins;

 

i el poblet, en l'ombra blava, dins un mar de taronger,

i damunt el ponent rosa fumeroles d'encenser...

 

D'un alè de primavera sentiríeu com el frec:

serà el cor de la nostra illa, que us envia el seu batec.

 

10 gener 1926

Autor: Miquel Ferrà i Juan
Pàgines: 64-65
Indret: Biniarroi (Mancor)

Biniarroi

 

Biniarroi menut

damunt una muntanya,

qui de l'altura es banya

en l'aire de salut.

 

El caminoi que hi mena

se perd pels sementers,

saltant costa a través

la ciquiola plena.

 

Veureu negres parets,

teulades rovellades,

cares d'infant rosades,

cuites de sols i freds.

 

A l'aura volandera

l'església obri el portal.

La plaça, amb un parral,

petita com una era.

 

Branquim de magraners

pels marges qui terregen,

i galls qui vermellegen

per l'herba dels llenyers...

 

Mes quan l'hivern s'hi posa,

dins el crepuscle viu,

el llogaret pensiu

guaita la vall reclosa.

 

Entela els olivars

una plovisca muda.

Munta la veu perduda

d'uns esquelleigs molt clars.

 

I en la fredor de l'aire,

el fum d'algun veí

per sobre el remolí

dels vells teulats s'enlaira,

 

damunt un cel igual

per on vaga indecisa

la fumerola grisa

d'uns núvols de Nadal.

Autor: Miquel Ferrà i Juan
Pàgines: 57-58
Indret: Passeig Joan Riutort (Esporles)

Esporles

 

El temps de Pasqua riu,

el món és una festa.

El sol ressuscitat

fulgura amb blanca vesta.

 

Son voleiant llençol

de boires esqueixades

irisa el jorn novell

entre clarors rosades.

 

Eixint per l'esvoranc

alegre, com s'hi banya

el poble rioler

al peu de la muntanya!

 

Al marge del torrent

la vila s'escalona.

Damunt cada portal

un parral d'or borrona.

 

S'encén un violer

en cada finestrella.

Albegen tots els horts,

coberts de flor novella.

 

Quina ona de perfum

escampa amb sa alenada

l'airet del dematí,

humit de la rosada!

 

El tapial florit

regala una ombra fresca.

Pels llirions de neu

brunzint l'abella tresca.

 

Aucells, dones rentant

de cara als gorgs blavissos;

ombratges falaguers

de polls bellugadissos;

 

l'abeurador, el molí,

el pont damunt les roques;

marjals, heures lluents

guarnint penyals i soques;

 

el bosc ple de remors

qui negrejant s'enfila,

i l'espadat vermell

en la blavor tranquil·la;

 

tot lluu de cara al sol

com una escala santa.

El soleiet d'abril

daura el torrent qui canta.

Autor: Miquel Ferrà i Juan
Pàgina: 134
Indret: Plaça de la Constitució (Estellencs)

Estellencs

 

L'estiu fuig, un poc cansat;

riu al sol cada caseta,

i pels clars de l'emparrat

dansen ombres violetes.

 

Hi ha pinars cantant al vent

i turons amb oliveres;

els pollancres del torrent

encortinen les voreres.

 

I allà a baix el mar en pau,

i, estergit sobre el cel blau,

Galatzó, rei de l'altura.

 

La llum d'or s'escampa arreu.

Dins ton ull, que mira i veu,

S'emmiralla la natura.

Autor: Miquel Ferrà i Juan
Pàgina: 48
Indret: Medalló de Rubèn Dario (Valldemossa)

Vesper

 

De Rubén Darío

 

Quietud, quietud... La ciutat d'or

ha entrat en el misteri de la tarda.

La catedral és un reliquiari.

Sos cristalls unifica la badia

en un atzur d'inicials antigues

dels vells missals i antifonaris.

Les barques pescadores estilitzen

la blancor del triangle de llurs veles,

i com un eco que digués: —Ulisses! de sals i flors les alenades junta.

Autor: Miquel Ferrà i Juan
Pàgines: 70-72
Indret: Ermita de la Trinitat (Valldemossa)

L'ermita sobre el mar

 

L'ermita seu a mig camí del cim,

i amb la creu de sa rònega espadanya

beneeix a l'entorn bosc i muntanya

i el mar qui es perd en l'horitzó sublim.

 

Sa porta, closa al mundanal desfici,

a tots en nom de Déu s'obri amatent.

Ses parets fan una ombra penitent;

la volten romeguers com un cilici.

 

Mes, dins, té l'alegria d'un cor net,

i aquella pau dels cims que és aire i vida,

i la cisterna d'aigua beneïda

qui apaga al cor afadigat la set.

 

L'hortet dels ermitans és a la vora,

desnú de flors, a l'ombra dels xiprers:

vessen llurs copes l'unció d'un rés

damunt la mar qui resplendeix enfora.

 

Al caire de l'altíssim mirador

toquen volant les brises falagueres.

L'aroma recollit d'unes murteres

embauma l'eremítica eixutor.

 

I quan la campaneta tota sola

diu l'oració del vespre, a l'entrellum,

sor Caterina hi passa en el perfum

flotant dins una càndida auriola.

 

Un hàlit de senzilla santedat

damunt les pedres i les herbes sura.

D'aquell silenci extàtic de l'altura

s'impregna l'esperit asserenat.

 

L'ona que expira en la llunyana falda

alça una vaga transparent remor.

Oh respirar tranquil de la maror

pujant de les riberes d'esmeralda!

 

Veus de l'onatge, veus del món absent,

ressò de nostres vides afanyades,

com arribau aquí purificades,

dins aquest aire ple de pensament!

 

Aquí, davant la gran naturalesa

parlant de Déu com un missal obert,

la bona odor de l'holocaust ofert

munta en silenci. Oració, pobresa.

 

Per tot la creu, l'amable defensiu,

la pobra creu de fusta ressecada,

guardant la cel·la, el corredor, l'entrada;

en la paret de l'horta qui somriu;

 

sobre el llindar del fossaret que espera

de la carn macerada el pobre feix,

«entre la vinya e'l fenollar» mateix

qui perfumà l'ascètica drecera.

 

L'humil pedrís convida a meditar

sota els xiprers absorts en llur pregària.

Omplint la vasta refulgent llunyària,

s'estén enfront la mar, tota la mar!

 

Sobtat, com una escuma passatgera,

brilla el punt d'una vela, tan mesquí

que es dissol en el pèlag safirí...

Els cinc xiprers són monjos en renglera,

 

atalaiant la blava immensitat.

La mar, rissada per corrents pregones,

és una estesa de petites ones

qui van passant cap a l'eternitat.