(), 1856
A la Cucafera de Tortosa pròpia de la confraria dels pescadors d'aquella ciutat, que fent-se la processó del Corpus Christi, desconcertà amb una morrada sis flautes d'un organet portàtil
Per cert, madó Cucafera,
Que haveu fet un bell jornal,
Cartes ne podeu escriure
A vostre parent lo drac.
En l'orga, ah descarada!,
En un instrument sagrat,
Amb eixa villana boca
Haveu fet un munt de mal!
No us arrendo la ganància,
Que si ho entén lo déu Pa,
Inventor de regalies,
en coca us convertirà.
Digau-me si pretenguéreu
Los estornuts variar,
Disparant cada vegada,
Coets i piules d'estany?
O si fonc abillament,
Que us donava lo prenyat!
Amb tot que sia quesvulla,
Mes vos podeu disculpar.
Diuen de certa prenyada,
Que mirant-se un provincial,
Un mos desitjà donar-li
En lo bescoll atestat.
Digueren-lo-hi al bon pare,
I ell mogut de caritat,
Subjecta lo coll humil
A la boca de coral.
Desig fonc extraordinari;
Però en fi desig de carn,
Que lo de mordrer les flautes
Fonc un desig enflautat.
Però encara en hora bona,
Ja fos això tot lo dany;
Mes lo escàndol que causàreu
Com lo podreu remediar?
Donà lo bou gran mugit,
L'àguila s'esparverà,
Los cavallets se empinaren,
Glaçaren-se los gegants.
Mes no ha faltat qui us excusa,
Responent per vostra part,
Que als diables pretenguéreu
Amb la música espantar.
Que us obligà l'estretura,
Puix no us trobàreu amb mans
A suplir la falta d'elles
Amb los morros i queixals.
Que sis flautes arrancàreu,
Perquè per aquells forats
A les altres donàs vida
La respiració del nas.
I que en lo punt que advertíreu
La gran ruïna i fracàs,
Vos esgarrifàreu tota
De la cua fins al cap.
I de pur regirament,
Lo ventre de bocaram
Aborta els cucaferons
Com uns minyons de quinze anys,
Ni foren paraules soles
Les d'aquest bon advocat,
Puix que vostra desmesura
S'és oferit a pagar.
A les ares d'est Mecenes
És raó que oferiau
La nata del que us envia
En ses entranyes lo mar.
La carnosa palomida,
Lo moll lletós i suau,
I la premsada palaia
Amb lo congre tornejat.
La remadora llagosta
I lo briareo cranc,
Amb la sípia tintorera
I lo sorell argentat.
La pigotosa morena,
Lo pagell sobredorat,
Amb lo llagostí de nàcar,
La mollera de cristall.
Des de la més fresca llissa
Al llop més sec i salat,
Deveu al gran simulacre
D'aquest patró consagrar.
Procurau en esmenar-vos
Fent d'aquesta hora en avant,
De Cucafera de bé:
I nostre Senyor vos guard!
Romanç I (fragment)
Ja de Santes Creus havia
lo abat mateix acudit,
suplicant a sa Excel·lència
que d'arribar es servís.
I si bé lo hi esperaren,
amb entranyable desig,
complit i lograt, no el veren
i el bosser n'està prou trist.
Però prou la reial casa
per venjada es pot tenir
de veure el goig que esperaven
tot en carbó convertit.
Puix sa Excel·lència i les dames
perderen en no venir,
la vista dels simulacres
i prendes dels reis antics.
Que en una pica de pòrfir
el rei Pere haurien vist;
a on Dioclecià es banyava
i ell se sotaplujà allí.
I a son fill lo rei don Jaume
dintre d'un marmòreo llit
amb sa muller dona Blanca
germana de sant Lluís.
Ja la ciutat, on tenia
Aquell temps lo gran Liberi
Senyor del romà imperi
Sa insigne cancilleria,
I des d'on pretenia
Fer de tot l'orbe una llista,
Se descobrí a nostra vista;
I ja, segurs, nos enclou
Lo famós port de Salou
Contra la borrasca trista.