Edicions Proa (Barcelona), 2006
A la mort d'en Rafel de Casanova (fragment)
Morir és viure.
Tres mesos feia ja que cada dia,
al despertar-se la ciutat comtal,
los camps que abans solien proveir-la
veia de baionetes eriçats:
lo mur de pedra, sa defensa, veia
dins d'un altre de ferro engabiat.
Morir deu sens remei la noble víctima
o donar-se al que en busca d'ella va.
Mes, això pla, donar-se! Era la roca
que del pèlag enmig aixeca el cap,
adormida a sos brams i de ses ones
al batre coratjós i acalorat.
Si tenia Berwick reguitzells d'homes
i boscos d'armes per a dar l'assalt,
tenia ella la invicta Coronela,
que si bé no era d'homes un grapat,
per un Berwick cada un valgut hauria
i valia per tots son capità,
son capità, l'il·lustre Casanova,
que en la Sala de Cent havia jurat
fer de la plaça una flamant Numància
abans que d'ella un sol rajol donar.
Corrandes
Si jo em tornés oreneta,
niu en ta cambra faria,
només per saber quin és
lo fadrinet que somies.
* * *
Les cabres van per la rama.
Los cabridets per la flor,
jo vaig per la poncelleta
que em té robada l’amor.
* * *
Vet aquí un ram de clavells,
dóna-me’n tu un de violes,
que el dia que et casaràs
me n’enramaran la fossa.
* * *
Sempre em dius «polleta rossa»;
de polla ja sé que en só,
de rossa prou ne seria
si em deixesses la rossor.
* * *
Los uns s’agraden del lliri,
los altres del galdiró,
jo em só agradat de la rosa
que és lo nom del meu amor.
* * *
Les minyones de muntanya
se semblen als angelets,
ho deu fer que varen néixer
un xic més a prop del cel.
* * *
Amor de la meva vida,
videta del meu amor,
sempre us dic «videta meua»
i heu de ser la meva mort.
* * *
Un roseret n’és ta galta,
la boqueta un maduixer,
per a dur-me’n la maduixa,
papallona jo em faré.
A LA VERGE
Causa nostrae laetitiae
Tenia un calze i una arpa
que el cel m'havia donat:
d'una Creu l'arpa era feta,
present del Crucificat:
lo calze era de plata,
de plata i sobredaurat.
No somniava altra glòria,
no volia altra heretat.
Vingueren dies de pena,
del calze vegí'm privat.
Jo veient-me sense el calze,
amb l'arpa d'or m'he abraçat,
gemegadora companya
de ma trista soledat.
Un dia de greu tristesa
me'n pujava a Montserrat,
me poso a les vostres plantes,
oh Reina del Principat!
lo virolai a cantar-vos
que en millor temps he dictat.
Mon virolai vos plavia,
del camaril heu baixat,
amb mà divina tornant-me
lo meu calze estimat,
mon calze de plata fina
de plata i sobredaurat.
Me l'havien pres los homes,
la Verge me l'ha tornat;
lloada en sia la Verge,
la Verge de Montserrat.
A la mort d'en Rafel Casanova (Fragment)
D' «Enrere!» però tost lo crit ressona,
i a son màgic accent enrere van,
dintre d'un rotllo de feréstecs núvols,
vegent que arriba ja el del temporal,
i de bona arribada ja sentint
en sos avenços rastrejar lo llamp.
En Casanova és, que feia estona
vetllava on l'estranger donàs de cap,
d'una rua de frares i de nobles
patricis per rebatre-s'hi al davant.
Veieu-lo allà dalt del fortí! mireu's-el!
fer, esbalaïdor, desesperat,
envestí als de Berwick! Ses llambregades
de la tigressa semblen, que en son cau,
on son cadell endormiscat reposa,
una rua de llops ha vist entrar.
I com a tal s'hi tira! Lo seu sabre.
d'estendre i escapçar assedegat,
ja fins pel puny negrenca sang degota
ja cruix, ossos i ferro rosegant,
podent ja sobre el fort un altre alçar-ne
d'armes i de cadavres capolats!
Però si deu n'aterra, cent n'arriben
amb cent i cent de més valents detràs
que els empenyen amunt, com unes a altres
s'empenyen les onades de la mar.
Mes, ell a més perill més s'encoratja
a on ne veu més gruixa allà el rebat,
així parlant als seus: «Morir és viure.
¡Qui amb gota de sang n'ix no és català»,
quan ferint-lo de mort brusenta bala
maleïda de Déu!, en terra cau.
Pobre patrici! Infeliç hèroe! Al cloure
los ulls, al fer-ne lo darrer badall,
va sentir lo soroll de la cadena
que sa ciutat aimada arrossegà,
d'en Ramon i en Vinyals, que en va s'esforcen,
i de Villarroel amb l'últim ai!
envolt, i d'altres cent i cent, que màrtirs
morien per la pàtria llibertat!
A la mort d'en Rafael de Casanova (Fragment)
Morir és viure.
Tres mesos feia ja que cada dia,
al despertar-se la ciutat comtal,
los camps que abans solien proveir-la
veia de baionetes eriçats:
lo mur de pedra, sa defensa, veia
dins d'un altre de ferro engabiat.
Morir deu sens remei la noble víctima
o donar-se al que en busca d'ella va.
Mes, això pla, donar-se! Era la roca
que del pèlag enmig aixeca el cap,
adormida a sos brams i de ses ones
al batre coratjós i acalorat.
Si tenia Berwick reguitzells d'homes
i boscos d'armes per a dar l'assalt,
tenia ella la invicta Coronela,
que si bé no era d'homes un grapat,
per un Berwick cada un valgut hauria
i valia per tots son capità,
son capità, l'il·lustre Casanova,
que en la Sala de Cent havia jurat
fer de la plaça una flamant Numància
abans que d'ella un sol rajol donar.
Un jorn de maleïda recordança
al peu de la muralla ressonà
l'espinguet d'un clarí que de Berwick
cridava l'host terrífica a l'assalt:
i dels morters tronants al terratrèmol,
d'obusos i canons enrogallats
a l'ardenta i mortífera alenada
que el camí anava d'aire netejant;
amb la fam que la presa los donava,
amb la feresa que sol dar la fam,
en esquadrons arrenglerats tirava-s'hi
d'Espanya i França lo poder plegat,
al peu de la muralla, per estendre'ls
a rengleres lo ferro català,
per fer de rampa als que al darrera seu
hala! hala! s'hi anaven abocant,
als crits de «Visca el Rei! A Barcelona!
Mori qui mori! A dalt i fora...! A dalt!»
Ja dalt varen pujar! Lo crit de «És nostra!»
sonà, per fi, en la cortadura real,
i pujar-se-n'hi veia Barcelona,
llestos com si els vinguera de pla a pla,
als soldats de Berwick, dalt a la cima
la bandera real fent tremolar. [...]
A la mort d'en Rafel de Casanova (fragment)
D' «Enrere!» però tost lo crit ressona,
i a son màgic accent enrere van,
dintre d'un rotllo de feréstecs núvols,
vegent que arriba ja el del temporal,
i de bona arribada ja sentint
en sos avenços rastrejar lo llamp.
En Casanova és, que feia estona
vetllava on l'estranger donàs de cap,
d'una rua de frares i de nobles
patricis per rebatre-s'hi al davant.
Veieu-lo allà dalt del fortí! mireu's-el!
fer, esbalaïdor, desesperat,
envestí als de Berwick! Ses llambregades
de la tigressa semblen, que en son cau,
on son cadell endormiscat reposa,
una rua de llops ha vist entrar.
I com a tal s'hi tira! Lo seu sabre.
d'estendre i escapçar assedegat,
ja fins pel puny negrenca sang degota
ja cruix, ossos i ferro rosegant,
podent ja sobre el fort un altre alçar-ne
d'armes i de cadavres capolats!
Però si deu n'aterra, cent n'arriben
amb cent i cent de més valents detràs
que els empenyen amunt, com unes a altres
s'empenyen les onades de la mar.
Mes, ell a més perill més s'encoratja
a on ne veu més gruixa allà el rebat,
així parlant als seus: «Morir és viure.
¡Qui amb gota de sang n'ix no és català»,
quan ferint-lo de mort brusenta bala
maleïda de Déu!, en terra cau.
Pobre patrici! Infeliç hèroe! Al cloure
los ulls, al fer-ne lo darrer badall,
va sentir lo soroll de la cadena
que sa ciutat aimada arrossegà,
d'en Ramon i en Vinyals, que en va s'esforcen,
i de Villarroel amb l'últim ai!
envolt, i d'altres cent i cent, que màrtirs
morien per la pàtria llibertat!
A la mort d'en Rafel de Casanova (fragment)
D' «Enrere!» però tost lo crit ressona,
i a son màgic accent enrere van,
dintre d'un rotllo de feréstecs núvols,
vegent que arriba ja el del temporal,
i de bona arribada ja sentint
en sos avenços rastrejar lo llamp.
En Casanova és, que feia estona
vetllava on l'estranger donàs de cap,
d'una rua de frares i de nobles
patricis per rebatre-s'hi al davant.
Veieu-lo allà dalt del fortí! mireu's-el!
fer, esbalaïdor, desesperat,
envestí als de Berwick! Ses llambregades
de la tigressa semblen, que en son cau,
on son cadell endormiscat reposa,
una rua de llops ha vist entrar.
I com a tal s'hi tira! Lo seu sabre.
d'estendre i escapçar assedegat,
ja fins pel puny negrenca sang degota
ja cruix, ossos i ferro rosegant,
podent ja sobre el fort un altre alçar-ne
d'armes i de cadavres capolats!
Però si deu n'aterra, cent n'arriben
amb cent i cent de més valents detràs
que els empenyen amunt, com unes a altres
s'empenyen les onades de la mar.
Mes, ell a més perill més s'encoratja
a on ne veu més gruixa allà el rebat,
així parlant als seus: «Morir és viure.
¡Qui amb gota de sang n'ix no és català»,
quan ferint-lo de mort brusenta bala
maleïda de Déu!, en terra cau.
Pobre patrici! Infeliç hèroe! Al cloure
los ulls, al fer-ne lo darrer badall,
va sentir lo soroll de la cadena
que sa ciutat aimada arrossegà,
d'en Ramon i en Vinyals, que en va s'esforcen,
i de Villarroel amb l'últim ai!
envolt, i d'altres cent i cent, que màrtirs
morien per la pàtria llibertat!
Càntic a la creu de Sant Pere del Bosc
Creu sagrada,
Creu amada
vine, vine a nostre cor;
Creu hermosa,
dolça esposa
de Jesús nostre Senyor.
I
Tu ets la guia
vers Maria
de sa ermita en lo camí;
la nau forta
que a Déu porta
amb Jesús que en tu morí.
II
Jesús planta
la Creu santa,
tot l'infern ha tremolat,
quan Ell l'obre,
lo cel cobra
la perduda humanitat.
III
Sos dos braços
són los llaços
que lligaren l'home a Déu.
Vine, vine
Creu divina,
lliga amb Cristo lo cor meu.
IV
Sang sagrada
l'ha regada
a eixa Palma de l'Edem,
que ens convida
amb fruit de vida
que l'amor collí en Betlem.
V
Aquí abriga
sa ombra amiga
ja en la terra el fa ditxós;
i quan mòria,
de la Glòria
li darà l'etern repòs.
VI
Tu ets la trona
on sermona
lo diví Predicador;
llit dolcíssim
on l'Altíssim
mor ferit per nostra amor.
VII
Vine, vine
Creu divina,
a aquest poble del Llorer;
beneeix-lo,
protegeix-lo,
del cel mostra-li el sender.
VIII
D'eixa serra,
mar i terra
beneeix del Principat:
vine, vine
i encamina
cap al cel la humanitat.
Goigs en llaor de Nostra Senyora de Gràcia (fragment)
Plena de tota esperança,
per Lloret sou i sereu,
Catalunya sa bonança
Vos demana li torneu
lleis, costums de l'avior,
la fe santa que al cel mena.
Sou de gràcia tota plena,
vida i goig del pecador.
Tornada
Mare del sant Redemptor,
Alba que el cor asserena:
Sou de gràcia tota plena,
vida i goig del pecador.