Edicions Vitel·la (Bellcaire d'Empordà), 2009
A Maria-Mercè Marçal
In memoriam
Les tardors són suaus. Gairebé no hi ha hivern,
diuen, i ran del mar s'allarguen els capvespres.
Suspesa com una àliga entre tebis corrents
amb estels sota l'ala, la nit prou que s'espera.
Però jo no trobo les tardors benignes
quan haig de dir-te adéu des de la meva,
trencada primavera de cançons.
I mai no podré dir ponent dolcíssim
si començo a enyorar el teu migdia.
Adéu, veu enrosada, esguard encès.
Ets viva en tants ocells niats a la teva heura!
I a les nítides ones del teu cor desbocat
que sempre es va triar les ribes i la llera,
el solell i l'obaga per al desglaç del cant.
El lleó
A Joan Bastardas, recordant Serrabona.
Puc veure l'oreneta al seu reialme gràcil,
petita vela fosca, camins sense deixant.
Sotjar la salamandra quan la neu es desglaci
a la carena blava de l'àliga reial.
Però a tu, destronat i protegit monarca
de color de capvespre, crinera encesa d'or,
ja no podré trobar-te al teu imperi intacte
quan ell no coneixia fites, ni tu senyor.
No t'enyoro, però, en àfriques remotes.
Mes a prop vas ullprendre'm, rei i presoner ensems,
si fuges o no fuges del marbre fet de roses,
superb príncep dels Aspres amb corona de temps.
Mossèn Cinto
Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant- lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu ful adormit
-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai mes
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!
Els aiguamolls
Al Grup de Defensa dels Aiguamolls de l'Empordà
Envaireu aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l'aigua nodridora
i els verds amagatalls l'ocell del Nord?
Àlics rosats, amics collverds, adéu,
adéu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment, deixalles, només pols
seran els nius on bategà la vida.
Però quan haurà mort l'últim ocell,
lassat del vol, a frec d'aigua alterada,
quan escates d'argent no tindrà el mar
no espereu respirar: ja, lentament,
l'home-botxí comença l'agonia.
Aiguamolls 1985
No han destruït aquest recer vivent
Que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l'aigua nodridora
I els verds amagatalls l'ocell del nord.
Àlics rosats, amics collverds, torneu,
Torneu, xic corriol i fredeluga,
Princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
Davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d'ocells
Cansats del vol, a frec de les onades
I el sol que hi riu, i escates d'or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
—Una treva signada amb aire i ales.
Mossèn Cinto
Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!
A Maria-Mercè Marçal
In memoriam
Les tardors són suaus. Gairebé no hi ha hivern,
diuen, i ran del mar s'allarguen els capvespres.
Suspesa com una àliga entre tebis corrents
amb estels sota l'ala, la nit prou que s'espera.
Però jo no trobo les tardors benignes
quan haig de dir-te adéu des de la meva,
trencada primavera de cançons.
I mai no podré dir ponent dolcíssim
si començo a enyorar el teu migdia.
Adéu, veu enrosada, esguard encès.
Ets viva en tants ocells niats a la teva heura!
I a les nítides ones del teu cor desbocat
que sempre es va triar les ribes i la llera,
el solell i l'obaga per al desglaç del cant.
El cementiri blanc
A en Tero, al Grup de Defensa de l'Arquitectura
Popular i a tots els meus amics de l'Escala
Jugaven els infants
entre les tombes blanques.
Viva claror d'esguards
entre claror adormida.
Talment com ales, mans
entre les tombes blanques.
El mar bleixava prop
d'aquell vol de gavines.
Ja no dormen els morts
dintre les tombes blanques.
El nacre del record
quieta pau abriga.
Els infants s'han endut
perfils de tombes blanques.
El silenci daurat
enyora el seu somriure.
Gener a Llançà
Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d'estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d'infants, al jardí, i una branca
d'ametller. L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.
El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.
Des de Llançà
Ara em miro les veles sobre el mirall del mar
com un ressò més lent del vol de les gavines.
S'ha mort la marinada i quietud de xiprers
espera sense cap recança el llarg capvespre.
amb interval divers, molt més tard, els dos fars
amb batuta de llum marcaran el silenci
i qui sap si aleshores envejarem la mar
nosltres, els vivents entre clarors incertes.
En la mort de Josep Pla
Parpella d'or del vespre, la tardor
a enrogir la vall fina vindrà encara
i no en veurà la resplendor"
aquella vista aguda i clara.
La terra et deia adéu amb un gran plor
en tendres verds d'abril, la cara neta.
Núvols lleugers, garbells de la claror
el comiat fan dolç, l'hora quieta.
Orfe era el mar i se'n planyia, lluny.
Qui en dirà ja el mariner i el pescaire,
amb les arts i l'escata que s'hi esmuny
i aquell salt del dofí que fendeix l'aire?
D'aquest profund respir de la serena
i nodridora terra, quins sentits
afinats ens duran la "cantilena",
lluny del paper els teus incansables dits?
¿Has trobat l'illa del repòs, la riba
suau de Zante i el seu somni d'or?
I l'adjectiu per la daurada i viva
pedra de Roma, t'ha vingut al cor?
No et podrà retenir la terra avara
en el xic cementiri de Llofriu.
"A despit de la mort, ets nostre encara",
mentre llegeixin ulls romandràs viu.