Columna (Barcelona), 1986
Santes Creus
Santes Creus, Santes Creus, com un vaixell
ancorat en la terra que el riu mulla.
Monjos blancs hi visqueren,
destres a l'hort i a l'escriptura, segles.
Reis coratjosos i la dolça Blanca
bressol darrer hi trobaren.
L'àvid picot que destapà sepulcres,
la teia encesa que cremà retaules,
no esborraren l'antiga reialesa.
Muda i tot ens ho diu la Torre de les Hores.
Porta daurada de Poblet
Voldria oberta la portalada,
oberta sempre de bat a bat.
El riu dels temps hi passaria,
el temps i son esclat.
Una daurada cavalcada
fondria, monts enllà,
amb les banderes de la posta,
banderes í cavalls.
Santa Maria del Mar
En quin vaixell, Santa Maria, aneu?
en quin vaixell de pedra blanca?
Les columnes s'ajunten; una proa es tanca
i les enlaira cap al cel.
Picapedrers el calafatejaren,
fa tant de temps i encara solca el mar.
Un dia amarg, i no ho sabien,
destral i teia descobrien
la màgica nuesa de la nau.
Hi vull pujar, Santa Maria.
Per quina escala haurà de ser?
A la fi del viatge ¿trobaré
la platja oberta on mai no mor el dia?
La Pàtria nova
Una escultura d'Apel·les Fenosa
Jo t'he buscat, oh pàtria,
perquè la teva veu
com un eco en la nit, feble, es perdia.
Era un rastre només; una ombra —llunyania
dels meus somnis desfets.
Delerós et buscava, i tot d'una,
vora el caliu mig apagat d'una foguera,
brillà sota la blanca lluerna de la lluna
la teva imatge vera.
Un cap d'àngel adolescent
el cos impàvid coronava.
Per fer-li de peanya, el vell molí
donà la seva roda clara.
Dolces fantasmes, pel voltant,
congregava la vinya.
Un xic mes lluny, el mar
espiava i llanguia.
Sirena del terrer,
la saba li pujava dels peus a la cintura.
I les magranes del seu pit
estrenyien la fina túnica.
Els seus braços oberts,
imperiosos, gràcils, es movien.
En el clot de la mà, pica d'ocells,
degotarà la pluja beneïda.
Columna de la nit, vaig dir-li enlluernat,
ets tu la pàtria nova!
Dóna'ns les mans, fes-nos germans,
esborra la discòrdia.
La pàl·lida olivera
t'allargui branca i fulla,
oh pàtria somniada,
tantes vegades morta i renascuda.
Primera de les Cinc cançons de Port
I
Vaixell que dorms en el port,
embolicat de tenebra!
Has desat els gallarets
i són plegades les veles.
Només crema un llantió
dalt de tot de l'arbre mestre.
Si el mariner et guarda el son
la lluna també te'l vetlla.
Silenci de l'alta nit!
L'aigua del port és quieta
i tèbia com un coixí.
El cel és pàl·lid i tendre
com si fos humitejat
de rosada matinera.
La nau s'adorm poc a poc
sota els ulls del sentinella.
Si una mica de vent
ja vacil·len les estrelles.
El tràngol gronxa les naus
i a punta d'alba llangueixen
la lluïssor dels estels,
la remor de la taverna.
El vaixell s'ha deixondit
i obre totes les lluernes.
Trèmula dolçor del maig,
joia de la brisa fresca!
El mar sembla fet pel goig
dels gallarets i les veles.
Mariners, cal feinejar,
que es fa dejorn i clareja,
La mar, més enllà del port,
s'ha desfet la cabellera.
Cinc cançons del port
III
Les boires que ha dut el mar
al port s'han desfet en pluja.
El moll es silenciós
i totes les pedres lluen.
Les naus tremolen de fred,
els pals i el cordam belluguen.
Ai, quina tristesa fa
el cel sense estels ni lluna!
A dins de cada vaixell
hi ha cançons i rialles.
Mentrestant, la pluja cau
damunt la coberta rasa
amb aquell mateix soroll
que fa dalt de les teulades.
A dins de cada vaixell
hi ha cançons i rialles.
Hores segures del port,
quan es buida la tempesta!
El grumet somriu i diu
abocat a la lluerna:
—Déu salvarà els mariners
que enmig de la mar naveguen.
La farola s'encendrà
dins la nit, com una estrella.
Cançó de grumet
Ai, mare meva, veiéssiu el mar
ara que hi baten el vent i la pluja!
Ran de coberta s'apaga el fanal
i se'ns esquitxa la cara d'escuma.
Boires endins, el navili es fa pas,
la vinya verda no es lluca.
Adéu-siau, feixes vora del mar!
Adéu-siau, el xiprer i l'olivera!
Sant Elm ens guardi de l'aigua i del llamp,
mentre s'esqueixen els pals i les veles.
Vell timoner, qui pogués berenar
sota la fina pineda!
Que boti l'ona i es perdi el velam
i el vent llisquent esgarrapi el cordatge!
Prou coneixem el perill de la mar,
altres tempestes havíem tastades.
Mes, qui tingués un caliu abrandat
prop de la taula parada!
A Pompeu Fabra
En el seu Centenari
Perquè tu vares néixer,
enginyer del miracle,
va salvar-se la llengua.
La polies, impàvid;
per donar-li més vida,
li donaves les regles.
Com en taules de marbre,
matemàtica pura,
s'inscrivien, perfectes.
Maltempsades venien,
però en balmes segures
amagàvem les regles.
En cellers d'esperança,
preservades del dubte,
les teníem per sempre.
Perquè tu vares néixer,
enginyer del miracle,
perquè tu vares néixer.
Cerdanya
A la llinda del bosc
s'esgarria la passa.
Ara vèiem, del cim,
els jardins de la plana.
Les esquelles només
el silenci trencaven.
Les crineres al vent,
el galop de l'euguada.
Llibertat, llibertat,
llibertat adorable.
Però passen els bous,
processó de la tasca.
Entre l'euga i el bou,
la mesura i el pacte.
Ah quin aire més fi!
ah quina aigua més clara!
Collirem l'aranyó,
la pometa boscana;
com un sol brillarà
la carlina daurada.
Però em sento els batecs
i la tarda s'apaga
i la truita s'esmuny
riu amunt, pigallada.
La font dels Lledoners
Mare de somnis, font dels lledoners,
ombra i remor mesclades!
Els ocells hi trenaven els seus tebis llorers
sota un cel de blavors desmaiades.
Com una flor nedava el meu esguard
en el llac dels teus ulls —estel i llac alhora—.
La penombra de cap al tard
ens estrenyia de la vora.
L'alè de la muntanya semblava perseguir
adeleradament la claror fugitiva
i el lledoner, per espiâ'ns, obrí
els mil ulls negres de sa fruita aspriva.
El banc de llosa i el cucut llunyà
nostre silenci d'aleshores saben:
sentíem amb nosaltres la terra sospirar
i pel riu sense vores els estels navegaven.
Cançó d'enyorança
Enyoro la vela lleugera,
el còdol blavís i lluent,
la vinya, la cala planera,
el núvol, la boira i el vent;
la corba suau de la platja
i la marinada frescal,
la barca que fuig de l'oratge
i aquell gallaret en el pal.
Enyoro la font amagada,
la branca menuda del pi,
la nuesa de la collada,
les herbes primes del camí,
els esbarzers i la caseta,
el degotís del rossinyol
i aquella costa dura i dreta
que va assecant-se sota el sol.
Enyoro el mar i la muntanya,
la feixa verda, l'erm grogós,
el remoreig de cada canya
en el camí silenciós,
i aquella veu tan tèbia i clara
i els ulls tan purs dins de la nit,
que fan el cel més ampla encara
i més estelada la nit.
Record de les Salines d'Eivissa
A Marià Villangómez
Miralls de les Salines! Orenetes,
en breus volades rases,
el pit hi freguen.
Un vaixell negre
ancorat fora moll, de les barcasses
pren la farina dura.
Verd, blau i blanc, tot lluu, tot enlluerna.
La sal mig feta sembla neu mig fosa.
Ah, si la posta
contra el talús puríssim
adormís la meva ombra
i la salvés, oferta al cel, per sempre!
Cançó de Formentera
No cullis l'espigandella,
no et perdis vora l'estany.
Les aigües ara són fosques,
i espesseït el fullam.
El carro de l'estelada
trontolla, ben estibat.
No cullis l'espigandella,
no et perdis vora l'estany.
Camina al llarg de la platja
oberta de bat a bat.
És dura i fina la sorra
i llisa com un mirall.
El que hi dibuixa l'onada,
una altra onada ho desfà.
No cullis l'espigandella,
no et perdis vora l'estany.
L'escuma, ni s'endevina.
I és feta de lliris blancs.
El carro de l'estelada
vessa, curull, el seu blat.
¿Qui trenarà la palla
de les hores que se'n van?
No cullis l'espigandella,
no et perdis vora l'estany.
Irem a collir violetes
Irem a collir violetes
a la vall de Sant Daniel.
Quan les primeres orenetes
travessen la blavor del cel
i creix la fulla en el brancatge
enyoradís del maig i els cants,
sospiren totes les violes
per perfumar les teves mans.
Ara ha vingut la primavera
i l'hivern, plorós, ha fugit.
La fumera tremola, clara,
damunt el cel empal·lidit;
el riu s'esmuny i remoreja
més dolçament, i un escampall
de violetes es desmaia
entre les herbes de la vall.
Amor, collim-les, ans no morin
dessota el bes cruel del sol.
Guaita el sembrat i la passera,
els marges verds del corriol
i les violes amagades
(fresca rosada, cucs de llum)
que van teixint sota els teus passos
una boirina de perfum.
Deixem les pedres del vell temple
i el riu que resa, fugitiu.
El meu amor al temps escapa,
canta en veu baixa com el riu.
De l'estelada que espurneja
ha pres la roentor i la pau
i és ample com la portalada
i com les lloses de la nau.
Però la vall riu i verdeja
sota l'oratge del matí,
i les violes se t'acosten
vorejant el nostre camí.
Si la teva mà les agafa,
cada flor lluu com un estel.
Irem a collir violetes
a la vall de Sant Daniel.
A un cavallet de Núria
El cel és fet de satalies blaves,
travessen l'aire campanetes d'or.
Les lletanies planen
damunt dels prats com fumerol dormit.
El món naixia amb tu, plançó de Núria,
solemne i alhora tendre,
en el centre mateix d'aquest espai
i hi ha un moment de dolç d'atur unànime,
com quan l'heroi inerme s'insinua,
l'heroi tan desitjat.
Alça't, cavall, aspres galops t'esperen,
no hi ha crinera sense vent.
Que l'or de la carlina
no et sia bona paga mai
i el gorg esborradís no t'assaciï,
fidel per sempre al cel de ta naixença.