Edicions Proa (Barcelona), 2006
Los bruixots del Gorg Negre
A toc d'oració les nines a racó.
Nines, no hi aneu,
no aneu al Gorg Negre,
que els bruixots traïdors
no se us enduguessen.
Un estol de nines,
de quinze anys o setze,
un estol de nines,
la flor d'aqueix terme,
a fer saltirons
va anar-hi un diumenge.
Feren lo Guinart,
a la cuit seguiren
fugint a amagar-se
per entre aquells freixes,
feren la Llentia,
lo mestre i deixeble,
los dotze donzells,
que n'és joc alegre.
Tot jugant, jugant,
los arribà el vespre
i ni per ser colla
de dotze o de tretze
marxaven d'allà
per por dels espectres.
Quan tot manyagoi
d'enmig de ginebres
isqué un anyellet
que les va escometre.
Damunt li saltaren
tantost lo veeren.
- Quin be tan manyac!
- Quin xaió tan tendre!
- Com bela, pobret!,
doncs d'aon pot ésser?-
L'una el vol gratar,
l'altra el vol estrènyer,
aquella l'amoixa,
eixa el vol apéixer,
i més arriscada,
l'altra vol aprendre
d'anar a cavall
com un senyor metge.
Ben escamarlada
un cop hi va seure
fent-li de bridó
son banyot esquerre,
se tornà l'anyell
un cavall rebelde,
que arrencant-se a córrer
se tirà al Gorg Negre.
Les altres fugint
anaven dient-se:
- Ai, l'angelicó!
No el tornarem veure!
Ella era la flor
de les dotze o tretze;
com ella cap més
no n'hi havia al terme.-
Lo seu galindoi
hi tornava als vespres
per si la sentís
en son cau feréstec
entre el bruit dels balls
i de cants infectes.
De primer sentia
los plors d'una verge,
i després mocat
va tornar enrere
sentint lo güe-güe
d'un infantó tendre.
Ninetes, ja us dic,
jo no ho vaig pas veure;
pel preu que ho comprí
vos ho torno vendre,
ni un punt ni una coma
sens guanyar ni perdre;
mes per les boniques,
i em podeu ben creure,
altres gorgs hi ha
sense lo Gorg Negre
Plus Ultra
Estello fai-te clara car cerque moun camin.
Allà dellà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo camp del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
-Estrelleta -jo li he dit-,
de la mar cerúlea gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
-No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i aon tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera,
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.
I
Rambla de les Davallades,
a prop de la Plaça Gran,
los que hi passen i no ploren
no tenen cor vigatà,
que el més noble de la plana
va fer-hi el darrer badall,
penjat com si fos un lladre,
lladregot de camí-rals.
Quan a la forca el menaven,
a la cua del cavall,
entre renecs i pregueres
s'anava, trist i, exclamant:
—Oh Felip... [quint, lo de França]
[malhaja qui t'alletà !]
Pàtria meva, p[àtria] m[eva]
que no et puga revenjar!
Mes algú deurà cuidar-ne
puix romanen catalans.
A mi em duen a la forca
per massa que t'he estimat.
Però puix a la forca em duen,
volenterós, pàtria, hi vaig.
Sols un neguit m'acompanya
oh Catalunya, tu ho [saps].—
Quan fou a dalt de la forca,
on anava a ser penjat,
llançava un crit de «Revenja!»,
que pels cors va ressonar:
—Si no ens revenjam nosaltres,
algú nos revenjarà.—
IV
No ens enganya en Bac de Roda,
que eix crit no ens enganya pas,
aqueix crit i rebombori
que s'aixeca a la ciutat.
[Na Isabela] és destronada.
En Prim los ha dat a Cadis
lo darrer cop de destral.
Bac de Roda, Bac de Roda,
qui et pogués ressuscitar!
Qui et veiés alçar de terra
lo pendó dels vigatans!
Per veure't una hora alçar-lo,
de vida daria els anys.
Son llibre de privilegis
qui et veiés desempolsar;
escrit per puntes de sabre,
de nostres avis amb sang!
Pensament
Los dits de Déu pertot arreu escriuen:
en lo cel amb estrelles que somriuen,
amb roses i clavells en lo jardí
i amb uns simpàtics pensaments que diuen:
"Pensau amb mi."
Pensau amb mi que us he donat la vida
i us la daré millor fora d'aquí,
d'aquest desterro trist en la sortida
on lo cor desterrat fa la florida.
"Pensau amb mi."