Selecta (Barcelona), 1967
El coll prim, llarg i suau com una corda vella de lligar pianos, unit al cos ovoïdal, enorme, amb totes les característiques d'una gerra-tinell o d'un bot de vinater, sembla una màquina de regar o una bomba contra incendis. El mateix cap de l'estruç té forma de boquilla de manguera i, si el conjunt anés muntat sobre unes rodes, no dubtaríem pas de la seva servitud.
L'expressió de l'estruç és ingènua. Els seus ulls, sempre esbatanats, recorden els d'una criatura de bolquers extasiada davant d'un llum. Amb el coll dret, vertical, un poc corbat del cim a guisa de crossa, va girant lentament la testa. Maniobra com un periscopi, però un periscopi susceptible d'entendrir-se. Diríeu que atalaia, al lluny, l'arribada d'un amic que enyora.
En caminar, branda la còrpora a la faisó d'un vaixell amb mar de proa. La gent discuteix trenta mil coses respecte a l'estruç: si corre més que un cavall, si s'engoleix els claus de ganxo, si un home encamellat al seu coll li faria eixonar les potes, si pon un ou, si l'ou es cova amb la calor del desert i si ell, l'estruç, fóra utilitzable per a algun servei públic. Uns troben que sí, que resultaria un excel·lent repartidor de candidatures en diades electorals, o un ràpid transmissor de telegrames, cartes urgents i confidències policíaques. Altres li neguen intel·ligència. Tot el que més, podria vendre diaris trotant a frec de les finestres dels tramvies i estalviant als marrecs de muntar a les plataformes. La qüestió de si s'empassaria els cèntims, restituint-los després honradament, desvetlla suspicàcies.[1]
[1] Bertrana, Prudenci, L'ós benemèrit i altres bèsties, dins Obres completes, Barcelona: Editorial Selecta, 1965, p. 1044-1045.
El coll prim, llarg i suau com una corda vella de lligar pianos, unit al cos ovoïdal, enorme, amb totes les característiques d'una gerra-tinell o d'un bot de vinater, sembla una màquina de regar o una bomba contra incendis. El mateix cap de l'estruç té forma de boquilla de manguera i, si el conjunt anés muntat sobre unes rodes, no dubtaríem pas de la seva servitud.
L'expressió de l'estruç és ingènua. Els seus ulls, sempre esbatanats, recorden els d'una criatura de bolquers extasiada davant d'un llum. Amb el coll dret, vertical, un poc corbat del cim a guisa de crossa, va girant lentament la testa. Maniobra com un periscopi, però un periscopi susceptible d'entendrir-se. Diríeu que atalaia, al lluny, l'arribada d'un amic que enyora.
En caminar, branda la còrpora a la faisó d'un vaixell amb mar de proa. La gent discuteix trenta mil coses respecte a l'estruç: si corre més que un cavall, si s'engoleix els claus de ganxo, si un home encamellat al seu coll li faria eixonar les potes, si pon un ou, si l'ou es cova amb la calor del desert i si ell, l'estruç, fóra utilitzable per a algun servei públic. Uns troben que sí, que resultaria un excel·lent repartidor de candidatures en diades electorals, o un ràpid transmissor de telegrames, cartes urgents i confidències policíaques. Altres li neguen intel·ligència. Tot el que més, podria vendre diaris trotant a frec de les finestres dels tramvies i estalviant als marrecs de muntar a les plataformes. La qüestió de si s'empassaria els cèntims, restituint-los després honradament, desvetlla suspicàcies.[1]
[1] Bertrana, Prudenci, L'ós benemèrit i altres bèsties, dins Obres completes, Barcelona: Editorial Selecta, 1965, p. 1044-1045.
L'Estruç
Ocell com so
tan corredor
mai no m'atrapa cap minyó.
Dues coses em fan pena;
per immemorial abús,
d'un babau de testa dura
tots en diuen un estruç;
i com passa de vegades
a poetes de secà,
em reca la feixuguesa
que m'impedeix de volar.
Ocell com so
tan corredor
mapo la terra i el cel no.
El Lleó (fragment)
El lleó —indispensable en heràldica, indispensable en art decoratiu, indispensable en la faula i en la novel·lística de viatges, rei de la selva, símbol de noblesa i de força, fos en bronze, tallat en marbre, esculpit en or i en llautó... en tanta escala que de lleons n'hi ha més en monuments, escuts, joies, sivelles, plaques, botonadures, gravats i esmalts, etcètera... que no n'hi ha hagut ni n'hi haurà mai de vius damunt la terra— sojorna en el nostre Parc en una misèria esgarrifosa. Rodejat d'ossos a mig escurar i de matèries infectes, ajaçat i dorment, aspirant pudors, reumàtic i escrofulós, a penes es digna a atendre les visites. Si albira algun dibuixant, adopta una positura de majestat fallida, perquè no diguin. Li havien construït una casa amb certa petulància d'honorar-lo, però què sabia de lleons la ciutat de les rates-pinyades? Ara d'ençà que l'han declarat indesirable, per causa de la seva significació centralista, és quan el lleó ha pogut veure el cel i prendre el sol ocupant gàbies vulgars de bèsties sense prosàpia.
Cert que l'han mullerat civilment i la parella ha correspost donant bessonada. Un cop fet el favor, feta la trampa. Ja tenim els consorts en l'ostracisme conjugal i els fills a pensió. ¿És que la consuetud dubtosa dels nobles pot ésser imposada als lleons?
Mireu-los, els petits, com estan en camí de raquitisme; com demanen hipofosfits i oli de fetge de bacallà amb el silenci expressiu de la seva constitució depauperada.
Coros
Quan jo era jovenot hi havia en es meu poble — i crec que a tota s'illa —, entre sa fadrinaia de llavores, una afició a cantar coros, tan í tan grossa, que vam arribar a desterrar, vulguis o no vulguis, es trobos i es fandango i tota casta de música fins en aquell entonces denominada popular. Sa revolució de setembre, qui tantes coses noves i mai vistes mos va dur, també mos va encaixar aquesta, per acabar de fer-mos perdre lo poc castís i de la terra que encara hi quedava a Menorca.
Jo, qui "era jove i donzell i es formatge em regalava", com diu s'antiga cançó, també em vaig deixar conduir per s'afició an es coros, i encara que em penedesc i ho dic per confusió meva, lo cert és que anava molt sovint p'es carrers amb altres companys, a cuatro o seis de fondo, cantant es coros més guapos i frescs que havien arribat de Barcelona i d'altres bandes.
Sa meva veu, si va a dir ver, era baixeta i ofegada, i per lo tant solia cantar de segon; però a vegades no tenia més remei que esgargamellar-me cantant de primer o de baix, per omplir qualque buit que deixaven es meus companys, d'es quals n'hi havia qui no em gosaven, ni de tros. Mirau com anava la cosa!
Però no és açò lo que volia dir: lo que volia dir és que com jo havia anat a escola amb un parei de mestres de té-qui-té — Déu los tengui a la glòria — i havia provat d'estudiar a s'Institut, i tenia una cama de castellà per part de mon pare, i ademés de tot açò llegia novel·les d'aquelles grosses i ferestes, i fins i tot feia comèdia, qualque vegada, en es Casino, sabia es castellà p'es cap d'es dits, i no podeu pensar lo intrigat que em duien aquelles coses que cantàvem a veu plena, que, o no eren castellanes, o jo no les entenia.
N'hi havia de coros d'aquells no massa xerrecs, fets malbé p'es camí a sa vinguda de Barcelona; n'hi havia de fets a casa, qui eren cosa de llogar-hi cadires, i n'hi havia qui eren esguerrats de naixement.
No hi ha qui em tregui d'es cap que d'ets esguerrats de naixença ho és aquell qui diu:
Son las tres de la meñana,
ya se està esperando el día,
dispiertá peloma mía,
y a tu amante cantando lo hallarás.
Que el que canta en ti ventana
es un lusero bendito:
si te oblido a Dios premito
que me traiga la sirena de la mar.
An açò ho cantaven molt satisfets, com si fessin un ou de dos vermeis, es meus companys; però vamos, a un jovenet com jo, qui havia mig cursat es primer any de llatí a s'Institut i sabia de cor tot El Puñal del Godo i dos terços de Camino de Portugal, no em passava per sa gargamella allò de lusero bendito i que me traiga la sirena de la mar.
Tots es pobles del món tenen un nom, i qualcun dos; però que en tenguin tres, jo no en sé altre que es meu poble. Oficialment li diuen Villacarlos, contracció de la Villa de San Carlos, com abans els anglesos l'anomenaven George's Town. Però amb es nom d'es meu poble succeeix com amb es noms d'es carrers: s'Ajuntament els pot dir lo que vulgui i posar-lis ròtuls a cada cantó: passaran segles i tothom seguirà anomenant-los com els anomenaven en primer.
Es meu poble, emperò, té dos noms populars: un, qui es va perdent, és S'Arraval Nova, i s'altre, es qui sura i es perpetua, és Es Castell, de manera que de cada cent paisans meus ane qui demaneu d'on són i què són, noranta-vuit us respondran: "D'es Castell: castellans"; un altre dirà que és de S'Arraval Nova, i sols es qui faci cent — es més lletraferit sens dubte—us dirà que és de Villacarlos. Amb lo qual tot aquell qui estigui un poc untat d'història de Menorca, hi trobarà sa confirmació que lo més mal d'arrabassar de ses entranyes d'un poble són ses arrels veies. Perquè aquell poble va esser, primer de tot, Es Castell, és a dir, es poble que es va alçar en es voltants d'es famós Castell de Sant Felip d'es port de Maó, i castellans eren i castellans van esser i castellans seran, diguin lo que vulguin ses històries i es documents oficials.
I lo més curiós és que Es Castell d'ara no és es Castell pròpiament dit, perquè es poble està un parei de quilometres enfora d'on estava s'altre, i no té res que veure amb cap fortalesa actual; està a mitjan port de Maó, mentre s'altre estava a sa boca. Lo que hi ha és que Es Castell vei el van arrasar per raons militars i van fundar es nou a's mateix temps; però es castellans se'n van endur sa soca i ses arrels ben vives, i aquestes no han mort. Ve-t'ho aquí tot.
Ses singularitats d'es meu poble, per açò que he dit, són tantes, que farien molt llarg aquest article; un bon observador les veuria només que fixant-se en es llinatges, no d'ara, sinó d'un segle enrere: dins una població que no passa de 2500 ànimes, hi trobaria, devora llinatges catalaníssims, llinatges anglesos, francesos i sobretot castellans d'es de més castissa soca, tots procedents d'Es Castell vei. I açò ve de què aquella vila era poblada per ses famílies d'es militars que guarnien es fort de Sant Felip: anglesos quan el posseïa Anglaterra, francesos es pocs mesos que va estar en mans de França, i espanyols ets anys restants.
Tot açò s'encadena i dóna la mà per comprendre que quan parli jo de jocs d'al·lots pugui assegurar que així com es meu poble és es més ric del món en lo qui toca a noms, també ho és en lo qui toca an es jocs. N'hi ha de tota classe, nació i procedència i alguns no coneguts ni a Maó, que està a un quilòmetre i mig—i jo ho sé perquè hi anava a estudiar essent al·lot—, ni a Ciutadella, a s'altre cap de Menorca, d'on són tots es meus fiis.
És ver que pocs pobles hi haurà en el món, on ets al·lots tinguessin tanta juguera com noltros, perquè allà no prenien ofici ni feien feina fins an es dotze o tretze anys, i tenien no solsament el camp, com deia aquell, sinó la mar tocant a ses cases, i dins es poble mateix, una plaça no gaire més petita que la plaça de Catalunya, a on podíem fins tirar pedres amb ses bassetges sense molestar ningú. Per dir-vos que dins aquella Esplanada hi anava a fer exercicis tot el cos de desembarc d'una esquadra i encara els hi venia gran!
Menorca (fragment)
Sobre la mar qui allunya de l'Àfrica abrasada
les catalanes costes, mirant vers al llevant,
Menorca, com balena monstruosa, encadenada,
o com vaixell de pedra, se mostra al navegant.
No en té, casi, de platges: sols té penyals altíssims;
tota ella és pedra viva, tota ella és de granit;
de tant com l'han batuda los temporals fortíssims,
ja no li queda arena per a formar son llit.
De sos combats titànics, bé en mostra estar ferida!
Pertot arreu cavernes que encara afonda el mar;
pertot arreu la costa brescada i com cruixida,
mostrant l'ossa negrenca del monstre singular.
La vésseu quan l'envesten furioses les onades
i brama damunt ella el nord o bé el mestral!
Del blanc polsim de l'ona se n'alcen nuvolades
qui com espessa boira cobreixen el penyal.
I ella s'espolsa i lluita, com perseguida fera,
i per ses mil cavernes rugeix furiosament:
el front alça, i els braços estesos guaita, espera,
i es van ona per ona sobre son pit desfent.
I venç sempre. Humiliada llavors la mar sospira
i canta, i l'enamora besant sos penyalars,
i el vent rendit la canta amb so de dolça lira,
portant-li, amb olor d'algues, perfum de trongerars.
Llavores ho és hermosa! Sultana marinera,
se vest la verda túnica brodada de mil flors.
El sol tota la daura, i ella, gentil, riallera,
escolta al vent i a l'aigua cantar-li sos amors.
En la mort de mon fill Manuel
No me doneu, amics l'enhorabona,
que li afegiu més mal encara al cor;
l'ésser ell tan petit no vos abona
per a mesclar la fel a lo meu plor.
Ja ho sé, que hi és, al cel. Me moriria
si no cregués que hi ha volat, al cel;
mes eixa flor que el Bon Jesús collia
tenia massa fonda en mi la rel.
Ja és l'arbre massa vell perquè la branca
caigui sens l'aspra soca destrossar;
ferides com aquesta no les tanca
ni el pensament en lo de més enllà.
L'oli del seu record de nit i dia
crema dins lo meu cor com a un gresol
i sa enyorança sent l'ànima mia
amb una pena qui no té consol.
És d'aquells ulls enterbolits, ma pensa,
mirall d'on no s'esborra la visió;
d'aquella imatge la buidor immensa
no l'ha poguda omplir ni el meu dolor.
Dins mos ulls se reflecta nit i dia
lo trist llanguir d'aquella tendra flor,
i el dolorós gemec de sa agonia
ressona sens pietat dins lo meu cor.
¿Com ne tenc de gosar, jo, de gaubança
pensant que aquell infant ja no és aquí?
Jo no li planc, la benaventurança...
Jo no plor, no, per ell; jo plor per mi,
Senyor, Senyor, jo vos ne faç ofrena,
d'aquest dolor que m'ha robat la pau.
Si ell no havia pecat, meva és la pena.
Per quin de mos pecats me flagellau?
La balenguera
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
La balenguera misteriosa,
com una aranya d'art sutil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca be cavil·la,
teixint la tela per demà.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons ;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d'il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Bellugant l'aspi el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la,
destria l'auba qui vendrà.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa qui s'enfila,
de la vellura qui se'n va,
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Enyorança
Pensaments qui volen com a caravanes
de fulles empeses pels mateixos vents,
si fossen visibles els meus pensaments,
passar els veurien les Quatre Campanes.
Des que se n'anaren per aquell camí
els que abans de l'hora de l'adéu etern
feien el viatge de la vida amb mi,
en aquesta vida m'hi trob un extern.
Mes no donaria mos jorns de tristesa
pel camí de roses de ma jovenesa,
d'abans de trobar-hi el bé que he perdut,
perquè fins llavores no havia viscut.
Una imatge nova, un mot de promesa,
els temps senyalaren de la plenitud.
Gesmilers, acàcies, caminals d'arena,
xiprer adormit,
que amb la rama plena
d'ales invisibles passaves la nit,
i a l'auba semblaves torre d'harmonia;
fulles escampades de la flor mustia,
ombres qui plorau,
soledat, silenci qui m'agombolau,
parlant a mon cor
amb la melodia
de tot lo que mor...
quan, la mort arribi, poc en gaudirà
de la vida mia, lo millor ja ho té;
pensaments qui volen, fulla de roser,
la flor de ma vida tota se n'hi va.
De les primaveres que al món esclataren,
sols unes poncelles que aquí se badaren
i ara se podreixen
a davall la terra... per mi no se fonen;
són les que coronen
les imatges pures qui me compareixen
i no m'abandonen,
dolça companyia de ma soledat.
Vénen i s'asseuen a devora mi;
el xiprer me parla d'immortalitat,
i de la celístia baixa en el jardí
dolça claredat.
Desolació
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
A Gabriel Alomar
(Enviant-li les "Poesies")
Llibre, duu al taumaturg el meu tribut
d'admiració, per dir-ho clar, d'enveja;
i si ell no troba en tu qualque virtut,
cal renunciar a què ningú la veja.
La llengua pàtria
A la musa castellana
mos anys millors he donat,
d'una altra musa germana
fondament enamorat.
Què podré donar-li ara,
per la tardor ensopit?
Qualque cosa bull encara
al fon de mon esperit.
Llengua de perfums mesella
tal volta, amb rara virtut,
com una pluja novella
me torni la joventut.
Sols ella arribar podria
de mon cor fins a la rel.
Si altra esposa fou ma Lia,
ella serà ma Raquel.
Mallorca i Ramon Llull (fragment)
Mirau: la bella dona amb ulls d'amor contempla
alçar-se l'hòstia santa en l'aromat altar;
un patge qui l'adora amb ànsia ses exemple,
del palafrè que qualca en el trespol del temple
el ferre fa sonar.
Trista hermosura és ella que sordament roega
la mort, com les boneses del món el desengany;
ell és el foc del geni que dins del cor batega
cercant un bé que ignora, i per trobar-lo brega
amb febre i amb afany.
Un jorn, per a guarir-lo de sa passió insensata,
li diu la dama bella: - Ramon... mira'm el pit.-
I mostra la ferida que la podreix i mata.
Baf de sepulcre olora lo foll amant... i esclata
en llum son esperit.
Gran esperit! Natura son llibre immens li bada:
pertot llegint-lo adora de Déu escrit el nom;
i, com l'espai neteja de boira la ventada,
s'eixampla i s'il·lumina, al vent de sa volada,
l'enteniment de l'hom.
De les amors mundanes llençant la tassa impura
on sadollà sos llavis de verinosa mel,
travessa mars i timbes, malalts i pobres cura,
i abraça amb l'amor seva, alè que sempre dura,
la humanitat i el cel.
Les dues ausències
Mon fat, amic, i el teu agermanant-se,
si sospira ton cor, mon cor sospira;
ambdós cantam d'amor amb dolça lira,
ambdós patim lo mal de l'enyorança.
Tu mires amb afany l'aucell que avança
del mont que lluny a dins la mar se mira ;
jo mir l'estel que, quan lo jorn expira,
d'enllà el Ponent sos resplendors ne llança.
Prest t'hi durà la barca voladora
a on, en dolorosa soledat, t'espera
la que ompl ton víure i viu de ta memòria:
¡Prest la veuré a la de mon cor senyora;
ma barca sens velam, rems ni bandera
serà un negre baül, mon port la glòria!
El cacic (fragments)
An En Santiago Rusiñol
Un dia tu arribares, de pols esblanqueïda
la roba de bohemi, pelegrinant pel món;
no com aquells qui naixen i passen per la vida
sens voler sebre on són.
Ardit, la pipa als llavis i pàl·lida la galta,
tu anaves onsevulla que l'art trobés hostal,
un poc amarg el riure, l'ànima un poc malalta
de febre d'ideal.
Vengueres per una hora de flirt; en la ribera
la tenda aplegadissa fixares per un jorn;
mes fores com un hoste que es casa amb l'hostalera,
i diu: "Ja no me'n torn".
Tu no la vols com altres, febril, atrafegada;
tu no l'esperoneges, terrible, com qualcú.
Si dorm, també somnia; i tal com és t'agrada,
i li agrades tu.
Les ànimes fonguéreu en místic desposori,
i amb retirança doble, els fills que van naixent
llur fesomia escampen i triomfen en l'empori
de l'art, gloriosament.[...]
Tu has fet de la nostra illa refugi predilecte;
de tos millors ensomnis ella és el niu matern;
i mai s'havia vista com ara en el reflecte
de ton mirall intern.
Mirall on la natura m'apar que s'aurioli,
com una Monna Lisa, d'espiritual dolçor.
Tu en la viventa flama del sol aboques l'oli
de l'íntima il·lusió.
Endreça a n'Antoni Maura
¿Te'n recordes, amic? Tresca qui tresca
sota l'ardenta llum canicular,
arribàrem un jorn a l'ombra fresca
i plena de perfums d'un vell pinar.
Una aura de salut allà fruïes,
allà vessaven penetrants aromes
el llagrimeig dels troncs, humits de gomes,
la mata, el romaní, l'arbre d'Elias.
Jo hi he tornat avui. Per recordança
de l'hora de repòs i de bonança,
pensant en tu i en la sagrada gesta,
un brot de ginebró dur-te he volgut.
Pel llarg camí que et resta,
ell te sia perfum de fortitud.
La creu (fragment)
Forjada al foc de l'avior
on el geni d'una raça
que semblava moridor
forjà el cor i la corassa
d'En Jaume el Conqueridor;
forjada al foc que inflamava
l'accent de Vicent Ferrer,
i en l'Art Magna clarejava,
i empenyia a la mar blava
els navilis d'en Roger;
forjada al foc de la pira
que unia al rei coronat
els reis de la docta lira
fent de la reial cadira
trono de fraternitat;
forjada al foc que fonent
els grillons dels esclavatges,
l'argolla del pensament,
s'estenia per les platges
i els deserts de l'Orient;
eixa creu de recordança
dels dos cavallers germans,
serà ensems, perpetuant-se,
monument de l'aliança
que entrunyella nostres mans.
**
Aquí tot canta la gesta
d'En Guillem i d'En Ramon,
i el pi vell encara resta
on va reclinar la testa
En Montcada moribon.
Els dos hèroes combateren
i triomfaren i moriren ;
ni sols plorar-se pogueren;
mes les ànimes s'uniren
quan la volada prengueren.
Plora l'host tota la nit;
com un nin, el Rei ardit,
el lleó de les batalles,
remullà de plors les malles
que guarnien el seu pit.
Va plorar la gent d'enfora;
i apar que el plant d'aquella
de segle en segle retrunya;
va plorar i encara plora
l'amorosa Catalunya.
A Teodor Llorente a bordo del «Miramar»
(Primera Versió)
La mar llatina us dóna sa llum i sa harmonia ;
com brot de llor metàl·lic ressona el vostre nom;
donau la vida al culte de l'alta poesia,
i d'ella sou, tothora, creuat i gentilhom.
En vostre cant fulguren les barres d'or i grana ;
com papalló fantàstic d'un regne gloriós,
duu el signe de l'heroica senyera valenciana ;
vós encarnau la pàtria i l'abracem en vós.
De la ribera nostra fa ruta a l'altra banda
un gran vaixell que vibra de lires i de cors;
mon poble sap que Espanya us tix una garlanda,
i a l'immortal corona hi vol unir ses flors.
Mallorca, oberts els braços, us vol tenir per hoste
i envia sos poetes al vostre port nadiu,
i els dóna la consigna de que, esperant resposta,
clamin a cor: veniu!