Ajuntament de Castelló (Castelló de la Plana), 1983
El campanar
El campanar de la Vila
és fadrí de veritat.
Té la consciència tranquil·la
i el cervell destarifat,
perquè diu que l'experiència
de la vida li ha mostrat
que la millor conveniència
és... viure sense veïnat!
Quin motiló
el campanar de Castelló!
Conten i diuen les xiques
que està tocat del bolet
perquè ni pobres ni riques
li donen calor ni fred.
Ell ho sap i no protesta
perquè malícia, pel dret,
que volen fer-li la festa
i a eixes festes no està fet.
Massa que ho sap
que sempre té pardals al cap!
Té la mare i les germanes
que el comboien de fadrí;
té l'església i les campanes
que festegen son destí.
I a sos peus la xerradissa
del mercat en remolí
que puja la paret llisa
per un sisó de sagí.
Quin patxorrut!
Tan ben plantat i tan sabut!
Sols de vegades s'acalora
i trau la veu de capiscol
pagant al poble la penyora
enfervorida del seu vol.
Votiva i lírica «gaiata»
sense mineta ni farol,
quan ve la festa s'arravata
i s'avorreix de viure sol.
Quin pensament,
enamorar l'Ajuntament!
Com una fita ciutadana,
ple de serena joventut,
el campanar guaita la Plana
somniant camins de plenitud.
I a son batall inapel·lable
pel goig i el plany de tots mogut,
brunz la campana venerable
pel Cel pairal i conegut.
Tot és camí...
I el Poble, baix, com un cofí!.
La mare (fragment)
Mare sempre, de llums i de tenebres,
mare, mítica verge vora el foc,
sap els remeis eterns per a les febres
que devoren el món a poc a poc.
Ella, davant la mar innumerable,
preveu les singladures de perill
ferida per l'escull abominable
del dolor que no vol per al seu fill.
Que tan sols per son fill se sacrifica
la mare somniosa vora el bres,
quan, amb ones de fel, la mar publica
l'averany del camí sense regrés.
Navegant pel blau pèlag impassible
potser el fill, el port oblidarà
on és la mare trèmula i sensible
guaitant, tothora, l'horitzó llunyà.
Potser creurà que l'ímpetu que el porta
pels camins de l'atzar, segur i nu,
és la rosa dels vents, lírica i forta,
que infla son pit i amb un sospir l'enduu.
I oblidarà, potser, el vell bullici
quan era infant i mai no estava sol,
emparat per l'amor i el sacrifici
de sa mare, amatent com un trespol.
I potser pensarà que l'ésser lliure
navegant fent la via de l'abim,
mai no val la penyora de son viure
i oblidar el desdeny que fila prim.
Un gest desencisat dirà recança
del temps aquell pueril, sempre seré,
quan al món sols lluïa l'esperança
i el bres era una barca de vaivé.
S'entelaran, llavors, sos ulls plorosos;
voldrà oblidar la vida i sos afanys,
i recordar els braços amorosos
de la mare, com port per als seus planys.
I si la nau, per sa dissort, s'esqueixa
contra l'escull, sirena de l'embuc,
sols el record endolcirà sa queixa:
la Mare venç el signe malastruc!
Oh Mare, símbol i motiu, per sempre,
d'eterna vida i amorós conhort!
Tu, que a ton cor saps infundir el tempre
de passió que triomfa de la Mort!
Puix veus ton fill, camí de l'aventura,
com un ocell que abandonà son niu,
i buit el bres, en la tempesta sura
cercant l'empar de ton amor més viu.
Que ta mirada, blanca de gavines,
torne la pau al fill aventurer
tot irisat de nacre de petxines
a la platja nadiua mariner.
I son somni, fecund per meravella
de l'empelt redemptor i maternal,
ja mai més no voldrà la llum aquella
que l'enduia lluitant contra el mestral.
Mes, si veus que en son pit la flama viva
de son cor il·lumina son enuig,
deixa, Mare, ton bres a la deriva;
que ton cor i ton fill no són perduts!
I un matí, ja marcida ta mirada
pel llampec dels galfins de Posseidó,
el teu fill (teu i estrany) altra vegada
voldrà el bres de tos braços per guardó!
Els pelegrins de les Useres (fragment)
Els masovers de cada mas,
encuriosits, eixen al pas
dels pelegrins, que tots coneixen,
deixant a l'ara del ribaç
el pa i el vi que els ofereixen.
Els rabadans sommiadors
amb cent herbetes de colors
fan enramades d'homenatge,
vora els antics assagadors
per on va el dur pelegrinatge.
Es cristià temor de Déu
que s'encomana tot arreu
per obra i gràcia de l'exemple;
i commogut per lo que veu
l'espai sencer esdevé temple.
L'escolà, fort i primitiu,
a tot enuig insensitiu,
portant la creu, davant, s'obstina;
peiró que corre, fugitiu,
del pelegrí que a ell camina.
El capellà, que ha corregut
des de la vall al cim agut
i ja ha pesat l'experiència,
dalt de son matxo, commogut,
alleugereix la penitència.
Sa fosca veu de capiscol,
cantant llatins, escampa el vol
del negre corb de les cingleres,
i oint la veu, al cara-sol,
tremolen rams les oliveres.
Als llocs de sempre acostumats,
els pelegrins, afadigats,
trencat l'alè se reconforten,
i en pau de Déu, sempre callats,
mengen frugals d'allò que porten.
El penitent dejuni creix
més la fervor, i a tots pareix
que es tornen flors les argelagues.
L'ardit coratge refloreix
i els patiments es fan manyagues.
Fa de cronista i de pilot
llur intendent, que té la dot,
manifasser de cuina i taula;
ell és qui parla i fa de tot,
guia de seny i de paraula.
Amunt per tot, seguint el fil
de la rigor que venç l'Abril
de les febleses i mol·lícies,
el rengle auster camina humil
collint les místiques delícies.
Terra de Xodos, de poc suc,
aspre calvari malastruc
que veus i sents el pas dramàtic
del pelegrí que fuig l'embuc
del món frenètic i llunàtic!
Veient la fe, que tant pot fer,
al ventre sec del dur terrer
enamorat de l'espectacle,
transcendental, naix un roser
meravellós, com mi miracle.
I quan ja són a Sant Joan
i la campana diu voltant
el goig que sent per la visita,
el món, mesquí, pareix més gran,
i el Cel, immens, cap dins l'ermita.
Oh benaurats i nobles fills
de les Useres, tan senzills
que vostra fe creieu fecunda
sols perquè als ulls fingeix espills
on és la imatge gens profunda!
És lo mateix! A poc a poc,
al pit més sec s'abota el foc
que vostres flames encomana;
la gent sabrà l'esclat barroc
passionat, que amor demana.
I per cruïlles i costers
i assagadors on els corders
semblen escuma fonedissa,
el vostre rengle, com un vers
lloant a Déu, el món avisa.
Els pelegrins de les Useres (fragment)
Fent penitència pels camins
més costeruts i més roïns
que sols la pressa fa dreceres,
jo he vist anar els pelegrins,
els pelegrins de les Useres.
La blava vesta penitent
diu son missatge pur al vent
amb remoreig de lletanies;
i ells van humils, calladament,
pels cara-sols i les ombries.
Tallats en fusta de pecat,
saben que Déu els ha empeltat
la flama greu de consciència,
i mantenint el foc sagrat
cremen llur carn de penitència.
Són fills del poble que els escull
d'un any per l'altre per a orgull
de la honradesa casolana;
i al rústic pit floreix l'abrull
miraculós de fe cristiana.
Els pelegrins, plens de fervor
per l'homenatge i per l'honor
de l'exemplar investidura,
viuen tot l'any amb la rigor
d'una devota compostura.
Tots els respecten com a Sants
perquè són llurs representants
i han de portar la vesta noble.
I ells van senzills i vigilants
per no ferir la fe del poble.
Al mes d'Abril, encara fred,
darrer divendres, matinet,
muts, per presó més rigorosa,
els pelegrins tiren pel dret
vers la pairal Penyagolosa.
El capellà diu l'oració
davant, davant, com un pregó
nunci de mística rabera;
i ells van ritmant amb el bordó
colpint els rocs de la vorera.
Van separats, segons costum,
sense adonar-se del perfum
encisador de la muntanya.
S'encén, per tot, càndida llum.
La terra, igual, pareix estranya.
La dura costa del camí,
baixant allà, pujant ací,
fa batre el cor que mai no es cansa
d'anar amunt, a son destí,
on viu la llum de l'esperança.
Des d'on em ve, entre la pols, un nom
que sols és pols i pols altra vegada?