Llibres del Mall (Barcelona), 1986
En la mort de Cèlia Viñas
Silenci. Per què el dolor
com a paraula darrera?
I ara, en aquesta vorera,
silenci. L'extinció
d'una veu. La passió
no trobarà els mots mes tendres
on acostar-se i desprendre's:
bellveure, lluna, dofí,
pluja, mel, fonoll marí,
ja flors damunt d'unes cendres.
Què deia? A dins d'una cala
els ulls hi deixa... I després?
Es broden de tarongers...
Ja no canta la cigala...
Sobre els ulls s'ha plegat l'ala
i han vingut la nit, el dol.
Entorn del chor manca el vol
de l'alegria més pura,
i en va la pruna madura
i es desperta el rossinyol.
Carrers de la Marina
Això era la terra, l'aiguamoll tal vegada.
S'alcen dins l'ombra uns últims edificis.
S'estén l'asfalt al poble a poc a poc.
Hi ha grises voravies,
tertúlies de cadires entorn de les tauletes,
alguns aparadors il·luminats,
els cartells del cinema,
el meu passeig enmig d'atapeïdes arnes.
Veig flors, arbres urbans,
que amb tot em fan pensar en el bosc.
Al cap d'un carrer hi ha la mar,
el racó de mar que és un port,
però sols ho sabem pels tres pals d'un veler,
enllà dels quals s'aprofundeix la fosca.
Modestament elèctric és el vespre,
però de vells estels voltant aquest redol
municipal, aquest meu poble
cada any un poc més nou,
i alhora sempre un poc endarrerit.
I vaig avui entre coses dels homes
amb una estranya simpatia
i una flonja comoditat.
¿Diré que escolto la cançó
plaent i vulgaríssima
que ens imposa un cafè des del seu altaveu?
No sóc ben sol amb tots aqueixos passejants,
ni als altres ni a mi demano massa,
em deixo anar una mica a la ventura,
fins amb una modesta, lleu exaltació,
fins amb un punt de discreta tendresa.
I àdhuc arriba —folla riquesa— un aire verge,
que aquest sí que no és obra dels homes,
un aire que ha rasat damunt la mar i els camps.
I amb aquest aire ve tota la primavera,
la primavera que envaeix el poble
davall d'alguns estels avergonyits
i entre les noves fulles tremoloses
que comuniquen amb la terra
—la vella mare— ocultament.
Els murs
(Baluard de Santa Llúcia)
Avançats, mig despresos de l'antiga ciutat
present en tristos llums i taques que s'enfilen
vers l'ordre i la follia dels estels,
gràvida massa d'ombra sobre els barris de mar,
murs i roca penjats
damunt la negra mar insistent amb profundes remors.
Fou construïda forta contra els homes,
vella murada sobre més remotes murades,
i la seva duresa resisteix
així mateix l'assalt del temps.
Bastió solitari sota el gran do dels dies,
alta proa que intima amb la nit desolada,
companya de les coses duradores que el volten:
pla de conreu que contra els puigs s'esforça,
port, refugi final de llunyanies aspres,
i combatuts illots mar endins invencibles.[...]
Oh mur, germà del vent contra els penjolls fullosos
i les teves arestes esmolades,
germà dels segles de vaixells
a l'inici i la fi de llargs camins que es perden,
dels fars que entre tenebres t'arriben amb ulls ràpids,
també de la meva ànima, òliba als teus merlets,
que amb tu se sent desperta, dura, sola i antiga.[...]
Des d'aquí, bastió amb tanta de vida a l'entorn,
superba i no del tot ineficaç
peça d'un drama insigne, profund i inextricable,
des d'aquí ens sentim més units,
en pensarós aïllament,
als homes que han refet aquest tros de natura,
breu imatge d'un món més espaiós:
als qui varen deixar-lo, sols parat un moment,
al nostre amor inicial,
i als qui hi duran després treball i inquietud.
No foren només els anys auris
els de la nostra jovenesa,
car n'hi haurà de nous, i més clars de segur,
per a cada pit jovenívol;
i des d'aquesta nit i la teva ombra amiga
vull meditar en l'angúnia i el miracle,
en els oblits i els successius propòsits
de cada nova primavera.
II
L'illa s'amuntega al nord.
La ciutat fuig amb el port
i les murades. Salines
solitàries. Dins l'estany
brilla al sol l'esforç de l'any
sota un vol baix de gavines.
Vores de la sal: camins,
i la palmera desclosa,
i la rosa
dels molins.
III
Velles salines, mirall
i presa dels lents estius,
de segles ençà opressius
amplament sobre el cristall,
amb invisible treball
com el de l'home, tossut:
ritme vast, enterc i mut
d'una assolellada història,
que amb més pena que no glòria
mes sal que no pa ens ha dut.
VII
Ara és l'època de l'any
que ve la grua. A l'estany
pren de mitja pota un bany.
La magrana ja madura.
Resta algun toll als camins.
Al marge apunten nous brins.
La llavor els soles inaugura.
No decau el verd dels pins.
Mor el pàmpol al rafal.
L'oliva es presta a l'assalt
dels homes i els estornells.
Turgents, enllà, els munts de sal
esperen nòrdics vaixells.
X
Lleu ventijol l'aigua arrissa
pels estanys de mil reflexos. Ventijol i sol connexos,
meridià esclat d'Eivissa.
Pla hortolà, agresta verdor
de la serra, clara sorra
—el mar!— o còdol rodó, alqueria, molí, torre,
l'enfilat cap d'es Falcó,
raig de sal
que s'embarca a sa Canal,
sal, sal, sal, escuma, platja,
illots, es Freus, Formentera.
Bon viatge,
vaixell d'estranya bandera!
Passeig a Balansat
L'admirada estranyesa esdevé clara
habitud estremida. Seguiré
pels divergents camins que ara ja sé
a on duen —i són tots nous encara.
Entorn de l'alt fossar, la vista, avara
del mateix horitzó, estendré. Que bé,
dins, sempre junts, els morts —final recer
que recull el que vida i temps separa!
Oh Balansat de vents i fonts pregones,
cingles reptant una insistència d'ones
i camps oberts de feina i de saó!
Es succeeixen llunes en silenci,
i apar —passa una noia— que comenci
un temps intacte en cada estació.
Lluna pagesa
Aquesta lluna pagesa
aquí és més lluna que enlloc.
Sortia grossa i encesa:
ara ha pres un color groc.
Ja no veu carro ni mula
ni el bestiar que es recull.
Si avorrida, ho dissimula,
alta i clara com un ull.
Temps ha que dorm la gallina
i els al·lots ja són al llit.
Na Xamena diu: "Au, vine"
a l'home mig adormit.
No fa cas de petiteses,
la lluna. Vol camp obert.
Sèquies, pins, camins, maleses:
tot ho mira amb aire expert.
Amiga de l'olibassa,
de la granota i el mart.
(Qui dorm i qui va de caça,
i qui mai troba que és tard.)
Vetlla el vent que sempre alena,
i la font que sempre neix,
i l'ona damunt l'arena
i, amb un badall, jo mateix. [...]
Lladre i adúlter, a l'una,
volen anar d'amagat.
Es queixen: "Aquesta lluna!"
I troba una ombra el pecat. [...]
La lluna de lloc es muda,
la lluna fa el seu camí.
La serena cau menuda
i arriba que tot té fi.
La lluna, cansada i sola,
Té un escarruf i se'n va.
Sent empatx de la terrola,
no la veiessin tol·lar.
L'altra illa
Venia pels camins d'aquest món meu romput
en illes. Formentera... Un altre cop un gust
distint. Diré els meus passos —no sé trobar la fórmula-
senzillament, en un cert ordre o bé desordre.
El cel aquí és molt gran, i s'hi allarga el crepuscle
interminablement. Venia de les dunes,
vora mar; dels quiets estanys; de les savines,
les figueres i tota vegetal companyia;
de l'escampada gent; dels camps de roca i feixes tancades
amb parets: d'un tros de Formentera.
Hi havia sal, marès i, seguint els camins,
la cella d'uns pinars. Voltava un vell molí...
Vaig quedar sol, al poble. S'aproximen les cases damunt la
pedra llisa, en la nua esplanada.
I allí, entre camp i poble, veia l'església en ombra,
més alta, d'on venia l'oració sonora;
i veia el rostollar de l'estiu, sendes, arbres.
Si el crepuscle moria, la lluna s'atansava.
Un vast encantament recolzava les vores
en algun tros de mi que eixia cap enfora.
Encara vaig anar, a poc a poc, muntant
cap a un molí que obria sis braços a l'espai;
que els obria fa poc, puix que, furtats al vent,
ara jeien en terra, ja pesants i quiets.
Era aquí que volia venir, jo ja ho sabia
en emprendre el viatge: record d'uns altres dies.
I era això que venia a buscar, aquest esguard
on posem tota l'ànima, molí sol, molt lent, molt llarg.
Estimar tant la terra, Déu meu, ¿no és estimar-te també una
mica a Tu? O és així que t'amagues?
No és amb pensaments, però, que vull entendre
tot aquest petit món que acaba a Formentera,
i creix dins la mirada i té la mida justa
de la mirada: aquestes antigues Pitiüses
—la muntanyosa Eivissa recorreguda al nord;
es Freus on ja s'encenen els fars sobre els illots;
erecte i diferent, al seu caire, es Vedrà;
la mar que també és nostra, la mar, sempre la mar;
i aquesta Formentera de gràcia indefinible,
més mar que terra, amb dos estanys on cau el dia.
El pensament inútil s'enretira; és als ulls
que visc, és al silenci i als greus ecos profunds.
Em trobo a mi mateix, ja sóc allí on volia,
vora el molí amb distàncies a l'entorn tan amigues,
i sé que no podré escollir aquells pocs mots
—per això parlo tant— on diria el meu món,
la meva solitud acompanyada sempre,
la meva interior i oberta Formentera.