Institució Alfons Magnànim (València), 1987
El port? Magne joiell
quan ve l'hora foscant.
Els molls formen l'anell
i el far el diamant.
Són els fils del telègraf un pentagrama
on posen notes gaies els ocells
per a que canti l'ària més autèntica
el baríton ingènit que és el vent.
El temps és una mar que no comença,
el temps és una mar inacabada.
L'home nada en el temps, ple de sofrença,
car el minut demana una braçada.
I quan el braç no vol seguir la pensa,
la mar –victòria de la mort- es bada.
L'hort de les palmeres
Com en convivis d'èpoques antigues,
eren el pa i el vi de veritat.
I, al costat del raïm i les espigues,
relluïa la flor de l'amistat.
Les abelles mel·lífiques de l'Àtica
eren ara paraules en saó:
de vegades amb punta epigramàtica,
de vegades amb pauta de lliçó.
Gran silenci per l'hort, gens espontani,
que no es trobava mort, sinó dormint:
bategava el gesmil vora el gerani
i el cinamom a prop del terebint.
Les palmeres, dins aires penumbràtils,
muntaven i muntaven cap als cels.
I va arribar un temps que, en lloc de dàtils,
ostentaven la joia dels estels.