PAM (Barcelona), 1983
El salt de la bella dona (fragment final)
Cap a Lluc plegats partiren
abans de pondre's el sol;
costat per costat fan via,
la mestressa i son espòs.
Ella va tota enllestida,
amb la mà un ramell de flors;
Mestre Llull du capa negra,
com si anàs vestit de dol:
Bé sembla que fan parella
la cadernera i el corb.
Quan són a dins l'alzinar
caminen a poc a poc,
que la pau del cel hi regna
i el paratge és delitós:
Per entre el brancam dels arbres
passa tèrbola claror,
per entre l'espès fullatge
raigs de llum com a fils d'or.
Dins lo bosc, aixís conversen
la mestressa i son espòs:
- ¡Mon marit, que n'és d'hermosa
cap al tard la llum del sol!
- ¡Que és de feresta la fosca
que s'acosta a poc a poc!
- ¡Que hermoses són les murteres
brufades de blanques flors!
- ¡Que tristes que són les penyes
pelades sense verdor!
- ¿Mestre Llull, sentiu com canta
dins el marge el rossinyol?
- ¿Del sebel·lí els aspres xiscles
no sentiu per dins el bosc?
- ¡Escoltau com remoreja
l'aigua clara de la font!...
- ¿No sentiu baix del barranc
feresta i fonda remor?
- ¡La meva carn s'esborrona!
¡Tota jo de por tremol!...
Per entre dos murs de roca
altíssims i sense fons
passa el torrent que bramula
tot relliscant i dant tombs:
El camí passa pel caire
de l'abisme perillós,
entre el caire de l'abisme
i penya tallada a plom,
ja cal que tenga coratge
qui el passa sens tremolor!
La mestressa se's senyada,
que al ser allà es senya tothom;
mes si es senya la mestressa,
no s'ha senyat son espòs.
- Mestre Llull, dau-me la mà,
que el paratge és perillós.
- ¿Ja heu guaitat abaix, mestressa?
¡Mirau, mirau que de fons!
-¡No hi veig abaix més que fosca!...
¿Mon marit, no teniu por?
-¿Què hi sentiu, la muller mia,
dins l'abisme escur i fosc?
-La remor d'aigües que corren
rebotant pel negre fons...
-I entre la remor de l'aigua
no hi sentiu gemecs i plors?
- ¿De qui són eixes veus tristes,
de qui són, mon car espòs?
- D'una dona que hi tiraren
un dia entrada de fosc.
- ¡Qui pel barranc la féu caure
prou tendria el cor de roc!
-¡Qui la llançà dins l'abisme
fou, mestressa, son espòs!
- ¡Si matà la muller sua,
no li doneu aquest nom!
- La tal dona festejava
d'amagat amb un pastor!...
- ¡La dona que traeix l'home,
bé mereix aquesta mort!
- ¡Vos tendreu la mort mateixa,
que també heu traït l'espòs!
- ¡Mare de Déu, assistiu-me!
Diu la mestressa, ¡Socors!...
I avall pel barranc rodola
rebotant i donant tombs...
Tan bon punt li ha dat l'empenta,
Mestre Llull gira en rodó,
i fuig, igual que una roca
que davalla per un rost.
Com més lluny se fa, més corre,
com si fugís de la mort;
i passa plans i garrigues,
bota torrents, passa boscs,
i sent de Lluc les campanes
que toquen l'oració.
Quan és davant de l'església
repara que hi va tot sot,
i sent los clams de sa esposa
que ressonen dins son cor.
Quan és al portal del temple,
lo criminós fa record
que el temple és terra sagrada
i passa el portal d'un bot.
Quan ha passat l'escanzell,
li agafa gran tremolor;
quan és a mitjan església,
queda esglaiat, fred i groc;
pega un crit i cau en terra,
cau en terra de genolls:
Veu sa esposa qui resava
davant de l'altar major.
- ¡Muller mia, muller mia1
¿Com bona i salva aquí us trob?
- La Reina de cels i terra
vos ho dirà, mon espòs.
A Pollentia (fragments)
Oda
Debades mir a mon entorn: debades
llanç mos esguards pel pla, ribera i costa:
debades amb afany cerc a Pollentia,
Pollentia no existeix, per enlloc se troba.
¿Què resta avui de la ciutat romana,
quan Déu volgué, regina de Mallorca?
¿Quin és lo lloc aquell on s'aixecava,
rodejada de murs, fossos i torres,
la forta capital de l'antic regne
de Bàleo poderós? Com Babilònia,
com Nínive potent potser caigueres
quedant mig soterrada dins la sorra,
deixant sols un record de ta grandesa
i escrit ton nom al fulls de nostra història? [...]
Tot és silenci i soledat que gela,
silenci sepulcral... Només s'escolta
lo xiscle dolorós de l'au marina,
lo bramular del vent que giravolta
per l'immens arenal alçant en l'aire
com lo senyor del Zahara munts de sorra,
los aspres, forts bramuls dels bous salvatges
que mar endins s'allunyen i retronen,
l'etern gemec de l'ona ja esmortida
que per la platja jau freda i sens força
de la ciutat tristíssima d'Alcúdia
mirant los corcats murs i velles torres,
d'Alcúdia, que s'aixeca dolorida
de Pollentia immortal damunt la fossa
com blanca flor pansida i sense flaire
que creix a prop d'antiga i freda tomba.
El salt de la Bella-dona (fragment)
—Què hi sentiu, la muller mia,
dins l'abisme escur i fosc?
—La remor d'aigües que corren
rebotant pel negre fons...
—I entre la remor de l'aigua
no hi sentiu gemecs i plors?
—De qui són eixes veus tristes,
de qui son, mon car espòs?
—D'una dona que hi tiraren
un dia entrada de fosc.
—Qui pel barranc la féu caure
prou tendria el cor de roc!
—Qui la llançà dins l'abisme
fou, mestressa, son espòs.
—Si matà la muller sua
no li doneu aquest nom!
—La tal dona festetjava
d'amagat amb un pastor!...
—La dona que traeix l'home
bé mereix aquesta mort!
—Vós tendreu la mort mateixa,
que també heu traït l'espòs!
—Mare de Déu, assistiu-me!
diu la mestressa. ¡Socors!...»
I avall pel barranc rodola
rebotant i donant tombs...
Tan bon punt li ha dat l'espenta
mestre Llull, gira en rodó
i fuig igual que una roca
que davalla per un rost.
Com més lluny se fa, més corre
com si fugís de la mort,
i passa plans i garrigues,
bota torrents, passa boscs,
i sent de Lluc les campanes
que toquen l'oració.
Quan és davant de l'església
repara que hi va tot sol,
i sent los clams de s'esposa
que ressonen dins son cor.
Quant és al portal del temple,
lo criminós fa record
que el temple és terra sagrada
i passa el portal d'un bot.
Quan ha passat l'escancell
li agafa gran tremolor;
quan és a mitjan església
queda esglaiat, fred i groc,
pega un crit i cau en terra,
cau en terra de genolls:
veu s'esposa agenollada
davant de l'altar major.
—Muller mia, muller mia!
com bona i salva aquí us trob?
—La Reina de cels i terra
vos ho dirà, mon espòs.
Adéu (fragment)
Pàtria, adéu!... Adéu, caseta
de mos pares on he nat,
arquimesa on guard la joia
que estim més i que més val,
la corona d'alegries
amb que em varen coronar
al trenc d'auba de la vida
tot besant-me els primers anys.
Adéu, vila enrevoltada
d'ametllers i d'olivars;
vergeret de roses fines,
flors de murta i lliris blancs
per on volen, com si fossen
papellons del mes de maig,
los records de la infantesa,
més bells sempre com més va.
Adéu, caseta, adéu, vila,
i adéu, tu, vell campanar
que veig que t'alces i em mires
per damunt dels olivars...
veig encara la creueta
que l'oreig la fa girar,
i apar que em diga ¡a reveure!
girant-se d'ací i d'allà!...
El salt de la Bella-dona (fragment)
—Què hi sentiu, la muller mia,
dins l'abisme escur i fosc?
—La remor d'aigües que corren
rebotant pel negre fons...
—I entre la remor de l'aigua
no hi sentiu gemecs i plors?
—De qui són eixes veus tristes,
de qui son, mon car espòs?
—D'una dona que hi tiraren
un dia entrada de fosc.
—Qui pel barranc la féu caure
prou tendria el cor de roc!
—Qui la llançà dins l'abisme
fou, mestressa, son espòs.
—Si matà la muller sua
no li doneu aquest nom!
—La tal dona festetjava
d'amagat amb un pastor!...
—La dona que traeix l'home
bé mereix aquesta mort!
—Vós tendreu la mort mateixa,
que també heu traït l'espòs!
—Mare de Déu, assistiu-me!
diu la mestressa. ¡Socors!...»
I avall pel barranc rodola
rebotant i donant tombs...
Tan bon punt li ha dat l'espenta
mestre Llull, gira en rodó
i fuig igual que una roca
que davalla per un rost.
Com més lluny se fa, més corre
com si fugís de la mort,
i passa plans i garrigues,
bota torrents, passa boscs,
i sent de Lluc les campanes
que toquen l'oració.
Quan és davant de l'església
repara que hi va tot sol,
i sent los clams de s'esposa
que ressonen dins son cor.
Quant és al portal del temple,
lo criminós fa record
que el temple és terra sagrada
i passa el portal d'un bot.
Quan ha passat l'escancell
li agafa gran tremolor;
quan és a mitjan església
queda esglaiat, fred i groc,
pega un crit i cau en terra,
cau en terra de genolls:
veu s'esposa agenollada
davant de l'altar major.
—Muller mia, muller mia!
com bona i salva aquí us trob?
—La Reina de cels i terra
vos ho dirà, mon espòs.