Institut d'Estudis Ilerdencs, DL (Lleida), 1999
Des del balcó
Des del balcó de casa
veig tot el món com neix.
Un horitzó de xemeneies
s'enfila cel amunt.
I em sento sol,
ben sol,
voltat de fum i de mirades buides.
Jo,
servidor de la vida;
jo, servidor de la mort,
avanço un pas i callo,
avanço un pas i tanco els ulls.
Des del balcó de casa
veig tot el món morint-se.
Voldria alçar el meu crit
per sobre les muntanyes,
sirena de vapor,
anunciant la festa,
sirena puntual,
i tot segueix callat.
Des del balcó de casa
veig tot el món.
Pels carrers del Poblenou (fragment)
Nouvingut als trenta anys,
amb dona i una filla,
vivia aclaparat
per quimeres i núvols,
contra la soledat,
la injustícia i el tren
que ens privava del mar.
Escoltava les ones,
les gavines i el blau
sota el pont de l'enyor.
Passejava encisat
per la Rambla, aturada
amb aire menestral
i somriure de festa,
sota el verdíssim arc
dels plàtans i els coloms.
Escoltava el compàs
i l'impuls d'un vell vals
davant de l'Aliança
i els versos d'un orat,
enamorat de Déu,
trencaven amb un salt
la tristesa infinita
d'una posta fugaç,
vençuda amb l'altivesa
d'un sòrdid general.
Última instància
Arbres meus, quan em mori,
cobriu amb la vostra ombra
l'ombra que ja seré.