Columna Edicions (Barcelona), 1992
En la Vall d'Aran
Vall verda platejada
clara obsessió del riu
la pineda més alta
m'apar al molleriu.
Una pura campana
a tota hora fa el cant,
que perleja com l'aigua
que corre en vall d'Aran.
A cada giravolta
treu punta un campanar,
tota la vall escolta
quan l'hora vol sonar;
La fressosa ribera
va lligant temps segur,
que la campana trenca
amb el seu cristall nu.
El primer matí a Viella
El primer matí a Viella
tot s'obria sense clau,
d'un balcó davant església,
d'un balcó pintat de blau.
Els orèndols m'han cridada
perquè el cel és cristal·lí,
els tillolers de la plaça
els desperta un aire fi.
Tot de llum és el rellotge,
sempre vetlla el campanar,
fa l'ull clar dintre la fosca,
ara el dia el fa aclucar.
Els orèndols entornegen
aqueix sol que va minvant,
i més alt que ara punteja,
l'altre sol criden, xisclant.
La mare
Caminant de la nit trista
en la prada d'ametista,
cada pas t'ajuda a fer;
gra per gra passant rosari,
forta quan tot és desvari,
la mare que viu de fe.
Caminant de la nit trista,
per a tu la rica vista
del Senyor de terra i cel.
La nostra mare sospira,
d'un sospir tot ple d'anhel;
com una Pasqua Florida,
amb els fills que li ha pres Déu,
vol entrar dins l'altra vida...
Els Aspres
Erm desolat i cel de foc,
bruc desflorit, estepa seca
i terra que es corseca;
ni un cant de font, ni una ombra enlloc.
Ha trobat l'aigua el perdigall
dintre la vall?
Se'n ve fugint el caçador
i xiscle dolç, sola dolçor
en l'aspra serra,
com vol manyac d'una altra terra.
I l'home, dret al cim d'un roc,
de tot l'erm desolat deslliura el crit de foc.
Aquella neu
El Canigó a casa ten entrada,
quan cau la tarda és l'hora de l'adéu.
t'han sepultat en sa falda morada
i t'han cobert amb tota aquella neu.
Queia la nit, la viola es fonia,
blanquinejava el cel com un setí
punxava el cor la serenor del dia.
................................................
D'on ve que brilla l'arc de Sant Martí.
L'estret jardí
Rossinyol, rossinyolet,
no l'encertes, la tonada;
és un maig tan fredolic,
que t'enganya el calendari.
Temps incert de fi d'abril,
quan el pas del juny s'acosta.
Rossinyol, rossinyolet,
no he sentit el glopejar
de les perles, en ta gorja.
On és el cantar d'ahir,
cascatella tan vermella
com el floc de les cireres?
Les cireres són escasses,
poc sol per les enrogir;
les primaveres passades,
tot les vol enterbolir.
El cant nou és un ressò
de l'encantament d'ahir,
quan era l'estret jardí
portalada d'infinit.
Rossinyol, rossinyolet,
ha fugit per sempre més
aquell goig que sols naixia
a la casa del Bulès.
Camí de Casanoves
Camí de Casanoves,
camí de l'oliu blau
i del lluert que esmalta
una pedra roent.
Les canyes de mil dits
manyaguen l'aire ros.
L'arbreda va creixent
en el bany de frescor
que li fa la ribera.
Amunt de la garriga,
els pins escadussers
atresoren el verd
i l'ombra arrodonida,
en l'ocre de l'argila
Al pas de la nit
Sota la tenda lleugera
on no sóc més presonera
de porta closa i paret,
viuré la nit a pleret.
La nit serena, ampla i freda,
quan porta estels la pineda,
tota la nit de claror
com la sol viure el pastor.
La festa pura coinenci,
que és de misteri i silenci;
meravellats els grans pins,
s'enlairen més bosc endins.
S'escampa olor de reïna,
un nou sentit ja s'afina;
és deslliurat l'esperit
de tota pena i neguit.
Vingui prop meu la vacada
a pasturar dins la prada,
que les coscorres dringant
poden fer créixer l'encant.
L'esquellejar que s'esgrana,
és de la nit la fontana,
aigua llisquent, soledat,
que marca el pas del ramat.
Música igual per l'oïda,
el dolç corrent m'ha adormida,
tot deixant-me el cor obert
per altre viure més cert...
Sota l'ermita propera
brolla la font rocatera;
pel senderol de claror
encara hi baixa el pastor.
Quan d'un vol blau la campana
desfà la nit bosquetana,
sul vidre llis del matí
com cirial, munta el pi.
El camarill
Oh Mare de Déu que esteu retirada
en el Camarill, de flors enramada,
de doble posat i aire primitiu,
bé senyoregeu dins el bosc soliu!
Verge venerada a l'alta muntanya,
teniu el color del pa de Cerdanya;
coronada d'or i amb blanc mantellet,
que us vingui de grat l'humil ramellet.
Quan la vostra ermita és ben forrollada,
en el Camarill us fan serenada
quatre àngels músics a cada cantó:
l'hauran ben apresa, al cel, la cançó.
S'apropen els pins, han clos d'una tanca
la capella clara dins la nit tan blanca.
Us adormireu al cor de la neu...
Farà un bres igual la Font del Romeu.
Sant Miquel de Llotes
Atapeït, els olius li fent cinta,
el pou rodó ha servat negra nit;
silenci gris que el gall sonor esquinça
i el sol, amunt, respon amb altre crit.
El campanar té encara l'ull de fosca;
de forma pura, el xiprer sembla el vas
on s'aplegà dels temps la cendra morta.
Un torterol corona el pobre mas.
Llisa la llum des del coll de la Llosa,
el mas d'en Marc s'encén com viu coral,
floreix el bosc en el vellut de l'ombra
i vora el pou ja perleja el poal.
L'església de Sant Miquel
Com una barca en soledat
s'està al repòs l'església vella,
les cases que li fan costat cluquen
amunt la finestrella.
Té vida clara el buguellar
que sempre neix la flor boscana;
sols marca l'ombra el campanar,
de tan callada la campana.
Tritllejarà festa major,
d'un any a l'altre és a l'espera,
i s'hi penjola, en la foscor,
la poruga rata penera.
Sols marca l'ombra el campanar?
No, que a ponent tornen les cabres,
baixen camins de l'alzinar,
dels Masos i de Casafabre.
Perquè l'església és sempre el cor
d'aquesta vall, de la masia
baixa dins l'aire el camí d'or
del pensament que se confia.
L'església de Sant Miquel
Com una barca en soledat
veig en repòs l'església vella;
les cases que li fan costat
cluquen amunt la finestrella.
Té vida clara el buguellar,
que sempre hi neix la flor boscana.
Sols marca l'ombra el campanar,
de tan callada la campana.
Tritllejarà festa major:
d'un any a l'altre és a l'espera.
El rat-penat, en un cantó,
cerca tenebra i s'arrecera.
Sols marca l'ombra el campanar?
Al sol ponent tornen les cabres,
baixen camins per l'alzinar
dels Masos i de Casafabra.
Puix que l'església és sempre el cor
d'aquesta vall, de la masia llisa,
dins l'aire, el camí d'or
del pensament que se confia.
Sant Miquel de Llotes
T'és conegut el paisatge
d'aquesta vall de quietud;
és una vall dolça i salvatge,
tot temps hi canta la puput.
Hi seguirem una cabrada,
passarem prop del pou rodon,
on pouen l'aigua amb la ferrada
i suls olius vola un colom.
Sul llarg pedrís de la placeta,
veuràs passar l'ombra dels vells,
de Sant Miquel de les llausetes:
serà que hi nien mil ocells?
Tots els ocells del món hi volen,
quin remoreig hi sentiràs:
records d'infant que se gronxolen
dins l'alzinar, sota el teu mas.
Els Corberes
El Corbera nou estén cases clares
en plaça d'humils, casetes pels horts;
Corbera de Dalt, eixampla uns ulls morts,
baixa, arruïnat, enmig d'atzavares.
Vora del Castell, en l'església vella,
on el Crist devot s'alça en la foscor,
no hi ha campanar i en veig la claror:
una hora emmudida ou la meva orella...
L'àvia l'escoltava en sa vida plena,
a Corbera enmig de muntanya i pla,
que és el pont segur d'ahir a demà,
que em dóna el mirall de goig i de pena.
Corbera del Mig on la llum reposa
en l'or dels teulats que canten igual
en la casa noble o en el vell cortal,
vilatge enclotat dins la plana enclosa.
En un món tancat el record regrana...
Seguint els camins que heu seguit infant,
Pare, vostres néts saben vostre encant,
cullen la dolçor de l'aspra magrana.
Els tendres olius i els clars paisatges
us fan tan present que ens doneu la mà
per anar a Sant Pere i a Sant Julià,
valls de soledat on munten imatges...
L'atzavara
En amunt de Corbera, és la coma reclosa
i tan acostumat pels vells era el camí,
que els passos hi han marcat i s'enclota la llosa...
dins la coma reclosa era tot llur destí.
I quan me l'ensenyeu, pietadós romiatge,
a Sant Pere del Bosc que és del món apartat,
tot arreu m'ha corprès el callat paisatge,
i ja senti que és meu, i mai l'he visitat!
No sé res de més trist que l'antiga capella;
temps ha que no té veu el senzill campanar,
a la pedra dels arcs se marca la clivella;
amb tot, me sembla eterna al mig de l'alzinar.
Com podeu dir que ve la primavera encara
a Sant Pere del Bosc que la mort ha glaçat?
És la tardor, sols veig espines d'atzavares;
ai! com penetra en mi la punta del passat!
Camí de la font
Tota sola, tota sola
me n'iré vora la font.
Com la rosa de l'estepa
fa claror en el meu front!
Com la rosa de l'estepa,
pensament que era catiu,
ja pot néixer sense nosa;
i se'n vola una perdiu.
Tota sola, tota sola...
La divina soledat,
dona l'aire que refresca
i la gran serenitat;
dona l'aire que refresca
dins la pau de l'alzinar;
quan la vida molt pesada
l'esperit vol engrunar.
Tota sola, tota sola,
bé m'encanta aqueix camí!
Dolces flaires s'hi barregen,
farigola i romaní.
Dolces flaires s'hi barregen,
aquí passa un esquirol,
fugiria si me veia.
Com refila el rossinyol!
Tota sola, tota sola...
A la font del Gimenell, _
el sol daura cada fulla
d'aqueix vern torcit i vell;
el sol daura cada fulla,
hi corr' l'aigua, ombra i claror.
Jo que em creia tota sola
i la font parla de tu...
Silenci
A Maillol
Aquest camí no sé on mena
enmig del brusc i el ginestó,
l'estepa hi fa sa rosa ofrena,
l'abril és tendre en l'arbrissó.
Dins l'ombra verda de l'alzina
tot és quiet, sols fa remor
l'espantadissa salvatgina.
El camí s'obre en la claror
d'una oliveda recollida,
terra nua entre cada oliu;
per l'esperit model de vida,
pau estesa, somni soliu.
El caminet de nou s'endinsa
i vaig seguint els meus encants,
dintre el bosc llisa una llum minsa,
pel camí fosc neixen brillants.
Tots els ocells de primavera
s'apleguen vora el Gimenell,
tinc la frescor de la ribera,
i la frescor del cant d'ocell.
Que el camí fini o comenci,
passant de l'ombra a la claror,
s'hi cull la rosa del silenci,
i no en conec de goig millor.
Pluja al bosc
Pluja fetillera,
frescor de falguera,
flaire de bolets.
Fina transparència,
verda confidència
d'aquest estiu moll.
Branques remoroses,
blavor de les lloses
plenes d'humitat.
El cel que griseja
sembla que festeja
el Gimenell blau.
Acord callat
Sota d'un vern la nostra font rajava;
el Gimenell s'ha endut el vern,
i l'amor cerca, pacient,
la veta d'aigua soterrada.
Tres ulls menuts a flor de terra
seran fil d'aigua si els lliguem.
Oh fresca vida
sota els plançons del mateix vern!
I el Gimenell,
ara camina, ara reposa,
en son bressol de dura llosa,
i va escolant claredat fina...
Acord callat
amb ritme enlairat
d'aquella branca...
Un esquirol salta la tanca,
una castanya cau,
i assenyala la pau.
Sant Julià
Inacabable solitud de la coma amagada
on mai no he caminat,
hi fa volar el meu pas
no sé quin sentiment d'altre temps oblidat.
Els mateixos olius han inspirat
el mirar del meu pare;
hi culli el seu amor, encara...
Ell deia tot sovint: «Irem a Sant Julià»;
mai no venia aqueix demà...
Sols espellit en el record d'ahir,
que s'esbocina fonedís
en la ribera clara...
La platja tancada
I qui la coneix la platja tancada?
Entre el ginestar ne cerqui el camí,
m'ajuda a pujar l'oreig del matí
que em duu de la mar la fresca alenada.
Del vinyer d'amunt, un cant de sardana
tot ple d'enyorer d'amorós record,
vessa poesia i me mou el cor,
mentre de la serra he pres la vessana.
S'amaga la platja amb feixuges penyes,
qui vol sa beutat ha d'ésser valent,
d'espines n'hi ha de tota sement,
i llisi lleugera amb les espardenyes.
S'obre per la mar, la gentil caleta
on la sorra és fina i dolça al peu nu,
dirien que mai no hi vingui ningú,
soledat sortosa, oh platja secreta!
Els sols mariners, quan el sol hi toca,
ja s'acostaran amb el llur llagut,
del recer diví tan poc conegut
per arreplegar tot el peix de roca.
És dels mariners la platja tancada...
La nimfa de mar que roba els sentits,
potser que també se n'hi ve de nits,
sobre un coixí d'alga on s'està allargada.
A l'hora morada en tota la serra,
quan l'aigua esdevé rosa com el cel,
vindrà la sirena... el somni Fidel
que se vol guardar tancat per la terra...
Flors de mar
És l'hora que em plau, i és l'hora més dolça
de blau destenyit i viola clar;
l'arena que es mulla és un llit de molsa,
i tota la mar sembla sospirar.
És l'hora serena, allà les Alberes,
aparen servar la gran plenitud,
la vinya verdeja encara en les serres
quan l'oliu s'ensonya en la quietud.
Pàl·lida, la mar pren color de lloses,
el sol a la posta enrogeix el Port,
i deixa dins l'aigua un ramell de roses
que l'ona m'acosta, i no els cull l'amor...
A Roses
La plenitud de ta corba suau
sembla, badia rosa,
l'ampla cinta desclosa
de la Venus que duu l'antiga nau.
És dels vestigis d'aquell temps llunyà
que un gran encís dimana?
O és la mar sobirana
que sempre bressa aquell somni pagà?
Lent bressoleig, em faries esclau
de la rosa pagana.
No sents una campana?
Diu l'alta llum en un cel que és més blau.
Empúries
Acabament de la cinta que Roses
des de Norfeu posa entorn de la mar,
els que han deixat les costes lluminoses,
t'han escollit, no pot ser un atzar.
Venint de Grècia i te veient, oh terra,
han declarat iguals els dos edems,
els gronxolava una mar falaguera,
quan t'han vingut amb tres rengles de rems.
T'ha dut la mar criadors de bellesa,
són els focencs que t'han feta, ciutat;
ardenta llar d'una altra llar encesa,
ai! que fou gran, Empúries, ton passat!
Has vist lluir l'alba de poesia
i de concert totes les arts florir,
tot s'ordenava i fins la fantasia,
Venus somreia; era clar el matí.
Pòrtics lleugers, i temple de Diana
al sol ixent! On és aquell encant?
Muralla grega i muralla romana,
la teva glòria, Empúries, va minvant.
Antigues naus, galeres llargarudes,
perquè tot passa, els anys vos s'han endut;
sul gran camí de les petges perdudes
s'alça només la vela d'un llagut.
On ets, ciutat? Han teixit les arenes
fina mortalla als records d'esplendors,
que de tresors les tombes eren plenes,
del gran passat seran evocadors.
Morts immortals de la terra on tot muda,
us han llevat el vaixell lacrimal;
el vent del mar ai! quina pols voluda?
Quin cor antic porta el vent musical?
Ara, ciutat, la mar què te duria?
Els tamarius han fet ton dol més clar,
i ton passat encara és poesia,
oh tomba oberta al davant de la mar!...
Girona
Aixopluga ton somni, oh vila recollida...
Quan ve l'estesa de la nit
s'aixeca de l'oblit
ton imatge escondida.
Sabem de cor tots els graons
de les santes escales;
sols, temps enllà, com clares ales,
llumenets vacil·lants lluïen als racons.
Si porxo endins s'encova la tenebra
que no hi balmegi l'esperit del mal;
un llantió marca el sant del portal
i en la foscor fa claror de pessebre.
Seguim l'embranzida de fe
dels carrerons que fan costera;
Sant Pere i Sant Feliu s'alcen com la senyera
per abastar la Seu, arbre-mestre serè.
Una mica de lluna
per les pedres s'engruna,
el campanar, de tres estels, és puntejat,
i, lenta, una campana, el silenci ha picat.
Plaça dels Lledoners
Plaça dels Lledoners,
quietud, flor estesa
al bell cims dels carrers
d'una antiga bellesa;
no m'estrany que ta font
temps ha sigui eixugada;
te cau de més amunt
sempre igual la tonada,
la pregària sens fi
d'unes monges tancades,
i és com el rajolí
de les deus amagades.
El gorg Estelat
Matinada
Ai! frescor de la muntanya,
perla fina i clar safir;
de l'estany ix una fada
dins la boira del matí.
Quan desfà sa cabellera,
dels cabells que són d'or fi
mil estels s'esparpellegen
en el gorg color de lli.
Més d'amunt, cau l'amenaça:
-«Guarda al front un estel d'or,
ja saps que el geni de Madres
d'aqueix gorg vetlla el tresor.
Si l'estel no t'assenyala
prop de tu vindrà l'amor,
t'atraurà sa veu manyaga,
tem, llavors, la gran dissort.»
-«Calla, doncs, paraula vana,
que la força aquí no val,
malgrat el conjur de l'ombra,
munta el sol, com un fanal.»
Matí
L'Estelclara és capriciosa;
diu son riure: -«I si me plau,
de semblar una pastora?»
I la fada ix del gorg blau.
De l'amor, poc que s'esglaia,
desconeix el seu encís
i el desig que porta en ella...
L'Estelclara és un somrís;
i sols vol córrer, lleugera,
pels voltants de l'Estelat.
Del seu cos degoten perles,
és un lliri tot nevat;
ja floreix la blanca sorra
en llençar l'últim estel,
i jugant dins la pineda,
d'esmaragda es llesta el vel.
Del gorg un rec anguileja
i la fada el seguirà;
entre els pins la claror baixa,
de muntanya fins al pla.
Els gavets són toies roses,
la muntanya és un jardí,
perdurable primavera,
dolç encís que apar sens fi.
Tot a vora del gorg Negre
els pastors ara han pujat,
el tritlleig de les esquelles
marca més la soledat.
Tot baixant a la Solana
on se sent més la calor,
sembla un gra de la roureda
tant refresca l'abajó.
I ve l'hora més tranquil·la
a la font del Pla d'Avall,
la carlina és espompida
i s'amaga el perdigall.
És migdia, a la muntanya
s'esbadella tota flor,
el gos vetlla, el ramat calma,
sota el pi dorm el pastor.
Passa el vel de l'Estelclara
com l'oreig o el somni lleu
ningú sap, a la muntanya,
si somnia o si la veu.
Tarda
Entre tarda en la boscúria
llisen ales de frescor,
quan la fada en son reialme
sembla vetllar cada flor.
Aquell dia l'ha sorpresa
un cant dolç i mai sentit,
o musica pura i tendra...
Quina flor s'haurà espellit?
El que fa sonar la flauta
és un jove pastoret,
sols d'avui és a muntanya
amb el gos i el sarronet.
Mentre guarda les ovelles
ell se bressa l'enyorer,
que el record de la promesa
amb sa flauta l'entreté.
És vora del rec de plata,
té els ulls com blaus mirallets,
quan s'acosta l'Estelclara
entre toies de gavets.
I s'atura, embadalida,
se n'adona, ai, el pastor,
ne descuida la musica...
I què deia la cançó?
D'una jove de Noedes,
que senzill era l'amor!
quan la bella inconeguda
d'un esguard li roba el cor.
Capvespre
Tot amunt, com una daina,
ella fuig, no sap per què,
ell segueix entre la rama,
no valdria ara cap fre.
Prop del gorg la fada arriba,
creu que és lluny el pastoret;
si tremola i si sospira,
els ulls blaus què li han fet?
Quan dins l'aigua s'emmiralla
tot l'estany és ple de llum;
i per què té la muntanya
més colors i més perfum?
No s'adona que ell s'acosta,
somniosa es lleva els vels,
i en els ulls del jove troba
el seu gorg i els seus estels.
Llavi roig, gerds de muntanya,
llavi fresc com l'abajó,
llavi fresc i bes que crema,
raig de sol, font i brandó.
Nit
Ai! quin vent més fort s'aixeca,
la pineda ha tremolat,
arrufat d'esgarrifança
se remou tot l'Estelat.
I la sorra arremolina,
pedres cauen del cimal,
núvols negres s'apiloten
se desfoga el temporal.
Allí dalt del munt de Madres
els dimonis fan sarau,
trontollada, la muntanya
sembla caure en un timbau.
Espantosa, una veu trona
contra dels enamorats,
que del geni diu la venja,
i s'estrenyen corglaçats.
-«Has perdut el teu reialme,
Estelclara, m'has ofès,
en el gorg, vés, presonera,
no en podràs eixir mai més»-
-«Fuig amb mi, fugim aimada»-
No es defuig mai la dissort,
de sobtat els desapara
del llampec l'espasa d'or.
En el llac cau l'Encantada,
i el pastor, desesperat,
llavors fuig com cosa boja
cap al bosc enlluernat.
L'ira desencadenada
fins al pla l'ha perseguit.
Poc a poc tot s'apaivaga
amb l'estesa de la nit.
Serenitat
Tot clareja i la muntanya
apar nova al sol ixent,
prop del gorg on dorm la fada
aire és pur i transparent.
Sols els pins ferits a terra,
fan memòria de l'espant,
sols els pins... i la dolença
que d'un cor va regantant.
El que fa plorar la flauta
és un jove pastoret,
que té el cor ple de recança
i un mirar trist i distret.
Dels estels de l'Encantada
el gorg sempre és estelat,
dins la pau de la muntanya
es guarda el somni daurat.
La gerra
A Tomàs Garcés
Al celler del mas vell
on dorm l'ombra dels segles,
en un racó clareja
la més amiga gerra.
Oferta al sol de l'era,
veig la panxa enlluïda
d'un envernissat verd.
El llavi de la gerra
té el color de la mel,
i la diada d'or
l'emplena d'oli verge.
Sant Miquel de Llotes
Atapeït, els olius li fent cinta,
el pou rodó ha servat negra nit;
silenci gris que el gall sonor esquinça
i el sol, amunt, respon amb altre crit.
El campanar té encara l'ull de fosca;
de forma pura, el xiprer sembla el vas
on s'aplegà dels temps la cendra morta.
Un torterol corona el pobre mas.
Llisa la llum des del coll de la Llosa,
el mas d'en Marc s'encén com viu coral,
floreix el bosc en el vellut de l'ombra
i vora el pou ja perleja el poal.
L'àngel de Serrabona
«Adéu-siau, eterna Serrabona,
l'àngel hi gira santament,
segles avall, en una estona,
el full d'un llibre transparent.»
(Josep Sebastià Pons, L'aire i la fulla.)
L'ànge1 de Serrabona,
l'has vist en una estona
girar el full transparent.
T'anunciava alhora
com vindria a ta vora...
L'has seguit al moment
en el migdia d'or...
Adéu a Illa
L'estiu s'acaba i jo me'n vaig,
te dic adéu, vileta d'Illa,
i d'aqueix sol que per tu brilla
bé me'n voldria endur un raig.
Prou ton imatge m'enduré
rossa flor dins la rica plana;
país de sol i tramuntana,
te deixi sempre amb enyorer.
S'alça carrat ton campanar
de pedra grisa i marbre rosa,
i sap sa veu tan amistosa
que el dol i el goig té d'esgranar.
Si guarda vila i riberal
ple d'ocellets, i la muralla
que t'entorneja i t'abrigalla,
guardi les fonts i el vell portal.
Amb tes mil fonts, frescos tresors,
de tot lloc raja l'aigua clara.
També la terra és bona mare
abundadosa en els teus horts.
Ara rosseja el teu vinyer,
la figa és seca a la figuera;
passant el pont de la ribera
veuré l'oliu i el manglaner.
El manglaner deu ésser bord,
que sempre amarga la manglana
i tot pícant l'oliva guana
la griva diu: «adéu, amor».
Sembla de plata el vell oliu,
el fonoll diu: «Vinguin castanyes»,
si cal deixar plana i muntanyes,
s'atansarà l'hivern geliu.
No colliré al país meu
l'oliva negra a l'oliveda,
baixant al clot de la font freda,
quan Canigó serà tot neu.
I no veuré la plana en flor...
tornare quan serà rogenca
tota la fruita primerenca,
sota del cel acollidor.
La Font d'en Ribalta
Irem a la font d'En Ribalta,
on l'aigua salta
en una pila de granit,
entre els pilars de marbre rosa
deu abundosa,
que fas tres dolls d'igual delit.
Irem a punta d'alba,
aigua i llum sus la mà,
l'hi volguéssim deixar
se tornaria balba!
Prop de la deu frescal,
préssecs dins la cistella
diuen la meravella
dels horts del Riberal.
Dins l'aigua platejada
juga algun batedor,
dones del rodedor
fan de neu la bugada.
Qui mai l'estroncaria
la impetuosa deu,
de perles fa un relleu
i se n'enjoia el dia.
A l'hora de plegar
i de parar tovalla,
tota gent hi davalla
amb el càntir a la mà.
Aigua, blava o daurada,
s'escampa el seu convit,
encara més la nit
quan hi cau l'estelada.
Aire dels goigs
Mare de Déu de la Roca
dreta al mig del pedregam,
tallada dins una soca
del temps de la fe d'aram.
La capella desvalguda
té la mateixa color;
de la muntanya aspra i nuda,
Vós ne seu l'única flor.
Entre els penyals s'endevina
la ribera de Mentet;
si la torre s'arruïna
hi vol créixer un pobre arbret.
Vostra pobresa, ai!, me toca,
que no us porten ja cap ram.
Mare de Déu de la Roca,
dreta al mig del pedregam.
Aquella neu
El Canigó a casa ten entrada,
quan cau la tarda és l'hora de l'adéu.
t'han sepultat en sa falda morada
i t'han cobert amb tota aquella neu.
Queia la nit, la viola es fonia,
blanquinejava el cel com un setí
punxava el cor la serenor del dia.
................................................
D'on ve que brilla l'arc de Sant Martí.
Germà meu
Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!
Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí.
L'ànima meva
L'ànima meva és com un oratori
pobre i perdut en la gran soledat,
mira el desert del rocam que l'envolta
i se vol dret per una eternitat.
L'ànima meva és campana que plora
en una ermita on no hi entra el romeu
i on del teulat s'esmicola la llosa:
d'un toc igual s'aconsola la veu.
L'ànima meva és ocell dins la barda;
xarxa espinosa el priva de volar.
Iria al bosc, de brancatge en brancatge;
és presoner i encara vol cantar.
L'ànima meva és la cuca menuda
en l'herba molla i tendra de la nit;
lluu dolçament en l'hora més foscana
tot somniant estrelles i infinit.
Agost 1962
Santa Coloma d'Andorra
A J. S. Pons
Santa Coloma entre les valls
totes les llums les arreplega,
quan han saltat mil pedruscalls,
totes les llums per qui la prega.
El cloquer sembla un colomar,
a dintre hi és santa Coloma,
dolça, allisà la tendra ploma
del colomí que era en sa mà.
El colomí volia el sol
i s'escapà per l'alta torre;
la claror corre en valls d'Andorra,
torna amb la llum del darrer sol.
Santa Coloma entre les valls...